Rol de temporada, Primavera 2017
El Hanami de l'infern
-Hana-chaaaaaan -va dir un dels travestis del districte, posant cara d’amargat- Necessito un altre amulet per l’amor.
La Hanako se’l va mirar amb els ulls ben oberts. Era un parroquià del temple, així que no li quedava cap altre remei que fer-li cas i preocupar-se per ell, tot i que odiava haver d’escoltar els seus problemes sentimentals. Sempre havia odiat els programes de cotilleos i amorejos en els que sortia la mare, parlar amb aquell home li recordava molt a aquells programes que tant odiava.
-Et vas comprar un la setmana passada, què ha passat? -va demanar la noia tot mirant-se el kimono rosa impecable del seu interlocutor, que no hi deia gens amb la seva barba incipient i la seva calba. Portava els ulls tan pintats de rosa que pareixia que li havien d’esclatar.
-Res, el Yamado, que és un imbècil i em va posar les banyes amb el Masuda! Tu creus que jo m’ho mereixo, reineta?
La Hanako va embolicar-li l’amulet i va somriure mentre li tornava el canvi.
-És que els homes són un desastre, noia. Allunya’t d’ells tan com puguis, petita! -va dir-li a la Hanako, que començava a posar-se malalta- És a dir, el vaig veure al club amb les mans dintre dels pantalons del…
-No necessito saber més detalls!! -va dir la Hanako, oblidant les formes per complet.
L’home no la va escoltar i continuava parlant i parlant. La Sacerdotessa va sospirar i just quan volia tancar la tenda del temple, va veure com apareixia del no-res un esperit.
Devia ser un esperit perquè les persones normals no acostumen a aparèixer ni a fer un canvi de lloc instantani. L’home era peculiar. Anava tot vestit de negre, però la part inferior dels seus hakamas estava tenyida de color vermell. A sota dels sakuras, pareixia un shinigami. A més, per acabar-lo de fer tenebrós, portava una enorme guadanya.
La Hanako es va intentar amagar a sota del mostrador. La presència d’aquell esperit era francament aterradora. Es va seure allà, agenollada a baix del mostrador on exposaven els amulets i esperà un poc fins que, com a mínim, el travesti se n’anés amb la seva merda de vida amorosa a altra banda.
Quan ja no el va sentir més, la Hanako es va aixecar.
-AAAAAAAAAAAAAAAAAH! -va cridar, en veure el rostre d’aquell esperit aferrat al vidre, mirant-la amb intensitat. En sentir-la cridar, l’esperit ni tan sols es va immutar.
-Sacerdotessa-sama -va dir, amb una veu greu i tenebrosa- Us porto una invitació pel Hanami d’aquest any.
-No se’m porti, Shinigami-sama! -va dir la Hanako, fent reverències.
-No sóc un shinigami -va contestar el noi, com si tingués pressa- Sóc un missatger de l’infern.
-De l’infeeeeeeeeeeeeeeern? -va cridar la Sacerdotessa. Amb tants crits, l’Ishikirimaru va aparèixer en un moment, molest perquè li era impossible concentrar-se en els sutres amb algú pegant crits al costat.
-Què passa, Ukihana? -la va renyar- No saps guardar silenci?
La Hanako es va girar cap a l’Ishikirimaru, amb el rostre ple de preocupació.
-Que crec que la casco, Ishikirimaru, que m’envien a l’infern i tot el que he fet ha estat robar les galetes de l'esmorzar del Taroutachi…
-Ah, has estat tu? -va increpar-li l’Ishikirimaru- S’ha enfadat moltíssim… Però de totes maneres, aquest noi no és un shinigami, és el Kuromujo.
L’interpel·lat no va dir res. Mantenia les mans esteses amb un sobre de color negre.
-Agafa’l, va -va ordenar-li l’Ishikirimaru, empenyent-la cap al Kuromujo. La noia va obeir, un poc desconfiada i va fer una reverència en agafar el sobre.
La Hanako anava a obrir-lo quan va sentir que la mà de l’Ishikirimaru l’obligava a acotar el cap. El Sacerdot es va seure al terra, fent una reverència tan exagerada com formal i la Hanako, per no semblar una maleducada, el va imitar.
-Hi assistirem amb molt de gust -va contestar l’Ishikirimaru amb un llenguatge molt formal.
Quan aixecaren el cap, el Kuromujo ja no hi era.
-Alaaaaaaaa, el Shinigami ha partit! -va exclamar la Hanako.
-No era un shinigami et diuen! -va repetir-li l’Ishikirimaru, que tenia la sensació que la noia ni l’escoltava.
-Què és això? -va demanar la Hanako, mostrant el sobre. Feia una forta olor a sofre.
-És la invitació per assistir al Hanabi de l’infern -va contestar el Sacerdot agafant el sobre i obrint-lo, del qual es va desprendre una forta olor d’ous podrits que tirava d’esquena.
La Sacerdotessa es va tapar el nas amb les mànigues del kimono mentre llegia la carta. El paper també era negre i la tinta amb què estava escrita semblava sang.
Quan van acabar de llegir la invitació, l’Ishikirimaru va somriure.
-Que bé, a la fi ens tornen a convidar! -va dir, com si estigués molt content.
-Perdona? -va contestar la Hanako, sense entendre res.
-És un gran honor que ens convidin a aquest hanami, Ukihana -va dir el Sacerdot- Només conviden els humans que tenen poder espirituals que ells consideren de més alt honor. Feia tant de temps que ens ignoraven…
La Hanako se’l va mirar com si estigués completament boig, però el Sacerdot ni es va immutar, continuà llegint la carta amb una felicitat extrema.
-Jo crec que m’estic perdent algun detall… -va començar a dir la Hanako.
-La porta cap a l’infern s’obrirà demà vespre -va contestar el noi, ignorant completament el que la noia intentava dir-li.
-No, si no hi penso anar -va dir la Hanako, tancant la parada de venda de material religiós.
-Com que no? -va demanar l’Ishikirimaru, molt sever- I tant que vindràs, no deshonraràs el nom del temple de Shinsei amb aquest acte tan menyspreable!
-Però és que no vull anar a l’infern! -va queixar-se la Hanako. L’Ishikirimaru la va ignorar, altra vegada, i se’n va anar camí de la pagoda a cercar els estris necessaris per fer el viatge.
La noia es quedà emparanoiada la resta del dia i anà a la biblioteca del temple a cercar alguna cosa sobre l’infern, però no va veure res que la tranquil·litzés. És més, quantes més imatges veia, més nerviosa es posava.
Al vespre, mentre sopaven sense dir-se paraula, el Taroutachi va arribar al temple.
-Jirou -va saludar-lo l’Ishikirimaru en veure’l- Hem rebut la invitació al Hanabi de l’infern!
-Sí? -va somriure el Shogun, treient-se el haori per deixar-lo a una cadira i agafant la carta amb molt d’interès- Són bones notícies.
-Ja ho tinc tot enllestit, no et preocupis -va somriure el noi dels ulls blaus. A vegades semblava una mare.
-T’ho agraeixo -va dir el Taroutachi. Va deixar la carta sobre la taula i agafà un poc de peix per sopar. En veure que la Hanako no li treia ull de sobre i sabia que aquella mirada significava que tenia dubtes, es va posar de mal humor.
-I ara què et passa? -va demanar el Shogun, amb la boca plena d’arròs.
-Crec que aquesta pregunta l’hauria de fer jo! Què us passa? L’infern no és un lloc agradable, no sé per què esteu tan contents!
-Però és el hanami, UkiHana! -va contestar el Shogun, sense mirar-la, observant el bol d’arròs amb ànsia.
-Es veu que trobar-se el Kuromujo l’ha espantada -va riure’s l’Ishikirimaru- Costa creure’s que la Hana-chan s’espanti per això.
-No estic espantada -va queixar-se. Es va mirar l’Ishikirimaru amb desafiament, però hagué d’aturar en sentir que el Taroutachi li parlava fluixet a l’orella, cosa que va fer que la noia tingués un desagradable calfred.
-Potser si et portes bé no et treuran el cervell… -va dir el Shogun, en un murmuri quasi imperceptible.
-Aaaaah -va plorinyar la Hanako, emportant-se les mans al cap, en un acte desesperat de protegir el seu bonic cervell dels zombis de l’infern. La gana va desaparèixer ràpidament, així que es retirà a la seva habitació.
-No li diguem que és divertit, que pateixi un poc abans d’anar-hi -va proposar el Taroutachi, divertit.
-Després t’odiarà -va recordar-li l’Ishikirimaru, agafant el bol d’arròs de la Hanako i començant a menjar-se’l.
-Que no m’hagués robat les galetes de l’esmorzar -va riure’s el Taroutachi, venjatiu.