Tot i així, m’alegrava que aquesta fos l’única qüestió existencial que em pertorbés, almenys aquí al món humà. Tenia bons amics, els diners em sortien de les orelles, una novia preciosa amb qui estava molt a gust i les notes de la universitat eren tan altes que algunes companyies multinacionals ja m’oferien feines com a Científic Banànanic.
Estava tant encantat de la vida que no em vaig adonar que un colom se’m va cagar al gelat de xocolata blanca.
—Ecs! —vaig protestar.
Amb punteria, vaig llençar el gelat a la paperera més propera i em vaig apartar dels arbres. Amb l’arribada de la primavera havia augmentat la població de coloms i, en conseqüència, els seus excrements.
Per no passar pel passeig que em portava directament a casa, vaig ficar-me per uns carrerons i una cosa blava amb lletres roses em va captar l’atenció...
—Concurs de Truites? —em va demanar la Yoruichi amb cara de “t’has begut l’enteniment?”.
—Eh? No dona, més avall! —vaig dir assenyalant la part baixa del cartell blau amb lletres roses.
—Hm... —deia mentre baixava la mirada—. Oh! Hanami! —els seus ulls es van il•luminar.
—Sí, et ve de gust anar-hi?
—Hi tant! No sabia que celebraven el Hanami en aquesta ciutat.
—Es veu que en un turó a la part alta de la ciutat hi ha uns quants cirerers i porten uns anys organitzant esdeveniments pel Hanami —vaig explicar, ja que m’havia molestat a buscar-ho per veure que no era una broma.
—Doncs prefecte! —va exclamar la Yoruichi fent-me un petó per sorpresa i aixecant-se del sofà—. Tot i que no se si participar en això del concurs de truites...
—Hi tant! Ja veuràs com ens ho passarem bé! —vaig dir, intentant convèncer-me a mi també. A qui polles se li acudeix fer un concurs de truites?
Vam acabar de passar la tarda mirant episodis del nostre anime preferit, Bananya. Ens feia tanta gràcia que fins hi tot el Kisuke, el gat de la Yoruichi, es va amagar sota el llit pensant que ens havíem tornat bojos.
El dia que es celebrava el Hanami a la ciutat va arribar i la Yoruichi i jo ens vam dirigir d’excursió al turó de bon matí. Ja estava força ple, però per sort vam trobar un lloc sota un cirerer ben maco al mig del turó.
—Que curiós haver trobat un lloc al mig —va comentar la Yoruichi.
—Doncs sí —vaig dir, estranyat, però sense donar-li més importància.
Vam estendre la manta verda que havíem portat i vam seure sota l’arbre, a parlar de tonteries i beure BanaCola.
Tot el nostre voltant estava ple d’altres mantes de colors, on parelles feien manetes, famílies gaudien d’un pícnic tots junts o alguna persona solitària feia sudokus mentre guardava lloc per la resta. A sobre de tots nosaltres, els Sakura omplien la vista de rosa, com si ens trobéssim dins d’un món del Candy Crush. La llum del sol afavoria el color i, juntament amb el ventet que portava els pètals amunt i avall, provocaven a tots els presents una aura de relaxació i benestar que semblava que no podia ser pertorbada per res en tot el dia.
Però, com sempre, algú havia d’espatllar la festa.
Quan portàvem poc més de mitja hora allà, algú va donar una puntada de peu a la cistella de pícnic que havíem preparat la Yoruichi i jo el dia anterior.
Sis energúmens vestits amb caçadores de cuir que els hi anaven estretes, pantalons negres ensenyant el cul i unes gorres vermelles girades van plantar-se davant nostre amb cara de pocs amics. Semblava que la colla de Grease s’hagués fusionat amb els canis d’es poble i s’haguessin quedat amb la pitjor part dels dos.
—Què feu aquí lokos? Aquest lloc és nostre —va dir el noi que havia tirat la nostra cistella. Era un pam mes alt que jo i semblava que es passés la vida al gimnàs: semblava un croissant.
—Estava buit quan hem arribat —vaig dir aixecant-me i encarant-me a ell, però no es va intimidar.
La Yoruichi va sospirar i es va posar a arreplegar les coses de la cistella.
—De què vas pavo? Des de sempre aquest lloc és nostre —va dir el noi croissant.
—Hi havia un cartell que ens reserva el lloc pels imbècils com vosaltres —va aportar un altre dels canis, aquest més baix i gras.
—Aquest cartell? —va dir la Yoruichi, traient-se un paper arrugat de la butxaca.
Al cartell hi havia escrit:
Reserbat x els amos del varri
els BLACK MONKEYS
els BLACK MONKEYS
Em va donar just el temps de llegir-lo quan la Yoruichi va agafar un encenedor de la cistella i el va cremar davant del seus nassos.
—Jo no he vist cap cartell —va dir la Yoruichi amb un somriure.
Els canis van ficar cara de sorpresa i jo vaig haver d’aguantar-me per no riure.
—Però... seràs puta! —va exclamar un cani. Aquest portava una cresta d’un pam tenyida de color vermell.
El cani de la cresta va avançar amb la intenció de pegar a la Yoruichi. Quan va etzibar el cop, vaig atrapar el seu braç a mig camí, vaig ficar-me davant seu fent que perdés l’equilibri i amb una clau de judo vaig fer-lo volar per sobre meu, deixant-lo al terra sense aire.
La gent del nostre voltant havien callat tots i notava els seus ulls observant-nos.
Em vaig aixecar impassible i vaig anunciar als canis:
—Heu arribat tard, busqueu un altre lloc i gaudiu del Sakura.
El cani croissant va posar cara d’emprenyat i es va treure la caçadora, deixant al descobert una samarreta blanca de tirants un xic bruta i uns bíceps que ni el Son Goku.
Mentre el cani de la cresta s’aixecava i es refugiava amb el seu grup de companys, va venir corrents una noia amb el cabell rosa i dos homes grans. Semblaven els organitzadors del concurs i del Hanami al turó.
—Eh siusplau, no volem mals rotllos al Hanami —va dir la noia, posant-se entre nosaltres i intentant calmar els anims.
—Per favor, us demanem que marxeu i busqueu un altre lloc —va dir un dels homes.
El més flipant de tot és que ens ho deia a la Yoruichi i a mi.
—Disculpi, hem arribat nosaltres primer —vaig protestar.
—Fa tres anys el grup dels Black Monkeys va destrossar-nos el concurs per no poder seure aquí, així que els hi hem reservat el lloc —va explicar l’altre senyor, suant.
—Ja ho heu sentit colla pringaos, foteu el camp —va dir-nos un cani amb ulleres de sol.
Es va fer el silenci. Es notava la tensió a l’aire. Finalment, la Yoruichi va dir:
—Va, Bank, anem a buscar...
—No em penso deixar acovardir per uns subnormals amb el coeficient intel•lectual d’un mosquit —vaig cridar-los molt emprenyat, interrompent a la Yoruichi.
El nas del croissant es va dilatar, va apartar la noia de cabells roses d’una empenta i va venir cap a mi amb la intenció de partir-me la cara.
Jo vaig saltar i em vaig penjar d’una branca del Sakura que tenia a sobre, provocant que una pluja de branques i pètals roses caigués sobre el croissant. Havent perdut l’impuls, vaig saltar contra ell fent-lo recular. Abans que pogués reaccionar, vaig donar-li un cop de peu a les parts nobles masculines, fent-lo plegar de dolor. Finalment, amb un ganxo a la mandíbula es va quedar estès a terra.
—Joder Bank! —va exclamar la Yoruichi, flipant.
Malauradament no va tenir el mateix efecte amb els altres cinc canis. El de la cresta va treure una navalla i el gras i un altre van treure uns punys americans.
—No! Un altre cop no! —va exclamar un dels organitzadors, sortint corrents amb els seus companys.
Quatre d’ells van llençar-se contra mi tots alhora. Encara que no tingués totes les habilitats que tenia a Tadaima, l’experiència era una bona companya i en pocs minuts vaig deixar-los tots quatre estesos a terra, algun d’ell amb el llavi sagnant, mentre que jo només m’havia emportat un cop a les costelles.
La Yoruichi també ho va tenir fàcil. Va agafar la paella que havíem portat per fer la truita, va acostar-se al cani de les ulleres i d’un cop de paella el va fer caure de cul, amb les ulleres de sol fetes miques.
Abans que algun d’ells es pogués tornar a aixecar, es van sentir les sirenes de la policia a la base del turó.
—La pasma loko —va exclamar el grassonet, aixecant-se amb dificultat.
Entre els cinc van aixecar al croissant i van sortir corrents.
Així doncs, vam passar el matí del Hanami contestant les preguntes de la policia i rebent les gràcies dels organitzadors. Després de dinar, començaria el concurs de truites sota el Sakura.