[Rol] Amors per interès

Respon
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

20 març 2016, 18:55

No feia massa bona pinta, la veritat. La víctima era un vell d’uns seixanta anys que gairebé havia estat partit per la meitat quan la bestia va haver acabat amb ell. A part de les marques de les urpes i de la sang, no es veia massa cosa més.

Em vaig apartar per concentrar-me en no vomitar.
—Com és que tens ganes de vomitar? No has vist mai un humà esbudellat? —va preguntar-me el Joaq, el fantasma, que surava al meu voltant—. Tens la cara més verda que els cabells.
—No se si era massa comú veure homes esbudellats a l’època Siux, però del lloc on vinc jo no se n’acostumen a veure —vaig replicar.

La dona de la víctima havia vingut a Shinsei a comprar al mercat amb la seva filla. Quan van tornar a la nit es van trobar al vell així i al fill desaparegut. Degut a les marques al cos de la víctima i les petjades (unes petjades enormes), els soldats de Shinsei van demanar ajuda a la divisió d’Exploració, que em van enviar a mi.

Al capdavant dels soldats de Shinsei hi havia la Sargent Rin. La Rin era una noia jove, dos o tres anys més gran que jo, força bonica, però des de que vaig arribar em mirava malament tota l’estona. D’una oficial tant jove se’n podia suposar que tindria por o que estaria nerviosa per no tenir experiència, però la seva cara reflectia avorriment.
—Ja ha parat de vomitar, senyor Explorador? —va dir-me asseguda a un tronc mentre uns soldats s’emportaven a la víctima en un sac.
—La veritat és que ni he començat —vaig dir.
—No entenc per què m’han hagut d’enviar un nen, és obvi que un ós ha matat al vell, no hi ha res a fer.
—I el fill? —vaig preguntar, mentre examinava l’entorn amb la vista.
—Qui sap—va dir l’oficial amb un gest de mala hòstia.

Vaig ignorar a la Rin i vaig seguir mirant. El vell estava mort al jardí de darrere de la casa i les petjades enormes es dirigien al bosc. A part d’això, la finca semblava intacta. Dins de la casa no hi havia hagut cap senyal de baralla.
—Suposo que no queda més que seguir les petjades —vaig sospirar—. Sargent, seguiré les petjades a veure què puc descobrir, veniu?
—No t’hi esforcis, les hem seguides i es perden en un riu —va dir-me. Em començava a cabrejar que fos tan borde amb mi.
—Tu mateixa.

Així doncs em vaig emportar un parell de soldats i vam seguir les petjades.
—Sempre és tan borde la Sargent? —vaig preguntar.
—Fa poc que la tenim —va contestar un dels homes—. Sempre és una mica indiferent però mai tant, potser s’ha molestat que t’hagin fet venir.
—Jo he sentit que la Sargent i el fill de la víctima tenien un afer amorós —va dir l’altre soldat.
—De debò? —era sorprenent, però això explicaria que no tingués ganes de parlar-ne—. Però no hauria de tenir ganes de venjança?
—Pel que he sentit va perdre els pares en un accident i des d’aleshores que no té masses emocions —va contestar el soldat.
—Si... suposo que ha estat un cop baix quedar-se sense parella... —va comentar l’altre.
—Tot i que nosaltres la podríem consolar :pervertmoon: —va dir el primer.
—Nois, ja us consolareu després, hem arribat al riu —vaig tallar-los.

Les petjades efectivament desapareixien al riu. No era massa fons però era ample, ideal per perdre el rastre. Per passar a l’altre costat sense mullar-nos vaig agafar una corda de la motxilla d’un dels soldats, la vaig lligar a una fletxa i la vaig disparar contra un arbre a l’altra vora del riu, a l’alçada de les espatlles. Em vaig assegurar que aguantaria el pes, vaig fixar l’altre extrem a la nostra vora i vaig disparar una altra corda, aquesta a l’alçada dels peus.

—Oh, no se m’hagués acudit mai! —va dir un dels soldats.
—Normal, a tu no se t’acudeix ni treure la katana de la saya —va riure’s l’altre soldat.
Tanta gràcia li devia fer al primer soldat que quan creuaven el riu el va llençar a l’aigua.

Després de creuar, dos secs i un mullat, vaig examinar el terreny. Les profundes petjades d’abans del riu havien desaparegut.
Sigui quina sigui aquesta bèstia, no pot haver anat riu amunt, hi ha el poble. Haurà anat riu avall...
Però mentre pensava això em vaig fixar en unes fulles de falguera al costat del tronc d’un arbre, a uns metres del riu. No hi havia falgueres a la vora on estàvem, però a l’altra si i algunes havien estat trencades i trepitjades per la bèstia.
—Senyors, la bèstia ha passat per aquí.
—Com ho has...?
Però abans que acabés la frase vaig sentir un branquilló que es trencava a l’altra vora del riu. En un obrir i tancar d’ulls vaig treure l’arc i apuntava a la figura que hi havia a l’altre costat.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

21 març 2016, 17:13

—Sargent Rin! —vaig cridar quan vaig veure que la figura de l’altra banda del riu era la Sargent—. Què cony fa seguint-nos d’amagat?
—Tse, m’avorria i he decidit anar a veure com perdíeu el temps —va dir amb una expressió de desdeny.
—Doncs t’entristirà saber que he trobat una pista —vaig dir, intentant amagar les ganes de disparar-li la fletxa—. La bestia ha creuat el riu per aquí, però d’alguna manera no hi han petjades.
La Sargent va creuar el riu amb força agilitat per les cordes.
—Aleshores com saps que ha creuat? —va preguntar.
—Hi ha una fulla de falguera en aquesta banda del riu, tacada de sang.

No vaig dir res més i em vaig posar a caminar mentre els soldats i la Sargent em seguien. Al cap d’uns cinquanta metres vaig distingir petjades. El problema era que eren dues files de petjades humanes.
—Humans... no entenc res —vaig dir, després d’examinar el terreny. Segurament havia perdut el rastre.
—Potser la bestia pot volar! —va dir un dels soldats.
—A tu si que et fotré a volar ¬¬ —va replicar la Sargent.
—Ei Bank, potser els humans són la bèstia —va dir-me el Joaq, flotant damunt meu.
—Què t’empatolles, globus del Viena descolorit? —vaig exclamar de mala llet. Per sort els soldats i la Sargent estaven tan concentrats barallant-se que no em van sentir.
—He viscut aquí uns quants segles i he sentit històries d’homes-llop i altres criatures...
—Hi han homes-llop a Tadaima? Tot i que a jutjar per les petjades, hauria de ser més un home-os gegant...
—Sip, també hi han homes-ós :D —va dir-me el Joaq.

Aleshores és possible que un... dos, a jutjar per les petjades, homes-ós haguessin atacat al vell i emportar-se el fill per menjar.

—Bé, doncs seguirem les petjades humanes! —vaig exclamar. Em vaig fixar en les petjades, uns peus eren més petits que els altres, així que un havia de ser un nen o una dona. L’altre tenia un peu força gros, així que era un home o una persona amb armadura.

Vam seguir les petjades durant uns deu minuts. Els soldats estaven força relaxats, ja que es pensaven que no trobaríem res, o una parella d’amants amagats fent l’amor sota un pi, però jo portava l’arc a la mà esquerra i estava amb els cinc sentits alerta.

De cop vam sentir un bram. Un bram d’ós.
Els soldats es van espantar, però la Sargent va treure la katana i jo ja havia preparat una fletxa. En entrar a la clariana vam veure un ós enorme, d’uns quatre metres d’alçada. Estava ferit d’una cama i ens amenaçava ferotgement.
—Quina bèstia! —van exclamar els soldats.
No em puc contenir, aquesta bèstia és enorme —vaig pensar.
Així que sense pensar-hi massa, vaig disparar la fletxa a la gola de l’ós, però va rebotar. L’ós es va preparar per envestir-me, però no li vaig donar temps a reaccionar. Apuntant a l’ós amb la mà dreta, vaig cridar a la màgia i, al tancar el puny, un munt de enfiladisses van materialitzar-se des de terra i van lligar a l’ós per tots costats.
Em vaig girar i vaig cridar:
—Ràpid, rodegeu-lo i ataqueu-lo! Busqueu alguna cosa per immobilitzar-lo!
Els soldats es van moure de pressa, però la Sargent, que estava força a prop meu, estava petrificada. De cop va somriure i es va abalançar contra el cap de la bestia. Va pujar-li a l’esquena i va clavar-li la katana pel clatell. La bestia va fer un crit, va posar els ulls en blanc i va morir.

—Uau, bona feina Sargent! —van exclamar els soldats en veure a la bèstia morta al terra.
—Perdona, Bank —va dir la Sargent, era el primer cop que em deia pel nom—. Volia que veiessis les meves habilitats perquè tinguessis un millor concepte de mi, he fet malament?
—Eh... —la veu li havia canviat completament, va passar de la veu borde a una veu fina i seductora—. No, ja... ja està bé.

No està bé! Volia apressar-lo i interrogar-lo quan es transformés altre cop en home!

Però malgrat els meus pensaments, no em va sortir cap més paraula.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

22 març 2016, 12:12

El dia després va ser un dia normal. Esmorzar plats típics i variats que encara no sabia en què consistien, entrenament d’armes tot el matí, bany a les aigües termals, dinar i tarda lliure.

Bé, hauria estat un dia normal si no és perquè tant al menjador, al camp de tir i per les aigües termals em trobava a la Sargent Rin. No a la Rin borde que m’havia rebut, sinó a una espècie de fangirl.
—Oh, Bank, realment tens molta punteria amb l’arc —va dir-me al sortir de l’entrenament.
—Expliqueu-me coses del Bank, siusplau —preguntava a les noies exploradores que es banyaven a les aigües termals del costat.
—Em puc asseure al teu costat Bank? —em va preguntar a l’hora de dinar. Es va passar tot el dinar elogiant la meva força i fent acudits sobre les bananes un tant picants.

Però havia aconseguit escapar-me aviat. El problema va ser a la tarda, quan passejava per Shinsei amb el Joaq. Esperava poder descansar i entretenir-me mirant paradetes d’artesania o jugant amb quatre jaios al go, però no va ser així.
—BAAAAAANK!
—Altre cop no... —vaig dir posant els ulls en blanc—. Joaq, no podries fer alguna cosa?
—Només em pots veure tu, ceballot —va dir mentre feia una tombarella pel carrer.
—Bank! Quina casualitat —va dir la Sargent Rin quan va haver arribat a on estava jo.
—Ves per on —vaig dir, sense poder evitar una mica de sarcasme.
—Et fa res que t’acompanyi? Conec un lloc que s’hi està molt a gust —va dir-me, seductorament. Em van pujar els colors a la cara, però vaig intentar mantenir-me normal. Realment la Sargent era bonica, sobretot ara que no era borde, però hi havia alguna cosa que no quadrava.
—No, hi ara, et segueixo —vaig dir.
Ella em va agafar la mà de sobte i vam començar a caminar.

—Aquesta dona amaga alguna cosa —deia el Joaq, que flotava davant nostre—. Després de matar a l’ós ha caigut rendida als teus peus.
Li vaig llençar una mirada amenaçadora.
—Vaig veure com atacaves l’ós, Bank —va dir-me la Rin. Em posava nerviós cada cop que deia el meu nom d’aquella manera—. Saps fer servir molta màgia?
—Em... no se’m dona malament.
—Que fort! He conegut a pocs capaços de fer màgia! Però clar, cap de tan bo com tu.
—A mi em deia això una noia a la tribu i ja estava parlant amb son pare de matrimoni —va afirmar el Joaq.
Seràs desgraciat fantasma inútil
—Moltes gràcies Sargent —vaig dir, fent un esforç per no insultar al fantasma.
—Oh per favor, pots dir-me Rin :blush: .
No se si ho va fer veure, però la manera en que es va posar vermella em va pertorbar força.
—Va Bank cony, no siguis cagat, dóna-li conversa i lliga-te-la! —deia el Joaq, a pocs centímetres de la meva cara.
A tu et lligaré capullo
Però el Joaq no anava mal encaminat, podia donar-li conversa i descobrir per què de cop estava tan interessada en mi.

—I doncs, Sar... Rin, com és que t’interessa tant la màgia?
—Oh es que la trobo molt interessant... —aleshores em va mirar fixament—. Igual que els homes que la practiquen.
—OSTRES BANK, jo de tu li feia un fill ja —va dir el Joaq traspassant-me el pit un cop rere l’altre.
Putu fantasma necessitat... tot i que la Rin té uns ulls preciosos i no és massa més gran...
Bank en què cony penses, centra’t, centra’t, centra’t!

—Passa res, Bank? —va preguntar la Rin. Encara no havia contestat el seu piropo.
—No, tranquil•la —vaig contestar sense pensar—. Crec que tenim interessos comuns ;)
—Oh —va fer un somriure i es va posar vermella—. I se’t dona bé la màgia de combat, Bank?
—Bé, sense les armes alguns dels meus poders no són gaire poderosos.
Merda, li acabo de rebel•lar un punt dèbil.
Vaig fixar-me que en aquell moment no portava ni l’arc ni la katana.
—Mira, ja hem arribat! —va dir la Rin de sobte.

Havíem sortit del centre de la ciutat i estàvem en un barri residencial. Estàvem parats davant d’una casa de fusta de dos pisos força senzilla.
—Això és casa meva! —va dir la Rin—. Al pis de dalt tinc una cosa que et vull ensenyar.
El Joaq es va precipitar cap a la casa, però jo vaig vacil•lar. Per què tot em feia tan mala espina?
Finalment vaig entrar i em vaig dirigir al pis de dalt. L’habitació era enorme i hi havien força espelmes que desprenien una olor hipnòtica i... sensual.
—I... bé? —vaig demanar. Crec que seria l’únic moment de la meva vida en que m’alegraria de tenir una persona (o un fantasma en aquest cas) espiant l’habitació on hi estic tancat amb una dona.
La Rin em va mirar de forma sensual i va dir:
—El que et volia ensenyar... sóc jo.

QUE AIXÒ ÉS UN ROL PER MENORS!!

I dit això, la Rin es va transformar en un ós gegant.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

23 març 2016, 22:18

—En serio? —va protestar el Joaq, que ja devia haver imaginat tot de perversions aquella nit.
Em vaig intentar posar en guàrdia, però em sentia els membres adormits i em costava moure’m.
Una veu molt profunda va omplir la sala:
—Veig que les espelmes somníferes ja et fan efecte...
Em va fotre un cop amb l’urpa, que vaig esquivar pels pèls, tot i que em va esbocinar les mànigues del kimono.
—Corre el rumor que els que feu servir màgia teniu més bon gust que els humans normals... vull comprovar si és cert!
—Però si vas matar a la bèstia davant meu! —vaig protestar.
—No et fa falta saber res més, deixa’t menjar!
La Bestia-Rin se’m va llençar a sobre. Per ser un ós de quatre metres era molt àgil i semblava que les espelmes somníferes no l’afectaven. Vaig llençar-me pel forat de l’escala per esquivar-lo i em vaig fotre un cop contra les escales. Però veient que la Rin havia destrossat mitja paret, crec que en vaig sortir ben parat.

Sense pensar-m’ho massa vaig intentar sortir de la casa per respirar aire pur, però la porta estava tancada. La Rin va destrossar el terra i va caure davant meu, etzibant cops d’urpa a tort i a dret, que em van esquinçar la part de dalt del kimono, em va esgarrapar tota l’esquena i la cama dreta.
—Bank, compte! —cridava el Joaq.
Quan la Rin em va ferir la cama, vaig caure de genolls. Aleshores es va preparar per mossegar-me, així que vaig haver de recórrer a la màgia.
Vaig fer servir el meu poder Com les fulles del bosc, que va crear duplicats visuals de mi per tot el primer pis. La Rin-Ós es va desconcertar i va començar a atacar les còpies, que anaven desapareixent tan bon punt les tocava.
—Joaq, és la casa d’una soldat, busca una arma! —vaig cridar.
—Quin truc més barat, començo a dubtar que tinguis bon gust —va bramar l’ós
La Rin havia acabat amb totes les còpies i només quedàvem jo i una còpia acorralats contra la paret de fusta. Els dos vam fer un moviment i vaig cridar el poder de Lligams de la terra just quan la Rin s’abalançava sobre nosaltres. Les lianes van brotar de la paret de fusta i la van aturar per uns instants, els suficients perquè la còpia i jo ens canviéssim de lloc.
—Bank, al primer pis! —cridava el Joaq—. Hi ha un bagul amb la katana de la Sargent!

La còpia va córrer cap a la porta i jo cap al primer pis. Evidentment, la Rin es va pensar que tornaria a sortir, així que va atacar a la còpia quan es va haver desfet de les lianes. Va bramar de fúria quan es va adonar que el real era jo, així que va fer un salt i, trencant una mica més de sostre, va pujar al primer pis, just a temps per veure com jo saltava per la finestra.

L’aterratge em va fer més mal de l’esperat, sobretot amb la cama dreta ferida. Una dona que portava un cistell de naps que passava per allà se’m va quedar mirant amb cara d’espant.
—Fugi, senyora! —vaig cridar.
Aleshores la Bestia en que s’havia convertit la Rin va destrossar la paret i va caure a sobre meu. Vaig aconseguir rodolar a un costat i posar-me dret, mentre la senyora fugia corrents cridant.
Ara que l’efecte de les espelmes estava disminuint em sentia més àgil, malgrat les ferides.
—Tan lluny vas només per menjar-te a un humà? —vaig preguntar—. La bèstia que vam matar ahir era el teu company oi? Era el fill del vell!
—Com ho saps això? —va rugir la Rin.
—Era el teu amant, així que suposo que te’l volies menjar —vaig dir, intentant guanyar temps perquè l’efecte de les espelmes passés i per donar temps a la senyora a avisar als soldats—. Però alguna cosa devia haver sortit malament i va acabar ell convertit en home-ós!
Hi va haver una pausa en la lluita. L’ós va emetre un soroll força estrany, suposo que una rialla.
—Casi l’encertes marrec! —va dir—. Aquell noi era el meu amant, si, però feia temps que era un home-ós! Però el seu pare el va seguir un dia quan anava al bosc i el vam haver de matar! Tot hagués quedat en un simple assassinat d’una bestia del bosc si no haguessis aparegut!
—Aleshores, per què vas matar-lo quan el vam trobar al bosc? —vaig preguntar. Notava que les forces em tornaven.
—Havia planejat matar-te a tu —va dir, mentre es movia de costat buscant el millor angle per atacar-me—. Però aquell nyicris estava ferit i tu podies fer servir màgia, així que vaig pensar que el millor seria convertir-te a tu en un home-ós i que siguis el meu company de caça la resta de la teva vida! Així que el vaig matar abans que pogués dir res. I ara seràs meu, Bank, Explorador de Shinsei.
—Vols dir? —aleshores vaig mostrar la katana que havia agafat de l’habitació de la Sargent.
—Ni amb això em podràs fer mal —va grunyir la Rin.
—Bank! —va cridar-me el Joaq—. Tenim reforços!
Vaig sentir una estranya sensació a l’espinada. Aleshores vaig entendre quins reforços eren.

La Rin va envestir i la vaig esquivar amb un salt enrere, aleshores vaig clavar la katana, però va rebotar a la pell. D’un cop d’urpa em va treure la katana, que va caure uns metres carrer avall.
—Veus? No et resisteixis més! Tu i jo serem els reis del bosc! —va grunyir la Rin.

Es va sentir un crit estrany lluny, darrere meu.

—Ho sento —vaig dir amb un somriure—. El que diu això a les pelis normalment és el dolent.
—Les pelis? —va preguntar la Rin.
Però aquell instant de dubte va ser tot el que vaig necessitar. De darrere meu va venir volant com una fletxa el Dassan, el meu fènix, que ja havia crescut força. Va llençar-se a tota velocitat contra la Rin i la va encendre en flames, cegant-la per uns instants.

Malgrat això, el Dassan encara era petit i les flames es van extingir de pressa, que casi no havien afectat a la Rin. Quan la bestia va tornar a mirar-me, jo ja estava en posició d’atac amb la katana a la mà dreta.
La Rin va carregar contra mi amb fúria, però jo ja estava reunint energia.

Movent la katana cap endavant, el meu atac Martell de la fúria del bosc va impactar amb tal força contra la Rin que només l’ona expansiva va esquinçar les parets del voltant com si fossin de paper. Aquest atac em permetia atacar com si en comptes d’una katana empunyés un tronc d’arbre gegantí, així que l’impacte va enviar aquell ós de quatre metres i una tona cinquanta metres carrer avall.
La katana de la Sargent es va trencar a les meves mans. Com que la katana que m’havien regalat era especial per canalitzar l’energia màgica no s’havia trencat mai, per això no m’havia adonat de fins a quin punt havia crescut el meu poder des de que vaig arribar a Tadaima.

Em vaig acostar al cos de l’ós. L’impacte li havia destrossat el crani, matant-la a l’acte.
—Per què sempre acabes malferit i matant gent pels pèls? —va preguntar-me el Joaq.
—Dóna gràcies als Déus per no haver estat tu el que has acabat malferit —vaig dir, emprenyat—. Què eren tots aquests comentaris mentre caminava amb ella? Que no veies que en portava alguna de cap?
—Au va, no em diguis que no se t’ha passat pel cap fer-li de tot.
—Bueeeeno...
—Veus! —el Dassan va tornar i em vaig quedar acariciant-lo. Al tocar-lo la mà se’m va cobrir de flames, però no em feien mal.
—Però ha resultat ser un monstre —vaig sospirar—. Ves a saber a quants homes ha manipulat només per interès.

En aquell moment van arribar un bon escamot de soldats de Shinsei armats fins les dents. Em van acompanyar fins la divisió mèdica i després al quarter dels soldats per fer l’informe en que detallava com la Rin era una dona-ossa i que havia assassinat al seu amant i al pare d’aquest per interès.

Imatge
Imatge

Respon