[Rol] A Shinsei hi falta gent!

Respon
Avatar de l’usuari
Kharu
Esperits del bosc
Esperits del bosc
All will be well
Entrades: 77
Membre des de: 30 nov. 2016, 09:27
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 53 cops
Sexe: Home

03 març 2017, 20:26

Estava al meu laboratori bevent cafè, la proposta que m’havia fet el guia, l’Osamu, no semblava tant difícil, només havia d’aconseguir la ploma d’un ocell gros. El problema venia a l’hora de trobar aquests ocells ja que nomes es coneixia la localització dels que havien domesticat els Shinserians. Això suposava travessar literalment el mon, entrar a una ciutat-estat enfrontada a la meva, trobar on guarden els fènix i depenent de la situació demanar una ploma, recollir-la del terra o arrancar-la d’un d’aquests ocells, el que suposava infiltrar-me a dintre del recinte i enfrontar-me a literalment foc amb potes. Fàcil!

Vaig decidir que el millor era començar a fer camí quan abans millor així que me’n vaig anar a recepció per anunciar la meva partida. La recepcionista era una noia d’uns 25 anys amb cara de pomes agres, al comunicar-li el meu projecte em va donar uns fulls perquè els omplis i em va dir que els havia de firmar el tinent i em va assenyalar el passadís cap a la sala del cafè. Vaig trucar a la porta del tinent pero no vaig rebre resposta, així que vaig decidir obrir la porta.

A dins em vaig trobar un laboratori igual que el meu però molt més gran. El que em va sorprendre és que estava completament buit, literalment allà no hi treballava ningú.
Em vaig fixar que a sobre la zona de treball hi havien uns quants papers així que vaig acostar-m’hi a curiosejar. A sobre del marbre hi havien tot de projectes firmats pel tinent tirats de qualsevol manera i un estrany estoig que vaig decidir obrir, a dintre hi havia un paper i un segell, el paper deia:

Qui sostingui aquest paper serà considerat el tinent.
PD: Només s’aplica a blancs.

Que estrany, vaig pensar, però tu, si que he ascendit ràpid, ja soc tinent només d’entrar.
Vaig segellar el meu propi document i el vaig deixar a sobre el marbre. vaig guardar el segell i el paper dintre l’estoig i el vaig deixar allà on l’havia trobat.
Vaja, si que m’han degradat ràpid, no he durat ni dos minuts com a tinent, vaig dibuixar un somriure a la meva cara pensant en els possibles acudits racistes que es podien fer amb el postdata del títol de capità i vaig començar a caminar cap a Shinsei.


Després de 12 hores de caminar em vaig adonar de lo idiota que era, no tenia mapa, ni menjar ni beure, havia sortit de Drakkar com qui surt de casa per anar a comprar el pa a la botiga del costat de casa. Si hagués set una persona normal hagués mort per imbecil, però per fortuna podia tornar a casa per menjar, beure i descansar. Devia ser divertit veurem literalment menjant i dormint tot el dia sense descans.

Al cap d’un temps que sem va fer etern vaig arribar a una altre ciutat, jo feliç de la vida pensant que havia arribat a shinsei vaig parar al primer ciutadà que vaig trobar i li vaig preguntar d’on podia treure una ploma de fènix, ell estranyat em va enviar carinyosament a la merda explicant-me com si fos un nen petit que nomes hi havien fènix a Shinsei i que quedaven uns quants kilòmetres per arribar a Shinsei.

Vaig decidir buscar alguna botiga on venguessin mapes per poder trobar shinsei més fàcilment. Vaig arribar a un carrer molt ample on hi havia molta gent, vaig decidir avançar per aquest carrer fins que em vaig trobar que tota la gent del carrer evitava a un home negre amb un pentinat afro magnific, deixant uns 3 metres de radi buit al seu voltant. jo al veure que ningú se li apropava vaig decidir fer el mateix, algo dolent passaria amb aquell home com perquè la gent no se li acostes. Al cap d’un rato de caminar vaig veure una papereria i vaig decidir entrar-hi, amb una mica de sort tindrien algun mapa que em servis per trobar Shinsei. Vaig entrar i li vaig preguntar a la dependenta si tenia algun producte que complís les caracteristiques.

-Si, noi si, en tinc un, però et sortirà car- Va dir la dependenta mentre posava un mapa a sobre el taulell.

En aquell moment vaig caure en que tot i que era d’una família adinerada, no portava ni un duro a sobre. just quan estava a punt de intentar regatejar el preu va entrar l’home afro que havia vist abans al carrer.

-Vosaltres sabeu com arribar a Nova York?- Va dir l’home

La dependenta al veure entrar a una persona com aquella es va espantar i va amagar-se a darrere el taulell. Jo vaig aprofitar la ocasió i vaig agafar el mapa i mel vaig guardar a la gavardina.
Vaig sortir de la botiga mentre l’home encara insistia en la seva pregunta i vaig dir per lo baix, prova a Estats Units noi!!

Vaig arribar a una plaça i em vaig assentar en un banc de pedra on vaig treure el mapa. Ostres, si hauria de creuar el mar per arribar a Shinsei, això afegia més problemes a la meva empresa. Em vaig quedar una estona assentat deixant passar el temps i mentalitzant-me pel llarg camí que encara em quedava.

Al cap d’uns minuts em vaig aixecar i em vaig posar a caminar cap a Shinsei. Quan portava un bon tros de carrer vaig sentir per sobre de la multitud:

– ES DIUEN BANANES!

Quina gent més especial la de Endor vaig pensar.


Vaig sortir de la ciutat i vaig tornar a fer camí.
Kharu, Kharu el maravellós.

Avatar de l’usuari
Kharu
Esperits del bosc
Esperits del bosc
All will be well
Entrades: 77
Membre des de: 30 nov. 2016, 09:27
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 53 cops
Sexe: Home

05 març 2017, 14:12

(Nota pels que tenen poca comprensio lectora, aquest post esta narrat des del punt de vista d'un soldat Shinserià que patrullava la zona entre Shinsei i Endor en un esquadrò de vint persones)

Portava ja tres dies caminant, tot el nostre esquadró estava bastant cansat però patrullar la zona que hi ha entre Endor i Shinsei era importantissima per evitar futurs conflictes provinents dels Drakarians. Ens acostàvem ja a mig dia i començava a tenir gana, encara que no aspirava a aconseguir gran cosa per menjar ja que sens acabaven les provisions i encara havíem d’aguantar dos dies més abans de tornar a casa.

L’esquadró va anar cap al camí principal per trobar algun lloc ample per poder menjar tots còmodament quan de cop ens varem trobar un home més perdut que un fènix sota l’aigua que avançava com podia mirant un tros de paper i sense ensopegar de miracle. Anava tant capficat en el paper que no va advertir la nostra presencia fins que varem estar a uns metres d’ell amb les katanes preparades per un possible conflicte.

-Qui ets!- Va cridar el lider de l’esquadró.

L’home no en va fer ni cas i va seguir caminant com si no l’hagués sentit. El lider s’hi va posar al davant i l’hi va prendre el paper amb un moviment ràpid.

-Ei noi que no em sents!

L’home va aixecar el cap. L’home més estrany no podia ser, portava una roba llarga i fosca amb un barret de copa, cosa que no se sol veure per shinsei, de fet no se sol veure per enlloc. quan va aixecar el cap em vaig adonar que a part de tota l’indumentaria que ja era estranya de per si portava una mascara blanca amb un somriure dibuixat.

-Ehh, perdona però em podries tornar el mapa, estic intentant arribar a Shinsei.

Quan va adonar-se que estava rodejat amb una bona quantitat de samurais amb les mans a les katanes a punt per qualsevol cosa, va fer un pas enrere i va aixecar les mans a l’alçada dels hombros.

-No busco problemes!- Va dir inmediatament.

-Qui ets, i que se t’hi ha perdut per Shinsei!- Va tornar a preguntar el lider.

-Ehh, em dic Kharu, soc científic i necessito una ploma de fènix, per això vaig a Shinsei- Va dir amb massa calma com perquè cap de nosaltres es sentis còmode. Normalment quan et rodegen una vintena d’homes armats et poses ni que sigui una mica nerviós, però ell mantenia una absoluta calma, de fet amb l’expresió de la mascara semblava que estigues completament per sobre d’aquella situació.

-Agafeu-lo- Va dir el lider mentre m’assenyalava a mi i al del meu costat.

Varem agafar una corda i ens varem acostar a l’home que anava dient que ell no buscava problemes, que el deixéssim en pau, tot això amb completa calma, cosa que va fer que ens acostéssim amb extrema cautela, no semblava armat però qui sap.
Vaig intentar agafar-lo per un braç però va ser ell el qui mel va agafar a mi, mel va torçar per darrere l’esquena, trencant-mel.

Un dolor intens em va recórrer tot el braç, encara que el meu crit de dolor es va veure camuflat pel crit de guerra d’uns homes vestits amb armadura de ferro, Drakkarians.

L’home de la mascara em va agafar la katana de l’obi i em va donar una empenta tirant-me a terra, fent que caigues sobre el braç trencat provocant-me encara més dolor.

Va col·locar-se la funda a la cintura i es va posar en una perfecte posició de desembeinat, quan el meu company va treure la seva katana i va atacar a l’emascarat només va rebre un tall net al seu coll com a resposta, acompanyat del somriure burleta que li oferia la mascara, matant-lo inmediatament.

L’home va tirar la funda al terra i es va apartar de la línia de xoc que tindríem contra els Drakarians. Un home armat amb una espasa i un escut amb el símbol d’un drac va decidir enfrontar-se amb l’enmascarat el qual tal i com havia fet amb nosaltres va intentar evitar el conflicte dient que era de Drakkar, de la divisió d’inteligencia.

El Drakkarià en va fer cas omis i va atacar a l’enmascarat amb un tall vertical de l’espasa el qual va evitar amb extrema facilitat i va contra-atacar amb un tall horitzontal el qual va ser parat per l’escut del Drakkarià. A continuació l’enmascarat li va donar una cosa a l’escut desmuntant completament la seva guardia. l’enmascarat no va perdre el temps i li va estocar el forat de l’armadura que tenia a l’axila fent que deixes anar l’escut el qual va recollir.

Inmediatament dos companys meus que acabaven de matar a un enemic es van enfrontar a aquell home, aquest cop no va intentar negociar, es va limitar a avançar cap a ells parant els seus cops amb l’escut i la katana. El somriure de la seva mascara em començava a semblar aterrador, com podia haver matat a dues persones tant fàcilment i mantenir un somriure a la seva cara, era un monstre. Un monstre que semblava que balles entre les estocades dels meus companys burlant-se dels seus intents d’enfrontar-se a algú infinitament més poderós que el que ells podrien arribar a ser mai. Va parar les dues estocades dels meus companys a la vegada movent l’escut, fent que les armes del meus companys es desviessin de la línia entre ells i el seu adversari. El combat va acabar amb un tall horitzontal de l’enmascarat el qual va tallar el coll del guerrer de l’esquerra i glopejant amb el mànec el cap del segon fent que es desequilibrés deixant prou temps com perquè li clavessin la katana a la cara.

El següent que va provar sort va ser un Drakkarià armat amb una maça amb punxes de dues mans, el qual va agafar per sorpresa l’enmascarat el qual lo únic que va poder fer va ser aixecar l’escut per evitar el cop de la bola de ferro que se li apropava, cop que no aguantaria l’escut ni el seu braç. O això és el que hauria d’haver passat perquè la maça va rebotar al xocar contra l’escut, ni una sola de les punxes de la maça l’havia aconseguit penetrar.

Vaig mirar al meu voltant i lo únic que veia eren cadàvers tant de Shinserians com de Drakkarians, quasi tothom en aquell camp de batalla havia mort i la persona que s’havia posat pel mig d’un combat entre dues vintenes d’homes seguia viu i sense ni una rascada.

Les altres dues persones que quedaven eren els dos líders de cada divisió, el meu armat amb una katana i l’altre armat amb una maça i un enorme escut de ferro, la Victòria estava cantada, en menys de 30 segons el meu lider estava mort al terra amb el cap obert.

Per l’altre banda l’enmascarat feia un ràpid moviment amb la katana per netejar-la de la sang del seu ultim adversari.

Els dos homes es van mirar i es van cobrir amb l’escut. Fins ara no m’hi havia fixat, però l’escut de l’enmascarat s’havia enfosquit una mica, això o eren imaginacions meves causades pel dolor.
Per molt que l’enmascarat fos extremadament hàbil no podia fer absoultament res contra el lider Drakkarià ja que una katana no perforaria l’armadura d’acer que portava el seu rival i no podria gastar el mateix truc d’apartar l’escut ja que aquest era molt més gros i pesant.

El que va fer a continuació va ser una completa estupidesa, es va guardar l’escut a l’esquena per sota de la gavardina i va agafar la katana amb les dues mans, va aixecar l’espasa i va intentar fer un tall vertical. Va fer un crit mentre l’espasa baixava sobre el cap de l’enemic, el qual es va cobrir amb l’escut.

Dons res, adéu emmascarat, ha estat un plaer veure com lluitaves. o això vaig pensar, perquè mentre cridava la fulla de la katana es va enfosquir.

La cosa que vaig veure a continuació era simplement increïble, la katana va travessar l’escut tallant-lo per la meitat juntament amb el braç de l’home. La katana va seguir baixant fins a tocar el casc el qual juntament amb el crani va patir la mateixa sort que l’escut.
L’arma no va parar fins que lo únic que li quedava per tallar era el mateix aire que l’envoltava, tot seguit el cos partit en dos del lider Drakkarià va caure al terra.

L’home es va posar a regirar cadàvers fins que al cap d’un rato es va encarar cap a mi. Jo ja m’havia acomiadat feia estona de la meva vida però havia tingut l’esperança que aquell home m’ignores i amb una mica de sort pugues sobreviure.

Se'm va acostar a una distancia prudencial i va dir.

-Imagino que no vols ajuda d’algú que acaba de matar a uns quants dels teus amics, però no et puc deixar aquí tirat.

Em va tirar un parell d’objectes, era tot el menjar que havia pogut trobar enmig dels cadàvers juntament amb aigua. A continuació em va tirar un altre objecte, un ganivet.

-No és cosa meva si vius o morts, molta sort. -Aquell home al que havia anomenat monstre acabava de donar-me l’elecció entre viure o morir.

L’enmascarat em va donar l’esquena disposat a marxar.

-N..No..Nom- Vaig aconseguir dir.

L’home es va girar i va respondre:

-Kharu.

Si és cert, ja ens l’havia dit feia estona, Kharu, membre de la divisió d’inteligencia de Drakkar. Recordaria aquest nom tota la meva vida.
De sobte el somriure de la seva mascara ja no em semblava tant terrorífic, si no més aviat un somriure amable.

-No deus pas saber com anar a Shinsei?, el meu mapa ha quedat inservible durant el combat- La pregunta em va agafar completament per sorpresa.

Vaig fer tots els esforços que vaig poder per assenyalar en direcció oest.

-Moltes gràcies- Va dir l’home i se'n va anar.
Kharu, Kharu el maravellós.

Avatar de l’usuari
Kharu
Esperits del bosc
Esperits del bosc
All will be well
Entrades: 77
Membre des de: 30 nov. 2016, 09:27
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 53 cops
Sexe: Home

19 abr. 2017, 17:21

El soroll de les onades del mar em relaxaven, portava més de cinc hores caminant i el sol començava a pondre’s quan vaig arribar a la costa i em vaig estirar a descansar mirant el mar aprofitant els últims rajos de sol.

Durant les ultimes hores havia estat evitant pensar en el que havia passat. Si, m’havia vist involucrat en un conflicte i n’havia sortit com havia pogut, viu, si, però m’havia vist obligat a matar a sis persones, tres d’ells de la meva pròpia ciutat i a saber si l’home al que li havia trencat el braç sobreviuria.
El pitjor de tot no era que els havia matat, sinó que havia disfrutat fent-ho. Amb el primer havia sigut més ràpid que ell a l’hora de desembeinar. Amb el segon havia aconseguit trencar la guàrdia de l’home molt fàcilment i havia vist de seguida el punt dèbil de l’armadura. amb els tercer i quart havia superat en rapidesa a dues persones a la vegada. El cinquè havia sigut el punt d’inflexió, m’havia agafat completament desprevingut i nomes havia pogut aixecar malament l’escut. En aquell moment m’hauria d’haver quedat sense braç però no, una força provocada pel temor a morir m’havia inundat completament i a continuació s’havia concentrat en la extensió del meu cos que en aquell moment era l’escut, permetent-me parar el cop d’aquella maça sense rebre cap mal. la mateixa força m’havia permès donar-li un cop amb l’escut en tota la cara traient-li el casc amb el cop i rematant-lo amb la katana. L’havia guanyat a base de força bruta.

L’últim era el que em sabia més greu d’haver matat, anava amb una armadura molt pesada i amb un escut enorme, d’aquest podria haver fugit amb molta facilitat, però no, ja havia provat aquell poder i volia veure que era capaç de fer. reconec que donar un cop tant evident havia sigut una enorme temeritat, però per fortuna per mi havia sortit bé, quan m’havia guardat l’escut tota aquella força havia tornat a recórrer tot el meu cos, i quan havia agafat la katana amb les dues mans s’havia transmès a aquesta. Un cop amb tota aquesta força a la katana res hauria pogut evitar que intentes tallar aquell escut i tot el que hi hagués a sota.

Havia sigut més ràpid i més fort que molts homes entrenats, haver matat a sis persones em semblava un preu bastant petit a pagar per aquestes sensacions, encara que jo havia intentat evitar el conflicte amb els dos bàndols des del principi.

Amb aquests pensaments em vaig quedar adormit just quan el sol es va acabar de pondre.

L’endemà em vaig despertar amb un mal a l’esquena horrible provocat per haver dormit estirat de qualsevol manera. Em vaig aixecar i em vaig posar a caminar per la costa fins que vaig trobar un poble de pescadors on em van oferir portar-me a Shinsei.
Jo estranyat vaig acceptar, més tard vaig arribar a la conclusió que devia ser per la katana que portava, es devia haver pensat que era un soldat de Shinsei o algo per l’estil.

Un rato indefinit de marejos i per sort no vòmits (vomitar amb la màscara posada devia ser horrible) vaig arribar a l’illa de Shinsei on vaig acomiadar als pescadors.
M’havien deixat fora de la ciutat així que encara em va tocar caminar un bon rato abans d’arribar a les afores.

Vaig entrar, era una ciutat preciosa d’estil japonès, el qual explicava perquè els seus soldats vestien com samurais.

Em vaig endinsar més en la ciutat i vaig passar per tot de comerços, places, mercats… en general semblava una ciutat bastant agradable, encara que semblava que havia patit un atac no feia gaire ja que estaven reconstruint alguns edificis, a lo millor m’havia precipitat amb triar Drakkar directament, de fet havia passat més temps voltant per fora de Drakkar que a dins.

Però en fi, tenia una missió a complir no era el moment de posar-me a fer turisme així que vaig parar a la primera persona que vaig trobar i li vaig demanar on guardaven els fènix. O això hagués fet si no fos perquè hagués sonat extremadament sospitós i no em feia gaire gracia que m’agafessin ni que em prenguessin per una mala persona, un terrorista, un soldat enemic o algo per l’estil.

Sense saber que fer em vaig assentar en un banc per pensar que podia fer. El millor que se m’acudia era esperar a veure un fènix que tornes i seguir-lo fins a trobar “l’estable” de fènix, presentar-me allà en plan casual i demanar una ploma, però no es veien gaires fènix que diguem.

-Perdoni senyor, que voldria participar en el concurs de preguntes científiques? sembla una persona culta segur que ens pot sorprendre amb els seus coneixements i pot guanyar.

Vaig aixecar el cap, era una noia d’uns 20 anys que m’allargava la mà donant-me un paper.

-Perdona, però ara mateix estic buscant una cosa i no tinc temps- li vaig respondre.

-Vinga home animis, que els participants de sempre ja els tenim molt vistos, i mira, tenim un premi i tot, no és gran cosa però et pots emportar una magnifica ploma de fènix a casa.

Ha de ser un chiste, quina coincidència més gran que just quan més necessito una ploma, va i en reparteixen una.

Vaig acceptar participar en el concurs encara que no sabia ni de que aniria. Al cap d’una hora estava a sobre d’una tarima en una plaça amb dues altres persones que competirien contra mi per aconseguir la ploma. Bueno, en realitat més aviat semblava que tinguessin un pique entre ells i aquest concurs sigues només una manera de demostrar la seva supremacia davant del seu rival.

Va sortir un presentador i ens va demanar que ens poséssim en unes marques al terra. El presentador intel·ligent-ment em va col·locar entre aquell parell per evitar que es discutissin. La seva estratègia no va funcionar.

-Benvinguts espectadors al concurs científic mensual, on premiem al científic més brillant del més, com deveu recordar el més passat no es va poder celebrar el concurs degut a l’atac així que aquest més hem preparat les preguntes més difícils per els nostres participants.

Just quan el presentador va dir aquestes paraules vaig poder sentir com les mirades dels altres dos científics m’atravessaven plenes d’odi, sort que questes mirades no anaven dirigides a mi sinó entre ells.

-Començarem amb la primera pregunta que anirà dirigida al nou concursant. En Kharu!!. Estàs a punt?

Vaig fer que si amb el cap

-Dons perfecte!! Estigues atent perquè la primera pregunta és...

-Ànims Kharu!!- Vaig sentir d’entre el públic.

Vaig buscar entre la gent qui m’havia animat i a primera fila em vaig trobar ni més ni menys que l’Osamu, l’home que m’havia fet de guia quan vaig arribar a la divisió. Que hi devia fer aquí, vaig pensar.

-De què està fet un àtom? Tens 60 segons per respondre- Acte seguit el presentador va girar un rellotge de sorra.

Aquesta és fàcil vaig pensar.

-Els àtoms estan formats per electrons, neutrons i protons- vaig respondre.

-Coooorecte!!, següent pregunta, qui vols que la respongui?

Vaig assenyalar a l’home que tenia a l’esquerra.

-Perfecte dons, següent pregunta per l’Endorià: Perquè les fulles solen ser de color verd?

-Per l’alt contingut en clorofil·la- va respondre.

-Pff…- va exclamar l’home que tenia a la dreta i que tenia tota la pinta de Shinserià

L’home d’Endor va mirar-lo com si l’hagués de matar i va afegir:

-Quan arriba l’hivern la clorofil·la es descomposa deixant lloc a altres pigments com el vermell.

-Correctisim!!, i molt bona aclaraciò final, qui vols que respongui la següent pregunta?

-Jà!! Facilíssima resposta, aquest noi nou, no li penso donar possibilitats a en Tenzo!- Va dir l’home tot mirant de manera despectiva al Shinserià.

-Què Eric? que tens por de perdre contra mi?- Va respondre burletament en Tenzo.

-En fi!!- Va tallar el presentador- Següent pregunta! Els plàtans son radioactius?

Com? plàtans radioactius? això no existeix oi? o si? porten potassi, i el potassi 40 és radioactiu… però no crec que porti potassi 40.

-Queden 5 segons!!- va cridar el presentador

-Ehh ahemmm, SI?- vaig respondre.

Correcte!! pregunta extra! quants plàtans s’hauria de menjar una persona per morir de radiació?

No en tenia ni idea així que vaig respondre un numero molt gran.

-Deu milions de plàtans.

-Correcte, però no patiu amants dels plàtans, aquests deu milions us els hauríeu de menjar de cop!!

No em podia creure la llet que havia tingut, havia encertat dues preguntes de pura sort

El presentador em va demanar qui volia que respongués la següent pregunta. com que l’Eric ja tenia un punt vaig decidir que respongués en Tenzo.

La pregunta que li va caure va ser especialment difícil i vaig agrair que no m’hagués tocat a mi ja que era una pregunta sobre alquímia i jo ni sabia que existís la alquímia, molt menys podria respondre una pregunta sobre ella.

l’Eric es va queixar dient que era una pregunta regalada per algú de Shinsei ja que per lo vist el lloc on més es practicava alquímia era a la divisió d’intel·ligència de Shinsei, l’entitat que havia organitzat el concurs.

Van seguir unes quantes rondes totes iguals, tant l’Eric com en Tenzo quan havien de triar qui havia de respondre sempre em triaven a mi per no donar mai oportunitat al rival, el que va fer que dobles en punts als altres dos concursants.

-Ultima pregunta per la nova estrella del concurs, recordem que quan es porta tant d’avantatge respecte els altres concursants és fa la pregunta mortal la qual si es falla es queda directament desqualificat però que si s’encerta et dona la victòria!!

Com!!! Això no ho sabia!! l’Eric i en Tenzo me la deuen haver jugat!

Vaig mirar cap als meus dos rivals però de seguida vaig entendre que havia sigut només una simple casualitat ja que jo els hi importava tres parells d’escates de drac.


-La pregunta és la següent: Com es pot fer aiguamel i quins son els processos involucrats?

Al sentir aquesta pregunta el cor em va fer un salt d’alegria. Feia un temps havia fet vi amb el meu pare i m’havia comentat també que l’aiguamel era l’alcohol més antic de la humanitat així que sabia perfectament com es feia, i en quant els processos involucrats eren els bàsics de la fermentació alcohòlica així que ja havia guanyat el concurs!!

-L’aiguamel es fa barrejant aigua amb mel i fermentant-los amb llevat orgànic. Normalment es fa una proporció de un terç de mel i dos terços d’aigua però pot variar i es poden incloure altres ingredients com el suc de taronja o la canella entre d’altres. En quan als processos involucrats son els bàsics de la fermentació alcohòlica, bàsicament les bateries del llevat converteixen el sucre de la mel en alcohol i Co2, per lo que la mescla no es pot guardar en un lloc hermeticament tancat ja que acabaria explotant per la pressió. També és convenient que la mescla no entri en contacte amb l’aire ja que s’avinagra, per lo que és altament recomanable posar una vàlvula especial al recipient.

Vaig seguir explicant tot el que sabia relacionat amb l'aiguamel, tenia a tots els espectadors, concursants i presentador tant atents, i jo estava tant ficat en la meva explicació que vaig superar per 7 el temps limit per respondre la pregunta.

-Dons així és com és fa l’aiguamel i totes les seves possibles i delicioses variants- Vaig concloure.

El public que fa dos segons estava completament callat va començar a aplaudir efusivament per la explicació que els hi acabava de fer, va agradar tant que inclús l’Eric i en Tenzo em van felicitar i em van convidar a prendre una copa de sake a un bar proper.

-No és el mateix que l’aiguamel però t’agradarà va dir en Tenzo rient mentre entràvem.

Un cop dins ens varem topar amb una cara coneguda.

-Osamu!! -Va cridar l’Eric- On t’havies posat? En Tenzo i jo esperàvem que participessis en el concurs, en comptes d’això aquest noi t’ha pres el lloc!!

L’Osamu rient, sem va apropar i em va agafar la ploma de fènix de les mans.

-Ho se perdedors, estàveu tant capficats en guanyar-vos entre vosaltres que no us heu adonat que he enviat al meu millor deixeble a que us doni una lliçó!

-Espera!!-Vaig exclamar- M’has enviat a buscar-te una ploma de fènix només perquè acabes participant en aquest concurs? que t’has tornat boig? que hagués passat si hagués decidit obtenir la ploma d’una altre manera? i a sobre només la volies per demostrar que ets més guai que aquest parell i no per un experiment! he matat literalment per aquesta ploma!!!

L’Osamu va donar una passa enrere aixecant les mans.

-Ei, ei, ets tu el que se'n va anar abans de que em donés temps a explicar-t’ho tot, ni tan sols vas agafar el transport ultra ràpid. i l’Experiment era a veure com reaccionarien aquest parell davant d’una trampa, així que mira els resultats.

Em vaig girar i em vaig trobar a en Tenzo cabrejat per haver caigut a la trampa mentre que l’Eric estava avergonyit.

-Va no us preocupeu, avui convido jo!!!- Va dir l’Osamu i ens varem posar a beure sake tots plegats.


Imatge
Kharu, Kharu el maravellós.

Respon