Tadaima.cat

Sinopsi

Durant la Segona Guerra Mundial, el tinent general Leslie Groves Jr. nomena el físic J. Robert Oppenheimer per treballar en el projecte ultrasecret Manhattan. Oppenheimer i un equip de científics passen anys desenvolupant i dissenyant la bomba atòmica. El seu treball culmina el 16 de juliol de 1945, quan observen la primera explosió nuclear del món, canviant per sempre el curs de la història.

(gràcies, chatgpt)

Opinió

La primera impressió és que és molt llarga.

Llavors... em va agradar, però en part perquè m'interessa bastant el tema: per la bomba i per les circumstàncies en què es va fer servir (tot el tema dels japonesos). Evidentment, no en diré que en soc un expert, però m'hi he perdut més d'una vegada per la Wikipedia i m'ha agradat hehe.

Puc entendre que si el tema no t'apassiona, pugui ser un poc un rollo, perquè s'ha plantejat un poc des del punt de la "biografia" i és, salvant les distàncies, com veure un documental de La 2 (ara segur que algú em saltarà al coll, @Oriol, potser tu?).

El que em va agradar menys va ser tot el tema dels dos "judicis" del final, que no s'entén (o jo no ho vaig entendre) molt bé per què passaven i l'excusa dels isòtops amb no sé quin país nòrdic em va semblar bastant cutre perquè "l'antagonista" li tengués tant de rancor.

Una vegada dit això, crec que conta bassstant bé un poc tot el remenat, des de la figura central de n'Oppenheimer. Potser, si la pel·lícula, en comptes de dir-se "Oppenheimer" se digués "Manhattan Project" m'hauria agradat més, perquè a mi, aquest home... doncs mira, okay, però m'interessa més tot el tema del projecte en sí i tota la gent involucrada, més que només aquest home.

Em va agradar MOLT conèixer molts dels personatges que sortien, que pel que m'han dit, alguns són ficats un poc amb calçador, com n'Einstein, però així i tot, això em va agradar.

Ara bé, el que vaig trobar a faltar va ser en Von Neumann, que va dissenyar l'estructura dels computadors que encara se fa servir avui dia, i que va tenir un rol relativament important en el Manhattan Project i que tenia unes opinions polítiques... interessants (es veu que era bastant anti-comunista).

He sentit opinions que diuen que la pel·lícula és masclista, però... jo no l'hi he trobat, la veritat. És cert que tampoc transmet un missatge pro-dona, però és com era la societat fa 80 anys. De fet, hi ha dos missatges o tres bastant interessants. Primer: en tot el rollo del partit comunista, són les dones les que lideren el moviment; segon: quan n'Oppenheimer i na Kitty tenen el nen, ens mostren com ella explota i diu que no se'n vol cuidar més i acaba en mans d'uns coneguts o familiars (cosa que passava fa anys); tercer: en comptes de contractar personal addicional a Los Alamos, contracten les dones dels científics i se'ls dona feina, sí, no és al mateix nivell que ells, però hem de pensar que són els científics més TOP del món (i, en aquell moment, no hi havia gaire dones), però així i tot, es mostra com alguna d'elles els ajuda en els càlculs.

Per tant... masclista no m'ho ha semblat, però si algú ha vist alguna cosa que jo no me n'hagi adonat, digueu-m'ho!

Finalment, vaig llegir que havien bandejat la pel·lícula al Japó. Tot i que puc entendre per què ho han fet, no ho puc compartir. En aquesta pel·lícula no se'ls pinta per res com els dolents de res. Senzillament, són els enemics dels americans i, diuen, que no es rendiran mai a través de la guerra convencional (amb milers i milers de morts) i que només amb una demostració com les bombes atòmiques acceptaran rendir-se.

És cert que no acaben de ser mai explícits del tot que tirar bombes damunt població civil és una puta burrada (només un poc), però sobretot cap al final de la pel·lícula crec que el protagonista en fa una bona reflexió.

En definitiva... no és perfecta, clar, però està prou bé.

Ah, i els actors fan un paperasso.

PS: he estat cercant crítiques des del punt de vista feminista i he trobat aquest comentari a reddit:

Com es pot fer una pel·lícula sobre un dels desastres causats per l'ésser humà i les persones que hi van estar involucrades, i que al final tracti sobre dos homes barallant-se per alguna cosa que es van dir, i després ens qualifiquin de 'noies queixoses'?

TOTA la raó. Crec que tot el tema dels "judicis"... sobrava.

Doncs a veure...

A mi em va agradar força, la veritat. Em va semblar molt interessant tot el que va ser la biografia d'ell: la seva formació, tutors, problemes amorosos, el partit comunista... em va semblar que li donava un poc de xixa, un poc de vida a la pel·lícula perquè sinó, si només s'hagués centrat en ell com a científic sí que m'hauria semblat un documental de La 2.

El tema de com van construint la bomba, els problemes que tenen i tal, sí puc dir que em va semblar interessant. Fins i tot la seva vida amb na Kitty em va agradar. Ella en si em va agradar força, especialment com tracten el tema de la maternitat, em sembla un enfocament bastant més realista que aquest corrent actual d'haver de ser supermamàs i tenir el nen enganxat tot el dia a la teta.

De fet, diria que em sembla com a "rompedor", perquè avui en dia el que fan les mares és deixar-ho gairebé tot pels fills i que es demostri en aquesta pel·lícula "antiga" que la maternitat no és color de rosa i que no totes les mares la viuen de la mateixa manera em va agradar molt.

D'altra banda sí, em va avorrir el judici. Molt. Pel meu gust, en comptes d'haver-li dedicat una hora a un judici sobre dos homes ofesos perquè es van ofendre públicament, m'hauria agradat molt, molt, molt més, si haguessin aprofundit molt més en els remordiments de n'Oppenheimer. Hauria estat, per al meu gust és clar, una pel·lícula molt més rodona.

No sé què més aportar, sincerament em va agradar molt però se'm va fer llarga i m'hauria agradat molt més que haguessin aprofundit en els aspectes més humans que no pas en una batalla per veure quin dels dos homes tenia la pixa més llarga.

M'alegro que us hagi agradat, a mi em va agradar molt i si que es cert que en un principi 3h tiren un poc enrere d'entrada pero al final es passen be.

Christopher Nolan es un P*tu geni amb la fotografia i els planols oberts de càmera durant les probes nuclears

Si, en judici es soporífer, però les cares de Robert Downey Jr. després de perdre el seu ho valen tot.

Minatoni ha escrit: ↑28 ago. 2023, 00:37Finalment, vaig llegir que havien bandejat la pel·lícula al Japó. Tot i que puc entendre per què ho han fet, no ho puc compartir. En aquesta pel·lícula no se'ls pinta per res com els dolents de res. Senzillament, són els enemics dels americans i, diuen, que no es rendiran mai a través de la guerra convencional (amb milers i milers de morts) i que només amb una demostració com les bombes atòmiques acceptaran rendir-se.

És cert que no acaben de ser mai explícits del tot que tirar bombes damunt població civil és una puta burrada (només un poc), però sobretot cap al final de la pel·lícula crec que el protagonista en fa una bona reflexió.

És important tant el que diu la peli, com el que decideix no dir. Els japonesos havien acceptat de rendir-se amb una condició: que no se'ls toqués l'emperador. Això durant la guerra totes aquestes negociacions no eren públiques, és clar, però avui en dia tot això ja està desclassificat i és més que acceptat pels historiadors. Hem de recordar que en aquell moment, l'emperador no era només una posició política sinó també religiosa, quasi de divinitat. Els americans no van voler acceptar la condició, i van tirar les bombes, en part, per espantar els soviètics. La pel·lícula hauria pogut dir-ho, això, i deixar clar que les bombes van ser totalment innecessàries per acabar la guerra, però decideix passar-ho per alt. Al contrari, deixa l'espectador amb la idea que va ser un mal necessari.

A mi em va agradar, però tampoc em va semblar un peliculón. No crec que la torni a veure, vaja. Vaig currar-m'ho d'anar al Phenomena a veure-la en 70mm; el cine estava ple, tot i que ja feia setmanes de l'estrena. Potser amb IMAX és tota una altra cosa; no vaig trobar que fos espectacular. Profunditat de camp molt fina, és clar, per la mida del negatiu (tot el que passa de la cara, desenfocat, vaja), però no ho sé, res de l'altre món. Suposo que he estat víctima del hype, i que si l'hagués anat a veure amb menys expectatives, m'hauria impressionat més.

cosarara ha escrit: ↑31 ago. 2023, 12:27

Minatoni ha escrit: ↑28 ago. 2023, 00:37Finalment, vaig llegir que havien bandejat la pel·lícula al Japó. Tot i que puc entendre per què ho han fet, no ho puc compartir. En aquesta pel·lícula no se'ls pinta per res com els dolents de res. Senzillament, són els enemics dels americans i, diuen, que no es rendiran mai a través de la guerra convencional (amb milers i milers de morts) i que només amb una demostració com les bombes atòmiques acceptaran rendir-se.

És cert que no acaben de ser mai explícits del tot que tirar bombes damunt població civil és una puta burrada (només un poc), però sobretot cap al final de la pel·lícula crec que el protagonista en fa una bona reflexió.

És important tant el que diu la peli, com el que decideix no dir. Els japonesos havien acceptat de rendir-se amb una condició: que no se'ls toqués l'emperador. Això durant la guerra totes aquestes negociacions no eren públiques, és clar, però avui en dia tot això ja està desclassificat i és més que acceptat pels historiadors. Hem de recordar que en aquell moment, l'emperador no era només una posició política sinó també religiosa, quasi de divinitat. Els americans no van voler acceptar la condició, i van tirar les bombes, en part, per espantar els soviètics. La pel·lícula hauria pogut dir-ho, això, i deixar clar que les bombes van ser totalment innecessàries per acabar la guerra, però decideix passar-ho per alt. Al contrari, deixa l'espectador amb la idea que va ser un mal necessari.

A mi em va agradar, però tampoc em va semblar un peliculón. No crec que la torni a veure, vaja. Vaig currar-m'ho d'anar al Phenomena a veure-la en 70mm; el cine estava ple, tot i que ja feia setmanes de l'estrena. Potser amb IMAX és tota una altra cosa; no vaig trobar que fos espectacular. Profunditat de camp molt fina, és clar, per la mida del negatiu (tot el que passa de la cara, desenfocat, vaja), però no ho sé, res de l'altre món. Suposo que he estat víctima del hype, i que si l'hagués anat a veure amb menys expectatives, m'hauria impressionat més.

Jo també la vaig anar a veure, en versió original amb subtítols a més, i hi estic d'acord, es pinta com un "mal necessari" però va ser més per impressionar els soviètics, i Japó va ser el conillet d'Índies. Si a més ja és un fet acceptat i s'han revelat les negociacions, crec que la pel·lícula aquí l'ha cagat i entenc la "censura" a Japó. Els americans no volen quedar massa malament.
També trobo, com diu en @Minatoni, que li han donat massa importància a l'Oppenheimer. O sigui, clar, era qui coordinava tot, però realment darrere el projecte Manhattan hi havia molta gent. Si s'haguessin concentrat més en el tema dels remordiments, de com va canviar d'opinió i tot, tindria més sentit el títol de la pel·lícula, l'Oppenheimer com algú que ha treballat per crear una arma de destrucció massiva i com a persona, com canvia el seu punt de vista.

Jo he de dir que esperava que el moment del llançament de la bomba fos més impactant. És com que, la llancen, tots riuen i aplaudeixen, i després alguns vomiten (per la radiació), i l'escena del discurs en què tothom es torna pols, que apareix després, és com que per mi no quadra gaire. L'impacte emocional i psicològic hauria d'haver estat en el moment de veure lo potent que era la bomba. Segons una entrevista que li van fer a l'Oppenheimer, quan cita aquella frase hindú, en el moment de veure la bomba la majoria de gent estava en silenci, alguns ploraven i altres reien. Va ser un moment de shock, perquè van veure la destrucció. El fet que a la peli hagin tret aquesta frase amb tant poca seriositat, perquè el primer cop que surt és quan està tenint sexe amb aquella dona comunista, a mi em sembla que és com un catxondeo, o fins i tot com una romantització de la destrucció? Com "és algo atractiu o sensual" una bomba atòmica. wtf?

Parlant de lo qual, a mi sí que m'ha semblat masclista la peli. Però no per l'ambientació, que és correcta, ja que com es diu, els rols de les dones eren els que eren, sinó per la presència d'aquest personatge, la dona comunista (que no me'n recordo com es diu). És una dona que només apareix com a un rollete puntual, que no fa cas de l'oppenheimer i després viceversa, i s'acaba suicidant. Només apareix a la peli per a les escenes eròtiques en què surt nua i acaba fatal, i no aporta res a la peli. O sigui, l'Oppenheimer li va ser infidel a la seva esposa dos cops, amb aquesta senyora i amb una altra rossa, de la qual només s'esmenta l'aventura.
M'ha semblat de molt mal gust, primer que vinculessin la frase hinduista de la mort (associada a la bomba atòmica) amb l'acte sexual, i després que aparegués a la sala del judici tenint "sexe en directe" per fer veure "lo molt que li indigna a l'esposa el record". Meh. Per mi ha estat per morbo que no té cap trascendència en l'argument i em sembla humiliant que l'actriu hagi acceptat el paper. Era completament innecessari i fastigós.

Una altra cosa que no m'ha agradat és lo que sempre fan els americans, que et diuen mil noms i te'ls has d'aprendre a la primera xD Jo no m'havia preparat informació abans de la peli, només sabia que l'oppenheimer estava en el projecte manhattan i poca cosa més. Això, combinat amb els salts temporals (i els canvis de color a blanc i negre randoms, que no entenc) ha fet que em costés entendre què estava passant fins a mitja pel·lícula. Molt raro tot plegat.

Això sí, actuació de 10. He de dir que alguns actors menys famosos em semblava que ho feien millor que els famosos. Sobretot (no sé si és famós o no) l'actor de l'oppenheimer té un accent i una veu que quadra molt, em sembla, amb l'antic americà, a l'hora de parlar.
I fins aquí les reflexions de l'estel