Tadaima.cat

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.

I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.

I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir. L'endemà em vaig despertar amb un cap de cavall dins el llit i en vaig fer bistecs. Bizarríssim. Soc un Jojo?

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.
I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir.

L'endemà em vaig despertar amb un cap de cavall dins el llit i en vaig fer bistecs. Bizarríssim. Soc un Jojo?
D'altra banda, l'intimidació del cavall era típica de la màfia italiana. I a més, qui em voldria amenaçar?

Ring ring!

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.
I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir.

L'endemà em vaig despertar amb un cap de cavall dins el llit i en vaig fer bistecs. Bizarríssim. Soc un Jojo? D'altra banda, la intimidació del cavall era típica de la màfia italiana. I a més, qui em voldria amenaçar?

Ring ring!

El soroll del telèfon em va sobtar dins el llit. Això darrer havia estat un malson.

—Sí? —vaig demanar.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.
I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir.

L'endemà em vaig despertar amb un cap de cavall dins el llit i en vaig fer bistecs. Bizarríssim. Soc un Jojo? D'altra banda, la intimidació del cavall era típica de la màfia italiana. I a més, qui em voldria amenaçar?

Ring ring!

El soroll del telèfon em va sobtar dins el llit. Això darrer havia estat un malson.

—Sí? —vaig demanar.
—Ohaio, Erumenugoru-san!

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.
I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir.

L'endemà em vaig despertar amb un cap de cavall dins el llit i en vaig fer bistecs. Bizarríssim. Soc un Jojo? D'altra banda, la intimidació del cavall era típica de la màfia italiana. I a més, qui em voldria amenaçar?

Ring ring!

El soroll del telèfon em va sobtar dins el llit. Això darrer havia estat un malson.

—Sí? —vaig demanar.
—Ohaio, Erumenugoru-san!

Era na Yamaguchi.

—No baixes? —demanà ella.

M'esperava davall casa per anar plegats a l'acadèmia, com cada dijous.

—Vinc corrent!

----
va, animau-vos a seguir això, que darrerament som sempre els mateixos.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sento el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?

De seguida vaig recordar que dissabte tenia convidats: tres membres de la màfia Casablanca i dos del clan Yamada dels yakuza. Volia comanar pizzes, però sota casa les fan sense pinya i els volia impressionar fent-les jo mateix.

—Clar, per què no? —no volia perdre aquesta oportunitat. —Serem uns quants, va bé?

En tres dies el meu pis seria ple de màfies enfrontades. Vaig fantasejar amb la Yamaguchi als meus braços mentre les bales feien un Matrix.

—Així quedem! —i es va acomiadar amb un somriure.

Havia acabat la feina aquest dimecres. Em dirigia cap a casa, cofoi, pensant que després de l'intercanvi de coca (de Sant Joan, ja caducada), podria practicar la coreografia de la nova cançó de la Hong Jinyoung, Viva la Vida. Més tard, havent arribat a casa, tenia ganes d'anar al lavabo. Tan bon punt em vaig asseure a la tassa del vàter per mirar vídeos de gatets, vaig rebre un SMS. "Dissabte. Pizza. Nosaltres portem la farina". Se'm van regirar els budells. Literalment. Vaig esclatar per dins, amb la mala sort que, quan vaig anar a torcar-me, no quedava paper higiènic. Collonut! Era la coca de Sant Joan.

No. No era això...

—Farina...

Se'm va glaçar la sang. "Oh, no"... La farina dels Yamada no és bona per fer pizza. Sí, no té gluten, però és més adient pels mochis. I si als Casablanca no els agrada la pizza, comença el tiroteig. M'havia d'empescar alguna idea per no ofendre els meus il·lustres convidats i quedar bé amb na Yamaguchi.
I amb aquests pensaments, vaig anar a dormir.

L'endemà em vaig despertar amb un cap de cavall dins el llit i en vaig fer bistecs. Bizarríssim. Soc un Jojo? D'altra banda, la intimidació del cavall era típica de la màfia italiana. I a més, qui em voldria amenaçar?

Ring ring!

El soroll del telèfon em va sobtar dins el llit. Això darrer havia estat un malson.

—Sí? —vaig demanar.
—Ohaio, Erumenugoru-san!

Era na Yamaguchi.

—No baixes? —demanà ella.

M'esperava davall casa per anar plegats a l'acadèmia, com cada dijous.

—Vinc corrent!

En ser a baix, la senyoreta Yamaguchi s'abraçava passionalment amb el líder del clan Yamada, els mafiosos japonesos!