Evangelion; més enllà de la ciència ficció, una forma de mirar la vida.

Regles del fòrum
Recorda que no es permet enllaçar a contingut il·legal.

Considera fer ús de l'etiqueta spoiler en comentar coses recents.

Fes ús de l'etiqueta spoiler en comentar coses que encara no hagin passat a l'anime.
Respon
Avatar de l’usuari
CriB
Sense cara
Sense cara
Tadaima!
Entrades: 8
Membre des de: 29 març 2022, 14:50
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 10 cops
Gràcies rebudes: 9 cops

Neon Genesis Evangelion (1995) és una sèrie que gaudeix de gran reconeixement. Tant és així que en llegir-ne el títol sabreu perfectament de què parlem, o potser no tant. Una de les raons de la popularitat que gaudeix aquesta obra, és el ressò que ha experimentat en un intent repetit per molts per desxifrar de què versa un argument que es distingeix per ser confús i enrevessat.

En les properes línies, s’exposa una interpretació personal des d’una òptica de caràcter psicològic i sociològic, amb la voluntat de relativitzar la importància de la ciència-ficció a l’entorn de la mecanització en l’obra, la qual, si bé composa la dimensió més tangible, s’erigeix tan sols com un mer reclam i el vehicle per explicar un missatge personal, realista i quotidià.

Imatge

En aparença, l’argument ens trasllada en un escenari futurista d’aspecte apocalíptic, en què el planeta Terra està devastat i sotmès als insistents atacs dels Apòstols; uns éssers desconeguts amb aspecte monstruós que fa quinze anys van provocar un cataclisme que va acabar amb la meitat de la població humana.

Per assegurar el destí de l’espècie, a la ciutat de Tòquio-3 s’estableix el NERV, una organització de caràcter militar encarregada de desenvolupar una sèrie de gegants biomecànics anomenats Evangelion. Aquests, són la única arma capaç d’enfrontar els Apòstols, amb la particularitat que tan sols poden ser pilotats per nens molt concrets de catorze anys.

Aquesta és la història que promet ser, però res és el que sembla. El desenvolupament de la sèrie demostra quelcom ben diferent, fins al punt d’atorgar en aquesta voluntat inicial d’aspecte bel•licós i catastròfic un significat gairebé superflu i una funció de mer decorat. Així ho posa al descobert l’existència de múltiples incongruències.

La màxima és l’excés d’atenció que es dedica a en Shinjí, el nostre protagonista. És clar que tota sèrie ha de posseir una o altra figura amb qui emfatitzar i guiar-nos per conèixer el món que se’ns mostra. Ara bé, el centrisme narratiu de què gaudeix aquest personatge, en què la seva visió es converteix en els ulls de l’espectador, ens limita a l’hora de descobrir una realitat diversa, en què els traumes i la por s’han apoderat del dia a dia de la humanitat, i en què múltiples geografies més enllà del país nipó també fan mans i mànigues per defensar-se dels atacs soferts pels Apòstols. Però res més enllà del que envolta directament aquest personatge sembla existir perquè, simplement, no ens interessa.

Una altra que mereix ser destacada és la desmesurada rellevància argumental conferida en el propi Shinjí, del qual, com si d’un superheroi es tractés, en depèn el futur de la humanitat. Tota una contradicció amb la seva faceta tan humana i vulnerable, que és encara més eixamplada per l’absència d’una formació militar, de caràcter físic i psicològic, que el converteixin en una arma de guerra a l’alçada de la magnitud de les missions que se li exigeixen.

Tal evidència posa al descobert, també, l’existència d’una estratègia militar absurda, en què malgrat es destinen quantitats ingents de capital per millorar la tecnologia de guerra, en cap cas es dediquen els suficients esforços a l’hora de formar de manera adient el personal humà del que en depèn el futur de la humanitat. Tot el contrari, els pilots de l’EVA són gestionats de manera irracional i incoherent, en què es deixa a la seva mercè la decisió d’emprendre la missió que se’ls encomana, tot i la certesa que ningú més que aquests podrà acomplir amb tal responsabilitat. En altres paraules, els principals responsable de salvaguardar l’existència de l’espècie, permeten de manera activa i passiva que en Shinjí i els seus companys amb un destí compartit sobreposin els interessos personals per sobre dels de tota la humanitat.

Aquest conjunt d’incoherències, evidencia que l’argument no és la història de la humanitat, ni res al voltant de la lluita entre els Evangelion i els Apòstols, sinó tan sols la història, única i exclusiva, d’en Shinjí. La resta, l’aparent història bèl·lica i catastròfica, tal com he avisat, és tan sols l’escenari, ja que en essència no és creïble, però que dota d’una metàfora contínua a la sèrie.

Per aconseguir identificar el missatge, és essencial conèixer el context. Per a això, hem d’entendre la rellevància argumental dels catorze anys, la qual no és ni per casualitat gratuïta. Es tracta d’una estratègia per emfatitzar i dirigir-se al públic adolescent, perquè aquesta aspira a ser la seva història.

L’adolescència es distingeix per ser l’etapa intermèdia entre la infantesa i l’edat adulta, un moment vital de crucial importància, caracteritzat per canvis biològics i psicològics que resulten en el despertar de sentiments desconeguts i l’aflorament de noves inquietuds. Tal procés, es tradueix en l’explosió del coneixement intrapersonal, amb la formulació de preguntes respecte la nostra identitat i els objectius vitals: “qui soc jo”, “què vull ser”, “com ho puc aconseguir”, etc.

Paradoxalment, però, la resposta d’aquestes qüestions no depèn únicament de la nostra pròpia voluntat, sinó que estan condicionades per la percepció que disposem de la societat, el que creiem que aquesta espera de nosaltres, amb l’objectiu que ens reconegui per formar-ne part.

És just aquest període de transició, replet de dificultats, dubtes i incertesa, però a la vegada de valentia, esperança i superació, el món que realment s’ambiciona traslladar a l’espectador. D’aquesta manera, la figura per antonomàsia de la sèrie, els anomenats Evangelion, són la representació de la cerca personal, en què “pujar a l’Evangelion” és l’intent reiteratiu de trobar la raó per viure. Un missatge estretament enllaçat amb el vagó de tren, el qual composa la metàfora de la vida com un viatge sense aturador i amb un destí determinat per les teves pròpies ambicions. Ras i curt, es tracta del fet d’encarrilar la nostra vida.

Imatge

Per contra, els Apòstols configuren la quimera, els temors d’un mateix que impedeixen dilucidar amb claredat les ambicions personals i fins i tot provocar la renúncia o la pèrdua de vista dels propis anhels, amb el perill de buidar de sentit la raó per viure. Traslladant-ho en el cas del vagó de tren, significa la pèrdua dels controls, per quedar esclau d’un vehicle del que es desconeix la seva direcció, i encara menys de si ho fa en la correcta.

La batalla entre els Evangelion i els Apòstols són el reflex d’aquest pols entre la construcció i la desconstrucció del coneixement emocional i intrapersonal. Un coneixement que avança i retrocedeix, però que també es transforma, igual que els Evangelion i els Apòstols. I és què assolir nous estadis, també comporta l’aparició de noves dificultats; una constant que ens acompanyarà tota la vida, però amb la premissa que de quant major coneixement i seguretat disposem, de més experiència i recursos posseirem per refermar-nos. Una sort de la que en el cas de l’adolescència encara no gaudim.

Des d’aquest terreny, en visionar la sèrie, coneixem en un inici un Shinjí tímid, marginat, temorós i desmotivat, el qual declara no comprendre el sentit de la vida, ni tampoc posseir la voluntat per descobrir-lo. Es tracta d’un conjunt de característiques que alerten que som davant d’un personatge realment vulnerable, del que ningú n’espera res, i menys encara ell mateix. La seva autopercepció, junt a la que té de la societat, l’han ofegat en l’entrada de la transició cap el món adult, amb el convenciment que no és ni serà mai capaç de contribuir socialment.

Tanmateix, les situacions que se succeeixen, i de les quals en Shinjí configura el centre, provoca que aquesta situació es capgiri. La lluita intrapersonal de caràcter existencialista comença. En Shinjí experimenta en primera persona l’amistat, el reconeixement, els sentiments i l’afany de superació, un conjunt d’ingredients que li agraden a la vegada que el vivifiquen, i del que en sorgeix la troballa del “qui soc” i “què vull ser”, en favor de vetllar i protegir les persones que converteixen la vida en el regal més preuat, pel qual seguir lluitant cada dia.

En conclusió, Evangelion és en aparença una obra mecha de caràcter apocalíptic. Ara bé, en essència és una història que va més enllà d’una lluita aferrissada per la supervivència humana. La seva visualització des d’una òptica crítica i creativa, ens descobreix una història amb una alta càrrega de superació humana, en què la batalla de debò se centra en la intel·ligència emocional i intrapersonal que experimenta en Shinjí, reflex, de manera més o menys acusada, de la nostra figura adolescent.

Imatge

A tall d’opinió, l’estratègia argumental és equivocada. La història, monopolitzada per la batalla i els éssers antropomorfs, resulta ser massa abstracte a l’hora d’apreciar el missatge intrínsec, en què l’autor intenta traslladar al públic una cosmovisió de caràcter existencialista. L’evolució de la sèrie fa palesa aquesta debilitat, en què els darrers dos episodis s’erigeixen com un intent a la desesperada per posar negre sobre blanc, en què es reverteix aquesta primer recurs per, literalment, interrogar a en Shinjí fins arrencar-li el conjunt d’opinions i creences que composen la seva imatge del món.
Respon