Com en Bank va arribar a Tadaima

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Com en Bank va arribar a Tadaima

Baixava pel passeig principal de la ciutat, capficat en el que havia après avui a la Universitat sobre les diferències entre bananes i plàtans. He de dir que poques coses em semblen tan interessants com les Ciències Banàniques, carrera que estudio actualment.
Però els meus pensaments es van esvair quan una piruleta va venir volant cap a mi, deixant-me una marca vermella de saliva i caramel a la samarreta nova de Darth Vader. Una nena petita va venir corrents amb la cara trista i darrere seu un noi més gran que, per les seves cares, vaig deduir que devien ser germans.
—Va demana-li perdó —va inquirir el nen.
—Però si has estat tu! —va protestar la nena, pràcticament a punt de plorar.
—Va, que no passa res —vaig dir amb un somriure i, dirigint-me a una de les botiguetes que tenia al voltant, vaig comprar-li una altra piruleta a la nena. Els vaig acomiadar amb la promesa que el germà no li llençaria més el caramel a l’altre.

Aleshores em vaig fixar que les botiguetes que tenia al voltant formaven part d’una fira, del barri segurament. Al costat de la parada de dolços on havia comprat la piruleta hi havia una parada on uns nois provaven la seva punteria amb un arc. Tenies 3 fletxes i si petaves tres globus et donaven un premi.

Estava a punt de passar de llarg quan vaig veure un dels premis. UNA BANANA KAWAII! :banana:
Sense pensar-ho més, vaig posar-me a la cua, vaig pagar els tres euros i em vaig posar a la línia de tir. Ja feia dos anys que havia deixat el tir amb arc, però confiava que la meva habilitat no s’havia deteriorat.
—Vols que t’expliqui com es tira amb arc? —va preguntar-me el senyor de l’atracció.
—No, gràcies, ja en se —i amb un somriure vaig col·locar la primera fletxa. Vaig tensar la corda fins que em va tocar els llavis, vaig corregir l’alçada, vaig relaxar el braç dret i vaig apuntar a un globus de color blau.
La corda es va deixar anar amb un “Zum” i el globus va petar. Vaig repetir el procediment amb un globus verd i un de groc i quan vaig arribar al meu pis tenia un peluix d’una banana kawaii sota el braç.
—Hey hola Bank —va saludar-me l’Anselmo, un company de pis.
—Bon dia Elm.
—Què portes aquí? Una altra de les teves pràctiques de la carrera banànica aquesta?
—Eh? Ah no, només m’ha fet gràcia —vaig contestar mentre deixava les coses a la meva habitació. L’Elm em va seguir.
—Però si ja tens un pòster de la peli dels Minions, tota la col·lecció de CD’s dels Banana Brothers i fins hi tot tens un puto pijama amb bananes estampades!
—Hehehe, Elm, no em facis dir qui roba els sostenidors de totes les noies amb qui...
—D’acord, d’acord, tu guanyes —va dir l’Elm, tallant-me i deixant-me sol a la meva habitació.

Hmmm...
Portava 42 minuts estirat al llit mirant la banana. Hi havia alguna cosa que no quadrava.
—Tadaima! —va cridar el Shiro, un dels altres companys de pis. Portàvem sis mesos amb ell i encara no sabíem el seu nom real. L’únic que sabíem era que era un fanàtic de l’anime i del manga (més que jo, que deu ni do) i que volia que l’anomenéssim Shiro.
—Hola Shiro! —vaig cridar, i des d’un altre punt de la casa l’Elm va pronunciar una salutació similar.
Tadaima... Tadaima...? Normalment no feia cas del que deia el Shiro, però aquella paraula ara em sonava rara.
Tadaima... si canvio les lletres d’ordre... Daitama... no era el prota d’un manga? Ah no, era Saitama... M’agraden molt els enigmes, però aquell se m’escapava, no el podia solucionar.

Una ànsia de coneixement i de solucionar aquell misteri que jo mateix havia suposat que existia es van apoderar de mi i vaig prendre una decisió que encara a dia d’avui em sorprèn.

D’una revolada, vaig entrar a la cuina i amb el ganivet de carnisser vaig obrir la banana en canal.

Si, perdó, hauria d’haver avisat que aquesta història pot afectar la vostra sensibilitat.

Malauradament, així va ser, vaig obrir la banana en canal i, per la meva sorpresa, hi vaig trobar un petit objecte verd. Semblava una pedra d’algun tipus, però jo no en tenia ni fava de pedres i el Rodolfo, l’altre company de pis expert en geologia, gemologia, pedrologia i coses similars, encara no havia arribat i per tant no em podia ajudar.

Així que vaig guardar el ganivet al seu lloc i vaig amagar les proves de la banana en una bossa de plàstic al fons de la brossa orgànica. Però quan vaig obrir la porta de la cuina per tornar a la meva habitació, un vòrtex-espai-temporal-agujero-de-gusano-tridimensional em va absorbir.

En despertar-me, vaig treure’m les lleganyes dels ulls i em vaig espolsar les fulles de sobre. Espera, fulles? Mitjons, revistes porno i llaunes de cervesa si, però era el primer cop que hi havia fulles en ple menjador.
Al menjador no...
I tenia raó, no estava al menjador. Arbres, esquirols, bolets, plantes... em trobava al ben mig d’una clariana en un bosc, perdut.
El següent pas va ser adonar-me que vestia una armadura. I de les bones, semblava treta d’un anime de fantasia o d’una pel·lícula d’elfs.
Després em vaig adonar que a la meva mà tenia la pedra verda que havia trobat dins la banana. Brillava i desprenia calor, però no em cremava.

Però el bosc, l’armadura i la pedra màgica em van semblar irrellevants quan va aparèixer ell.
—Va home, no et quedis aquí plantat! —va dir ell.

Ell, era un fantasma.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

—Ei! Que em sents? —va pressionar el fantasma.
—Em... ets un fantasma —vaig dir assenyalant-lo amb el dit.
—Ah si? No fotis! No me n’havia adonat! —va dir en to burleta—. Ets dels intel·ligents tu pel que es veu eh? Com es nota que ets de la família Aiden.
—Eh? Coneixes la meva família? —vaig preguntar, atònit.
Ara el que feia cara de sorprès era el fantasma.
—Es pot saber qui ets? —va preguntar-me.
—Això ho hauria de preguntar jo! —em vaig queixar, però vaig respirar fons i, donat que aquell ésser eteri semblava l’única cosa que em pogués donar respostes, vaig contestar—. Em dic Bank Aiden.
—Hmm... —el fantasma va levitar pel meu voltant mentre m’observava. Tenia un cos petit, de fet era un cap d’un noi enganxat a una mena de boleta blanca semitransparent que flotava, com un dels focs follets dels cementiris—. Jo em dic Joaq.
—Bé doncs, Joaq, em podries explicar qui ets? I on som i perquè porto aquesta armadura?
—Però que no t’han explicat res els teus pares? O els teus avis?
—Explicar-me què?

El Joaq va deixar anar un sospir de desesperació i va anar cap a una pedra de la clariana del bosc.
—Seu —vaig obeir—. A veure, estàs en un món anomenat Tadaima, un món màgic, i has estat portat aquí perquè tu i molts integrants de la teva família heu estat escollits per lluitar en una guerra. En aquest món...

Una guerra? La meva família? De què parla aquest fantasma? No entenia res i les coses no em quadraven de cap manera :scared:

—... i per això a la ciutat de Shinsei tots els Aiden que hi han passat han acabat a la divisió d’intel·ligència —va acabar el fantasma.
—Ah, molt bé. I com surto d’aquí?
—Com? Sortir? —el fantasma Joaq es va posar a riure—. Fins que no t’acceptin a una de les divisions no tens permès sortir d’aquí.
—Ah. Doncs anem i que em fiquin en una de les divisions no?
I dit això em vaig posar a caminar. El Joaq em va seguir una estona queixant-se i intentant fer-me parar, però aviat va callar. Aleshores vaig començar a fer-li preguntes i a encaixar les peces.

Tot apartant branques d’arbres vaig descobrir moltes coses d’aquell món, de les funcions de cada divisió, la guerra entre Shinsei i aquells salvatges de Drakkar... el que no m’acabava de quadrar era que el Joaq segui afirmant que jo tenia poders màgics i que només necessitava descobrir quins eren i entrenar-los.
—Doncs per no saber res d’aquest món, sembla que t’ho creus tot —va comentar el Joaq.
—Home, si estic dormint, ja despertaré. I sinó, no em puc quedar sense fer res.
—Ah, si, és lògic —va respondre el Joaq, divertit.
—I tu què? —vaig dir, al cap d’una estona. Havíem parat a beure aigua en un rierol (bé, jo, ell no en bevia)—. M’has explicat la història d’aquest lloc però i la teva?
El fantasma Joaq va fer una pirueta a l’aire i es va quedar levitant a sobre d’un bolet de color blau.
—Jo sóc el teu re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-besavi —va contestar molt seriós.
—I UNA MERDA! —vaig dir llençant-li una pedra, que el va travessar i va colpejar l’arbre que tenia darrere—. Com has de ser el meu rebesavi? Si tens la cara d’un nano de 19 anys!
—El meu nom real era Joaqhumblutuburu, era un indi d’una tribu Siux. Als 19 anys jo ja tenia un fill, creu-me! En aquells temps als 19 ja eres un home fet i dret no un marieta que encara ni s’afaita.
Vaig asseure’m, sorprès, vora del riu.
—En aquella època entrar a Tadaima era, pel nostre poble, un ritual sagrat. Però jo no vaig tenir sort i vaig morir aquí just el primer dia d’arribar. Incapaç de tornar l’única opció que he tingut és viure com a fantasma i busco a tots els Aiden que han arribat a Tadaima per guiar-los.
—Hmmmm... —em vaig quedar pensant. Després de tot el que havia viscut avui, no m’estranyaria que fos veritat. Anava a preguntar una cosa quan vaig sentir un soroll de persones movent-se pel bosc.
—Has sentit això? —vaig preguntar.
—Eh? De què parles?
Abans que tingués temps d’explicar res, una fletxa va sortir disparada i em va passar per davant fregant el nas.
—Ens ataquen! —vaig cridar aixecant-me de cop.
—Molt observador —va replicar el Joaq, que ja levitava a metre i mig de terra—. Calla i corre sabatot!

Sense permetre’m el luxe d’emprenyar-me amb aquell ésser eteri, vaig arrencar a córrer en el sentit contrari d’on venien les fletxes, riu amunt.
—Ens estan allunyant de Shinsei! —va cridar el Joaq, mentre volava darrere meu travessant arbres, roques i fletxes per igual—. Si arribem a la ciutat estarem salvats, però hem d’anar en sentit contrari!
—Hahahaha! Ves-hi tu en sentit contrari bola de fum!
Però mentre corria em vaig adonar que els meus peus sempre trobaven una pedra segura on recolzar-se, que les meves mans s’agafaven a la branca justa per no caure i que un instint estrany em conduïa sempre per llocs segurs i no per barrancs, esbarzers o similars. Aviat vam perdre els perseguidors (almenys ja no ens arribaven fletxes) i em vaig aturar a descansar a dalt d’un eucaliptus.
—Buah quina olor més forta —va protestar el Joaq quan va pujar fins dalt.
—Aquesta olor camuflarà la nostra —vaig assegurar, tot i que no sabia d’on havia tret aquells coneixements de supervivència.
—Jo no faig olor, sac de carn —va protestar el Joaq.
—Calla, condó inflat, deixa’m pensar com podem escapar.
Es va fer el silenci. Aleshores van passar corrents una dotzena d’homes vestits amb un taparrabos armats amb arcs i llances.

—Ei Bank —va xiuxiuejar el Joaq quan van haver passat—. Què és un condó?
—hahahaha per això als 19 ja tenies fills. Qui eren aquests? Eren de Drakkar?
—No ho crec, si fossin de Drakkar segurament ja series mort. No, aquests deuen ser d’algun poble de la zona.
—I com arribem a Shinsei?
—Si seguim el riu arribarem a la costa, des d’allà hauràs de nedar fins a Shinsei.
—Nedar? No podem llogar un vaixell o una barca?
—Els habitants de Shinsei fan servir fènixs per volar per Tadaima, però tu ets un estranger així que hi has d’arribar a peu. O a braça, més ben dit :riure:
Es va posar a riure, però el vaig agafar i el vaig llençar contra el terra. Bé, ho hauria fet, però la meva mà el va travessar.

Vam baixar de l’eucaliptus i vam seguir el riu, amb l’esperança d’arribar a Shinsei, tot i que el sol ja es ponia.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Acabàvem de passar per la clariana on ens havien atacat quan el sol es va acabar de pondre.
—Hauríem d’acampar o alguna cosa no creus? —vaig preguntar. Portava unes quantes hores caminant pel bosc i tot i que havia descobert que les meves capacitats físiques eren molt superiors a les que tenia la món humà, seguia cansat.
—Això tu —va comentar el fantasma—. Jo no menjo, no bec, no dormo...
—Només molestes —vaig replicar.
Vaig aprofitar que estàvem al rierol per beure aigua, però aleshores vaig sentir veus.
—Ei Joaq, sents aquestes veus?
—No, però sembla que tinguis uns sentits molt aguts així que et faré cas. On les sents?
—Cap allà —vaig assenyalar riu avall i, tan sigil·losament com vaig saber, vaig acostar-me a les veus. Aviat vaig distingir una llum i vaig veure un grup de quatre homes al voltant d’una foguera. A un arbre hi havia lligada una persona, semblava una nena.
—Casi que hauríem de marxar Bank —va aconsellar-me sàviament el Joaq.
Aquests homes porten armadures de cuir i van més armats que els salvatges de fa una estona. En canvi la noia porta un parell de parracs de pell... podria ser que...

—Bank! —va cridar-me el fantasma.
—Calla ruc, que et sentiran! —vaig xiuxiuejar.
—A mi no em poden ni veure ni sentir —va remugar—. Marxem, va!
—Espera —vaig retrocedir un parell de passes i vaig mirar al Joaq—. Saps els homes amb parracs que ens hem trobat abans?
—Si.
—T’has fixat que la noia que hi ha lligada a l’arbre porta la mateixa roba? Per mi que aquests bandits, mercenaris o qui sigui l’han segrestada i els homes del poble l’estaven buscant. Com que porten armadures similars a la meva, em devien confondre i per això m’han atacat.
—I si t’equivoques?

Em vaig quedar mirant al Joaq i després a la foguera on hi havien els homes. Aleshores se’m va acudir una idea brillant :pervertmoon:
—Joaq... m’has dit que només et puc veure i sentir jo oi...?
—No m’agrada aquesta mirada Bank...
I així va ser com vaig enviar al Joaq a espiar aquells homes. Va tornar al cap d’una estona.
—Odio dir que tenies raó, però tenies raó —va dir-me el Joaq—. Són mercenaris contractats per un poble veí per segrestar la filla del cap d’aquest poble.
—Muahahaha veus com tenia raó?
—Espera! —el Joaq semblava alterat—. Veus el tio gros aquell d’allà? És el seu cap, li diuen Puny de Ferro i és capaç de partir un arbre amb aquest puny. Si t’hi enfrontes sol ara com ara et matarà.
—Doncs no m’hi enfrontaré sol —lluitar, idear plans de batalla, potser fins hi tot matar. No m’havia fet mai a la idea que jo pogués pensar en això, però ho feia, i ràpidament. Aquest món m’havia canviat només al entrar-hi, de moment esperava que no em canviés a pitjor—. Anirem a buscar als homes del poble i ens hi enfrontarem junts.
—Estàs boig? Et mataran abans que puguis dir el teu nom! A més per què ens hem d’implicar? Anem a Shinsei i ja està!
Vaig mirar al Joaq i vaig somriure.

Sense més resposta que aquella, vaig allunyar-me sense fer soroll i em vaig endinsar al bosc, fins que vaig tornar al rierol. A la llum de la lluna, vaig distingir petjades de peus descalços i les vaig seguir incansablement. Vaig arribar a l’eucaliptus i el vaig passar de llarg. Darrere meu, el Joaq flotava com un globus del Viena de color blanc, sense dir res.

No se quantes hores em vaig passar seguint les petjades d’aquell grup d’homes, però se’m donava bé i al final vaig trobar un campament vora d’un llac, on els dotze homes estaven reunits al voltant del foc, un foc que tenia un gran porc senglar rostint-se.
—Oh, hem arribat a temps per sopar —va dir el Joaq en to sarcàstic.
Vaig somriure a la broma del Joaq, vaig respirar fons i vaig entrar al campament amb les mans alçades.

Hi va haver un crit de sorpresa i aviat em vaig trobar rodejat de dotze homes amb arcs i fletxes o llances, que m’apuntaven amenaçadorament.
—Espereu, no us vull fer mal! —vaig assegurar.
—Segrestadors! Assassins! —un dels homes que tenia una llança, que semblava tenir uns 50 anys, va fer un pas endavant i em va atacar. Jo vaig esquivar la llança per poc.
—Mira, almenys ja no estaré sol en aquest món quan et moris... —va dir la veu del Joaq, des d’algun lloc.
—Ei, ei, calmeu-vos, estic aquí per ajudar! —intentava semblar calmat però estava molt alterat. Vaig percebre una sensació fugaç que venia de la terra.

Un altre cop de llança, que vaig esquivar amb un pas enrere. Però els homes de darrere meu s’acostaven, amb les llances amunt i mirades malèvoles...

La sensació que havia percebut abans es va fer més forta. Estava a punt de morir, rodejat d’homes amb taparrabos i llances de fusta que em convertirien en un pinxo de Banana. Així que em vaig aferrar a aquella sensació. Venia de terra, de la superfície. De cop vaig detectar petits punts de vida, com llavors, i instintivament vaig aixecar la mà.

Un poder adormit dins meu es va deixar anar. Des dels peus de cada un dels homes que m’amenaçaven van sortir tres o quatre lianes que els van atrapar de mans i peus, immobilitzant-los, arrencant-los les armes de les mans i dibuixant una expressió de sorpresa a la seva cara.

Havia fet màgia. Segons em va dir el Joaq una estona més tard, devia ser màgia del bosc.
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Després de calmar als homes (que després de veure que podia fer créixer plantes a la meva voluntat ja havien oblidat que em volien matar per segrestar la seva conciutadana) i explicar-los que jo era un viatger errant i que m’havia trobat amb els segrestadors d’aquella nena per casualitat, em van acollir entre ells (fins hi tot em van donar sopar) i van insistir que dormís i recuperés forces al seu campament, amb la promesa que l’endemà els portés a la batalla contra els segrestadors.

Vaig recolzar-me a un arbre al fons del campament i vaig preguntar al Joaq sobre el que acabava de passar.
—Ja et vaig dir que tenies poders —va explicar-me—. Jo no vaig arribar a descobrir els meus, però he estat amb unes quantes generacions de la teva família per poder-te ajudar.
—És impressionant... i no té cap lògica —la màgia m’havia trencat tots els esquemes mentals, però just per això cada cop en volia saber més.
—Ja n’aprendràs. Tu aferra’t a la sensació que has tingut avui i ja veuràs com aviat els controlaràs.
Dit això, em vaig passar una estona intentant que una margarida es fes més grossa. Després d’una hora sense èxit, al final vaig poder reproduir la sensació i la margarida es va fer de la mida d’un llit de matrimoni.
Vaig sentir un murmuri de por o de respecte dels vigilants del campament i, satisfet amb la meva màgia nova, vaig anar a dormir.

Tinc el son molt lleuger, així que quan tots al campament es van aixecar just quan va sortir el sol, jo ja estava despert. Sense rellotge no sabia quanta estona havia dormit, però no gaire més de tres o quatre hores. Els homes es van repartir una escassa amanida de bolets per esmorzar. Quan em van passar un parell de bolets crus en un plat de fusta, vaig sospirar.
—Espereu —vaig dir.
Tots els vilatans em van mirar encuriosit mentre em concentrava en aquell bolet de color taronja. Al ser un fong i fer poc que havia estat collit, encara sentia la seva vida. Aquest cop vaig estar només deu minuts per trobar la sensació i quan la vaig trobar PUF! El bolet es va fer gran com una persona.
—Bon profit! :D —vaig exclamar. Els homes van fer un crit de sorpresa, però després van aplaudir i van començar a servir-se trossos del meu bolet.
—Oh, encara en farem algú de profit de tu —va dir el Joaq, que observava divertit l’escena.

Després d’haver menjat, l’home més gran del grup em va donar un arc i un buirac amb una vintena de fletxes, que vaig acceptar tan educadament com vaig saber. Mentre els homes amagaven les restes del bolet i de la foguera de la nit anterior, vaig provar la meva punteria amb el tronc d’un arbre. Em va alegrar saber que no havia perdut la pràctica que vaig adquirir al món humà fent tir amb arc.

Immediatament ens vam posar en camí. Tots em seguien a mi, cosa que em va fer sentir una mica intimidat. Per sort, a la llum del dia no em va costar gens seguir el rastre i en dues hores vam arribar a la vora del campament mercenari. Mentre descansàvem de la cursa, un dels homes va tornar dient que ens havíem d’afanyar: els mercenaris estaven a punt de marxar.
—Hauríem d’idear un pla de... —vaig començar, però els homes del poble es van llançar a la càrrega amb un crit ferotge.
—És possible que necessitin la teva ajuda contra Puny de Ferro —va dir-me el Joaq—. I t’hauries de preparar per matar si és necessari.
—Si és necessari... —vaig murmurar.
Vaig preparar una fletxa i vaig córrer cap al campament dels mercenaris, des d’on ja m’arribaven crits de batalla. Quan hi vaig arribar, quedaven tres mercenaris i vuit vilatans. Tres vilatans jeien plens de sang al voltant de Puny de Ferro mentre ell, amb un cop de puny, enviava a un quart vilatà pels aires. La noia seguia lligada a l’arbre mentre veia amb horror com el seu segrestador ja acumulava quatre víctimes entre els seus conciutadans.
Jo em vaig moure pel perímetre de la clariana i amb la punta d’una fletxa vaig tallar les cordes de la noia, que em va mirar amb cara de no entendre res. Em vaig posar els dit índex als llavis dient que no fes soroll i, quan la vaig haver deslligat, li vaig indicar que s’amagués. Però en comptes de córrer, va assenyalar cap a darrere meu i va fer un crit.
—Compte Bank! —va cridar-me el Joaq.
Amb una tombarella vaig llençar-me a un costat. Havia anat de poc que Puny de Ferro no em trenqués les costelles.
—Tu no ser habitant de poble. Qui ser tu? —va cridar-me el mercenari. Em treia dos caps i devia pesar cinquanta quilos més que jo, així que tenia poques possibilitats de sobreviure a un combat cos a cos. Portava una armadura de cuir lleugera, però a cada puny hi tenia un guant de ferro, d’aquí li devia venir el malnom.
Com a resposta de la seva pregunta, vaig fer un pas enrere i vaig disparar-li una fletxa al braç dret. Va fer un crit de dolor, però acte seguit es va arrencar la fletxa i va moure el braç com si no hi hagués ferida.
—Tu morir aixafat! —va exclamar—. Jo ser Puny de Ferro! Jo partir arbres que estar en meu camí! Jo aixafar humans que no deixen a mi guanyar diners!
Aquest cop la fletxa la hi vaig disparar a través d’un forat buit a l’armadura de la cuixa dreta. Va fer un altre crit de dolor, però aquest cop es va llençar contra mi i em va agafar pel coll amb un dels seus punys. Notava el metall fred i la pressió tancant-se al meu coll, el Joaq que em cridava alguna cosa, els altres homes del poble que aconseguien matar als dos mercenaris que quedaven...

Vaig aixecar la mà casi per instint i mitja dotzena de lianes van sortir de terra per empresonar al meu enemic, que va cridar de dolor. Però la pressió del seu guant no disminuïa.
Impulsat per un desig de lluita, vaig fer que les lianes pressionessin més al meu contrincant, sobretot al braç i la cuixa dretes on tenia ferides. Després d’uns pocs segons que em van semblar hores, va afluixar la pressió i em va deixar anar, gemegant de dolor. L’oxigen em va arribar altre cop a totes les parts del cos i després d’agafar aire, vaig quedar mirant el panorama:
Sis vilatans havien sobreviscut. Un d’ells abraçava a la nena i els altres cinc apuntaven amb les llances a Puny de Ferro, que estava agenollat amb les mans, cames, cintura i coll envoltats de lianes.

—Tu guanyar a mi amb truc barat —va remugar el Puny de Ferro—. Tu fer trampes.
—I tu has segrestat a una noia, matat a quatre homes i ves a saber que més —vaig contestar. Aleshores em vaig dirigir als vilatans que quedaven—. És tot vostre, feu-ne el que vulgueu.
—Gràcies Bank-san —va dir-me un dels homes—. Ens has ajudat a rescatar la filla del cap de la tribu, digues, com t’ho podem agrair?
—No cal que em doneu res, no ho he fet per una recompensa —vaig dir.
—Ostres quin heroi —va comentar el Joaq amb sarcasme.
—Igualment, et devem la nostra vida Bank-san —va dir un altre home.
—Farem el que ens demanis —van dir dos homes més.
—Bé... —se m’havia acudit una cosa— no tindreu pas una barca?
Imatge
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops

Vaig acompanyar a la resta de vilatans al seu poble. Allà em van rebre amb més honors dels que m’esperava, em van convidar a un banquet i fins hi tot van oferir-me la mà de vuit noies del poble, que vaig rebutjar a totes tan educadament com vaig poder.
El Joaq semblava gaudir de l’estada al poble. El poble era un seguit de tendes de pells o cases de fang i palla que li recordaven els seus dies al món humà.
Els vilatans no tenien cap barca disponible, però sabien com fer-ne i una vintena d’homes van estar tot un dia seguit per tallar la fusta necessària i construir un bot de rems.

En aquest dia, jo em vaig dedicar a disparar fletxes amb l’arc, descobrir algunes de les costums locals i investigar secrets de la meva màgia. Vaig descobrir que no només podia augmentar el creixement de les plantes, sinó que a més podia fer que la matèria com fusta, fulles i similars que ja estaven mortes canviessin la seva forma a la meva voluntat. Així, en un dia i mig vaig descobrir el meu poder d’Explosió d’estelles, que em permetia llençar una fletxa i fer-la explotar en una pluja d’estelles de fusta, danyant tots els enemics pròxims al meu objectiu.

I així, el dia següent al matí els vilatans em van acompanyar a la costa i em van carregar la barca amb un barril amb provisions per dos dies (tot i que segons el Joaq el viatge només duraria un dia), fletxes i un taparrabos tribal dels seus que, honestament, no m’he posat mai. Amb ganes d’arribar ja a Shinsei, em vaig posar a remar seguint les indicacions del Joaq, descansant quan maleïa als déus que fos que hi haguessin en aquest mon per no haver proporcionat teles a aquest poble per fer-me una vela.
A la tarda vaig desembarcar a una illa.
—Ja hem arribat! —va exclamar el Joaq—. Això ja és territori de Shinsei!
—Ja tocava! M’he passat hores remant! —tot i així estava content per haver arribat. Vaig acabar-me una de les bananes que m’havien donat al poble i vaig posar-me en camí amb les provisions en una motxilla, les fletxes i l’arc a l’esquena.

Després de trobar un camí de terra ben delimitat, vam seguir-lo travessant prats i granges, en alguna de les quals em vaig trobar algun granger que em va saludar amistosament.
Quan ja portava una hora de camí, ens vam creuar amb una patrulla de soldats de Shinsei: homes vestits amb robes japoneses que portaven dues katanes a la cintura.
Em van fer parar, sospitosos i temorosos que fos algun enemic, però després d’explicar-los tot el que em deia el Joaq (que venia d’un altre món, que estava allà per ajudar a la guerra i que pertanyia a la família Aiden), es van mostrar amistosos i ens van escoltar fins la ciutat.

Shinsei era una ciutat enorme i preciosa, era com entrar en un anime del Japó feudal. Parets baixes, les cases típiques japoneses, samurais pel carrer, carros, mercats a l’aire lliure (que em recordaven els “todo a 100” que fan els dilluns al meu poble), olor a menjars japonesos...
Els soldats em van conduir al castell on se’m va presentar un home de la divisió de Religió.
—Benvingut Bank, m’han encarregat la tasca de guiar-te en el camí correcte —va dir-me.
—Com tots els Aiden abans que tu, aniràs a la divisió d’Intel·ligència —va dir-me el Joaq.
—Però jo no vull anar a Intel·ligència! —vaig exclamar.
—Perdó? —va dir el sacerdot. Vaig oblidar que jo era l’únic que podia veure al Joaq.
—Eh, res, res, continuï.
—Ets un Aiden, però es veu que no vols anar a Intel·ligència com la resta dels teus avantpassats, m’equivoco?
—Com s’ha d’equivocar si li has cridat a la cara... —va dir el Joaq amb cara de desesperació.
—No s’equivoca —vaig dir, reprimint una rialla.
El Sacerdot va tancar un moment els ulls i va dir:
—Hmmm... si... crec que tens un molt bon futur com a Explorador.
—Gràcies senyor —vaig exclamar content.
—Guàrdia —va indicar l’home a un dels soldats que m’havien acompanyat—. Ensenya al Bank la seva nova divisió.
—Amb tot els respectes senyor —vaig dir fent una mitja-reverència, sense estar segur de com m’havia de comportar—. Seria un explorador molt patètic si no sabés trobar la meva pròpia divisió.
El Sacerdot va somriure i va inclinar el cap.

El Joaq i jo vam sortir a explorar la zona i aviat vaig arribar a la meva divisió:
La divisió d’Exploració era un recinte enorme rodejat d’una paret alta de fusta. Tenia un pati enorme, un bosc propi, un edifici d’arquitectura japonesa enorme amb diferents sales, magatzems... i després tenia una urbanització pròpia amb una petita casa per cada membre de la divisió.
Els membres de la divisió em van rebre amb els braços oberts i em van guiar fins la meva caseta. No era gaire gran, per fora hi havien diverses flors decoratives i una font comuna amb altres cases. Per dins tenia una sala recoberta amb tatamis, un armari de fusta, una palangana amb aigua, un escriptori petit de fusta i una pila de coixins; una petita sala per emmagatzemar coses, una altra petita sala amb un gran cubell de fusta que vaig deduir que seria una banyera (tot i que lavabo no n’hi havia, així que vaig suposar que ho havia de fer tot a algun arbre del jardí) i una cuina amb el terra de pedra amb un forn de pedra, que tenia un seguit d’estris de cuina de fusta o metall, una taula de pedra i una finestra amb porticons de fusta.

Vaig seure a un dels coixins i em vaig fixar que damunt de l’escriptori hi havia una katana i una carta. Vaig obrir la carta i hi vaig llegir:

Benvolgut Bank,
Primer de tot, benvingut a la divisió d’Exploració.
Actualment aquesta divisió no té Capità ni Tinent, per això uns quants de nosaltres ens dediquem a organitzar-la i donar la benvinguda als nous.

La carta continuava explicant coses de Shinsei i de la divisió i finalment deia:

A la teva estança hem deixat una katana, pensada pels que veniu del vostre món.
És un regal, esperem que t’ajudi en les missions.


Vaig agafar la katana i la vaig desembeinar. Tenia un equilibri perfecte, era molt lleugera i semblava perillosament esmolada.
—Deu nidó, quin tros de ferro —va comentar el Joaq.
—Hi tant, però no la ser fer anar —vaig dir, embeinant la katana i deixant-la, juntament amb la motxilla, les fletxes i l’arc a la sala d’emmagatzemmatge.
Aleshores vaig caure que al voltant del meu coll hi tenia un collaret. Me’l vaig treure i vaig veure que el collaret era la pedra verda que m’havia portat fins a Tadaima. No recordava com s’havia convertit en collaret.
—Joaq, he estat tres dies aquí, quant de temps és això al món humà? —vaig preguntar, espantat imaginant els companys de pis trobant-me tres dies desmaiat al menjador.
—Ah no et preocupis, aquest món està fet perquè la teva consciència pugui existir als dos mons alhora, així que al món humà no haurà passat ni un minut.
Alleugerit, vaig prémer la pedra contra el meu puny. El vòrtex em va xuclar i puf! Vaig tornar al menjador del pis d’estudiants, vestit amb la samarreta tacada de piruleta de Darth Vader i uns texans del mercadillo.

—Tadaima —vaig dir en veu baixa, tant en el sentit del món que acabava de visitar com en el sentit de que havia tornat a casa.

Imatge
Imatge
Bloquejat