Slam Dunk per mi està molt amunt en la categoria "spokon", diria que dels primers a la meva llista si no el meu preferit! El problema, com ja comentes, és que es queda just en el punt que per fi van al nacional i et quedes amb totes les ganes de saber com carai ho faran i si els jugadors estaran a l'alçada: guanyaran? perdran? ho donaran tot? i després? Però per sort jo aquestes preguntes ja les he resolt perquè em vaig llegir el manga i és súper recomanable, una passada! A més de concloure la història de manera que es pugui entendre una mica com seguiran els personatges i les seves aspiracions.

Per mi sempre serà un clàssic i la nostàlgia fa que potser la meva opinió sobre si els anys li han passat factura o no estigui una mica esbiaixada, però em segueix encantant fins el dia d'avui. Ni que sigui per curiositat s'ha de donar una ullada a les pàgines del manga perquè és que el dibuix de Takehiko Inoue és simplement impressionant ^^ Amb algunes de les jugades que es fan durant els partits es pot veure perfectament que l'autor es va inspirar en fotografies de revistes de l'NBA a mode d'homenatge i realment es nota que li va posar tot l'esforç del món en què quedessin espectaculars (tot i que hi va haver alguna que altra disputa per copyright em sembla...). A més, crec que el disseny de personatges s'ajusta totalment al físic que s'espera d'un jugador de bàsquet i m'encanta!!

Amb el que diré no vull dir que els altres anime d'esports actuals no ho facin (ja que tampoc els he vist tots com per opinar), però el fet que el protagonista al principi sigui tant dolent i que amb esforç, pràctica i tenacitat arribi tan lluny és espectacular, sobretot perquè la seva motivació inicial era una noia! xD És a dir, un motiu tan superficial pot dur a tanta passió per un esport? En el cas d'un personatge tan carismàtic com en Sakuragi és evident que sí! A més, les transicions entre partits i les millores dels jugadors (parlo sobretot del protagonista, que és el més dolent de tots jugant) se'm fan molt realistes. Només de pensar que va estar practicant el tir lliure de tal manera ja em canso...

Un altre punt que li donaria és que, sabent que és una sèrie llarga passa molt de temps explicant els protagonistes i la veritat és que els primers episodis poc tenen a veure amb el bàsquet en si, sinó que és força comèdia i drama; cosa que es va mantenint al llarg de la història. Això sí, un cop enllestit l'equip del Shohoku tots els altres ja poden tremolar! Tots els membres de l'equip m'encanten, però des de petita sempre vaig catalogar en Mitsui i els seus triples com al preferit (juntament amb en Sendoh del Ryonan (L) ). I podem parlar de la rivalitat entre en Sakuragi i en Rukawa? Fins i tot als partits oficials quan estaven al mateix equip. Tot i les discrepàncies i que al principi molts no es podien ni veure, a mesura que avança la sèrie se senten tots com un equip de debò :)

Per altra banda, m'agradaria comentar temes musicals (els op i el ed en català els recordo tots de memòria). El primer opening em sembla espectacular... en japonès. És a dir, per més que vulguin, en Marc Zani i cantar no són compatibles! Ho sento, però ho havia de dir xD I el primer ending sempre l'he relacionat amb el bàsquet, no és que tingui massa idea de perquè, però sempre que escolto aquell ritme és com que inconscientment ja el relaciono amb l'esport, m'ha passat des de sempre (i encara no sé perquè en català li van treure la lletra...). Per què allargar-me més? La conclusió és m'agraden tots xD

Doncs bé, per acabar, dir que encara que no tingués ni idea de bàsquet, amb les breus explicacions que es feien en el moment indicat ningú es perd en cap moment ^^

Ai las Shancks ai las, que me la lies moltíssim!

Que puc dir sobre Slam Dunk que no haguem parlat en el chat o en el meu cas, en el meu cercle d’amics! Hi han hagut molts manga/anime d’esports però cap, cap va aconseguir la repercussió que va tenir Slam Dunk, cap!!! Realment vaig poder gaudir a la tele de series com Oliver i Benji o en el format manga dels clàssics d’en Mitsuru Adachi (nota mental haig de fer una entrada per cada un d’ells), però mai cap em va generar l’apreci que li tinc a Slam Dunk.

Parlar d’Slam Dunk es parlar d’un anime/manga que va saber captar de manera genial l’atmosfera d’un partit de bàsquet. Això en un anime es pot fer prou aconseguit, però la diferencia es que el manga sobrepassa per molt a l’anime, mèrit exclusió de l’Inoue. Haig de dir que l’anime es un recomanació absoluta e innegociable cada cop que recomano algú de començar al món.

Haig de dir que la sèrie té errors, molts, per culpa d’una Toei que no va saber gestionar gens bé la producció de l’anime. L’error de no acabar completament d’adaptar el manga és encara avui un fet vergonyós que per desgracia en aquella època era molt comú (Dragon Quest, Karekano...). Però també té punts bons és clar, el primer de tots, es que és un anime molt fidel al manga, amb petites modificacions però fidel. I en segon lloc, conté de les millors copilacions de openings/endins que he pogut tenir el plaer d’escoltar en català. En el meu cas, les meves preferides són sens dubte el segon opening (per l’energia que desprèn) i el segon ending (simplement meravellós). Tot i que se’m fa difícil posar un podi si sóc sincer.

Respecte als protagonistes, tothom valora molt l’evolució d’en Sakuragi i en Rukawa, però és què si ens hi fixem tots els protagonistes evolucionen (una mica). En aquest sentit, crec que les motivacions de cadascun dels personatges queden molt clares de ben principi. En Sakuragi no és el típic protagonista que agafa un equip mediocre i el fa campió, es un paquet que s’haurà de currar guanyar-se el seu lloc al equip. En certa manera aquesta situació es inspirada amb la historia de Dennis Rodman als Pistons dels Bad Boys que si no ho sabeu, es l’inspiració per crear en Sakuragi.

Trec el tema perquè una de les coses que em va agradar però a la vegada no hem va agradar era que els equips eren inspirats en les franquícies de la NBA (les històriques o què en aquella època eren boníssimes). Desgraciadament, l’Inou no va incloure la meva preferida tot i ficar els Lakers, Celtics, Bulls... Li hauré de perdonar ves.

Per acabar, torno a repetir que el major error que va tenir aquest anime y que el fa baixar del meu estàndard d’obra mestre és el fet de ser inacabat. Quants anys haurem d’esperar a que adaptin el partint contra el Sanon? Seria un luxe de veure amb l’animació actual, tot i que com ja he dit, difícil o tenen de superar el nivell del manga. Finalment, només recordar que fins no fa gaires anys el tom precisament del clímax del partit contra el Sanon va ser el més venut de la història de la Shonnen Jump. Casi res!