
Koe no Katachi
Koe no Katachi (聲の形 Una veu silenciosa) està basada en un manga de Yoshitoki Oima del 2013 que recentment s'ha portat a la gran pantalla com a pel·lícula d'animació.
Argument
Koe no Katachi ens conta la història de Shoko Nishimiya, una estudiant de primària que és sorda i que pateix assetjament escolar per part dels seus nous companys d’escola. Entre aquests companys nous, es troba l’Ishida Shouya que odia la nena nova i es dedica a fer-li la vida impossible.
Arriba un moment en què la mare de la Nishimiya denuncia els fets a l’escola i els professors acusen directament l’Ishida com a màxim responsable. Com a conseqüència, ell comença a ser assetjat pels seus companys. Alguns anys més tard, l’Ishida intenta corregir les errades del passat i cerca la Nishimiya per redimir-se.
Opinió personal
Crec que sóc un poc cafre perquè tothom parlava super bé d’aquesta història i, com vaig fer amb Your Name, no vaig voler llegir res abans ni saber res de res sobre Koe no Katachi abans de veure-la. Llàstima que no l’hagin portat al cinema, perquè ho hauria petat molt.
M’ha agradat perquè tracta un tema que m’ha sorprès, així com són els japonesos que pareix que a la seva societat no existeixen els discapacitats i que quasi no se’ls dóna veu. Així, tot i que el tema no sigui massa innovador, em pareix trencador. I al costat de la discapacitat, trobem l’assetjament escolar, per tant, doblement difícil de tractar. Tot i així, el tema s’ha encarat de manera molt encertada i natural.
Els personatges en si m’han semblat simples però no necessitava res més. Els dissenys, com a Your Name, també m’han agradat molt, sobretot perquè defuig de l’estètica estrident de cabells de colors cridaners i crea personatges versemblants, que et podries trobar al carrer. I bé, ara toquen uns quants spoilers:
Realment l’evolució del protagonista m’ha agradat molt perquè passa de ser el centre de la colla d’amics a ser un marginat. Em demanava sempre “com ha passat això? tan fàcil és marginar algú? per què no pot sortir d’aquell pou de misèria al qual ha caigut?”

Els altres personatges normalets, sense destacar massa, excepte per l’ “amiga” morena (sorry, no recordo el nom) que odia la Nishimiya i li diu a la roda que tothom estaria millor sense ella. Realment representa molt bé l’egoisme humà, el que pensaria moltíssima gent: és millor no implicar-se amb algú així, que només dóna feina i maldecaps.
D’altra banda, el sentimentalisme del final, amb l’intent de suïcidi d’ella em va sobrar molt, la veritat… Vull dir, la peli anava molt bé, tothom era amic però ella s’ha d’intentar suïcidar i ell quasi la palma. Molt xungo tot.
I la veritat és que em preocupava molt que se’m fes llarga, però la història flueix de manera natural, sense entretenir-se en xorrades que la facin llarga i va ràpida, contant molt bé la història.
En general jo us recomano que li doneu una ullada al més aviat possible i a veure si us animeu i la podem comentar!!