Al mig del vespre es va sentir un gran enrenou. Un gran pes queia i es feia bocins impactant contra el terra brutalment, esclatant en milers de petites estelles. Al mateix moment, moltes portes s’obrien i se sentien passes corrent cap al passadís.

-Què ha passat? –demanava l’Ishikirimaru.

-Aparteu, aparteu-vos –cridava el Taroutachi, molest com sempre. La Hanako sortí de la seva habitació i seguí els seus companys del temple.

La Yui portava un pijama de Hello Kitty i abraçava un peluix de Donkanmaru, un ós marró amb barret que deien que era un poc pervertit i que tocava culs de nenes als Salons del Manga però que havia defensat públicament la seva innocència en una roda de premsa on va declarar que a ell només li agradaven les sacerdotesses.

-El soroll venia de l’entrada –va dir el Taroutachi caminant amb molta determinació. No portava ni calcetins ni sabates però no va dubtar ni un sol segon en posar els peus sobre les pedres del camí. El seu kimono de dormir onejava fortament amb el seu caminar enèrgic. La Hanako corria darrere d’ells mentre intentava subjectar-se els cabells que dansaven al seu ritme amb l’aire gelat de la nit.

Arribaren a l’entrada del temple on varen trobar el causant de l’enrenou. La gran torii que donava entrada al temple estava completament destruïda i els seus trossos restaven en terra fumejant.

-El vent ha fet això? –va dir la Chizu.

-No siguis bleda –va cridar el Taroutachi. El kimono que portava s’obria sensualment mostrant el seu pit al descobert i els seus cabells negres agafaren força quan el líder del temple començà a caminar altra vegada cap a dintre del temple.

La Hanako no sabia què fer així que seguí als seus companys cap a l’interior del temple altra vegada deixant la torri destrossada al terra mentre un sentiment de tristor l’envaïa.

Varen seguir pel temple principal i entraren a la zona on els sacerdots solien purificar-se abans de les cerimònies. La Hanako no hi havia estat mai allà, així que abans de seure a una gran taula de fusta mirà al seu voltant i descobrí molts kimonos penjats, amulets i tauletes ema.

-Han estat ells altra vegada? –va demanar la Yui.

L’Ishikirimaru era l’únic que no s’havia assegut i mirà al Taroutachi un poc desafiant.

-Va, deixa’m anar-hi, Jirou –va dir-li somrient mentre treia una tantou del seu kimono- Fa molt de temps que la meva espasa no s’endinsa en la carn de cap infidel.

La Hanako va veure reflectir la plata de l’espasa per la llum de les espelmes emanava un fulgor mortal.

-No, tu et quedaràs aquí –va dir el Taroutachi- S’ha d’encarregar la construcció d’una torii nova i has d’estar atent perquè no tornin.

-És horrible –va dir la Yui- Aniràs sol, Taro-chan?

El Taroutachi la va fulminar amb la mirada. La Yui va tapar-se el rostre amb les mans i començà a demanar perdó.

-Hi ha una espasa per purificar –va dir l’Ishikirimaru- Si em poso ara amb la cerimònia demà al matí de prest podreu partir.
Per alguna raó l’Ishikirimaru va mirar la Hanako i va somriure i amb un moviment de la mà la va fer aixecar.

-Va, tenim feina a fer –va dir el noi, somrient com sempre. La Hanako va mirar el Taroutachi que la mirava amb una cella alçada.

-A QUÈ ESPERES??–va cridar-li enfadat- Demà partirem a primera hora, no em facis perdre més el temps!

L’Ishikirimaru la va guiar per una sala on havia kimonos de sacerdots nets amuntegats a dintre d’uns calaixos nets i molt ben cuidats. Feia una oloreta molt bona a roba neta i a purificació. Es varen vestit com a sacerdots i es purificaren a la font amb aigua sagrada abans d’entrar al temple.

La Hanako estava en un núvol perquè era la primera vegada que li permetien estar a la sala de purificacions davant de l’altar. Respirà profundament per sentir millor l’olor de l’encens i la dolça fragància del tatami.

-Hana-chan –va dir l’Ishikirimaru arribant portant una gran capsa d’or a les mans- Purificarem aquesta katana i serà per tu.

-Per a mi? –va demanar la Hanako mentre l’Ishikirimaru deixava l’espasa a davant de l’altar i feia una reverència.

-Els sacerdots podem portar armes sagrades que ens ajudin en les nostres missions –va dir somrient i traient la seva espasa que havia tret abans a la sala de reunions- Aquesta és la meva espasa. No és massa gran, però està perfectament adaptada al meu poder i sempre m’ha ajudat en ocasions on em jugava la vida. Ara consagrarem aquesta espasa per tu. Has après a fer-la servir amb el Jud’Oh, oi?

La Hanako va assentir i es va mirar l’Ishikirimaru que, per variar, somreia. Els seus cabells castanys li queien amb molta gràcia pel rostre ovalat. Pareixia que s’estava deixant un poquet de barba.

Es guardà l’espasa i agafà un llibre de sutres budistes. Junts varen cercar els sutres de purificació d’armes i l’Ishikirimaru començà a resar mentre tocava un gong per invocar l’atenció del Déu.

La sacerdotessa feia veure que resava però realment estava més pendent d’altres assumptes que s’arremolinaven a dintre el seu cap. La seva primera missió li havia vingut d’imprevist. Sempre s’havia imaginat que es fixaria un dia amb molta antelació i que practicaria un poc amb la nova espasa abans de partir a servir al temple. Però clar, sent el Taroutachi qui estava al càrrec, poca formalitat podies esperar.

-Concentra’t –va dir l’Ishikirimaru pegant-li al cap amb un llibre de sutres.

-Si fos tan senzill... –va pensar la Hanako, però s’intentà concentrar en posar el seu esperit en aquella katana. Tancà els ulls pensant en el seu futur, en les missions que hauria de fer d’ara en endavant, en tots els llocs que podria visitar i a tota la gent que podia arribar a conèixer. Estava molt nerviosa però també molt contenta. Pensà en totes les hores que li quedaven per davant i com de gran era el món de Tadaima, tot just aquesta aventura no feia més que començar.

Mentre anava pensant en el seu futur, en totes les coses que veuria i amb tots els enemics que hauria d’enfrontar, sense adonar-se’n, la cerimònia acabà.

El gran gong la va treure dels seus somnis i l’Ishikimaru va somriure altra vegada. Realment no és que somrigués cada vegada que mirava la Hanako, és que era una persona d’aquestes que sempre somriuen. Per què el segon càrrec del temple havia de ser tan amable i el cap tan extremadament borde?

-Enhorabona –va dir mentre treia un talismà de la sort d’una butxaca. Tenia les lletres amb el nom del temple bordades en or- Porta’l sempre amb tu, segur que et donarà sort.

Mentre la Hanako es mirava aquell tros de tela que servia com a talismà, el seu senpai li va passar la katana sagrada. No pesava gaire, contràriament a la seva aparença. Era una kodachi amb el mànec trençat en vermell i a la guarda hi havia un fènix dibuixat amb motius daurats. La saya era negra i allargada, molt lleugera però no pareixia massa resistent.

-T’aniré a cercar roba per viatjar –va dir l’Ishikirimaru- Mentre esperes demana protecció als Déus.

La Hanako quedà davant l’altar sospesant la katana, equilibrant-la i contemplant el seu fulgor resplendent. El senpai va tornar amb un haori vermell fosc i una bossa negra que portava estampat un fènix en daurat i que la sacerdotessa es va fermar a la cintura.
Tornaren a la sala dels sacerdots on la noia va poder agafar un capell de palla per protegir-se del sol i omplí la bossa amb aigua, menjar i un set de primers auxilis improvisat.

-Si fas esperar molt al Taroutachi segur que es posarà de mal humor.

-Sempre està de mal humor –va somriure la Hanako amb complicitat.

El Taroutachi va rebre la nova sacerdotessa com era d’esperar, enfadat. Estava al costat de la destruïda porta d’entrada posant cara de pomes agres i patejant una pedra com un nen petit amb expressió amargada.

-Anem o què? –va dir fent patent el seu enuig. La Hanako va somriure i es va posar en marxa darrere d’ell. Abans de partir, els dos feren una reverència a l’estàtua daurada del fènix de Shinsei.

Baixaren les escales del temple, moment en que la Hanako se n’adonà que la vegetació pels marges era molt salvatge i que s’hauria de cuidar un poc més. En general, el temple estava bastant destruït i la torii no era més que una cosa més per arreglar. Un escaló partit quasi va fer caure la noia.

El sol començava a despuntar però els habitants de Shinsei encara estaven en procés de despertar-se i els carrers estaven buits amb molts pocs comerços oberts. La poca gent que havia pel carrer a aquelles hores, repartidors i els primers venedors ambulants, ni tan sols ens miraven.

Arribàrem als límits est de la ciutat i agafàrem un camí rural quan el sol ja estava més alt. Tot el camí l’anaven fent en silenci. La sacerdotessa només seguia el seu cap, que caminava altivament i orgullós mentre els seus cabells negres recollits en una cua dansaven salvatgement.

Realment tenia curiositat per saber on anaven, però qualsevol s’atrevia a obrir la boca davant d’aquell mestre malcarat. Dues hores més tard, el sol picava moltíssim i la Hanako havia de fer esforços per no beure’s tota l’aigua que portava de cop. Suposà que aprendre a racionar el menjar que tenia també era part de l’experiència que aniria adquirint a partir d’ara.

La panxa del Taroutachi va sonar molt fort i l’home es va girar avergonyit.

-Farem una pausa per dinar –va dir intentant treure-li ferro a l’assumpte. Caminaren una estona més fins que trobaren un arbre molt petit que feia un poquet d’ombra i es varen seure a sota.

La Hanako va treure un entrepà i el menjà en dos minuts. No se n’havia adonat que tenia moltíssima gana després de tot el matí caminant rapidíssim per poder seguir les passes llargues del seu mestre.

Tanta sort que havia agafat el barret de palla per protegir-se del sol, tot i que una tovallola per la suor no li aniria malament. Potser fins i tot podria haver agafat un quadern per anar anotant indicacions i una brúixola. Res no li assegurava que no es separaria del Taroutachi.

-Continuem –va dir el Taroutachi mentre la Hanako encara es menjava la fruita.- Pots menjar mentre caminem i hem de fer cim abans del capvespre.

-Cim?? –va demanar la Hanako incrèdula. Potser era hora de demanar on anaven...

L’home va alçar el braç majestuosament cap a una muntanya que tenien a l’esquerra. No tenia res en particular tret d’una misteriosa boira que impedia veure amb claredat el cim.

-No fa massa calor perquè hi hagi boira? –va demanar la Hanako- Per què anem allà?

El Taroutachi es va posar en marxa, ignorant la noia per un moment.

-No és boira, és fum –va aclarir- Estan cremant trossos de la torii per oferir al seu Déu.

La sacerdotessa, per alguna raó, es va sentir molt trista en sentir que estaven cremant una part del seu temple, però tot i que pensava el contrari, el mestre continuà parlant.

-És una petita muntanya plena de coves on habiten un grup de rebels que veneren un Déu destructiu. Els exploradors en varen advertir que feia dos dies que rondaven per la zona del temple, però no m’esperava que s’atrevissin a rompre la porta d’entrada...

Per a ells el nostre temple representa un Déu enemic que s’ha d’eliminar.

-I què farem nosaltres? –va dir la Hanako imaginant-se la resposta. Tot i no ser una divisió bèl·lica els sacerdots també s’entrenaven per lluitar i per, en el cas que fos necessari, matar el seu rival, ja fossin humans o dimonis.

-Intentaré negociar amb el seu líder –va dir el Taroutachi- No m’agrada la lluita i preferiria no haver de treure la katana ni fer cap encanteri. Al cap i a la fi, només són uns quants heretges.

La conversa es va acabar en aquell moment mentre la muntanya pareixia més temible que mai. Si només eren un grup d’heretges inofensius, per què el líder dels sacerdots hi anava en persona? Tant de greu li havia sabut que tombessin la torii si ja estava mig rompuda? O era una qüestió d’orgull i honor?

Mentre s’anava fent totes aquelles preguntes se n’adonà que el Taroutachi no portava tan sols la katana.

-AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH –va cridar la Hanako amb totes les seves forces.

-Però no crides burra! –la va renyar el Taroutachi pegant-li una puntada de peu en tota la cara.

-Que em moro, que em moro!! –va cridar mig plorant.

El mestre va sospirar, la va agafar del braç i l’ajudà a escalar aquell tros de paret.

-Ets una exagerada, encara estem al peu de la muntanya, no et faràs ni una rascada si caus –va dir el Sacerdot molt enfadat.

La Hanako es va agenollar al terra, respirant amb la mà al pit.

-Aquesta feina és suïcida... –va dir la Hanako mentre suava desesperadament.

-Anar amb tu si que és un suïcidi!!! –va cridar el Taroutachi pegant-li al cap amb el dors de la mà. La Hanako va fer un “buaaaah” i es va endur les mans al cap mentre corria d’un costat a l’altre plorant.

-Pots aturar de fer l’inútil? –va renyar-la seriosament el seu mestre- N’estic fart ja de tu! Si segueixes així et menjaran els llops abans que haguem fet el cim.

-Lloooooooooops? –va demanar la Hanako creant un mar de llàgrimes al seu voltant- Hi ha llops? I què és això de cim? Vols dir que hem de pujar fins la part de dalt de la muntanya??

El cap de l’expedició va sospirar i va retirar la mirada d’aquella escena tan deplorable.

-Segur que són llops que tenen tanta gana que se’m cruspeixen sense ni tan sols ser Pelo Verde –va plorar la Hanako en una terrible agonia.

El sacerdot la va ignorar completament i va prosseguir amb l’escalada de la muntanya. Era ben entrada la tarda, havien d’arribar al cim en dues hores o la missió fracassaria. No li havia dit a la noia però havia un altre camí, una pujada principal feta tota d’escalons de pedra viva gràcies a la qual pujar aquella muntanya portava moltíssima menys feina.

Sabia que si li deia no hauria volgut pujar per la part de darrere escalant, sense més suport que les pròpies mans i cames. La raó per la qual el Taroutachi volia fer-ho així era molt simple: l’element sorpresa. Si arribava pel camí principal, tot ple de guàrdies, la notícia que havien vingut a saldar els deutes o, pitjor, a venjar-se correria ràpidament. Tot i ser salvatges eren astuts i segur que el camí principal estava ple de trampes.

El Taroutachi trepava molt ràpid. Li pareixia una activitat física no gaire complicada. Una mà aquí, un peu allà, pitjar fort per comprovar que realment aguanta el pes abans de canviar el peu de lloc... Mirà al seu costat i la noia no hi era.

-Es pot saber què fas? –va murmurar, més per si mateix que per la seva estudiant. La Hanako havia avançat molt poc i s’havia quedat congelada mirant cap a baix feia uns deu metres.

Què podia fer? Què podia dir-li? S’havia oblidat d’ordenar-li que no mirés cap a baix per cap motiu i ara no havia marxa enrere. Què havia de fer? Baixar i pujar al seu costat? No havia temps per això, si la nit queia era el seu final. Era una missió ràpida, per tant, no havien previst agafar cap manta ni material tèrmic per passar la freda nit de Shinsei.

Fer foc tampoc era una opció, delataria de seguida la seva posició. Què puc fer? Merda! es va tornar a demanar com solucionar aquella situació. Deu anys abans, quan el temple funcionava correctament i havia una vintena d’estudiants nous cada any s’hauria permès seguir escalant sense importar-li el més mínim.

Però les coses havien canviat i el Temple del Fènix Daurat no passava pel seu millor moment. La Hanako era la primera sacerdotessa que ingressava des de feia 7 anys, li havia costat molt trobar-la. Havia resat tant als Déus per un nou sacerdot i ara que a la fi l’havia trobat era completament incapaç de donar-li directrius i aconsellar-la.

D’imprevist, la noia va alçar el cap. Les mirades del mestre i l’alumna es varen trobar. Podia veure la por als seus ulls, però també la determinació. La sacerdotessa continuà escalant, lentament. Va estar a punt de caure dues vegades abans d’arribar allà on el Taroutachi l’esperava.

Es varen mirar un segon sense dir res. La Hanako va assentir i el sacerdot va continuar escalant davant d’ella. Tot i que havia aconseguit la determinació per seguir pujant, ja era massa tard. El sol estava a punt de caure.

-Escolta bé –va dir el cap alçant la veu- Arribarem fins aquella petita cova i passarem allà la nit.

-Entesos! –va contesta la Hanako agafant-se molt fort a les pedres amb les mans plenes de talls. Anava deixant un brillant rastre de sang per totes les pedres que tocava. El Taroutachi se n’adonà en aquell moment que un pla molt millor hauria estat pujar la muntanya directament, esquivant les trampes que fes falta en comptes de fer minvar la confiança de la Hanako en la seva primera missió.

La nit va caure ràpidament i el fred calava amb una celeritat inesperada. Era molt difícil veure-hi i pujaven a cegues. De sobte es va sentir un gran enrenou per sobre d’ells. No era pas el vent, ni era un animal. Una petita pedra impactà molt a prop d’on ell tenia la mà.

-Vaja, així que ens han descobert... –va somriure el Taroutachi- Sóc un estratega horrible, què hi farem. Era evident que ens estaven esperant...

-Què passa? –va demanar la Hanako, perdent un poc l’equilibri. Tancà els ulls involuntàriament.

Pedres. Una allau de pedres de totes les mides varen començar a caure a sobre d’ells.

-Hanako, un escut! –va ordenar el Taroutachi. Però era massa tard. No hi va caure, com sempre. Potser el Jud’Oh tenia raó i era un arrogant i un imbècil que no sabia tenir cura dels seus subordinats. Odiava la manera com s’estava sentint aquell vespre.

No va ser capaç de recordar, fins a aquell moment, que els sacerdots de nivell més baix necessitaven les dues mans per crear un escut. La Hanako tancà els ulls i s’aferrà a la paret, resant inútilment. Passà molt ràpidament el que estava escrit que passaria. Les pedres es desintegraven en entrar en contacte amb l’escut del Taroutachi però la Hanako, sense cap mena d’escut ni possibilitats de fer-lo, va rebre l’impacte directe.

Volia haver estat capaç de cridar el seu nom però no va poder. La sacerdotessa es va agafar fort tot i haver rebut un cop al cap però les cames li varen fallar.

-NO! –va pensar el Taroutachi- No vull que altra persona hagi de morir per culpa de la meva arrogància. Li vaig prometre, li vaig dir que seria el següent en morir. No puc faltar a aquella promesa.

El sacerdot va deixar-se anar i alliberà el segell del seu cos.

-Kami-sama –va dir ajuntant les mans com si resés- Obeeix les meves ordres i apareix!

De sobte el cel es va il·luminar i un gran ocell de foc va baixar tot agafant-los al vol. Era càlid, però no cremava gens, tot el contrari del que suggeria el seu aspecte imponent. Aterraren en un sol segon, surant lleugerament com petites motes de pols.

-Així que això és un Déu –va pensar la Hanako. Li havien dit que com a sacerdotessa el seu destí final era ser capaç d’invocar-los, però aquella era la primera vegada que en venia un. Era tan bonic i majestuós...- No he estat capaç de pujar una simple muntanya, mai tindré la voluntat ni la força necessària per invocar un poder semblant...

El Taroutachi brillava amb una llum taronja que el feia semblar també una divinitat, alt, majestuós i ple de resolució.

-No tornaré a perdre ningú més –va dir el Taroutachi molt decidit. Es girà cap a la Hanako amb el foc a la mirada- Anem a matar heretges.

-És la primera vegada que veig un Déu... –va dir la Hanako més per si mateixa que pel seu mestre, que de totes maneres l’escoltà i respongué.

-Jo et mostraré el camí per convertir-te en sacerdotessa –va dir el Taroutachi, encara brillant amb la mirada plena de determinació- Però necessitaré que confiïs cegament en algú com jo.

La noia va assentir, pensant que tenia el futur més negre que qualsevol altra persona de Shinsei. Es va tornar a mirar el Taroutachi de reüll, alt i imponent, amb un posat extremament seriós. De sobte, d’entre les ombres del terra, va sorgir una figura de fum negre que s’anà materialitzant lentament fins adquirir forma humana. El rostre era el d’un home major vestit amb robes fosques i cridava especialment l’atenció perquè tenia amb una gran cicatriu a l’ull dret.

-Kiyomitsu, què significa tot això? Teníem un acord! –va cridar el Taroutachi.

La figura de fum ballà amb la suau brisa nocturna, movent-se suaument amb el feble airet que passava d’entre els arbres.

-No ens sotmetrem més a l’autoritat del temple de Shinsei –va cridar aquell home. El to de la seva veu era alt i agre i, per damunt de tot, ressentit.

El Taroutachi, com a Gran Sacerdot i líder espiritual de l’illa, també somreia. La Hanako per una fracció de segon va pensar que amb un Gran Sacerdot com ell era normal que l’illa no passés pel seu millor moment espiritual i que molta gent hagués deixat de visitar el temple.

-Kiyomitsu, eres un sacerdot intel·ligent, què t’ha passat?? –va cridar el Taroutachi- Per què vius confinat a les muntanyes seguint el desitjos d'un dimoni? Tu... precisament tu que podries haver estat un gran exorcista!!

La Hanako va alçar el cap interessada en aquella conversa. D’entrada no li havia cridat gaire l’atenció que el mestre conegués aquell infidel, ja que pel que havia sobreentès aquella colònia d’heretges feia molt de temps que tenien un pacte mutu de rendir comptes al temple de Shinsei. Que el líder dels dos bàndols es coneguessin no era pas estrany. Però el que acabava de dir el mestre... Aquell vell arrugat i quasi sense forma havia estat també un sacerdot??

-No em pots derrotar Taroutachi –va dir el vell, rient com un desesperat- La teva fe cega en el poder dels Déus és la teva perdició.

El Taroutachi no va contestar, mirava fixament el seu interlocutor amb una ira molt profunda.

-No ets rival per a mi... –va dir el Kiyomitsu seguint amb la rialla, un so completament glaçat i estrident que congelava l’ànima de qui l’escoltaven. La Hanako es va tapar les orelles amb les mans per fugir d’aquell soroll infernal però de seguida el va deixar de sentir. Alçà la vista i el Taroutachi havia col·locat una barrera protectora entre ells i el líder dels heretges.

-Kiyomitsu –va dir el Taroutachi- Aquest serà el teu darrer vespre en aquest món mortal. Abans que el sol s’aixequi la meva espasa es cobrarà la teva vida.

L’heretge va somriure, sentint-se superior.

-La teva arrogància et costarà la vida, Taroutachi –va contestar, començant a desaparèixer- Si tan convençut estàs, t’espero al cim de la muntanya per saldar comptes. Si fos tu, no pujaria amb esperances de baixar.

-Tranquil, en una hora em tindràs allà i acabarem aquest assumpte per sempre... –va contestar. L’ombra va desaparèixer completament i unes fletxes impactaren amb l’escut protector del Taroutachi. El mestre mirà desafiant a les ombres i estirà el braç de la noia perquè comencés a caminar.

Sentien que els perseguien de molt a prop i, massa sovint, una fletxa volava molt a prop dels seus caps.

-Només són 4 heretges –va riure el Taroutachi aturant-se de cop- Creus que pots amb ells?

La Hanako va assentir amb determinació tot traient la seva espasa i va invocar el poder de les flames com havia estat practicant. Un foc gentil i càlid va envoltar el fil de l’espasa i carregà contra el primer heretge que sortí d’entre les ombres agitant una maça de manera salvatge.

La noia el va esquivar. No es podia treure del cap que aquell era el seu primer combat real i es posà nerviosa. L’heretge va tornar a dirigir la maça contra el seu cap amb una força brutal. La sacerdotessa el va esquivar i alçà la katana per executar un tall net que acabà amb la vida d’aquell pobre infidel.

No es va immutar quan la sang va baixar per l’espasa, impregnant les seves mans. Es va girar per veure com el Taroutachi matava els altres tres infidels amb només un moviment de la seva espasa. El silenci es va fer present.

-Què ha estat tot això? –va demanar la Hanako- Coneixes aquell vell?

-El Kiyomitsu és menor que jo –va aclarir el mestre, visiblement molest- De fet, deu ser un poc més gran que l’Ishikirimaru i el seu aspecte actual no és més que el resultat de convertir-se en el contenidor d’un esperit fosc.

El Sacerdot va enfundar l’espasa i va començar a caminar. Anaven directes cap a la muntanya, amb pas ràpid i decidit.

-El Kiyomitsu era un jove amb habilitats pel combat, és més, el vaig enviar amb el Jud’Oh de seguida, sense pensar-m’ho dues vegades. El seu lloc era la divisió de combat, n’estava completament segur. Però als tres dies va tornar i es va agenollar al terra, suplicant-me que el deixés ser sacerdot.

El mestre va somriure amb nostàlgia. Aquell estrany somriure trist li esqueia. La Hanako, pensant això amb molta llàstima, es va entristir de veure que les úniques expressions que li quedaven bé al Taroutachi fossin o bé estar enfadat o bé estar trist. Mai el veuria somriure de veritat?

-El vares deixar ser sacerdot? –va demanar la Hanako, curiosa, corrent per poder igualar les seves passes curtes amb les del mestre- No li veig el problema, tothom hauria de poder triar el lloc al qual vol pertànyer.

El Taroutachi no va contestar, però pel seu “tsk” que se li havia escapat quasi inaudible, era evident que pensava que els plantejaments de la seva subordinada eren infantils i innocents.

-El vaig acollir com a deixeble i junts vàrem construir la gran torii d’entrada al temple. Quan vaig veure que se l’havien endut no vaig tenir cap dubte que es tractava del Kiyomitsu.

-Doncs ho podries haver dit... –va pensar la Hanako, però no va voler interrompre el relat del seu mestre.

-De seguida va destacar amb els exorcismes, no havia cap mena de dimoni que se li resistís. Fossin de la classe que fossin, tant els forts com els febles, el Kiyomitsu era capaç de purificar-los tots. Fins que un dia va tornar consumit pel mal...

-El varen derrotar? –va demanar la Hanako. Començaven a ascendir per la muntanya, però no havia cap guàrdia esperant-los. Potser havien pujat tots a protegir el seu líder?

-No, el varen posseir –va contestar el Taroutachi- Els sacerdots acabem sent un recipient pels Déus de la llum però també podem obrir el nostre cor als dimonis i aquests es poden fer amb el control del nostre cos. Això va ser el que li va passar al Kiyomitsu. Cegat pel seu gran poder d’exorcisme es trobà amb un dimoni que el va persuadir per fusionar-se amb ell i, amb el temps, el dimoni ha guanyat la partida. –Aturà un segon per agafar aire- No oblidis mai el rostre del Kiyomitsu i que el mal es mostra de múltiples formes.

La Hanako va assentir. Des d’on eren es veia perfectament els focs del poble infidel, el lloc cap al qual es dirigien aquella nit per acabar amb tot.

Pujaven sense trobar resistència, corrent al costat dels penyasegats de la muntanya en la foscor de la nit. De tant en tant quan miraven cap al nord algunes fletxes impactaven a prop en les roques del terra o rebotaven fortament contra la paret de la muntanya.

-GYAAAAAH! –va cridar la Hanako quan una fletxa li va passar tot just massa a prop del cap –Es faran un batut sense calories del meu cervell –va dir mig plorant mentre corria a la desesperada. En aquells moments, tot i que no ho admetria mai en veu alta, estava eternament agraïda de l’entrenament físic al qual li havien obligat a sotmetre’s.

-Serà sense calories perquè quasi no tens matèria grisa?? Deixa de dir ximpleries i corre!! –cridava el Taroutachi.

-Clar, tu ho tens fàcil –deia la Hanako a qui li costava respirar- però les meves cames són molt més curtes que les teves!!

-T’he de portar a coll o què? –va dir el Taroutachi sortint de si- És que només saps queixar-te i em treus de polleguera!!

-Queeeeeee? –va dir la Hanako saltant a la desesperada per esquivar unes fletxes que tot just haurien impactat a sobre del seu cap.

-Silenci! –va ordenar el Gran Sacerdot. La foscor es va fer molt més densa d’una manera tan evident que fins i tot la Hanako que era una principiant en va ser conscient. Sentí un calfred a l’esquena que la va fer trontollar, inquieta, i mirar al darrere.

Se li havia fet un nus a la gola. Empassà saliva tot agafant fortament l’espasa mentre la suor freda li baixava esquena cap a baix. Sentia el seu alè fred, la presència gèlida i penetrant dels dimonis.

El primer aparegué tot just davant seu, amb la seva forma negra i incorpòria, lluint el seu somriure maligne.

La Hanako va cridar, tremolant. L’espasa del Taroutachi va eliminar la presència d’aquell ésser diabòlic, però no estava sol i els dimonis començaren a sortir d’entre la foscor. Si el Taroutachi no hagués estat allà, la Hanako no ho hauria contat.

La sacerdotessa agafà l’espasa però la por la tenia paralitzada. Carregà contra un dimoni petit fent servir un segell de restricció. Pensava que així d’espantada com estava el segell no funcionaria, però el dimoni va deixar de moure’s mentre cridava agonitzant.

-No arribareu mai fins al Kiyomitsu-sama –va dir un dimoni particularment enorme arremetent contra el Taroutachi.

-Ah, no? –va demanar amb un to graciós però sense riure ni una mica. Alçà la seva katana vers el cel i com a ruixat per un esperit benigne amb un sol tall derrotà tots els dimonis que havien aparegut.

-Hanako –va dir el Taroutachi- Si en derrotes menys que jo fregaràs el temple durant una setmana sencera! Quants en portes?

La Hanako va posar cara de circumstàncies mentre gotes de suor baixaven des del seu cap.

-Crec que fregaré el temple durant una setmana... –va contestar. Li feia moltíssima vergonya admetre que la por l’havia paralitzat i només havia pogut amb un petit. L’entrenament i el combat real eren tan diferents...

Continuaren pujant sense descans, destrossant tot el que havia davant d’ells, ja fossin dimonis, pedres o el mateix aire. La Hanako anava agafant confiança, tot sabent que estant amb el Taroutachi tenia l’esquena ben protegida. El duo de sacerdots avançava imparable tot decidit a conquerir la muntanya dels heretges.

La sacerdotessa va perdre la noció del temps i no podia dir si havien estat dos minuts o dues hores per pujar al cim de la muntanya. El que sí que sabia amb tota seguretat era que en arribar a la torii de pedra que marcava l’inici del poblat estava ja esgotada. Una boira fina com una petita pluja abraçava la base de la porta sagrada.

-Hi ha una barrera –va dir el Taroutachi- L’Ishikirimaru presumeix que ets bastant aplicada pel que fa a crear i destruir barreres.

-M’has portat amb tu a aquesta missió suïcida només perquè et llevi una barrera tan simple? –va demanar la Hanako. No sabia com sentir-se, si donar les gràcies al Taroutachi per haver-la portat o si molestar-se perquè aquella barrera era del més elemental que coneixia. Ajuntà les mans per recitar l’encanteri i abans que hagués acabat la barrera ja s’havia esmicolat.

La imatge del poblat dels heretges es va fer present davant seu. Una petita esplanada de roca dura i difícil tenia unes quantes tendes de campanya fetes de teles i fils envoltant un petit foc. La Hanako esperava quelcom un poc més elaborat, una ciutat de pedra que s’endinsés a dintre la muntanya però la realitat era, si més no, decebedora.

-Vaja, qui tenim aquí... –va riure el Taroutachi en veure el Kiyomitsu sol al mig d’aquell desastre de tendes- Pareix que ja hem derrotat tots els teus subordinats. He de dir que no eren gran cosa...

La provocació del Taroutachi va sorgir l’efecte desitjat i l’àura maligna del Kiyomitsu es va intensificar espectacularment.

-No pateixis, tu seràs el següent. La meva katana serà qui posarà fi a la teva espiral de maldat.

El dimoni es retorçava de patiment i emetia uns crits aguts insuportables mentre es subjectava el cap amb les mans en un deliri extrem. Els sacerdots alçaren les espases per acabar amb ell amb un sol cop.

El Taroutachi carregà primer, desprenent una llum sagrada al seu voltant que el feia veure com al Gran Sacerdot que era, imponent i poderós. El Kiyomitsu cridà en rebre la ferida i la sang, negra com la més fosca de les nits, brotà immediatament tenyint el terra tràgicament.

El Kiyomitsu, fora de si, llençà un kunai contra el Sacerdot i perdent l’equilibri ensopegà i caigué al terra.

La Hanako ajuntà les mans i creà una barrera per protegir el Taroutachi d’aquell atac. Realment no hauria fet gens de falta, però la noia volia demostrar que era útil, encara que només fos per volatilitzar una arma que el mateix esperit el Taroutachi hauria pogut desintegrat.

-Aixeca’t –va ordenar el Taroutachi al dimoni- No mataré algú que ni tan sols pot tenir-se dret.

El dimoni continuava cridant i plorinyant de patiment. La ferida infringida per una arma purificada i consagrada als Déus era mortal per qualsevol ésser de la foscor. El Taroutachi va alçar el dimoni que s’estava començant a desintegrar i, sense vacil·lar, va travessar el seu cor amb la katana.

De sobte la foscor que envoltava el dimoni, com si fos una sorra finíssima, s’anava dispersant gràcilment. L’espectacle era molt bonic però trist a la vegada. Aquella foscor que just desapareixia deixava veure la silueta de llum d’un jove que somreia.

-Em sap greu, sensei –va dir aquell jove. Tenia una veu càlida i dolça i somreia agraït. El seu rostre estava tranquil, ple de pau. El Taroutachi no li va contestar i mirava impassiblement com el cos del seu antic subordinat s’esmicolava.

La Hanako observava amb gran tristesa com, de cada vegada més ràpidament, el Kiyomitsu desapareixia somrient sota la mirada atenta del seu mestre. La noia mai oblidaria aquell moment, com la foscor abandonà el Kiyomitsu i de com, en un segon, el seu cos ja purificat va desaparèixer.

Una gran tristor envaí la jove. Encara que havien aconseguit derrotar el dimoni que havia posseït el seu cos, al final no podien salvar al Kiyomitsu, ja que ell havia ofert voluntàriament el seu cos i la seva vida al dimoni al qual allotjava. Ni tan sols el poder de la purificació de les espases dels sacerdots podien salvar les ànimes que fent un contracte amb el mal s’havien corromput. Ni tan sols el darrer penediment servia per donar-los la salvació. La jove sacerdotessa se sentí molt inútil. Aquell poder de purificació no era suficient.

-El teu poder era el foc, oi? –va demanar el Taroutachi. La Hanako va assentir amb un petit so ja que no li sortien les paraules- Aleshores crema-ho tot, per favor.

El Gran Sacerdot guardà la seva katana i donà l’esquena de la noia, sortint d’aquella base que havia estat l’hogar dels dimonis. La Hanako mirà com la seva esquena s’allunyava dirigint-se a la torii de pedra de l’entrada i comprengué que per ell, una persona tan hermètica i desagradable amb els altres, també havia coses que eren difícils. Haver vist el somriure del Kiyomitsu en el seu moment final havia estar dur pel Taroutachi.

La Hanako creà un foc petit i gentil, càlid per a ella que reconfortà el seu cor per un moment i el deixà a sobre d’una de les teles que havien estar l’hogar dels dimonis. El foc va créixer avivat pels residus de foscor i en un moment reduí a cendres aquella tela resseca. La noia imità el seu mestre i anà a descansar a l’altre costat de la torii. Va seure en terra mig endormiscada. El Taroutachi la mirà de reüll.

Descansaren en silenci, asseguts un al costat de l’altre però cadascú capficat en els seus pensaments. L’alba arribà quan la torii de pedra caigué feta cendra.

-Hanako, atura el foc –va demanar el Taroutachi. La noia es va despertar pel so aspre de la veu del mestre i reaccionà ràpidament desfent el seu encanteri amb la seva voluntat. El mestre es va aixecar, parsimoniosament- Tornem a casa.

I amb aquesta petita ordre i quasi sense haver dormit, els dos sacerdots baixaren la muntanya sense dir paraula. El camí per tornar al temple, sense provisions i amb un sol terrible va ser horrorós, però per sort trobaren un agricultor a mig camí que els donà aigua i un poc d’una síndria verda típica de Shinsei que la Hanako no havia tastat mai.

Allò els hi va donar energia suficient i els posà als dos d’un poc de millor humor per continuar amb el camí cap a casa. Era ja ben entrada la tarda quan el mont a sobre del qual es trobava el Santuari va aparèixer davant d’ells.

La Hanako no tenia forces ni per queixar-se de que haguessin construït el temple a sobre d’un turó, així que es limità a pujar les escales en mal estat que donaven al temple sense obrir la boca.

-Sacerdot, Hana-chan –va dir una veu a la meitat del camí. Era la Yui que els sortia a camí. La Hanako va sentir-se, a la fi, com a casa- Hem vist avui al matí el fum a la muntanya i us estàvem esperant!

-Yui-nee-san –va dir la Hanako molt emocionada abraçant la noia.

-Enhorabona per superar la primera missió, Hana-chan –va riure la senpai. La Hanako va somriure. El Taroutachi, tot agafant-se el braç com si li fes mal, continuà pujant la muntanya sense dir res.

-S’ha portat bé amb tu? –va demanar la sacerdotessa major. La Hanako va assentir i continuà pujant al temple observant com la llarga cua del Taroutachi es remenava a darrere d’ell amb els seus moviments violents i contundents.

Per ser la primera missió havia estat quasi un suïcidi, va pensar la noia. Tant de bo a partir d’ara el Taroutachi s’ho pensés un poc més, tot i que venint d’ell era complicat.


Fi.