Yuu☆Yuu☆Hakusho: Two Shots
Presentació
Continuem amb les resenyes pel repte anime 2019, En aquest cas, parlaré de les noves OVA que han sortit de Yuu Yuu Hakusho. En primer lloc, dir que es sempre agradable que tornin a treure material pendent de series clàssiques com Yuu Yuu Hakusho. En aquest cas, aquestes dues OVA satisfan, en part, una de les subtrames pendents que l’anime original no va adaptar. Aquestes, tracten per una banda l’adaptació de com es van conèixer en Hiei i en Kurama i pertanyen al volum 7 del manga original, mentre que la segona, es una adaptació del penúltim capítol del manga original. Totes dues OVA van separades i tenen una duració aproximada de 20 minuts.
Una excusa per recuperar un manga llegendari
Aquestes dues OVA no les puc interpretar més enllà de ser l’inici d’un llarg homenatge en motiu del 25 aniversari de la finalització del manga. No puc evitar teoritzar en la més que possible reemissió de la sèrie original, més que en un remake. En aquest sentit, el més xocant de les OVA no deixa de ser el trasllat de la tan enyorada estètica noventera per la més simple i menys detallista animació actual.
Partint ja d’aquesta premissa, la anàlisis de la primera part de l’OVA es que compleix amb el que promet, portar informació i recuperar la idiosincràsia del manga. Malgrat tot, en primer lloc, dir que no deixa de ser una historia bastant clixé. Però que ens torna a mostrar una faceta poc explorada d’en Kurama, la seva faceta més humana i més conscient dels sentiments de la gent que l’envoltava. Acabat de veure la primera part, acabes amb ganes de desitjar que en Kurama (ja més influenciat per en Yusuke) hagués coincidit amb la companya d'institut que acompanya al duet. Crec que si s’haguessin retrobat més endavant (en l’anime en si) hagués quedat prou maco (i ja de pas deixariem una mica apartat el Yaoi vibre que en Kurama sempre a arrosegat). Amb tot, es evident que la relació no podia fructificar perquè com he comentat, aquesta s’ubica un any abans de l’inici de la línia de temps principal.
Respecte a la resta, en Hiei es calcat al de l’inici de la sèrie. Arrogant, cruel i letal, però aquest es el seu principal atractiu. Respecte al combat, simple i sense emoció, bàsicament perquè es una escena purament de fanservice. Així que com dic, es una primera part normaleta, sense grans floritures. Però que no deixa de satisfer la curiositat sobre com es van unir dos dels personatges més misteriosos del quartet protagonista.
Respecte a la segona part de l’OVA més del mateix. Tot i que aquesta ja es directament el que va ser en si el final del manga en si. Una mostra més d’una de les millors parelles dels noranta, Yusuke i la Keiko (que aprenguin alguns mangaka actuals sisplau). I poca cosa més la veritat, es una OVA per nostàlgics i per animar-se a reveure la sèrie (jo no podré perquè tot i ser del 94, us la podria colar perquè me l’he vista ja 5 vegades). Amb tot, espero que el 25 aniversari d’aquesta i Slam Dunk ens porti novetats i molts homenatges, especialment d’Slam Dunk.
Partint ja d’aquesta premissa, la anàlisis de la primera part de l’OVA es que compleix amb el que promet, portar informació i recuperar la idiosincràsia del manga. Malgrat tot, en primer lloc, dir que no deixa de ser una historia bastant clixé. Però que ens torna a mostrar una faceta poc explorada d’en Kurama, la seva faceta més humana i més conscient dels sentiments de la gent que l’envoltava. Acabat de veure la primera part, acabes amb ganes de desitjar que en Kurama (ja més influenciat per en Yusuke) hagués coincidit amb la companya d'institut que acompanya al duet. Crec que si s’haguessin retrobat més endavant (en l’anime en si) hagués quedat prou maco (i ja de pas deixariem una mica apartat el Yaoi vibre que en Kurama sempre a arrosegat). Amb tot, es evident que la relació no podia fructificar perquè com he comentat, aquesta s’ubica un any abans de l’inici de la línia de temps principal.
Respecte a la resta, en Hiei es calcat al de l’inici de la sèrie. Arrogant, cruel i letal, però aquest es el seu principal atractiu. Respecte al combat, simple i sense emoció, bàsicament perquè es una escena purament de fanservice. Així que com dic, es una primera part normaleta, sense grans floritures. Però que no deixa de satisfer la curiositat sobre com es van unir dos dels personatges més misteriosos del quartet protagonista.
Respecte a la segona part de l’OVA més del mateix. Tot i que aquesta ja es directament el que va ser en si el final del manga en si. Una mostra més d’una de les millors parelles dels noranta, Yusuke i la Keiko (que aprenguin alguns mangaka actuals sisplau). I poca cosa més la veritat, es una OVA per nostàlgics i per animar-se a reveure la sèrie (jo no podré perquè tot i ser del 94, us la podria colar perquè me l’he vista ja 5 vegades). Amb tot, espero que el 25 aniversari d’aquesta i Slam Dunk ens porti novetats i molts homenatges, especialment d’Slam Dunk.
Nota: 6,0
