Abans que res m'agradaria mencionar que no m'agrada gens l'actitud de l'entrevistador, no es comporta obertament malament ni fa res necessàriament estrany, però sí que manté un posat d'incredulitat i paternalisme. Si a mi m'entrevistessin sobre qualsevol cosa amb el seu comportament, la veritat és que em sentiria una mica ofesa (independentment que el tema de què parlem sigui absurd o no. Qui sap si aquest noi és un visionari? (?¿?¿)) Hauria preferit que entrevistés amb cara de póquer permanent, des d'una posició neutra i de respecte.
Sobre la situació del noi, doncs meh, la veritat és que m'és igual què faci amb la seva vida amorosa. No la comparteixo pas, i li veig moltes (masses) carències, tantes que a mi no em valdria la pena. Però no sóc ningú per qüestionar les seves decisions i la seva felicitat, si ell només necessita algú que el desperti i el saludi i tal, no l'hauriem de ridiculitzar per això, la seva felicitat és molt més important que la nostra idea de relació amorosa (encara que naltros no la compartim i ens sembli insuficient).
Ah, també volia parlar (com m'agrada enrollar-me, parlo de tot menys del que he de parlar) de la vergonya. Aquesta és un mecanisme de control social, doncs pot arribar a regular el comportament desviat (en aquest cas, tenir una relació amorosa amb un ésser virtual).
N'hi ha de dos tipus, reintegrativa i desintengrativa.
- La primera, la vergonya reintegrativa, incita a l'individu a reincorporar-se a la vida social normal, i el desanima a implicar-se posteriorment en activitats desviades (o la delinqüència). Exemple: Un individu va a la feina d'oficina vestit amb camisa i corbata, però amb xancletes. Els seus companys li mencionen que potser aquest calçat no és adequat per l'entorn en què es troba. El dia següent, l'individu no porta xancletes.
- La segona, la vergonya desintegrativa, suposa un càstig per a l'individu, i reforça la seva posterior implicació en activitats desviades (o en la delinqüència). Pot provocar estigmatització, rebuig i ostracisme. Exemple: Un individu va a la feina d'oficina vestit amb camisa i corbata, però amb xancletes. Els seus companys, al veure'l, es burlen d'ell obertament, fent bromes de mal gust. El dia següent, l'individu no torna a la feina.
El rebuig social té unes conseqüències molt serioses per a l'individu, i podria arribar a provocar la seva posterior implicació en la delinqüència.
Text amagat.
Per si a algú li interessa, Braithwaite parla sobre els tipus de la vergonya a la pàgina 63 (o 55) d'aquest document quilomètric, tot i que jo he robat el tema dels meus apunts de segon.
Braithwaite, J. (1989). Crime, shame and reintegration. New York: Cambridge University Press
http://johnbraithwaite.com/wp-content/u ... ration.pdf
Pressuposo que aquest noi ha sigut educat sobre l'amor de manera bastant idealitzada, que fa que tingui unes concepcions inassolibles sobre la dona com a parella, i hagi pogut escollir estimar algú que compleixi les seves expectatives tot i ser irreal, abans que renunciar a tot allò en què creia (rebutjar les idees amb què t'has regit tota la vida és molt difícil i dolorós, i el cervell està fet per complaure'ns, encara que sigui de manera il·lògica o irreal). Puc simpatitzar amb ell perque naltros també hem sigut educats per complir estereotips impossibles, que arrosseguem de fa molts anys i que han sigut agreujats per la indústria del consumisme, que sembla que tingui dos objectius principals: fer-nos sentir malament amb nosaltres mateixos, i convèncer-nos que si comprem allò que ens ofereixen, podrem assemblar-nos a aquells prototips perfectes a què aspirem. I podem fer dues coses, renunciar al prototip perfecte i assumir que és utòpic, o seguir perseguint-lo.
Bufa, sempre igual, xerro de tot i tinc poques conclusions. Laif, faig el que puc