Pàgina 1 de 1

[Rol] Promesa al dojo

Publicat: 16 jul. 2017, 23:11
Autor: Victor Kudo
[IMG]http://i68.tinypic.com/qqu3ok.jpg[/IMG]


Era un dia normal, el Daku, la Raiko, el Saito i jo havíem acabat de treballar, així que vam aprofitar per anar al Samurai Daurat per prendre alguna cosa i petar la xerrada. En arribar, vam seure a la nostra taula de sempre, de seguida va venir el Jun per preguntar que volíem, jo vaig demanar un Shinsei Cacao (visca la originalitat que tenen al posar noms a les coses), en un no res ens ho va portar.
- Això és lo millor després d’un dia de treball! – vaig fer un cop a la taula amb la gerra
- Sembles un borratxo Victor – deia la Raiko
- Simplement gaudeixo d’aquesta creació dels deus.
- Últimament portem molta feina a sobre, esta bé relaxar-nos una mica i sort que no ens toca fer cap missió fora de Shinsei – deia el Saito que feia un glop al seu Shinsei Cacao, al final s’havia aficionat
- Si si... No sé que passa a la divisió però últimament n’hi ha molta feina – vaig dir
- No us queixeu, és el que toca, per això som ninjes, hem de fer la feina que ens diuen i ja està – contestava el Daku
- Tens raó Daku – va dir-li el Saito – Però de moment relaxem-nos a la taverna.
- Podríem parlar d’alguna cosa – proposava la Raiko
- Cap idea? – li deia el Daku
- Doncs sí! – va respondre ella – Fa temps que tinc una pregunta per tu Victor.
- Eh? Per mi? – vaig preguntar confús – Doncs pregunta dona, aquí em tens.
- El dia que ens vam conèixer, el Saito et va curar les ferides i va comentar que al braç dret, casi a la espatlla, tens una cicatriu força antiga, com te la vas fer?
- Raiko! No et fiquis on no et toca – li va reganyar el Saito
- No passa res Saito, no és una història dolenta, és més, aquesta cicatriu em recorda una promesa que vaig fer – vaig posar-me la mà a l’espatlla dreta
- Llavors explica’ns aquesta història, si vols – va dir amb un somriure el Daku
- Està bé, a veure per on començo... Doncs al món humà...

.......................
Era una nit qualsevol, als carrers no s’escoltava res, una nit tranquil·la per estar a casa al sofà, però per mi no, per mi no ja que havia d’anar al maleït 24h a comprar terrina de gelat amb sabor a vainilla perquè a les senyoretes Konoka i Matsuri els venia de gust, però com que ja era de nit millor que el que anés a comprar sigues jo, perquè els carrers podien ser perillosos. I jo que? És que soc immortal? A mi no em pot passar res? No podien esperar a demà? Discriminació! Injustícia! Però bé, almenys l’aire que bufava i el silenci que havia ho trobava relaxant.

Del 24h vaig sortir indignat després d’haver comprat la terrina de vainilla, ja que volia aprofitar per comprar un Cacaolat però el treballador d’allà em va dir que s’havien esgotat, alguna cosa a dins meu es va trencar, per un moment vaig pensar en un món sense Cacaolats i casi em dona un atac. Després de sortir i de fer el ruc en els meus pensaments, vaig sentir el crit de una noia, preocupat, vaig córrer fins trobar el carrer d’on sortia la veu que era a prop d’on era. En arribar vaig observar com tres tios estaven intimidant a una noia i com a heroi de conte que soc vaig anar cap a ells.
- Vosaltres! Deixeu-la en pau! – els vaig cridar
- I aquest pallasso que vol? – va dir un d’ells
- Segurament fer-se l’heroi – li va respondre un altre – Eh tu, si no vols problemes toca els dos d’aquí, ara.
- Qui t’ha cridat a tu? – va dir el que tenia més pinta de líder - Tenim assumptes amb aquesta noia, així que si aprecies una mica la teva vida marxaràs.
- De debò que algun cop us ha funcionat aquest intent d’amenaça? I que voleu, que marxi per portar un policia? – vaig dir sarcàsticament – Deixeu-la ara i ja està, no hi hauran problemes.

El “líder” es va apropar per propinar-me un cop de puny a la cara, vaig reaccionar tirant-me a sobre d’ell però els altres tios van agafar-me per donar-me una "agradable" pallissa entre tots. A dures penes em podia moure però vaig fer un esforç en aixecar-me, la noia que estava veient aquesta situació tan lamentable es va desmaiar.
- Aquest tio vol morir o que? – va preguntar un d’ells en veure que no em rendia
- Merda, s’ha desmaiat – va dir el “líder” – Així no podem fer res, ens anirem de moment i tu nano, espero que hagis après la lliçó.

En dir això els tres van marxar, jo vaig apropar-me a la noia, en veure la seva cara alguna cosa va sonar al meu cap. «Però si és la noia del Hanami». Era aquella noia de cabells roses que vaig conèixer el dia en que vaig anar amb la Konoka i la Matsuri a veure els cirerers. Sempre he pensat que el món és un mocador i parlant de mocadors, vaig agafar un parell per netejar-me la sang de la cara. Avui no sabia si m’havia endut aquesta pallissa per fer el correcte o per bocamoll, potser per les dues coses.

La Lala, que és com es deia la noia, encara continuava desmaiada i com que no s’havia que fer vaig decidir endur-la a casa meva, ja que no tenia ni idea d’on vivia. Amb les forces que em quedaven vaig agafar-la per portar-la amunt de la meva esquena, sort que és prima perquè sinó... Caminant pels carrers l’únic temor que tenia era d’haver explicar la situació en la que em trobava a algú, un noi mig mort portant a sobre una noia desmaiada, semblava que les esposes em cridaven al lluny.

Al final vaig poder arribar a casa, la següent preocupació apareixia, com redimonis explicava a la Konoka el que havia passat? I del gelat ni parlem, el vaig aixafar a la baralla. Mentre debatia interiorment que fer davant de la porta de casa, en girar-me, la Konoka va treure el cap per la porta amb una cara de dimoni que sincerament feia una por indescriptible.
- Viiiiictoooor... – va dir com si d’un esperit tractés – Que em pots explicar com algú que va a comprar una terrina de gelat triga més d’una hora en tornar? A més d’endur una noia a sobre i d’anar fet una pena.
- Doncs... et juro que no és tan greu com sembla – vaig dir forçant un somriure

Re: [Rol] Promesa al dojo

Publicat: 25 jul. 2017, 21:42
Autor: Victor Kudo
Vaig obrir els ulls, el sostre que apareixia m’era conegut, casa meva, concretament al sofà. Una figura esvelta estava al meu costat, per la meva sorpresa era la Lala, que mentre m’agafava la mà em mirava. Vaig intentar aixecar-me però em feia mal tot, tenia el cos replet de benes, la Lala em feia gestos perquè no em mogués.
- Mira que mai he tastat l’alcohol però això és el que més s’assembla a una ressaca des de el meu punt de vista – vaig dir
- Estàs bé Victor!? – va preguntar preocupada la Lala
- Mig mig, no recordo res del que va passar en arribar aquí.
- La Konoka em va explicar que et vas desmaiar poc després de portar-me al teu llit, quan vaig despertar tu estaves dormint al sofà.
- Almenys vaig tenir la sort de perdrem la xerrada “amistosa” que em donaria ella després de tot això. Per cert, ara on és?
- Ha portat a la Matsuri a l’escola, m’ha dit que no trigaria en arribar – va respondre la Lala
- I... quan fa d’això? – vaig preguntar tremolós
- Fa una estona – en dir això la porta del carrer es va obrir, millor dit, les portes del infern
- Ja estic a casa – va anunciar la Konoka

Realment estava una mica cagat, la nit anterior la cara de la Konoka feia por, però per algun motiu al entrar no va dir res, només va preguntar com em trobava i va anar a preparar l’esmorzar. Tots tres vam esmorzar junts, això de que et parteixin la cara dóna gana. En acabar ja sí que em va preguntar, vaig explicar-li tot el que va succeir la passada nit.
- Entenc, no sé com ho fas però sempre et fiques a les pitjors situacions – va dir ella
- Ho sento senyora, va ser culpa meva, ell només va intentar defensar-me – va aclarir la Lala
- Tampoc és que hagi tingut molt d’èxit en el intent – vaig dir assenyalant-me – Almenys no et va passar res. Qui eren aquells tios?
- Antics deixebles del meu avi...
- És mestre el teu avi? – va preguntar la Konoka
- Dirigeix un dojo, millor dit, el dirigia, ara es passa tot el dia fent el gandul i bevent.
- Vaja... – va deixar anar la Konoka
- Gràcies per la vostra hospitalitat però hauria de marxar.
- Deixa’m que t’acompanyi, per si de cas – vaig oferir-me
- Clar – va dir ella amb un somriure

Abans de marxar la Konoka va canviar-me les benes i no em va dir res però la seva cara deia que no em fiqués en més problemes. Ja llestos vam anar fins al dojo, que és on viu la Lala i que com a costum estava un mica a prendre per cul de tot. Per no fer que el camí sigués tan pesat vaig optar per conversar una mica amb ella.
- Llavors vius en un dojo Lala? – li vaig preguntar
- Eh, ah sí, els meus pares treballen al estranger, així que visc amb el meu avi, que des de que va morir la meva àvia es troba molt sol – va respondre ella
- Vaja... I practiques arts marcials? – vaig continuar preguntant
- No, sembla interessant però no em crida com per practicar-ho, encara que al meu avi li faria il•lusió – va dir ella amb un somriure tímid
- Jo he pensat algun cop de practicar però entre que dóna pal i que no sé quina especialitat agafar doncs al final no faig res, l’abdominal del matí al aixecar-me i poc més – la Lala va deixar anar una rialla
- Doncs t’agradaria el nostre dojo, el meu avi ensenya de tot, karate, taekwondo, jujutsu, taijutsu, muay thai i més arts – va dir ella amb orgull
- Sí que sembla interessant, m’agradarà conèixer al teu avi.

Parlant el camí es va fer curt, en un no res vam arribar al Dojo de les Promeses o almenys això deia al cartell de l’entrada. Per fora semblava que el dojo portés anys tancat, com si ja no visqués ningú, taulells a punt de caure, males herbes per tot arreu, algun cristall trencat i coses semblants. En veure això la Lala es va disculpar repetides vegades, pel que veia havia zones que sí estaven en bon estat gràcies a la Lala, com podia ser la cuina o les habitacions però clar, ella no es podia fer càrrec de tot. Vam anar per un passadís fins arribar a una sala on els deixebles entrenen, allà es trobava el seu avi, que roncava com un animal.
- Avi! Desperta’t que tenim visita! – va cridar la Lala
- Eh? Què ja estàs aquí reina? *hip* Si que has trigat *hip* en anar a comprar *hip* - va dir el seu avi que feia una pudor al alcohol exagerada
- Porto tota la nit fora i ni t’has adonat!? – va dir enfadada
- Però ja estàs aquí no? Em pots portar un altre llauna de cervesa sisplau? *hip* - va dir ell
- Ets... ETS – va dir ella a punt de plorar
- Senyor – vaig interrompre
- I tu qui ets? *hip*
- Em dic Victor Kudo i sé que no soc ningú per ficar-me en les vostres discussions però no hauria de comportar-se així, la seva neta ha estat en perill aquesta nit.
- Ja veig... *hip* Tu ets un d’aquells desgraciats, doncs prepara’t! *hip* - va dir el vell que parlava sense gaire lucidesa
- No vull barallar-me amb un iaio – vaig dir
- Compte Victor! – va dir la Lala abans de que el seu avi em fiqués un cop al estern que em va deixar sense respiració
- Ahhhh.... P-però c-com? No he vist... venir el seu cop... – vaig dir agafant aire
- Estàs bé!? Potser no ho sembla però és molt fort com a mestre del dojo – va explicar ella – Avi! Para ja!
- És l’art del mico borratxo! *hip* És imparable! *hip* - i en dir això, quan semblava que m’anava a atacar, es va adormir
- Estic flipant... – vaig deixar anar

Re: [Rol] Promesa al dojo

Publicat: 17 ago. 2017, 17:59
Autor: Victor Kudo
La Lala va posar una manta a sobre del seu avi mentre jo recollia el enrenou que tenia a la sala. Es podia escoltar com roncava l’avi des de fora del dojo. La Lala va fer un gest per indicar-me que l’acompanyés cap a la cuina on va oferir-me una tassa de te. Vaig fer un glop mentre esperava que es relaxés abans de dir-li alguna cosa, però va ser ella qui va començar a parlar.
- Ho sento Victor... Em sap greu que hagis vist aquesta situació tan lamentable – va fer un gest de disculpa amb el cap
- No et preocupis per mi. Està bé el teu avi? – vaig tractar de preguntar amb tacte
- No massa, sempre havia sigut una persona alegre i divertida però des de que va morir la meva àvia és passa o sol o bevent, no sé que és pitjor... – es notava preocupació al seu to – A més, que amb el que va succeïr fa uns mesos...
- Et sabria greu explicar-m’ho?
- Doncs...
- Si no vols no ho facis, no vull pressionar-te – vaig dir amb amabilitat
- Te’n recordes dels nois d’ahir? – al final es va animar a parlar
- Clar, com oblidar-los, si em van deixar el cos com si fos una estàtua abstracta, tinc sort de que puc tossir sense queixar-me, només si ho faig fluixet.
- Ells eren antics deixebles del meu avi, que entrenaven cada dia dient que volien enfortir el seu cos i el seu esperit, tot i que el que volien realment era aprendre tècniques per abusar de la gent - va fer una pausa per fer-ne un glop al te – pel que vaig sentir són uns busca problemes.
- Que fàstic de gent.
- Sí, per això quan el meu avi és va assabentar els va castigar, deixant-los una setmana al hospital. A ell, el van denunciar per conducta inadequada i els seus deixebles, després de recuperar-se, van voler venjar-se, per aquest motiu ahir em van intentar amenaçar, sort que vas aparèixer tu per ajudar-me, encara que em sap greu el que et va passar...

Vaig fer un gest per treure importància al assumpte, si bé és cert que em van deixar ben maco tot van ser cops superficials, sort tenia de que no trigava molt en sanar-me. Després d’una estona vaig decidir tornar a casa, el seu avi trigaria en despertar i jo no estava com per caminar tant. Vaig avisar a la Lala de que no sortís gaire de casa, sobretot a la nit, a més de dir que tornaria a visitar-la properament. En arribar a casa li vaig comentar la situació a la Konoka per posar-la al dia i vaig anar al llit on em passaria la resta del dia fent repòs, en pau.

Al cap d’uns dies, com vaig prometre, em dirigí cal la Lala per veure com es trobava. En arribar em va sorprendre molt veure com l’avi que no deixava de fer xivarri l’altre dia, ara estava a un racó de la sala mirant al no res. Vaig anar cap al jardí, on estava ella, asseguda, també mirant al no res. No vaig ser capaç de dir-li res.

Molest de veure aquesta situació tan desesperant vaig dirigir-me novament a on es trobava l’avi de la Lala per dir-li:
- Entrena’m – vaig dir seriós

Ell, amb una mirada de desconcert, no va dir res, millor dit, no sabia que dir després d’escoltar una petició que no s’esperava per res. Com no deia res vaig tornar a dir-li.
- Vull que m’entrenis – vaig insistir amb el mateix to
- Ets el noi que va venir l’altre dia – va contestar ell per fi – Lamento que m’hagis vist d’aquella manera tan patètica i gràcies també per salvar a la meva neta.
- Això em dóna igual, vull que m’entrenis – vaig repetir per tercera vegada
- Què vols de mi? Segur que la Lala t’ho va explicar però ja no soc res més que un vell borratxo...
- L’únic que escolto són excuses d’un vell que ha perdut la voluntat de continuar endavant.
- No saps res de mi.
- Sé que ets un vell que és lamenta d’haver perdut a la seva dona i d’haver entrenat a uns deixebles que són escòria i que per això és tira el dia bevent.
- Compte amb el que dius noi...
- Per? Per dir la veritat? L’únic que fas ara és donar problemes a la Lala en comptes de solucionar les coses.
- I què vols que faci!? No puc reobrir el dojo després del que va passar...
- DEIXA DE FICAR EXCUSES I BUSCA SOLUCIONS – vaig fer un crit que es va escoltar per tot el dojo
- És molt fàcil dir això des de el teu punt de vista noi però ja no em queda res per continuar – va voler concloure
- I la teva neta que!? Ja t’has oblidat d’ella? – li vaig recriminar
- No puc fer res per ella – va dir ell amb dolor
- NO PERMETIS QUE CONTINUI PLORANT COI – vaig tornar a cridar – Ella no deixa de sentir-se malament de veure com el seu avi no surt del abisme en el que ha entrat!

En dir això vaig veure com l’avi de la Lala li començaven a caure llàgrimes dels ulls, cada vegada més ràpid. Abans de poder reprendre la conversació, una porta es va obrir de cop i van entrar unes persones a la sala del dojo, als quals vaig reconèixer al instant, els que em van atacar l'altre dia.
- Que buit està això – va dir el “líder” amb un to de falsa sorpresa
- Vosaltres... – va dir l’avi de la Lala
- Quant de temps iaio – li va saludar grosserament – Em vingut a “solucionar” les coses.
- Jo també tinc coses pendents amb vosaltres – vaig interrompre
- Veig que no estàs sol – va mirar-me – Encara vols problemes nano? Em sorprèn que et puguis moure, ens preocupava que haguessis mort – va mirar als seus companys i ells van començar a riure
- Què et sembla si posem solució al tema? – vaig dir amb una mirada desafiant – Un duel, com artistes marcials, tu contra mi, qui guanyi farà el que vulgui amb el perdedor.
- Però noi! – va exclamar l’avi de la Lala amb un to de desaprovació
- No et preocupis, jo m’encarregaré de que no tinguis cap excusa per dir.
- Em sembla bé – va opinar el “líder” – Com a mostra d’educació em presentaré: El meu nom és Blaine i seré qui et partirà la cara.
- Doncs jo soc en Victor Kudo i tinc ganes de buscar problemes.

Re: [Rol] Promesa al dojo

Publicat: 01 set. 2017, 18:58
Autor: Victor Kudo
Amb un gest d’indiferència va agafar una katana, no un shinai de bambú que estava al costat, sinó una katana de veritat, que només experts les haurien de fer servir. Me la va llançar als meus peus i va agafar una altra per ell. La Lala va aparèixer poc després a causa del enrenou que estàvem fent. El seu avi és va quedar quiet, perquè sabia que aquesta situació no es podia aturar. Sense intenció de fer-me enrere vaig recollir la katana del terra, era la primera vegada que n’agafava una però tenir por en aquell moment no era una opció.
- Les regles són senzilles – va començar el Blaine – Tu contra mi, sense límit de temps, matar no es pot... encara que seria una desgracia que algú morís per “accident” – va fer un somriure malèfic
- Tens raó, hauré d’anar amb compte que no vull problemes – vaig contestar amb un to de burla
- Estareu de broma! – va interrompre la Lala al•lucinada – No podeu lluitar amb katanes reals – va mirar al seu avi i va afegir – Com pots deixar que facin això?
- És un duel, no puc interrompre – va dir el seu avi amb el braços creuats
- Ets un idiota! Vols que mori en Victor?
- Lala – li vaig dir – Deixa’m, guanyaré.
- P-però!

Vaig caminar per la banda de la sala fins posicionar-me en front d’on era el Blaine però amb uns quants metres de diferència, els dos, cara a cara. No entenia perquè m’estava comportant així, quantes possibilitats tenia algú sense entrenament de vèncer a algú que sí que en tenia? Però aquesta no era la qüestió, el que jo volia realment era una raó, una raó per canviar, de deixar de viure els mateixos dies avorrits de sempre i avui tenia aquesta oportunitat, la oportunitat de canviar la meva vida i de fer coses noves.

Ell va ser el primer en atacar, va realitzar una sèrie de cops que vaig poder repel•lir amb facilitat, això em va molestar ja que donava a entendre que m’estava provant, com si fos un escalfament, així que vaig respondre amb cops forts amb la katana, cops que no van resultar difícils d’esquivar ja que semblava més que estigués sacsejant la katana que lluitant amb ella. Des de sempre m’havia interessat les arts marcials i lluitar amb armes però no és el mateix veure-ho que fer-ho. El Blaine i els altres dos reien per les butxaques mentre la Lala em mirava preocupada i el seu avi que no canviava el gest de la seva cara.

Vaig asserenar-me, les meves oportunitats de guanyar eren molt reduïdes però no eren zero. De seguida vaig optar per deixar de brandar la katana i atacar com si fos un floret, com en una lluita d’esgrima. No era lo millor però si més fàcil, tractar de punxar horitzontalment em resultava més senzill que lluitar normal, fent això el Blaine va d’haver de retrocedir per evitar els meus atacs. Semblava sorprès, pel que veia no era un mestre de l’espassa, encara que no ho feia malament.

Vam continuar compartint cops, amb cada atac em sentia millor, com si estigués dominant la katana, sobretot perquè em vaig adonar d’una cosa important, tenia més resistència que ell. Poc a poc en Blaine perdia força mentre jo em mantenia igual, es podria dir que el duel estava canviat de direcció a favor meu. Però com sempre, pecava de confiat.

En connectar uns quants cops mentre ell els evitava amb dificultats, va fer un salt enrere per llançar-se contra mi, ho vaig interpretar com un atac a la desesperada però no era així. Preparat per repel•lir el seu atac vaig posar-me de costat amb la katana a punt d’atacar-lo, però en l’últim moment, ell es va moure cap un costat, deixant-me sorprès uns instants on va aprofitar per clavar la seva katana a la meva espatlla dreta.

El dolor que vaig sentir era indescriptible, mai havia sentit alguna cosa semblant. Un somriure omplia la cara del Blaine que no evitava mostrar la alegria que sentia. La Lala va cridar esgarrifada. Un petit riu de sang brollava de la ferida que va empitjorar quan el Blaine va treure la katana de la meva espatlla. De seguida vaig caure clavant un genoll al terra i posant la mà a la ferida.
- Et rendeixes oi? – va dir el Blaine amb un to de superioritat
- M-mai... – li vaig contestar
- Ets un neci, nano – va replicar
- Para Victor! – va cridar la Lala – No veus que has perdut? Deixa-ho sisplau...
- La noia té raó – va dir amb un riure el Blaine
- No em subestimeu... – vaig dir mentre m’aixecava – Tots vosaltres creieu que esteu en dret d’opinar sobre mi i no és així, només jo puc fer-ho i ho demostraré. No deixaré que ningú s’atreveixi a menysprear-me.

Acte seguit vaig llançar-me a l’atac amb la katana a la mà esquerra, ell que es pensava que el tornaria a atacar amb un cop horitzontal va mantenir la guàrdia per repel•lir aquest atac, però va ser el seu error. «Aprenc ràpid» li vaig xiuxiuejar. Just abans de fer contacte, vaig deixar anar la katana que impactà a la seva cara, aprofitant els instants en que ell estava amb els ulls tancats pel que havia fet, vaig propinar-li un cop de puny a la seva cara amb totes les meves forces. Va caure uns metres enrere i no es va aixecar, el silenci va omplir la sala.
- H-ho ha fet! – va cridar la Lala de felicitat
- Impossible... – deia un dels amics del Blaine
- Ha faltat poc... – vaig dir trontollant i una mica marejat
- Això és trampa! – va contestar l’altre amic – Era un duel amb katanes, has fet trampes!
- Trampa? Des de un principi havia dit que era un duel entre artistes marcials, cap dels dos havia dit que fos un combat amb katanes – vaig dir mentre m’asseia al terra – Que cansat estic – vaig afegir amb un to d’alleujament
- Jugues brut noi! – va replicar – Ets un covard! No saps lluitar i et limites a fer servir aquests trucs. T’hauries d’haver rendit abans.
- Per suposat que no sé lluitar, ja ho sabíeu, per això he lluitat així – vaig aclarir – Però no importa... perquè mentre em quedi sang a les venes... no deixaré de lluitar – vaig dir amb una mirada intimidant
- M-malparit... Ara veuràs!

De seguida els dos amics del Blaine és van abalançar sobre mi, però abans de poder reaccionar jeien els dos al terra inconscients.
- Ben dit noi – va dir l’avi de la Lala que acabava de deixar fora de combat als dos homes

Després de tot això, vam trucar a la policia que es van portar als tres homes en una ambulància i que després serien detinguts per alteració del ordre públic, agressió i alguna altre excusa que havia dit l’avi de la Lala i que jo no havia escoltat. Després de rebre uns primers auxilis i mentre esperava a una ambulància perquè m’emportessin (decisió que em semblava innecessària però clar, els ferits no tenen ni veu ni vot), l’avi de la Lala va apropar-se per parlar amb mi.
- Ha sigut impressionant, sobretot tenint en compte que no tens cap formació – va dir ell
- Ho diu la persona que ha deixat fora de combat a dos homes en un instant?
- Encara així és impressionant el que has fet – va dir amb un petit somriure – Per cert, ho deies de debò el que em vas dir?
- Sí – vaig trigar un moment en endevinar sobre que parlava, el dolor de l'espatlla suposo – Vull que m’entrenis.
- Està bé ho faré – va contestar mentre jo sentia com una felicitat naixent de dins meu – Però hauràs d’esperar un temps, les coses s’han de calmar i he de preparar algunes coses.
- D’acord – vaig dir alhora que assentia amb el cap – Total, tampoc crec que pogués començar de seguida, perquè entre la ferida que tinc i les bronques que m’esperen estic força ocupat
- Per cert – va dir abans de marxar – Em dic Gin Yagyu i ja et pots preparar.
- Ho faré – vaig respondre amb un somriure

Durant un parell de mesos no vaig parar, tal i com vaig predir, la Konoka no va parar de ficar-me bronca pel succeït, la Matsuri igual, la Lala també, una infermera del hospital tres quarts del mateix, un policia va donar-me una conferencia sobre el que és correcte i del que no.

Temps després, en Yagyu, l’avi de la Lala, va reobrir el seu dojo i jo vaig ser el primer alumne que va tenir després del succeït. M’agradaria dir que tot va començar a anar molt bé i de que em vaig fer molt fort, però entre les estones en que al Yagyu-sensei estava borratxo o en les que em feia fer coses que no entenia a que venien, em quedava poc temps per practicar com deu mana. Però una cosa si que puc dir, al Dojo de les Promeses, les coses havien canviat a millor, la Lala no deixava de somriure. I vaig fer una promesa, per molt difícil que anessin les coses, no deixaria d’avançar i de fer-me més fort, com vaig dir, fins que em quedi sang a les venes.

En resum, la meva vida va començar a posar-se interessant de debò.

.......................
El meu petit públic no va reaccionar, estaven sorpresos o almenys això indicaven els seus ulls oberts com plats. Després d’acabar d'explicar aquesta història que trobava tan llunyana, vaig demanar al Jun una ronda per tots nosaltres mentre continuàvem passant la tarda al Samurai Daurat.


Imatge