[Rol] La porta a un nou mon
Publicat: 30 nov. 2016, 13:56
Feia pudor, quan vaig obrir la nevera em va atacar una olor a podrit, em vaig marejar. Em cago en la puta m’he oblidat de netejar la nevera i tirar el menjar podrit. Als meus peus estava l’Igor mirant-me amb cara de fastig.
- Tu també podries netejar maleït gat gordo, no em miris amb aquesta cara que ets tant guarro com jo.
Dit això vaig desistir de trobar alguna cosa comestible a la meva cuina, que consistia bàsicament en uns fogons vells, un armari a sobre per ficar-hi quatre coses i la nevera. Em vaig ficar un xandall i vaig baixar al bar de sota a per un cafè amb llet, necessitava la meva dosis de cafeïna per evitar començar un genocidi.
Al entrar al bar em va atacar un altre cop la mateixa pudor que desprenia la meva nevera “començo a pensar que no és cosa del menjar, és l’olor intrínseca d’aquest meravellós barri”.
- Un cafè amb llet si us plau
- En seguida - va respondre el cambrer, un home alt i prim, quasi esquelètic, mentre s'eixugava les mans amb el seu davantal que segurament era el lloc més brut de tot el bar.
Eren les cinc de la tarda, quina matinada més horrible, però només em quedava una hora per entrar a treballar i m’havia de despertar abans d’arribar al bar, o no podria suportar tots els borratxos de la nit.
- Aquí tens el cafè.
Li vaig pagar i vaig sortir d’aquell antro abans que se m’enganxés aquella pudor a moho barrejat amb molt de lleixiu, no entenc com podia seguir en peu aquell local si se’l devien estar devorant les rates. Des de el primer dia que hi vaig entrar tinc la teoria que estava construït a sobre de restes humanes que el cambrer havia anat acumulant durant la seva època d’assassí a sou. Era una bona història per a un manga, aquell barri era una font d’inspiració constant. Vaig treure la llibreteta per apuntar-m’ho abans que l’inspiració em desaparegués.
Al arribar a casa em vaig posar a escriure, intentant imaginar-me com seria aquell cambrer quan matava a la gent professionalment, o potser era millor un assassí en sèrie? Però quin sentit tindria un assassí en sèrie que de cop parés d’assassinar per obrir un bar de mala mort? Vaig començar a buscar informació sobre assassins en sèrie que deixaven d’assassinar de cop, sobre assassins en sèrie, que encaixaria millor amb aquell personatge? Aleshores va sonar el despertador, eren les 17.50h, havia de sortir ja de casa o no arribaria a temps a la feina. El cafè seguia a la tauleta, amb la tapa posada. Fred. Ni l’havia tastat. Vaig treure la tapa i vaig deixar el got a terra.
- Disfruta’l gordo - abans d’acabar la frase l’Igor ja estava ficant la llengua dins el cafè.
Vaig arribar a la feina just a temps.
- Nafi arribes altre cop tard - va dir el jefe amb veu desinteressada, més per rutina que per altre cosa.
- I una merda, són en punt!
- NAFI-CHAAAAAAAN! PER FI HAS ARRIBAAAAT!
- Aiko, que hi fas aquí? Avui no entraves més tard?
- En Ryuu m’ha demanat que vingués per ajudar-lo, necessitava fer l’inventari.
- Hauries de deixar de fer-li tants favors, o al menys exigir que et pagui totes les hores extres.
- I tu Nafi hauries de deixar de donar tants consells, t’has despertat amb vocació de cura avui? - em va contestar en Ryuu mentre seguia fent inventari com si res.
En Ryuu era un noi de 30 i pico anys, no molt més alt que jo i amb els cabells negres. Tenia la cara plana i rodona, s’assemblava força a un pà de pagés d’aquells rodons, i els seus ulls semblaven tancats la major part del temps. Semblava que fes veure que estava despert però amb els ulls tancats, tota la seva imatge era bastant surrealista.
Abans que pogués contestar-li va entrar un client, començava altre cop una tarda eterna atenent a gent insuportable. L’Aiko com sempre va aguantar amb un somriure esplèndid tot el servei, mentre jo m’arrastrava a munt i avall del bar amb cara de pocs amics intentant no matar a ningú en un atac de ràbia. Tot i sent pols oposats fèiem un bon equip de feina i aconseguíem treure la feina ràpidament i la gent a més en sortia contenta (especialment els que atenia l’Aiko, qui sap perquè). Tot això mentre en Ryuu, el propietari del bar, entrava i sortia del magatzem sense parar fent veure que feia algo útil, cosa que cap de les dos ens creiem ja, però el deixàvem seguir amb el ritual perquè era graciós de veure i així no molestava.
- Tu també podries netejar maleït gat gordo, no em miris amb aquesta cara que ets tant guarro com jo.
Dit això vaig desistir de trobar alguna cosa comestible a la meva cuina, que consistia bàsicament en uns fogons vells, un armari a sobre per ficar-hi quatre coses i la nevera. Em vaig ficar un xandall i vaig baixar al bar de sota a per un cafè amb llet, necessitava la meva dosis de cafeïna per evitar començar un genocidi.
Al entrar al bar em va atacar un altre cop la mateixa pudor que desprenia la meva nevera “començo a pensar que no és cosa del menjar, és l’olor intrínseca d’aquest meravellós barri”.
- Un cafè amb llet si us plau
- En seguida - va respondre el cambrer, un home alt i prim, quasi esquelètic, mentre s'eixugava les mans amb el seu davantal que segurament era el lloc més brut de tot el bar.
Eren les cinc de la tarda, quina matinada més horrible, però només em quedava una hora per entrar a treballar i m’havia de despertar abans d’arribar al bar, o no podria suportar tots els borratxos de la nit.
- Aquí tens el cafè.
Li vaig pagar i vaig sortir d’aquell antro abans que se m’enganxés aquella pudor a moho barrejat amb molt de lleixiu, no entenc com podia seguir en peu aquell local si se’l devien estar devorant les rates. Des de el primer dia que hi vaig entrar tinc la teoria que estava construït a sobre de restes humanes que el cambrer havia anat acumulant durant la seva època d’assassí a sou. Era una bona història per a un manga, aquell barri era una font d’inspiració constant. Vaig treure la llibreteta per apuntar-m’ho abans que l’inspiració em desaparegués.
Al arribar a casa em vaig posar a escriure, intentant imaginar-me com seria aquell cambrer quan matava a la gent professionalment, o potser era millor un assassí en sèrie? Però quin sentit tindria un assassí en sèrie que de cop parés d’assassinar per obrir un bar de mala mort? Vaig començar a buscar informació sobre assassins en sèrie que deixaven d’assassinar de cop, sobre assassins en sèrie, que encaixaria millor amb aquell personatge? Aleshores va sonar el despertador, eren les 17.50h, havia de sortir ja de casa o no arribaria a temps a la feina. El cafè seguia a la tauleta, amb la tapa posada. Fred. Ni l’havia tastat. Vaig treure la tapa i vaig deixar el got a terra.
- Disfruta’l gordo - abans d’acabar la frase l’Igor ja estava ficant la llengua dins el cafè.
Vaig arribar a la feina just a temps.
- Nafi arribes altre cop tard - va dir el jefe amb veu desinteressada, més per rutina que per altre cosa.
- I una merda, són en punt!
- NAFI-CHAAAAAAAN! PER FI HAS ARRIBAAAAT!
- Aiko, que hi fas aquí? Avui no entraves més tard?
- En Ryuu m’ha demanat que vingués per ajudar-lo, necessitava fer l’inventari.
- Hauries de deixar de fer-li tants favors, o al menys exigir que et pagui totes les hores extres.
- I tu Nafi hauries de deixar de donar tants consells, t’has despertat amb vocació de cura avui? - em va contestar en Ryuu mentre seguia fent inventari com si res.
En Ryuu era un noi de 30 i pico anys, no molt més alt que jo i amb els cabells negres. Tenia la cara plana i rodona, s’assemblava força a un pà de pagés d’aquells rodons, i els seus ulls semblaven tancats la major part del temps. Semblava que fes veure que estava despert però amb els ulls tancats, tota la seva imatge era bastant surrealista.
Abans que pogués contestar-li va entrar un client, començava altre cop una tarda eterna atenent a gent insuportable. L’Aiko com sempre va aguantar amb un somriure esplèndid tot el servei, mentre jo m’arrastrava a munt i avall del bar amb cara de pocs amics intentant no matar a ningú en un atac de ràbia. Tot i sent pols oposats fèiem un bon equip de feina i aconseguíem treure la feina ràpidament i la gent a més en sortia contenta (especialment els que atenia l’Aiko, qui sap perquè). Tot això mentre en Ryuu, el propietari del bar, entrava i sortia del magatzem sense parar fent veure que feia algo útil, cosa que cap de les dos ens creiem ja, però el deixàvem seguir amb el ritual perquè era graciós de veure i així no molestava.