[Rol] El món, real?
Publicat: 05 ago. 2016, 03:09
Portava quatre setmanes, o el que és el mateix: un mes, sencer a Tadaima i em començava a preocupar pel fet de confondre les dues realitats, no em volia tornar majara. Així que vaig fer servir el meu clauer i de volta a la vida real, on era normal i corrent.
Em vaig "despertar" en mig de classe i tots els records sobre el món real em van tornar, totes les coses que havia fet fa 4 setmanes van tornar al cap com si les hagués fet fa només un moment (que de fet era així). Era una sensació ben extranya que tenia quan pasava massa temps a Tadaima. També era extrany el canvi de pes, és a dir pasar de sentir que portava l'armadura i l'espasa a sentir que només portava samarreta i pantaló i les claus de casa.
Allà estava jo en mig de classe, en aquell món jo era un estudiant de secundària normal i corrent, amb la seva amiga Hana, amb els seus problemes socials i amb la seva merda de pares. Estàvem a classe d'anglès, la professora explicava el past perfect continuos. -Pffft, ja ho he fet a l'academia això.-pensava. De sobte em van tirar un paper el cap. Vaig girar la vista i vaig veure a la Hana fent-me senyes indican que llegís el paper. Sense fer-li massa cas vaig tirar el paper a una paperera que tenia just darrera meu, ventatges de seure a prop de la porta.
Llavors vaig sentir un grunyit des de el fons i em va tornar a caure un altre paper al cap, que vaig tornar a tirar tal com em va arribar les mans. La raó de perquè no els obria era perquè em volia centrar en la classe encara que ja ho sàpigues, i també per por de que em descobrís la professora, aquella senyora tenia excessiva mala llet.
-Psst, Meizuuu, PSSSSST! -es sentia des de l'altre costat de la classe. Va tornar-ho a fer uns quants cops fins que es va posar de morros perquè l'ignorava i es va sentir un "Idiota." de fons.
La nostra relació era més ben aviat curiosa, desde petits ens haviem portat bé, però tenia per costum ignorar-la quan feia la cría. Llavors ella s'enforronyava i es queixava i anava recordant moments compromesos nostres que m'avergonyien molt, com aquella vegada que NO! Són vergonyosos i no els penso explicar per molt que li doni aquell punt salsejant al rol, no ho penso fer.
Com anava dient, la nostra relació era més ben aviat curiosa. Només ens teniem l'un a l'altre i ens soliem fer la guitza quasi cada dia, encara que no es podia comparar el grau amb el que ella em feia la guitza a mi amb el qual li feia jo, la Hana era el mateix dimoni i podia arribar a ser molt insuportable. Però en realitat m'ho pasava d'allò més bé amb ella.
Quan va acabar l'insti vam tornar a casa com cada dia. El paisatge d'on viviem bàsicament era neu, avets, neu, cases de fusta, faroles de poble antigues, neu altre cop, i gent moolt abrigada.
No ens vam dir res en tot el camí, jo normalment era callat i sovint pensava en les meves coses així que gairebé mai començava la conversa entre els dos. Ella en canvi parlava pels colzes sobre tot: Anime, manga, videojocs, moda, somnis, vida coitidiana, etc...
Encara que aquell dia no va parlar gens durant el trajecte a casa, suposo que estava molesta perquè l'havia ignorat.
Al arribar a la seva casa, de les dues cases aquesta era a la que sempre arribàvem abans, es va aturar en sec i es va girar cap a mi.
De sobte va dir una sola paraula que em va sobtar molt.
-Lluitem! -va deixar anar la motxilla i es va posar en guàrdia... o algo semblant.
-Què dius? -la vaig mirar desconcertat. Llavors es va acostar a un arbust que hi havia al pati de casa seva i va treure una espasa de fusta.
-Glups.- en aquell moment sabia que l'havia cagat perquè ella feia kendo i jo en canvi trist muay thai que t'havies d'acostar massa i això eren masses riscos per lluitar contra una espasa. De sobte va treure una altra espasa i me la va llençar. La vaig agafar agafar per la empunyadura al aire i em vaig posar en la posició que solia agafar a Tadaima, la Hana va fer una mueca.
Es va colocar en posició, agafant la fusta com es feia al kendo i es va llençar contra mi. El seu primer moviment va ser el de abalançar-se cap a mi brandant l'espasa de dalt a baix per finalment donar cop horitzontal per l'esquerra que vaig parar sense problemes. Vaig limitar-me a donar un pas enrere per evadir un altre atac horitzontal aquest cop per la dreta. El següent va ser un atac frontal, que vaig bloquejar sense dificultats. Llavors vaig fer la finta de que donaria un atac diagonal per l'esquerra, però quan ella es va cobrir, amb una velocitat de reacció molt ràpida vaig tirar l'espasa a l'altre mà i fent un gir que va acabar en una caiguda per el desequilibri del moviment li vaig acabar donant un bon cop al braç.
-Woah! Això ha sigut impressionant.-va exclamar. -Tenia raó quan vaig sospitar de que lluitaves diferent que abans. Però que lluitis tan bé amb una espasa no m'ho esperava. Digues, t'has entrenat en secret?
Em vaig "despertar" en mig de classe i tots els records sobre el món real em van tornar, totes les coses que havia fet fa 4 setmanes van tornar al cap com si les hagués fet fa només un moment (que de fet era així). Era una sensació ben extranya que tenia quan pasava massa temps a Tadaima. També era extrany el canvi de pes, és a dir pasar de sentir que portava l'armadura i l'espasa a sentir que només portava samarreta i pantaló i les claus de casa.
Allà estava jo en mig de classe, en aquell món jo era un estudiant de secundària normal i corrent, amb la seva amiga Hana, amb els seus problemes socials i amb la seva merda de pares. Estàvem a classe d'anglès, la professora explicava el past perfect continuos. -Pffft, ja ho he fet a l'academia això.-pensava. De sobte em van tirar un paper el cap. Vaig girar la vista i vaig veure a la Hana fent-me senyes indican que llegís el paper. Sense fer-li massa cas vaig tirar el paper a una paperera que tenia just darrera meu, ventatges de seure a prop de la porta.
Llavors vaig sentir un grunyit des de el fons i em va tornar a caure un altre paper al cap, que vaig tornar a tirar tal com em va arribar les mans. La raó de perquè no els obria era perquè em volia centrar en la classe encara que ja ho sàpigues, i també per por de que em descobrís la professora, aquella senyora tenia excessiva mala llet.
-Psst, Meizuuu, PSSSSST! -es sentia des de l'altre costat de la classe. Va tornar-ho a fer uns quants cops fins que es va posar de morros perquè l'ignorava i es va sentir un "Idiota." de fons.
La nostra relació era més ben aviat curiosa, desde petits ens haviem portat bé, però tenia per costum ignorar-la quan feia la cría. Llavors ella s'enforronyava i es queixava i anava recordant moments compromesos nostres que m'avergonyien molt, com aquella vegada que NO! Són vergonyosos i no els penso explicar per molt que li doni aquell punt salsejant al rol, no ho penso fer.
Com anava dient, la nostra relació era més ben aviat curiosa. Només ens teniem l'un a l'altre i ens soliem fer la guitza quasi cada dia, encara que no es podia comparar el grau amb el que ella em feia la guitza a mi amb el qual li feia jo, la Hana era el mateix dimoni i podia arribar a ser molt insuportable. Però en realitat m'ho pasava d'allò més bé amb ella.
Quan va acabar l'insti vam tornar a casa com cada dia. El paisatge d'on viviem bàsicament era neu, avets, neu, cases de fusta, faroles de poble antigues, neu altre cop, i gent moolt abrigada.
No ens vam dir res en tot el camí, jo normalment era callat i sovint pensava en les meves coses així que gairebé mai començava la conversa entre els dos. Ella en canvi parlava pels colzes sobre tot: Anime, manga, videojocs, moda, somnis, vida coitidiana, etc...
Encara que aquell dia no va parlar gens durant el trajecte a casa, suposo que estava molesta perquè l'havia ignorat.
Al arribar a la seva casa, de les dues cases aquesta era a la que sempre arribàvem abans, es va aturar en sec i es va girar cap a mi.
De sobte va dir una sola paraula que em va sobtar molt.
-Lluitem! -va deixar anar la motxilla i es va posar en guàrdia... o algo semblant.
-Què dius? -la vaig mirar desconcertat. Llavors es va acostar a un arbust que hi havia al pati de casa seva i va treure una espasa de fusta.
-Glups.- en aquell moment sabia que l'havia cagat perquè ella feia kendo i jo en canvi trist muay thai que t'havies d'acostar massa i això eren masses riscos per lluitar contra una espasa. De sobte va treure una altra espasa i me la va llençar. La vaig agafar agafar per la empunyadura al aire i em vaig posar en la posició que solia agafar a Tadaima, la Hana va fer una mueca.
Es va colocar en posició, agafant la fusta com es feia al kendo i es va llençar contra mi. El seu primer moviment va ser el de abalançar-se cap a mi brandant l'espasa de dalt a baix per finalment donar cop horitzontal per l'esquerra que vaig parar sense problemes. Vaig limitar-me a donar un pas enrere per evadir un altre atac horitzontal aquest cop per la dreta. El següent va ser un atac frontal, que vaig bloquejar sense dificultats. Llavors vaig fer la finta de que donaria un atac diagonal per l'esquerra, però quan ella es va cobrir, amb una velocitat de reacció molt ràpida vaig tirar l'espasa a l'altre mà i fent un gir que va acabar en una caiguda per el desequilibri del moviment li vaig acabar donant un bon cop al braç.
-Woah! Això ha sigut impressionant.-va exclamar. -Tenia raó quan vaig sospitar de que lluitaves diferent que abans. Però que lluitis tan bé amb una espasa no m'ho esperava. Digues, t'has entrenat en secret?