(Rol) Una il·lusió o...?
Publicat: 13 abr. 2016, 16:27
Tot va començar un matí qualsevol d’un dia estival. Cal dir que no era estiu, sinó primavera, però aquell dia en especial el Sol era més fort del normal i totes les aus cantaven als arbres alegrement mentre les fulles dels arbres es movien al so del vent.
Em vaig aixecar com de costum, tranquil·lament, amb una certa pausa, ja que realment odio quan em desperten de cop i volta.
Amb els ulls encara entretancats i amb certes dificultats vaig canviar-me a la meva roba per a sortir ja que era divendres i tenia cita obligada amb la Universitat. Al tancar-me els botons de la camisa vaig donar-li una ullada al tatuatge de drac que tenia prop de la zona del cor, comportament ja habitual en mi al haver-hi estat notant allà una sensació estranya fa ja un temps.
Seguidament vaig anar al lavabo a arreglar-me, pentinar-me,... coses de noies, quan de sobte em va entrar un mareig i el meu pit va començar a fer mal, com si em cremessin la zona amb foc. Quan vaig aixecar la vista al mirall enfront meu vaig albirar l’ombra d’una noia que es semblava molt a mi així que de primeres vaig pensar que era el meu reflex, però, un segon, una cosa estava malament,... què hi tenia al cap? Em vaig fregar l’ull incrèdula.
El mareig va passar de sobte i en obrir l’ull vaig veure, aquest cop sí, el meu reflex. No li vaig donar molta atenció ja que la causa del mareig i les al·lucinacions bé podia ser el cansanci. No era d’estranyar, m’havia passat els últims dies treballant com boja sense gairebé dormir. Encara que hi havia una cosa que voltava pel meu cap, el dolor del pit no podia ser pas per falta de son, no? Vaig decidir que ho buscaria més a fons al tornar de classes.
Al baixar les escales per anar a esmorzar em van sorprendre per un moment unes ales blanques com dues perles, revolotejant al meu voltant. Era la meva cacatua, la Inari, a qui li agradava estirar les ales per tot el pis.
-Bon dia Inari!- vaig dir tota alegre.
-Booon dia!- em va contestar la Inari, a qui li havia ensenyat unes quantes paraules de les quals havia après les que va voler.
-Anem a esmorzar?- va ser la meva pregunta abans de que la Inari volés ràpidament cap a la taula, preparada per a agafar la seva porció del menjar.
A casa només hi érem nosaltres dues perquè pels matins la mare sortia a treballar d’hora i jo mai havia tingut la suficient voluntat com per a despertar-me d’hora a esmorzar amb ella. A més, el pare ja no hi era, i no perquè també sortís a treballar aviat. El vam perdre en un accident de cotxe fa deu anys, només vam sobreviure nosaltres (nosaltres menys el meu ull tot sigui dit), sí, tot molt tràgic però quan t’acostumes a viure sense un familiar acabes madurant abans i la vida se’t fa més desafiant.
Després de menjar els meus cereals i la Inari les seves pipes em vaig calçar les sabates, dir adéu a aquell ocellot blanc, esperant que no armés un enrenou mentre no hi era, i vaig enfilar-me corrents cap a la porta de sortida.
En obrir-la vaig veure unes boles de pèl de colors, algunes amb taquetes, arraconades al pati. Eren els gats del veïnatge als quals moltes vegades donava de menjar.
-Ho sento aquest matí no tinc res per a vosaltres!-vaig exclamar- però per la tarda us portaré un menjar que us hi llepareu els dits!
Com a mode de contestació, tots els gats van miolar a l’hora, acceptant les meves disculpes. Així doncs, vaig posar un peu fora de casa pensant que avui seria un gran dia.
Em vaig aixecar com de costum, tranquil·lament, amb una certa pausa, ja que realment odio quan em desperten de cop i volta.
Amb els ulls encara entretancats i amb certes dificultats vaig canviar-me a la meva roba per a sortir ja que era divendres i tenia cita obligada amb la Universitat. Al tancar-me els botons de la camisa vaig donar-li una ullada al tatuatge de drac que tenia prop de la zona del cor, comportament ja habitual en mi al haver-hi estat notant allà una sensació estranya fa ja un temps.
Seguidament vaig anar al lavabo a arreglar-me, pentinar-me,... coses de noies, quan de sobte em va entrar un mareig i el meu pit va començar a fer mal, com si em cremessin la zona amb foc. Quan vaig aixecar la vista al mirall enfront meu vaig albirar l’ombra d’una noia que es semblava molt a mi així que de primeres vaig pensar que era el meu reflex, però, un segon, una cosa estava malament,... què hi tenia al cap? Em vaig fregar l’ull incrèdula.
El mareig va passar de sobte i en obrir l’ull vaig veure, aquest cop sí, el meu reflex. No li vaig donar molta atenció ja que la causa del mareig i les al·lucinacions bé podia ser el cansanci. No era d’estranyar, m’havia passat els últims dies treballant com boja sense gairebé dormir. Encara que hi havia una cosa que voltava pel meu cap, el dolor del pit no podia ser pas per falta de son, no? Vaig decidir que ho buscaria més a fons al tornar de classes.
Al baixar les escales per anar a esmorzar em van sorprendre per un moment unes ales blanques com dues perles, revolotejant al meu voltant. Era la meva cacatua, la Inari, a qui li agradava estirar les ales per tot el pis.
-Bon dia Inari!- vaig dir tota alegre.
-Booon dia!- em va contestar la Inari, a qui li havia ensenyat unes quantes paraules de les quals havia après les que va voler.
-Anem a esmorzar?- va ser la meva pregunta abans de que la Inari volés ràpidament cap a la taula, preparada per a agafar la seva porció del menjar.
A casa només hi érem nosaltres dues perquè pels matins la mare sortia a treballar d’hora i jo mai havia tingut la suficient voluntat com per a despertar-me d’hora a esmorzar amb ella. A més, el pare ja no hi era, i no perquè també sortís a treballar aviat. El vam perdre en un accident de cotxe fa deu anys, només vam sobreviure nosaltres (nosaltres menys el meu ull tot sigui dit), sí, tot molt tràgic però quan t’acostumes a viure sense un familiar acabes madurant abans i la vida se’t fa més desafiant.
Després de menjar els meus cereals i la Inari les seves pipes em vaig calçar les sabates, dir adéu a aquell ocellot blanc, esperant que no armés un enrenou mentre no hi era, i vaig enfilar-me corrents cap a la porta de sortida.
En obrir-la vaig veure unes boles de pèl de colors, algunes amb taquetes, arraconades al pati. Eren els gats del veïnatge als quals moltes vegades donava de menjar.
-Ho sento aquest matí no tinc res per a vosaltres!-vaig exclamar- però per la tarda us portaré un menjar que us hi llepareu els dits!
Com a mode de contestació, tots els gats van miolar a l’hora, acceptant les meves disculpes. Així doncs, vaig posar un peu fora de casa pensant que avui seria un gran dia.