[Rol] La noia del gat
Publicat: 28 març 2016, 21:04
—Fins demà, Bank! —va dir-me la Meina mentre marxava pel carrer del costat.
—Fins demà! —vaig cridar somrient a mode de comiat.
Em trobava jo caminant cap a casa després de prendre un granissat de llimona amb la Meina, xiulant una cançó de la banda sonora d’un joc de Star Wars. Ja feia unes setmanes que havia entrat al dojo de kendo i cada cop millorava més, però la Meina era més bona del que em pensava i no aconseguia guanyar-la.
—Bé, suposo que em queda molt per aprendre —vaig dir mentre brandia una espasa làser imaginària contra una senyal de prohibit aparcar.
Amb tot, m’ho passava molt bé. Les classes a la universitat milloraven, havia fet una amiga que compartia la meva passió pels granissats de llimona i que a sobre m’ensenyava a lluitar, els meus companys de pis eren uns cracks...
Aquestes coses eren les que sempre m’havien faltat. Havia nascut en una família rica i els meus pares m’havien consentit sempre el que volia, tant a mi com a la meva germana petita. Cansat de que a l’escola i a l’institut em diguessin “el fill dels Aiden”, quan vaig acabar l’institut vaig marxar sol a estudiar a la universitat per fer-me un nom jo, sense haver d’estar sempre a l’ombra dels meus pares.
Bons companys de pis, amics, un bon ambient a classe... coses que els diners no poden comprar. I el món de Tadaima, per suposat.
Aleshores, què em falta per ser encara més feliç?
Pensant en aquestes tonteries mentre escoltava l’opening d’Akatsuki no Yona, vaig veure un gat negre assegut al terra al mig del carrer vianant del costat del pis.
—Meu —em va dir.
— —vaig fer jo.
Estava al costat del pis i cansat del kendo, però aquell gat senzillament era massa kawaii per ignorar-lo. Vaig acostar-me per acariciar-lo, però va esquivar la meva mà d’aquella manera única que tenen els gats. Em va mirar fixament i aleshores es va deixar acariciar. Em vaig agenollar i el vaig acariciar mentre es refregava per les meves cames.
—Kétsmonu mixu... —perdoneu, és que m’encanten els gats.
Mentre el rascava per darrere les orelles vaig fixar-me que tenia un collaret amb una adreça i el nom del gat, “KISUKE”.
—Així que ets un gat domèstic, eh Kisuke? —vaig veure que l’adreça estava a tres carrers, però encara que hagués hagut d’agafar un avió hagués fet l’impossible per reunir el gat i el seu amo.
Em vaig treure la dessuadora, el vaig embolicar perquè em fos més fàcil d’agafar mentre el gat protestava i vaig posar-me a caminar.
La gent em mirava estrany, com si no haguessin vist mai a un noi amb cabells verds, màniga curta, una bossa al costat, l’espasa de kendo a l’esquena i portant un gat negre embolicat en una dessuadora.
El gat, sorprenentment, estava calmat.
Al arribar a la casa ja s’havia acabat de fer fosc. Vaig haver de treure el mòbil per llegir si era la porta correcta, la 15. Era un bloc de pisos força elegant (més que el meu pis d’estudiants), d’uns cinc pisos. Vaig trucar al pis 2A, amb una mescla de nervis i pena perquè possiblement no podria tornar a veure aquell gat.
Una veu femenina va contestar:
—Si?
—Bona nit, he trobat un gat negre amb un collar amb aquesta direcció escrita, és vostre?
—KISUKEEEEEEEE —va cridar la persona de l’intèrfon—. Perdó! Ara baixo!
En 30 segons es va obrir la porta i en va sortir una noia. Tenia la pell fosca, els ulls brillants, el cabell lila i era preciosa.
—Bona nit! —va dir-me la noia—. Em sap greu les molèsties que t’ha causat el Kisuke!
—Bon dia, no passa res —vaig dir amb un somriure estúpid, sense adonar-me que havia dit bon dia quan era ben fosc— Té, el teu mixu.
—Gràcies! —va dir amb un somriure tan estúpid com el meu, però encantador.
—Ehm... —encara tenia el seu gat en braços.
—Ah! Perdona —va dir posant-se vermella i agafant el gat.
—És un gat moníssim —vaig dir quan el va haver agafat. Ella es va posar a acariciar-lo.
—Oi que si? També t’agraden els gats?
—M’encanten tot i que no en puc tenir, ja que un company de pis els odia i l’altre n’és al•lèrgic...
—Quin greu... —semblava que anava a dir alguna cosa, però al final va canviar d’opinió.
Hi va haver un silenci incòmode, en el qual ens vam creuar les mirades i les vam desviar per mirar al gat.
—Miau :3 —va dir mentre el miràvem.
—Késmonuuu! —vam saltar la noia i jo.
—Bé... no et voldria entretenir més —vaig comentar, tot i que no volia marxar.
—Si, perdó, t’estic entretenint!
—Ah, no, tranquil•la!
—Moltes gràcies per portar al Kisuke a casa i perdó per les molèsties! —va dir-me.
—No ha estat res! —vaig contestar, mentre començava a marxar—. Adéu!
—Adéu! —va dir-me.
Vaig fer un parell de passes. Aleshores em vaig girar, decidit a demanar-li el número de telèfon, o almenys el nom...
Però la porta ja s’havia tancat.
—Fins demà! —vaig cridar somrient a mode de comiat.
Em trobava jo caminant cap a casa després de prendre un granissat de llimona amb la Meina, xiulant una cançó de la banda sonora d’un joc de Star Wars. Ja feia unes setmanes que havia entrat al dojo de kendo i cada cop millorava més, però la Meina era més bona del que em pensava i no aconseguia guanyar-la.
—Bé, suposo que em queda molt per aprendre —vaig dir mentre brandia una espasa làser imaginària contra una senyal de prohibit aparcar.
Amb tot, m’ho passava molt bé. Les classes a la universitat milloraven, havia fet una amiga que compartia la meva passió pels granissats de llimona i que a sobre m’ensenyava a lluitar, els meus companys de pis eren uns cracks...
Aquestes coses eren les que sempre m’havien faltat. Havia nascut en una família rica i els meus pares m’havien consentit sempre el que volia, tant a mi com a la meva germana petita. Cansat de que a l’escola i a l’institut em diguessin “el fill dels Aiden”, quan vaig acabar l’institut vaig marxar sol a estudiar a la universitat per fer-me un nom jo, sense haver d’estar sempre a l’ombra dels meus pares.
Bons companys de pis, amics, un bon ambient a classe... coses que els diners no poden comprar. I el món de Tadaima, per suposat.
Aleshores, què em falta per ser encara més feliç?
Pensant en aquestes tonteries mentre escoltava l’opening d’Akatsuki no Yona, vaig veure un gat negre assegut al terra al mig del carrer vianant del costat del pis.
—Meu —em va dir.
— —vaig fer jo.
Estava al costat del pis i cansat del kendo, però aquell gat senzillament era massa kawaii per ignorar-lo. Vaig acostar-me per acariciar-lo, però va esquivar la meva mà d’aquella manera única que tenen els gats. Em va mirar fixament i aleshores es va deixar acariciar. Em vaig agenollar i el vaig acariciar mentre es refregava per les meves cames.
—Kétsmonu mixu... —perdoneu, és que m’encanten els gats.
Mentre el rascava per darrere les orelles vaig fixar-me que tenia un collaret amb una adreça i el nom del gat, “KISUKE”.
—Així que ets un gat domèstic, eh Kisuke? —vaig veure que l’adreça estava a tres carrers, però encara que hagués hagut d’agafar un avió hagués fet l’impossible per reunir el gat i el seu amo.
Em vaig treure la dessuadora, el vaig embolicar perquè em fos més fàcil d’agafar mentre el gat protestava i vaig posar-me a caminar.
La gent em mirava estrany, com si no haguessin vist mai a un noi amb cabells verds, màniga curta, una bossa al costat, l’espasa de kendo a l’esquena i portant un gat negre embolicat en una dessuadora.
El gat, sorprenentment, estava calmat.
Al arribar a la casa ja s’havia acabat de fer fosc. Vaig haver de treure el mòbil per llegir si era la porta correcta, la 15. Era un bloc de pisos força elegant (més que el meu pis d’estudiants), d’uns cinc pisos. Vaig trucar al pis 2A, amb una mescla de nervis i pena perquè possiblement no podria tornar a veure aquell gat.
Una veu femenina va contestar:
—Si?
—Bona nit, he trobat un gat negre amb un collar amb aquesta direcció escrita, és vostre?
—KISUKEEEEEEEE —va cridar la persona de l’intèrfon—. Perdó! Ara baixo!
En 30 segons es va obrir la porta i en va sortir una noia. Tenia la pell fosca, els ulls brillants, el cabell lila i era preciosa.
—Bona nit! —va dir-me la noia—. Em sap greu les molèsties que t’ha causat el Kisuke!
—Bon dia, no passa res —vaig dir amb un somriure estúpid, sense adonar-me que havia dit bon dia quan era ben fosc— Té, el teu mixu.
—Gràcies! —va dir amb un somriure tan estúpid com el meu, però encantador.
—Ehm... —encara tenia el seu gat en braços.
—Ah! Perdona —va dir posant-se vermella i agafant el gat.
—És un gat moníssim —vaig dir quan el va haver agafat. Ella es va posar a acariciar-lo.
—Oi que si? També t’agraden els gats?
—M’encanten tot i que no en puc tenir, ja que un company de pis els odia i l’altre n’és al•lèrgic...
—Quin greu... —semblava que anava a dir alguna cosa, però al final va canviar d’opinió.
Hi va haver un silenci incòmode, en el qual ens vam creuar les mirades i les vam desviar per mirar al gat.
—Miau :3 —va dir mentre el miràvem.
—Késmonuuu! —vam saltar la noia i jo.
—Bé... no et voldria entretenir més —vaig comentar, tot i que no volia marxar.
—Si, perdó, t’estic entretenint!
—Ah, no, tranquil•la!
—Moltes gràcies per portar al Kisuke a casa i perdó per les molèsties! —va dir-me.
—No ha estat res! —vaig contestar, mentre començava a marxar—. Adéu!
—Adéu! —va dir-me.
Vaig fer un parell de passes. Aleshores em vaig girar, decidit a demanar-li el número de telèfon, o almenys el nom...
Però la porta ja s’havia tancat.