Tadaima: anime en català, manga, el Japó i més!

Era simplement perfecte!

Hola, em dic Meina Asahina tinc 17 anys, estudio 2n de batxillerat i m'estava enamorada d'un collaret que hi havia a l'aparador d'una joieria.

Era una joia platejada, composta per una cadena i un penjoll amb forma d'avió de paper. No entenia com em podia agradar tant aquest objecte, mai m'han cridat l'atenció les joies de cap forma, ni braçalets, ni arracades, ni collarets, mai. I tampoc era molt afí a l'origami, sempre que intentava fer un objecte de paper se'm acabava aixafant.

Però per que m'agradava tant aquell collaret? I no era un capritx d'aquells puntuals, el qual veus un dia t'agrada t'enamores d'alguna cosa però el dia següent ja se't ha oblidat. Portava una setmana donant més volta del compte, quan anava al dojo, per passar per l'aparador i quedar-me una estona mirant el collaret.

I com sempre al cap de uns 5 minuts d'admirar aquella joia, vaig anar al dojo, vaig practicar una estona i vaig tornar cap a casa.

Al arribar a l'edifici on vivíem em vaig dirigir a la habitació de la meva germana a explicar-li el meu problema.

Ella estava assentada la seva taula d'estudi dibuixant.

- Erwyyyyyyyyyyyyyyn- vaig dir mentres em triava sobre seu.

- Que passa Onee-chan?- em va preguntar ella

- Doncs que últimament m'estic sentint mol rara

- Uooooh, t'has enamorat! De qui, de qui?- va dir ella mig al·lucinant mig emocionada.

- Tant de bo fos aixo...- em vaig queixar jo- es que... es que... porto més d'una setmana anant cada dia a davant d'una botiga per mirar un collaret, que tenen al aparador...

La meva germana es va posar a riure.

- I per que no te'l compres?- em va demanar entre riures.

- Es que es molt estrany, mai m'han agradat aquestes coses i nose...

- És molt car?- va preguntar, i jo vaig negar amb el cap- doncs comprat-el si t'agrada tant, i cada dia has de donar més volta per anar al dojo.

- Vale... gràcies Imouto-chan- vaig dir quan al mateix temps que marxava de la seva habitació.

Aquella nit no vaig poder fer més que pensar en si me'l comprava o no, la idea era massa temptadora.

I aquí estava jo altre cop, davant d'aquella botiga admirant aquell collaret i dubtant si me'l comprava o no.

Però vaig tornar a desistir. Per que necessitava jo aquell collaret? I em vaig encaminar cap a classe de kendo que va estar anat perfecte, fins que a l'ultim combat d'entrenament amb un dels meus companys el shinai em va caure de les mans i es va partir per la meitat...

Que estava passant? Un, com em podia haver caigut el shinai, l'estava agafant com sempre, per que m'havia caigut? I dos com es podia haver trencat el sabre només per caure i impactar amb el terre? no era la primera persona que li passava, al dojo passava constantment, però a mi... mai m'havia passat.

Tot hi que no em van renyar ni res, m'acabava d'afectar molt el que havia passat, com havia pogut cometre un error com aquest, si m'hagués passat en una competició ja m'haurien desqualificat.

Inconscientment vaig arribar a aquella botiga, era com si aquell collaret em crides i em vulgues alegrar el mal dia que estava tenint, i només em van vindre al cap les paraules de la Erwyn. “-doncs compra-te'l si t'agrada tant”

I vaig entrar.

- Bona tarda- va dir una dona, d'uns 40 anys,castanya amb una mica més de maquillatge del que tocava, que estava redera del taulell de la botiga- Que desitja- va continuar.

- Bueno...- Mare meva, que estava fent jo allà?- Porto uns dies veient un penjoll amb forma d'avió de paper a l'aparador i m'interessa- vaig respondre jo sense saber massa quines paraules utilitzar.

- Ja se de quin collaret parles, ara te'l vaig a buscar- va dir mentres es separava del taulell i s'apropava al mostrador de fora- segur que al teu novio li encantarà.

Un moment? Novio? En aquell moment lo més semblant a novio que tenia era el meu peluix del Totoro... i un peluix molt novio no pot ser... Apart, era un collaret per home? Molt masculí no semblava... osigui que ara tenia jo gustos masculins? Bah, que importa si a mi m'agrada no m'impedeix ningú posar-me'l!

- No, no, és pel meu novio, és per mi.

Només sentir aquelles paraules la dona se'm va quedar mirant amb els ulls ben oberts.

- Però saps que aquest penjoll és de la nova col·lecció de joies de Guiukichi per home?- em va preguntar ella.

- No, no estic al dia amb les modes i aquestes coses, simplement fa uns dies passava per aquí, vaig veure el collaret, em va agradar molt i avui l'he vingut a comprar

- Bueno, no et preocupis, segur que et quedarà molt bé- va dir la dona amb un somriure ben fals.

Vaig pagar el collaret i me'l va donar embolicat en una bosseta i així vaig tornar cap a casa.

En arribar vaig sopar i finalment vaig anar a la meva habitació per poder contemplar la joia, al treure'l de la bosseta i agafar-lo es va obrir un portal que em va xuclar cap a dins.

Em vaig despertar en una habitació molt estranya, no era la meva, ni la de la Erwyn, ni la de cap dels meus amics. A on em trobava?