[Rol] Més perdut que un fènix sota l'aigua
Publicat: 28 abr. 2017, 15:07
Després de la festa que havíem muntat després del concurs ens havíem quedat l’Osamu, l’Eric i jo a dormir en una posada, ja que anàvem massa beguts com per a començar el camí de retorn a Drakkar, així que em vaig despertar l’endema amb una ressaca espantosa.
Eren prop del migdia i l’Osamu que s’havia quedat a la mateixa habitació que jo encara dormia així que vaig anar a donar el volt a que em toques una mica l’aire fresc a la cara.
Vaig estar voltant pels carrers, ara que no anava buscant la maleïda ploma em podia fixar molt més amb la ciutat. Semblava força agradable, amb un clima molt més agradable que les fredes muntanyes que formaven Drakkar.
Em vaig parar en un banc allunyat de tota la gent que amb el seu bullici feia que el meu cap vulgues explotar en mil bocins.
-Mai més bec- Em vaig dir. Spoiler, no vaig deixar la beguda ni de tros.
Allà assegut al banc em vaig posar a pensar en tot el que havia passat d'ençà que vaig agafar la mascara per primera vegada. Descobrir un món nou no era algo que passés cada dia, atravesar-lo havia sigut una experiència interessant encara que hagués estat més pendent de seguir avançant que de gaudir del viatge. Les tres ciutats que havia visitat eren força curioses, totes amb estils arquitectonics i cultures diferents, fins i tot amb sers no-tant-mitologics propis.
Vaig pensar en com molaria tenir un drac o un fènix com a muntura, sens dubte el viatge se m’hauria fet molt més curt si hagués disposat d’algun d’aquests éssers alats. Segur que l’Osamu havia vingut en un drac, si no, no m’explicava que hagués arribat al mateix temps que jo a Shinsei sent que jo tècnicament no havia descansat ni un segon en el viatge.
Mentre pensava en les meves coses va passar per davant meu un esquadró de samurais, jo immediatament em vaig acollonir recordant el fatídic combat que, sincerament no tenia ganes de repetir amb ressaca.
Per fortuna van passar de llarg sense ni mirar-me. Aquella situació em va recordar la força que vaig fer servir en el combat que encara no m’havia preguntat que era, ja que ho havia relacionat a una pujada d’adrenalina per la situació. Vaig desembeinar la katana que portava amagada sota la gavardina i vaig examinar la fulla. Per molt que hagués partit un home en armadura a base de força bruta per força la fulla de l’espasa hauria d’estar feta pols.
Com podia ser! Estava més afilada que el dia que va sortir de l'armeria! Em vaig aixecar de cop per la sorpresa.
Vaig mirar al meu voltant com buscant algú que em pugues explicar de què collons fan les espases a Shinsei quan vaig reparar en el banc de pedra en el que feia uns segons estava assentat. Sem va ocórrer una idea que molt probablement em deixaria sense arma però vaig decidir provar sort.
Em vaig encarar al banc, vaig aixecar la katana per sobre del meu cap i la vaig fer descendir amb tota la força que vaig poder reunir amb el mal de cap que tenia sobre la blanca pedra.
El resultat va ser l’esperat, l’espasa va rebotar deixant l’espasa en una forma més semblant a una barra de ferro que a un ganivet gros.
El que no havia previst era el maleit soroll que provocava glopejar algo metàl·lic contra una pedra. El cap, de cop semblava que m’hi hagués clavat la katana. Em vaig endur les mans al cap i maleint la meva lentitud mental vaig donar un cop a l’aire amb l’espasa. Bé, això és el que havia pensat en aquell moment perquè quan em vaig recuperar i vaig intentar asseurem al banc, vaig veure que estava tallat netament i que la katana tornava a estar tan afilada com abans.
Després d’estar un parell d’hores fent vàries proves estricament “científiques” amb el poder que acabava de dominar (les quals van requerir diversos dies de reparacions al mobiliari urbà) em vaig dirigir a la posada a veure si l’Osamu ja estava despert.
-Com que ha marxat cap a Drakkar!!!- Li vaig cridar al pobre recepcionista- Jo el mato!!!
I així és com em vaig haver d’encaminar altra vegada a peu cap a Drakkar.
Eren prop del migdia i l’Osamu que s’havia quedat a la mateixa habitació que jo encara dormia així que vaig anar a donar el volt a que em toques una mica l’aire fresc a la cara.
Vaig estar voltant pels carrers, ara que no anava buscant la maleïda ploma em podia fixar molt més amb la ciutat. Semblava força agradable, amb un clima molt més agradable que les fredes muntanyes que formaven Drakkar.
Em vaig parar en un banc allunyat de tota la gent que amb el seu bullici feia que el meu cap vulgues explotar en mil bocins.
-Mai més bec- Em vaig dir. Spoiler, no vaig deixar la beguda ni de tros.
Allà assegut al banc em vaig posar a pensar en tot el que havia passat d'ençà que vaig agafar la mascara per primera vegada. Descobrir un món nou no era algo que passés cada dia, atravesar-lo havia sigut una experiència interessant encara que hagués estat més pendent de seguir avançant que de gaudir del viatge. Les tres ciutats que havia visitat eren força curioses, totes amb estils arquitectonics i cultures diferents, fins i tot amb sers no-tant-mitologics propis.
Vaig pensar en com molaria tenir un drac o un fènix com a muntura, sens dubte el viatge se m’hauria fet molt més curt si hagués disposat d’algun d’aquests éssers alats. Segur que l’Osamu havia vingut en un drac, si no, no m’explicava que hagués arribat al mateix temps que jo a Shinsei sent que jo tècnicament no havia descansat ni un segon en el viatge.
Mentre pensava en les meves coses va passar per davant meu un esquadró de samurais, jo immediatament em vaig acollonir recordant el fatídic combat que, sincerament no tenia ganes de repetir amb ressaca.
Per fortuna van passar de llarg sense ni mirar-me. Aquella situació em va recordar la força que vaig fer servir en el combat que encara no m’havia preguntat que era, ja que ho havia relacionat a una pujada d’adrenalina per la situació. Vaig desembeinar la katana que portava amagada sota la gavardina i vaig examinar la fulla. Per molt que hagués partit un home en armadura a base de força bruta per força la fulla de l’espasa hauria d’estar feta pols.
Com podia ser! Estava més afilada que el dia que va sortir de l'armeria! Em vaig aixecar de cop per la sorpresa.
Vaig mirar al meu voltant com buscant algú que em pugues explicar de què collons fan les espases a Shinsei quan vaig reparar en el banc de pedra en el que feia uns segons estava assentat. Sem va ocórrer una idea que molt probablement em deixaria sense arma però vaig decidir provar sort.
Em vaig encarar al banc, vaig aixecar la katana per sobre del meu cap i la vaig fer descendir amb tota la força que vaig poder reunir amb el mal de cap que tenia sobre la blanca pedra.
El resultat va ser l’esperat, l’espasa va rebotar deixant l’espasa en una forma més semblant a una barra de ferro que a un ganivet gros.
El que no havia previst era el maleit soroll que provocava glopejar algo metàl·lic contra una pedra. El cap, de cop semblava que m’hi hagués clavat la katana. Em vaig endur les mans al cap i maleint la meva lentitud mental vaig donar un cop a l’aire amb l’espasa. Bé, això és el que havia pensat en aquell moment perquè quan em vaig recuperar i vaig intentar asseurem al banc, vaig veure que estava tallat netament i que la katana tornava a estar tan afilada com abans.
Després d’estar un parell d’hores fent vàries proves estricament “científiques” amb el poder que acabava de dominar (les quals van requerir diversos dies de reparacions al mobiliari urbà) em vaig dirigir a la posada a veure si l’Osamu ja estava despert.
-Com que ha marxat cap a Drakkar!!!- Li vaig cridar al pobre recepcionista- Jo el mato!!!
I així és com em vaig haver d’encaminar altra vegada a peu cap a Drakkar.