[Rol] Una Criatura Inexplorable
Publicat: 06 feb. 2017, 20:15
Sabeu aquells dies que us aixequeu i us venen unes ganes irresistibles de menjar qualsevol cosa? Un gelat, xocolata, llaminadures...?
Doncs això més o menys és el que em va passar aquell dia.
—Et passa res, Bank-san? —va preguntar-me el meu company de divisió Hozuki quan va deixar-me una pila de papers a l’escriptori. S’havien acumulat fins al punt que formaven dues muntanyes d’informes, factures, cartes als reis mags i mapes que esperaven a rebre l’aprovació del tinent de la Divisió d’Exploració.
—Nah, no et preocupis Hozuki, tot va bé —vaig dir dient una mentida per evitar semblar dèbil davant dels meus companys.
—Ah, doncs me n’alegro —va contestar el despreocupat del Hozuki mentre marxava i em deixava sol al despatx amb el meu amic fantasma, el Joaq.
—Té raó, avui estàs particularment ensopit —va recriminar-me el Joaq mentre feia la croqueta damunt d’un mapa de les clavegueres de Shinsei.
—Bé, és que... —em va costar, però al final ho vaig reconèixer— m’han vingut unes ganes enormes de menjar takoyakis, però es veu que la Varda no en tenia avui al menjador i no puc sortir fins que acabi tota aquesta pila de feina.
—Doncs ves home! Ningú es queixarà ja que no tens ningú per sobre teu! —m’animava el Joaq incitant-me al lado oscuro.
—Calla bola de fum —vaig etzibar-li per apartar les temptacions d’aquells takoyakis calents i suculents que em feien venir salivera—. Aniríem bé si haguessis de dirigir la divisió tu.
Però per culpa del meu sentit de la responsabilitat no vaig poder ser lliure fins ben entrada la tarda. Per fi vaig poder gaudir d’una passejada i vaig anar a prop del centre, en un barri on hi havia els millors restaurants de Shinsei i em vaig demanar uns takoyakis per emportar.
Vaig seure en una plaça amb una font. Vaig agafar delicadament el takoyaki amb els palets...
...
... i va caure al terra.
Un tremolor m’havia fet vibrar els palets i el takoyaki havia relliscat, tacant-me el kimono i arrebossant-se de la sorra de la plaça. Me’l vaig quedar mirant i de cop em vaig adonar que tremolava al terra.
Està viu aquest takoyaki??? —vaig pensar innocentment.
Però aviat vaig notar que no només el takoyaki, sinó que tota la plaça estava tremolant. La gent sortia espantada de les botigues i les cases i s’agafaven a qualsevol cosa que semblés ferma al terra. Jo em vaig agafar al banc on estava assegut fins que el tremolor va parar al cap d’uns instants.
La gent es deixava anar mica en mica d’on s’agafava. Torretes i altres objectes de decoració havien caigut per terra, algunes finestres estaven trencades i fins hi tot algun arbre havia deixat descobertes les seves arrels.
Quan vaig recobrar-me de l’ensurt i em vaig assegurar que ningú ens atacava, vaig córrer cap a la divisió d’Exploració, on ja m’esperava a la porta l’Umi i l’Asla.
—Bank, hi ha hagut un terratrèmol! —va fer-me saber l’Asla.
—Sí, ho he notat —vaig dir pensant en els takoyakis que havia sacrificat—. Umi, diguem que teníem els aparells engegats.
—Diria que si —va dir-me l’Umi.
Els tres ens vam dirigir al segon pisos de la biblioteca. Allà teníem un seguit de material tècnic creat per la divisió d’Intel•ligència per ajudar-nos en les nostres labors. Vam passar la secció de cartes astrals i de corrents marines i vam arribar a una petita capsa de fusta amb una agulla de metall que ratllava un rotlle de paper i amb gràfics i ratlles que, a primer cop d’ull, semblaven aleatòries.
Vaig arrencar el rotlle de paper i vam observar que, durant el terratrèmol, els gràfics s’havien comportat inusualment.
—No és gaire comú tenir terratrèmols a Shinsei, per això l’aparell està tan ple de pols... m’estranya que funcioni —va comentar l’Asla mentre l’Umi i jo fèiem lloc a una taula per estendre un mapa de Tadaima.
Després de fer els càlculs pertinents, l’Umi va marcar un cercle a un punt força allunyat del desert de Tadaima.
—L’origen del terratrèmol sembla ser que hagi estat aquí —va dir.
—Tant lluny? —vaig exclamar, sorprès—. És pràcticament a l’altra punta de Tadaima i aquí ens ha arribat amb força intensitat... no m’imagino com el deuen haver rebut els pobles de la zona.
—Amb un terratrèmol així pot haver canviat l’estructura del continent de Tadaima... potser fins hi tot el pot haver partit en dos! —va comentar l’Umi.
—Va noia, no exageris —vaig tranquil•litzar-la, tot i que no les tenia totes—. Sigui com sigui, hi hem d’enviar exploradors. Hi aniré jo mateix ja que no sabem què ens podem trobar.
—Però... —va començar a protestar l’Asla.
—Però res, us deixo a càrrec de la divisió —vaig dir mentre baixava corrents les escales.
Una hora més tard m’enlairava amb el fènix Dassan i el Joaq mentre menjava uns takoyakis freds, però takoyakis al cap i a la fi.
Doncs això més o menys és el que em va passar aquell dia.
—Et passa res, Bank-san? —va preguntar-me el meu company de divisió Hozuki quan va deixar-me una pila de papers a l’escriptori. S’havien acumulat fins al punt que formaven dues muntanyes d’informes, factures, cartes als reis mags i mapes que esperaven a rebre l’aprovació del tinent de la Divisió d’Exploració.
—Nah, no et preocupis Hozuki, tot va bé —vaig dir dient una mentida per evitar semblar dèbil davant dels meus companys.
—Ah, doncs me n’alegro —va contestar el despreocupat del Hozuki mentre marxava i em deixava sol al despatx amb el meu amic fantasma, el Joaq.
—Té raó, avui estàs particularment ensopit —va recriminar-me el Joaq mentre feia la croqueta damunt d’un mapa de les clavegueres de Shinsei.
—Bé, és que... —em va costar, però al final ho vaig reconèixer— m’han vingut unes ganes enormes de menjar takoyakis, però es veu que la Varda no en tenia avui al menjador i no puc sortir fins que acabi tota aquesta pila de feina.
—Doncs ves home! Ningú es queixarà ja que no tens ningú per sobre teu! —m’animava el Joaq incitant-me al lado oscuro.
—Calla bola de fum —vaig etzibar-li per apartar les temptacions d’aquells takoyakis calents i suculents que em feien venir salivera—. Aniríem bé si haguessis de dirigir la divisió tu.
Però per culpa del meu sentit de la responsabilitat no vaig poder ser lliure fins ben entrada la tarda. Per fi vaig poder gaudir d’una passejada i vaig anar a prop del centre, en un barri on hi havia els millors restaurants de Shinsei i em vaig demanar uns takoyakis per emportar.
Vaig seure en una plaça amb una font. Vaig agafar delicadament el takoyaki amb els palets...
...
... i va caure al terra.
Un tremolor m’havia fet vibrar els palets i el takoyaki havia relliscat, tacant-me el kimono i arrebossant-se de la sorra de la plaça. Me’l vaig quedar mirant i de cop em vaig adonar que tremolava al terra.
Està viu aquest takoyaki??? —vaig pensar innocentment.
Però aviat vaig notar que no només el takoyaki, sinó que tota la plaça estava tremolant. La gent sortia espantada de les botigues i les cases i s’agafaven a qualsevol cosa que semblés ferma al terra. Jo em vaig agafar al banc on estava assegut fins que el tremolor va parar al cap d’uns instants.
La gent es deixava anar mica en mica d’on s’agafava. Torretes i altres objectes de decoració havien caigut per terra, algunes finestres estaven trencades i fins hi tot algun arbre havia deixat descobertes les seves arrels.
Quan vaig recobrar-me de l’ensurt i em vaig assegurar que ningú ens atacava, vaig córrer cap a la divisió d’Exploració, on ja m’esperava a la porta l’Umi i l’Asla.
—Bank, hi ha hagut un terratrèmol! —va fer-me saber l’Asla.
—Sí, ho he notat —vaig dir pensant en els takoyakis que havia sacrificat—. Umi, diguem que teníem els aparells engegats.
—Diria que si —va dir-me l’Umi.
Els tres ens vam dirigir al segon pisos de la biblioteca. Allà teníem un seguit de material tècnic creat per la divisió d’Intel•ligència per ajudar-nos en les nostres labors. Vam passar la secció de cartes astrals i de corrents marines i vam arribar a una petita capsa de fusta amb una agulla de metall que ratllava un rotlle de paper i amb gràfics i ratlles que, a primer cop d’ull, semblaven aleatòries.
Vaig arrencar el rotlle de paper i vam observar que, durant el terratrèmol, els gràfics s’havien comportat inusualment.
—No és gaire comú tenir terratrèmols a Shinsei, per això l’aparell està tan ple de pols... m’estranya que funcioni —va comentar l’Asla mentre l’Umi i jo fèiem lloc a una taula per estendre un mapa de Tadaima.
Després de fer els càlculs pertinents, l’Umi va marcar un cercle a un punt força allunyat del desert de Tadaima.
—L’origen del terratrèmol sembla ser que hagi estat aquí —va dir.
—Tant lluny? —vaig exclamar, sorprès—. És pràcticament a l’altra punta de Tadaima i aquí ens ha arribat amb força intensitat... no m’imagino com el deuen haver rebut els pobles de la zona.
—Amb un terratrèmol així pot haver canviat l’estructura del continent de Tadaima... potser fins hi tot el pot haver partit en dos! —va comentar l’Umi.
—Va noia, no exageris —vaig tranquil•litzar-la, tot i que no les tenia totes—. Sigui com sigui, hi hem d’enviar exploradors. Hi aniré jo mateix ja que no sabem què ens podem trobar.
—Però... —va començar a protestar l’Asla.
—Però res, us deixo a càrrec de la divisió —vaig dir mentre baixava corrents les escales.
Una hora més tard m’enlairava amb el fènix Dassan i el Joaq mentre menjava uns takoyakis freds, però takoyakis al cap i a la fi.