[Rol Hidroconjunt] Aquell que volia dominar Tadaima
Publicat: 27 nov. 2016, 17:39
Tot va començar un bonic dia d’hivern. No feia massa fred, el sol brillava i es respirava un ambient de pau per Shinsei. Ningú es pensava que aviat tot el món de Tadaima es veuria envoltat en un desastre que amenaçava la seva estabilitat... i la vida de tots els seus habitants.
Així doncs, aquell mateix dia, em trobava impartint classes als reclutes de la Divisió, com un dels dies normals...
—I així, només heu de seguir les arrels de la planta za-hori. —vaig dir, acabant la classe—. És un bon mètode per saber si hi ha un riu a prop on abastir-vos d’aigua.
—Wow, realment és útil aquesta planta —va meravellar-se la Talia.
—Recolliu-ho tot i després aneu amb l’Umi, us ensenyarà cartografia —vaig recordar als reclutes.
Al sortí vaig respirar aire pur. Feia bon dia, malgrat els recents esdeveniments que havia perdut la meitat de la divisió.
—Boh, ara he de continuar amb els informes —vaig dir al fantasma Joaq, amargant-me jo sol altre cop.
—Va dropo, que encara tens moltes piles de papers per fer —em va recordar amb malícia.
—Tse, crec que agafaré un dels papers anti-fantasmes de la Hanako i...
De cop, una bola de foc va descendir fins al pati de la divisió. Era el fènix de l’Atton, que havia anat a fer una missió al nord de l’illa i tornava.
L’Atton, un company explorador, va baixar del fènix. Semblava alterat. Ei mai s’altera.
—Ei Atton, ha passat alguna cosa a la missió? —vaig preguntar, anant cap a ell.
—Ràpid Bank, agafa les armes i segueix-me —va dir l’Atton—. Tenim un gran problema.
El seu to alterat em va alertar de seguida. Vaig córrer al despatx i vaig agafar l’arc, les fletxes i la katana. Mentrestant, el meu fènix va aterrar i els dos ens vam enlairar.
No em va dir res durant el vol, però també va ser perquè vam volar escassos segons. Vam anar només dos quilòmetres enllà de la porta i el que vaig veure va gelar-me la sang.
Un exèrcit. Tants homes que no els podia ni aproximar. Venien en formacions de blocs, portaven tot tipus d’armes i no vestien cap emblema reconegut. També portaven tot tipus de màquines de setge: catapultes, balistes, torres... fins hi tot uns aparells que no vaig distingir.
—No són de Drakkar! —vaig cridar-li a l’Atton, ja que els dos estàvem al fènix sobrevolant l’escena.
—No! Per això t’he vingut a buscar abans! —va cridar-me.
—Sigui com sigui, hem d’avisar a Shinsei! Torna a la Divisió i organitza una defensa! Jo tornaré i activaré l’alar...
De cop els aparells que no havia distingit van disparar. Eren com uns cubs amb molts forats i van disparar fletxes enormes a gran alçada.
El fènix Dassan va reaccionar instintivament i em va tornar a Shinsei. De les sensacions que em va transmetre el meu fènix, vaig descobrir que aquelles armes estaven fetes per una sola cosa: abatre fènixs.
Vaig volar a velocitat del so fins al centre de Shinsei. Hi havia una torre enorme amb una campana de plata a sobre de la mida d’una casa.
No vaig fer cas a les advertències dels guàrdies que la custodiaven. Sense pensar-m’ho, vaig disparar una fletxa a la corda que aguantava el mecanisme per fer sonar la campana, que la va trencar. La campana va fer tot el moviment i un “CLONG” va omplir Shinsei.
L’alarma s’havia sentit per tot arreu. I quan ja portava uns quants “CLONG”, la gent va comprendre que ens atacaven i que estàvem en perill.
Vaig descendir del cel i vaig arribar a la sala del consell, on uns nobles samurai em miraven amb cara d’enfadats, però alhora preocupats.
—Es pot saber a què ve això? Aquesta campana és només per casos de que Drakkar estigui atacant la mateixa ciutat de Shinsei! —va cridar-me un dels samurai un cop vaig baixar del fènix.
—No hi ha temps per cerimònies! —vaig cridar mentre m’acostava—. Heu de reunir els exèrcits de Shinsei, un exèrcit s’acosta a la muralla, però no és Drakkar!
—Què dius? —va dir-me un altre samurai, sorprès, però jo ja tornava al meu fènix.
—Ràpid, gairebé estan sobre nosaltres!
I, cridant això, vaig volar amb el Dassan fins la muralla est de Shinsei, per on venia l’exèrcit enemic.
L’exèrcit ja estava estacionat i començava a desplegar totes les màquines de setge. Els guardes de la ciutat feien el que podien mentre, mica en mica, es reunia l’exèrcit als diversos quarters dels samurais.
El Dassan em va deixar a prop de la muralla i va mantenir-se al marge, ja que les màquines dels enemics el podien ferir seriosament. Jo em vaig encaminar cap a la muralla, buscant els de la meva divisió.
—Et dic que són de Drakkar —exclamava un vell oficial al peu de la muralla.
—Quin sentit té atacar Shinsei així sense anunciar als quatre vents que han estat ells? —contestava un nano que semblava de la Divisió d’Intel•ligència.
Jo els vaig ignorar i vaig pujar a la muralla.
—Asla, com va? —vaig preguntar a la meva amiga de la Divisió, que estava amb tots els membres a la muralla disparant fletxes.
—Anem curts de personal! —va dir-me mentre disparava una fletxa.
La batalla ja havia començat. Els soldats s’arremolinaven contra les muralles. Els que no intentaven escalar la muralla amb escales, es reunien a la porta on un ariet l’envestia sense pietat. Mentrestant, les catapultes disparaven debilitant la muralla, les balistes disparaven als defensors de dalt i les estranyes màquines impedien als fènixs anar a destruir-les.
—On són els reforços? —va preguntar un guarda, referint-se a l’exèrcit, que encara no havia aparegut.
—Es deuen estar preparant —va contestar l’Atton, que estava també disparant amb l’arc als atacants.
—Si no fem res amb aquestes maquinotes, estarem acabats abans que vinguin! —va exclamar un altre guarda.
I tenia raó, hi havia tan pocs defensors a les muralles que de fet algunes zones ja hi havia soldats enemics que les havien escalat.
—Deixeu-me a mi les màquines! —vaig cridar.
Aleshores vaig apuntar al terra i vaig fer créixer unes lianes. Però aquestes van anar sota terra, creixent i creixent, estenent-se pel camp de batalla, fins que totes van estar en posició.
—Ens estan massacrant! —va cridar el guarda, just abans de que un projectil de balista se l’emportés a l’altra punta de Shinsei.
En aquell moment, vaig fer sortir les lianes de terra, que van embolicar totes les armes de setge dels contrincants. Al estar fetes de fusta i tenir jo el poder del bosc, vaig poder destrossar aquella fusta sense esforç, inutilitzant d’un sol cop totes les seves màquines, davant del pànic dels seus homes.
Els guàrdies van proferir un crit de victòria, malgrat que encara ens faltava enfrontar-nos a tot l’exèrcit enemic.
De cop, van passar vàries coses a la vegada.
En primer lloc, al més puro estilo “El abismo de Helm”, una secció de la muralla va explotar, obrint una obertura pels soldats enemics.
Tenen gent que sap fer servir màgia —vaig entendre a l’instant.
En segon lloc, l’exèrcit de Shinsei va fer acte de presència, així que vam poder contraatacar els enemics que havien entrat.
I, finalment, vam veure fum provinent del port.
—L’atac a les muralles és només un esquer! —va cridar un dels nobles samurai—. Una trentena de vaixells han irromput al port de Shinsei i venen molts més soldats!
Mentre debatia si anar a ajudar al port o quedar-me al forat de la muralla, només un pensament em va creuar el cap. Estàvem rodejats, si no guanyàvem, seria el final de Shinsei.