[Rol] Inici de la rivalitat
Publicat: 24 març 2016, 13:32
Com que a Tadaima i al món humà el temps passa diferent, aquest rol i el de Inici de l'Amistat es pot considerar que passen a la vegada
Per fi he arribat al bosc, com odio anar al desert, és tot sorra, sorra calor, sorra, sol, sorra, calor, sorra i sol. Per sort que al inici del desert sempre hi ha homes que et lloguen una mena de llangardaixos que van molt bé per moure's per allà, tot hi que són caríssims, es passen molt amb els preus. Aquestes besties són com les sargantanes del món humà, però moltíssim més grans i amb escates, són tant més grans que tu hi pots pujar a sobre i elles es porten per tot el desert amb molta rapidesa, la part bona es que són molt fàcils de portar.
La missió que tenia era la d'anar a buscar unes plantes, que es diuen flors de cendra, que només es poden trobar pel desert, però van molt bé per curar cremades i alleujar el dolor. I aquí es veia la meva feina que era anar part per part del desert buscant aquestes flors, que no podien estar juntes totes en un lloc sinó que creixien independents i les havia d'anar buscant una per una, omplint un gran sac, per que la divisió mèdica amb una sola planta no feia quasi res, i degut a que ens dedicaven¡m a cuidar dracs, les cremades eren d'allò més normals a Drakkar.
Però per fi ja havia acabat la missió i jo, amb el meu gran sac a l'esquena, ple de flors de cendra, totalment ple, per que si els de medicina em veuen arribar amb el sac mig buit no crec que arribi a demà. Ni que em faltes un cm per estar tot el sac ple ja em matarien, osigui que el porto de tal manera que per molt que vulgui a allà dintre ja no hi cap res més, i me'n tornava cap a la meva estimada llar, amb les ganes d'anar a les termes a fer-me un bon bany, a menjar fins a ja no poder més, el menjar que fan al restaurant de Ca'n Meatat, el millor que pots provar en tot Tadaima, i a sobre molt bé de preu. La senyora Galinda, la propietària del local, un tresor de dona, sempre m'acaba convidant a algun plat, o si hi ha el seu marit per allà, només al beure, per que ell li reclama que van escassos de diners i que no pot anar convidant a la gent per que sí, però ella ho continua fent. És molt bona dona i sobretot molt bona cuinera, cosa que es contaria a mi, cada dia que vaig a allà demano una cosa diferent de la carta, i sempre em sorprèn, com pot ser coses tant diferents i que totes tinguin tant bon gust i gustos tant diferents.
I després del bany i menjar segurament que acabaria anant a donar un vol per Drakkar fins que finalment em posaria al llití i a esperar el dia següent.
Ara em trobava al bosc una de les parts que més m'agradava de Tadaima, ple d'arbres i vida, no com la gelada zona de gel del nord, o el calorós desert al sud, no m'agradava ni el fred ni la calor, i el bosc era el millor lloc, ni una cosa ni l'altre.
Era massa feliç per haver arribat al bosc, el meu estimat bosc, el millor clima de tot Tadaima, quan de cop em vaig entrebancar.
Em pensava que havia sigut una pedra o un tronc o una forma rara del terra, però era un noi, un noi de cabells verds i llargs i armadura del mateix color. Segur que havia posat el peu expressament per fer-me caure.
- TU TROBES NORMAL FER ENTREBANCAR A LA GENT! HAS DE TENIR MÉS RESPECTE PELS ALTRES!- li vaig cridar.
Per fi he arribat al bosc, com odio anar al desert, és tot sorra, sorra calor, sorra, sol, sorra, calor, sorra i sol. Per sort que al inici del desert sempre hi ha homes que et lloguen una mena de llangardaixos que van molt bé per moure's per allà, tot hi que són caríssims, es passen molt amb els preus. Aquestes besties són com les sargantanes del món humà, però moltíssim més grans i amb escates, són tant més grans que tu hi pots pujar a sobre i elles es porten per tot el desert amb molta rapidesa, la part bona es que són molt fàcils de portar.
La missió que tenia era la d'anar a buscar unes plantes, que es diuen flors de cendra, que només es poden trobar pel desert, però van molt bé per curar cremades i alleujar el dolor. I aquí es veia la meva feina que era anar part per part del desert buscant aquestes flors, que no podien estar juntes totes en un lloc sinó que creixien independents i les havia d'anar buscant una per una, omplint un gran sac, per que la divisió mèdica amb una sola planta no feia quasi res, i degut a que ens dedicaven¡m a cuidar dracs, les cremades eren d'allò més normals a Drakkar.
Però per fi ja havia acabat la missió i jo, amb el meu gran sac a l'esquena, ple de flors de cendra, totalment ple, per que si els de medicina em veuen arribar amb el sac mig buit no crec que arribi a demà. Ni que em faltes un cm per estar tot el sac ple ja em matarien, osigui que el porto de tal manera que per molt que vulgui a allà dintre ja no hi cap res més, i me'n tornava cap a la meva estimada llar, amb les ganes d'anar a les termes a fer-me un bon bany, a menjar fins a ja no poder més, el menjar que fan al restaurant de Ca'n Meatat, el millor que pots provar en tot Tadaima, i a sobre molt bé de preu. La senyora Galinda, la propietària del local, un tresor de dona, sempre m'acaba convidant a algun plat, o si hi ha el seu marit per allà, només al beure, per que ell li reclama que van escassos de diners i que no pot anar convidant a la gent per que sí, però ella ho continua fent. És molt bona dona i sobretot molt bona cuinera, cosa que es contaria a mi, cada dia que vaig a allà demano una cosa diferent de la carta, i sempre em sorprèn, com pot ser coses tant diferents i que totes tinguin tant bon gust i gustos tant diferents.
I després del bany i menjar segurament que acabaria anant a donar un vol per Drakkar fins que finalment em posaria al llití i a esperar el dia següent.
Ara em trobava al bosc una de les parts que més m'agradava de Tadaima, ple d'arbres i vida, no com la gelada zona de gel del nord, o el calorós desert al sud, no m'agradava ni el fred ni la calor, i el bosc era el millor lloc, ni una cosa ni l'altre.
Era massa feliç per haver arribat al bosc, el meu estimat bosc, el millor clima de tot Tadaima, quan de cop em vaig entrebancar.
Em pensava que havia sigut una pedra o un tronc o una forma rara del terra, però era un noi, un noi de cabells verds i llargs i armadura del mateix color. Segur que havia posat el peu expressament per fer-me caure.
- TU TROBES NORMAL FER ENTREBANCAR A LA GENT! HAS DE TENIR MÉS RESPECTE PELS ALTRES!- li vaig cridar.