[Rol] Les dues ànimes

Bloquejat
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Imatge

Les dues ànimes



-És increïble que hagi de fer servir el meu dia lliure per endreçar el temple -es queixava la Hanako, a la petita pagoda d’imitació de l’Arslan, llençant des de la primera planta cap al terra la palla bruta del fènix.

L’animal se la mirava, o això creia la Hanako perquè realment era molt difícil saber on estava mirant, i no deia res, per variar. Es quedà a un racó pensat “humana, treballa per a la meva comoditat!”. La Sacerdotessa va desfer-se’n la palla bruta cremant-la, evidentment, i després va fer net amb aigua calenteta tot el pis.

Era passat el migdia quan va acabar i col·locà la palla nova per al fènix, canvià l’aigua i obrí una bossa, mida industrial, de pipes tijuana. En veure-la anar cap al menjar, el fènix hi anà corrent. Era com graciós, perquè caminava com molt aparatosament, movent-se molt i amb les potes descoordinades.

-En veure menjar si que vens, oi? -va demanar-li la Hanako, però el fènix era molt antisocial i va sudar d’ella i començà a engolir les pipes amb passió.

-No en mengis tantes, que t’han de durar una setmana… -va queixar-se la noia, cansada. I a més, encara no havia encerat la muntura del fènix. Era així com suposadament havia de passar un dia lliure? Mirà cap a la mar, amb el sol pegant-li de cara.

-Gruaaaaaaaaaaaah -va queixar-se l’Arslan, movent les ales.

-Atura, que mouràs tota la palla! -va cridar-li la Hanako, treient-se’n dels cabells i blasfemant contra el fènix més bizco del món. Va decidir que li era igual, que fes el que volgués i es va tombar a sobre de la palla, al racó per on el sol entrava a la finestra i es va quedar dormidíssima.

No es va despertar fins que va sentir com algú la cridava. Es mirà el fènix i no va poder evitar riure en veure’l observant-la de prop molt intensament, però amb els ulls mirant cadascun cap on volia. Acaronà les plomes, càlides i reconfortants.

-Estàs sorda? -va demanar l’Ishikirimaru. La Hanako va posar els ulls en blanc.

-Ja baix -va dir, aixecant-se de mala gana per trobar-se el tinent de mal humor amb la Chizuru.

-Chizuru-chan? -va demanar la Hanako, en veure la infermera- Quant de temps? Què fas per aquí?

-Té un assumpte per tractar amb nosaltres -va contestar l’Ishikirimaru- Pareix que és important.

La Sacerdotessa es va mirar la seva antiga senpai, que evità mirar-la. Sabia que la Chizuru estava molt ressentida amb el temple, que les seves experiències com a serventa dels Déus no havien estat precisament agradables, sinó un cúmul de fracassos un darrere l’altre i molta frustració.

No podia fer que deixés de sentir-se així, però li sabia greu que la noia els culpés a tots dels seus fracassos. De totes maneres poca cosa podia fer per fer-la sentir millor, perquè de seguida que va trobar nòvio, la Chizuru va aprofitar per deixar el temple i deslliurar-se així, del seu passat que tant l’oprimia.

En un silenci incòmode, els dos Sacerdots i la infermera caminaren fins la Divisió Mèdica.

-Eh! Tu saps de què va tot això? -va demanar la Hanako a l’Ishikirimaru, que estava a punt de xocar amb una nena petita que jugava a bales al carrer.

-Per mi ha passat alguna cosa a la Divisió que necessita que ho tractem nosaltres -va dir despreocupadament l’Ishikirimaru que no li va donar gaire importància. De fet, va pensar durant un moment si els de la divisió mèdica podrien fer alguna cosa amb la seva cicatriu de sobre els ulls, però decidí conservar-la. Era la prova dels seus fracassos del passat i volia no oblidar-ho mai.

Era quasi migdia i la bullícia al carrer i els llocs de menjar desprenien una oloreta deliciosa.

Arribaren a la fi i la Hanako començava a estar nerviosa amb tant de secret.

-No pateixis, que segur que només és un esperit que no ha pogut deixar aquest món -va somriure l’Ishikirimaru, intentant desestressar la noia.

-Si? -va demanar la Hanako en pla borde, imitant el seu mestre- I per això necessiten dos Sacerdots? O és que ens avisen en tenir una habitació plena d’esperits?

-Eficiència, venim una vegada i fem la feina en un sol cop -va riure’s l’Ishikirimaru, tot i que sabia que la noia tenia raó.

A més, a la Hanako li disgustava profundament l’olor del centre mèdic i només això ja la feia posar-se de mal humor.

-Fas comptes explicar-nos què fem aquí o què? -va demanar la Sacerdotessa, sense poder-s’ho callar més. Taroutachi style.

La Chizuru se la va mirar malament, com si fos el Shogun mateix en persona.

-Un nadó -va dir la Chizuru. La Hanako va posar els ulls en blanc i l’Ishikirimaru es va témer el pitjor.

-Ha nascut posseït pel mal? -va dir, temorós. Els nens posseïts pel mal eren molt forts en néixer.

-No, no. Però alguna cosa no va bé -va dir la Chizuru, sense donar massa explicacions fins que arribaren fins al davant d’una porta que va obrir sense tan sols trucar.

Era una habitació simple d’hospital, amb les parets blanques i dos llits també de llençols blancs. Allà hi havia una dona adormida i al costat del llit, un bressol amb un nadó que es va incorporar en veure’ls entrar i els mirava amb els ulls ben oberts. Era un nadó bastant gran, crescut i que pareixia que es movia amb consciència perquè els seguia amb la mirada.

-Ha nascut aquest vespre -va dir la Chizuru.

-Que gran -va dir innocentment la Hanako. El nadó es va mig aixecar i estirà les mans cap a ella.

-Aquest és el problema! -va rebatre-li la Chizuru, amb poca educació- Té el pes i reacciona com una nena de quasi un any i l’embaràs de la mare va durar a penes dues setmanes.

-Va néixer ahir? -va demanar l’Ishikirimaru, molt sorprès.

-El meu germà va néixer més petit… -va comentar la Hanako sense adonar-se’n que, segurament, darrere tot allò, hi hauria alguna cosa paranormal.

La Chizuru va sospirar i va encarar-se amb la Hanako directament.

-Mira, la cosa és que la mare s’ha espantat molt en veure-la créixer tan ràpidament i no la vol -va dir la infermera- Així que he proposat que us la quedeu vosaltres perquè, evidentment, alguna cosa estranya passa i segur que us en podeu ocupar.

-Eh? -va demanar la Hanako. Però la Chizuru la va deixar amb la paraula a la boca i se’n va anar, deixant-los amb la nena que agafava la mà de la Hanako.

L’Ishikirimaru va ser més ràpid que la Hanako i va treure un encanteri per exorcitzar la criatura. Li enganxà el paper encantat al front i recità l’encanteri, però no va passar res.

-No està posseïda… -va confirmar l’Ishikirimaru- O com a mínim no ho està per un esperit maligne. Se t’ocorre res que pugui explicar això?

-Ni de conya -va contestar la Hanako. El seu tinent la va mirar malament i la Hanako corregí automàticament el seu llenguatge- No se m’ocorre res que pugui explicar aquest fet tan estrany i significativament preocupant que, a més, tant ens afecta.

-No te’n fotis de mi -va renyar-la l’Ishikirimaru- Intenta comportar-te millor quan hi ha gent al davant, fins i tot quan és un nadó.

La Hanako no va dir res, es mirà altra vegada la mare de la nena, que dormia plàcidament aliena a la seva conversa.

-Per què no la deu voler? -va demanar la Hanako- Només per què creix massa ràpid? No és un bon motiu, és filla seva…

-La teva feina no és jutjar la gent sense conèixer tots els seus motius -va dir l’Ishikirimaru, fent de la veu de la consciència, una altra vegada- Realment no sé què podem fer…

-No és problema nostre -va dir la Hanako- Per molt que sigui una cosa anormal, si no hi podem fer res ja no és feina nostra. No som responsables de totes les coses sense explicació que passen a Shinsei.

-Sí, en això tens raó -va dir l’Ishikirimaru mirant la nena, que intentava comunicar-se amb ells. Obria la boca i movia les mans cap a ells. La Hanako se la mirava sense saber què fer i l’Ishikirimaru s’hi acostà per veure què volia.

La nena es va seure al bressol, despistada i amb el seu dit petit començà a escriure sobre els llençols.

-Què fa? -va demanar la Hanako, cansada d’estar allà i de l’olor de la clínica.

-Escriu hiraganas -va contestar l’Ishikirimaru, molt sorprès. La Hanako avançà cap al bressol mentre la nena escrivia.

-És veritat! -va cridar la Hanako impressionada. L’Ishikirimaru va fer un “tsk!”, molest perquè la noia no confiés en ell.

-Yuuu -va dir la Hanako mentre la nena escrivia- I… Yui?

-YUI? -va cridar l’Ishikirimaru. Els dos sacerdots es miraren un poc espantats.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Però què fas? -li cridava l’Ishikirimaru pel carrer- No és nostra, no te la pots emportar així perquè si.

-La mare mateixa ens ha dit que no la volia veure -va queixar-se la Hanako- A més, no te n’adones, és la Yui!

-Mira -va dir l’Ishikirimaru, armant-se de paciència- Sé que pot haver semblat que escrivia Yui, però està morta, Ukihana. Ha estat una infeliç casualitat.

S’aturaren a l’entrada inferior del temple, al costat de la torii de pedra que assenyalava l’entrada als terrenys sagrats, abans de les escales.

-Podria ser la reencarnació de la Yui -va dir la Hanako.

L’Ishikirimaru va fer que no amb el cap i agafà la noia per les espatlles.

-No ho és -va dir-li, mirant-la fixament amb els ulls daurats. La Hanako va abaixar la mirada, sense saber com expressar-se- Tornem la nena i oblidem-nos d’això.

L’Ishikirimaru va començar a enfilar-se una altra vegada per sortir del temple però la Hanako no es va moure.

-Em va dir que es reencarnaria -va assegurar la Hanako- Em va dir que era el seu desig!

-Ukihana… -va queixar-se l’Ishikirimaru, sospirant amargament.

-Tens raó, Ishikirimaru -va etzibar-li la Hanako- Tens tota la raó, la Yui és morta. Però si s’ha reencarnat i ha esperat tot el que ha pogut per tornar a néixer a Shinsei, a prop de nosaltres, jo vull fer tot el que sigui possible per aquesta nena.

La Hanako va començar a caminar en direcció contrària al seu company, començant a pujar les escales.

-En l’hipotètic cas que aquesta nena fos la reencarnació de la Yui… -li va advertir l’Ishikirimaru- No és la Yui. Tingueu-ho sempre present.

I en haver dit això, va sortir dels terrenys del temple, deixant la Hanako sola carregant amb la nena.

-Ja ho sé -va dir la Hanako, enfadada. En part estava molesta perquè les normes eren molt estrictes i a causa d’això, mai li havia pogut contar tot el que va passar a l’inframón.

Però ella ho recordava perfectament, que la Yui li havia manifestat el seu desig de reencarnar-se. Si era possible o no que encara conservés els records de la seva vida passada, això ja no tenia més manera de saber-ho que esperant que la nena creixés. I amb el ritme que anava, no tardarien gaire a esbrinar-ho.

Portà la nena al temple i pujar carregant-la les escales del temple va ser una Odissea. Va haver d’aturar-se tres vegades a agafar aire. Feia molts dies, potser setmanes i tot, que no s’entrenava… Si el Taroutachi ho sabés, segur que li cauria una bona bronca.

En arribar a dalt se n’adonà d’un fet que hauria d’haver tingut en compte molt abans i era que no tenia ni idea de com cuidar nens… Recordava que quan era petita cuidava el Samael, donant-li el biberó o, més aviat, ficant-li a l’ull.

Però i a part d’això… què podia fer ella per la nena? Entrà a les habitacions dels Sacerdots i deixà la nena a sobre del seu futon.

El Takashi, en veure el nadó, va desaparèixer de seguida, com si fos un insecte pudent, deixant la Hanako també sola.

-Quan diuen que sóc tonta… saps què? Penso que tenen raó -va sincerar-se la Hanako amb la nena que la mirava sense parèixer comprendre-la.

-Per què no penso bé les coses abans d’actuaaaaar? -es va queixar, llençant-se també d’esquenes al futon.

S’estava molt còmode, realment no volia aixecar-se. Respirà profundament. La claror del migdia entrava per les portes de paper i creava un ambient càlid i tranquil. Sentia que, si tancava els ulls, es quedaria adormida.

La nena va gatejar fins arribar a la Hanako i començà a reclamar la seva atenció. La Hanako la posà a sobre seu, tot mirant-la bé. Tenia molts pocs cabells encara però els seus ulls eren d’un verd molt lluent, esplèndid. De sobte, una flaire horrible arribà fins la Sacerdotessa.

-Ets tu que fots aquesta pudor? -va demanar la noia. Genial, i ara què feia?? Després de canviar la nena i d’intentar torpement que mengés un poc d’arròs, l’Ishikirimaru va tornar.

-La mare no la vol -va dir, entrant a la cuina del temple, tota de fusta i que només tenia un fornet de llenya reglamentari.

-Això ja ho sabíem -va recordar-li la Hanako.

-Li estàs donant arròs? Què tens al cap? -va demanar l’Ishikirimaru, indignat.

-Has anat fins a la Divisió Mèdica una altra vegada? -va increpar-li la Hanako- Només per corroborar una cosa que ja sabies?

-Sí -va contestar secament l’Ishikirimaru. A vegades era tan caparrut que li feia molta ràbia- Volia que la mare em signés una carta de renúncia als drets de la nena. I a més, menjarà alguna cosa líquida, no grans d’arròs.

-Per què? Per què has fet això? Em pensava que no la volies -va contestar la Hanako- I a més, l’arròs és més nutritiu que qualsevol altre aliment!

L’Ishikirimaru començà a fer el dinar de la petita mentre la Hanako es llegia la carta de renúncia signada per la mare. Es mirà la nena altra vegada. Els seus cabells eren liles, com no se n’havia adonat abans? Ah no… és clar. Segurament li acabaven de sortir. Com era possible que creixés tan ràpidament?

Passaren la resta del dia cuidant de la petita i decidint quin nom li posaven.

-No cal amoïnar-se per qui la cuida perquè segurament en pocs dies ja no serà necessari cuidar-la sempre i estar-hi pendent en tot moment -va reflexionar l’Ishikirimaru.

-Sí, tens raó -va confirmar la noia fent dues cues a la nena al capvespre perquè ja tenia un bon grapat de cabells. La nena va somriure i jugà amb un omamori que li havien regalat per jugar.

-No te’l fiquis a la boca, és un objecte sagrat! -la va renyar l’Ishikirimaru, però la nena no li va fer cas. Havien notat que havia moments en els quals estava més lúcida i que pareixia que els entenia perfectament i que fins i tot, d’alguna manera, ja fossin gestos o amb hiraganas, els feia saber la seva opinió.

Però també havia altres moments en què semblava una nena normal, que plorava i jugava ignorant completament tot el que li deien.

-Deu ser a causa de les dues ànimes que porta a dintre -va reflexionar l’Ishikirimaru que, de cada vegada més es creia la hipòtesi de la Hanako- Les dues es deuen manifestar en diferents intervals de temps.

-Com les dues? -va demanar la Hanako.

-No és la Yui. És una persona diferent, per tant, també té la seva ànima. Em pregunto com afectarà aquesta dicotomia la nena quan creixi un poc més i en sigui conscient...

No varen dir res durant una estona, fins que, finalment, l’Ishikirimaru va tornar a parlar.

-T’agrada Yuka com a nom?

-No, és horrible -va riure’s la Hanako.

-No li posarem Yui, si és el que estàs pensant -va renyar-la l’Ishikirimaru.

-No ho estava pensant! -va enfadar-se la Sacerdotessa- I tampoc Yuka, és horrible.

-Marika? -va demanar l’Ishikirimaru. La Hanako va començar a riure molt fortament- No et riguis, és un nom ben normal i comú de la cultura nippona! Takako? Ryunaka?

-Hauríem de cercar-li un nom bonic -va somriure la Hanako, intentant suavitzar el cop. Va pensar en la darrera vegada que va veure la Yui a l’inframón, que li va explicar que el seu màxim desig era reencarnar-se al més aviat possible. Desig, oi?- I si li posam Nozomi?

-Nozomi? -va demanar l’Ishikirimaru, sospesant el nom.

-Desig, esperança… és un bon nom per una Sacerdotessa -va somriure la Hanako- Tot i que, és clar, és un nom temporal fins que els Déus li atorguin un altre.

-No em desagrada -va reconèixer l’Ishikirimaru- Tot i que Ryunaka era bastant bonic…

La Hanako no li va contestar. Bellugà un poc la nena, que li estirava els cabells amb insistència.

-Uhmmm -va començar l’Ishikirimaru, com si volgués dir alguna cosa però no s’atrevís- Has pensat com li explicaren això al Taroutachi?

-EH? -va sorprendre’s la Hanako. No, no hi havia pensat gens.

-Tadaima -La veu del Shogun entrant a les habitacions del temple va ressonar en un absolut silenci.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Ho havies planejat tot, oi? -va retreure-li la Hanako, deixant-li la nena i aixecant-se per anar a rebre al Shogun.

-Ryunaka em segueix semblant preciós -va somriure l’Ishikirimaru. La Hanako va córrer i en sortir al passadís, va trobar-se amb el Taroutachi que feia cara de cansat.

-Okaeri! -va saludar-lo la Sacerdotessa, donant-li la benvinguda al temple. El Shogun va somriure i sorprengué la noia agafant-la per la cintura.

-Estem sols? -va demanar el Shogun, molt fluixet. La Hanako es va posar vermella i el cor li començà a bategar amb una intensitat mai vista.

-No, no ho esteu -va cridar l’Ishikirimaru. El Taroutachi va deixar anar la noia i remugà en veu baixa. El Shogun entrà a l’habitació, sense reparar en la nena i clavà una mirada severa al seu amic i company.

-Què? -va riure’s l’Ishikirimaru- No em posis aquesta cara, beatot! Tanmateix no hauríeu fet res!

La Hanako va obrir la boca per protestar. No li agradava que l’Ishikirimaru llegís el futur fins i tot en aspectes íntims de la seva vida que no li pertocaven.

-Ishikirimaru -va advertir-li el Taroutachi- No et passis ni un pèl.

Aleshores el Shogun va reparar en la nena, que gatejava feliçment pel terra.

-ISHIKIRIMARU!! -va cridar, enfadadíssim- Què és això??

-És una nena, un “això” -va rebatre-li el Sacerdot. La Hanako es va mirar l’Ishikirimaru amb sorpresa. Estava segura que li anava el sado o alguna cosa així perquè el tio no feia més que provocar al Taroutachi, una cosa que qualsevol persona amb un poc de seny no hauria fet mai de la vida.

-COM HAS POGUT!! -va cridar-li el Taroutachi- El temple ha de ser un exemple de rectitud, un referent moral, un refugi per a la castedat!!!

La Hanako se’n va riure fluixet, sense poder-ho evitar, moment en el qual el Takashi va entrar per la porta, alertat pels crits del Shogun

-Qui és la mare? -va demanar a l’Ishikirimaru, molt enfadat.

-Coooooooooom? -va cridar el Takashi

-Em sembla que no l’estàs entenent -va intervenir la Hanako abans que la sang arribés al riu- L’Ishikirimaru no és el pare, la nena ens l’han regalat.

-Què et sembla, el regalet? -va somriure l’Ishikirimaru. El Taroutachi se’l va mirar de dalt a baix, com si pensés que l’Ishikirimaru no era prou atractiu com per menjar-se un rosco i molt menys per tenir un fill.

-Em semblava estrany… -va admetre el Taroutachi.

-EH! -va començar l’Ishikirimaru i, immediatament, es va girar cap a la Hanako, que continuava rient- És tot cosa de la Capitana.

Que el Taroutachi et mirés fixament i enfadat no molava gens.

-Creiem que és la reencarnació de la Yui i la mare ens l’ha regalat -va explicar-se la Hanako, intentant que el seu discurs sonés el millor possible.

-Regalat? Com si fos un onigiri? -va queixar-se el Shogun- Deixo el temple en les vostres mans i us dediqueu a… a adoptar nadons!!

Els tres, enfadats, es miraren ressentits.

-Ja la podeu tornar! -va ordenar el Taroutachi- ARA MATEIX!

L’Ishikirimaru no es va moure, es dedicà a mirar la Hanako amb cara de circumstàncies. El Shogun es mirà la noia desafiant. Mentre, el Takashi somreia autosuficient per veure la Hanako en problemes

-Ukihana? -va demanar el Taroutachi. La Hanako va agafar la Nozomi i se l’emportà al coll. No sabia què fer realment perquè no la podia tornar a la seva mare i tampoc la podia deixar al temple… Es posà un haori a sobre del kimono i deixà el temple en la foscor de la nit.

-Vaja un marrón -va queixar-se la Hanako, que tenia gana- Què puc fer ara? No puc anar a la Divisió Mèdica perquè segur que no la volen. Si la dono en adopció, acabarà ves a saber com… I evidentment no la puc abandonar.

Passejà per Shinsei amb la Nozomi als braços, intentant pensar una estratègia, fins que no va poder pensar més perquè tenia molta de gana. Entrà a un bar d’okonomiyaki i quasi deixà la nena a sobre de la planxa.

Es va seure, tot mirant la carta fixament. No sabia què fer. El seu pla era que la Nozomi es criés al temple perquè, si més no, aquest havia estat el desig de la Yui, que havia travessat la roda de la reencarnació per tornar a trobar-los amb una nova vida i una nova aparença.

-Tens gana? -demanà a la nena, que jugava amb un tovalló. La nena va fer que si amb el cap, així que la Hanako demanà un okonomiyaki de marisc i unes gyozas per la Nozomi.

El restaurant era poc freqüentat, però hi havia així mateix els parroquians fidels que menjaven en silenci, tot escoltant la música de fons d’un local que, segurament, devia ser molt millor. La Sacerdotessa no acabava d’entendre per què tenia una estranya predilecció pels antres infernals.

Donà de menjar a la nena i es cruspí l’okonomiyaki emparanoiada perquè era massa verd.

-Potser tindré mal de panxa -va queixar-se la Hanako mentre la Nozomi la mirava obrint la boca, demanant més menjar.

-Mira, ja sé què farem -va dir la Hanako, menjant-se una gyoza de la Nozomi- Esperarem a què el Taroutachi i l’Ishikirimaru s’adormin i ja està! Què et sembla el pla?

-Buaaa -va queixar-se la Nozomi.

-Ni als nens petits els agraden els meus plans… -va plorinyar la Hanako, pagant i recordant que, quan més antro, més barat. Somrigué, perquè un poc de mal de panxa passava, però els diners gastats mai tornaven!

Pujà al temple. Era ja prou tard com que l’Ishikirimaru estigués dormint i segur que el Taroutachi ja estava a la seva habitació descansant. La noia decidí entrar per la porta del darrere, per evitar ser descoberta.

-Nozomi-chan -va advertir-li la Hanako- Ara no pots plorar, m’has entès? No pots fer cap soroll o ens descobriran…

Però la nena tornava a estar en fase “nena petita” i semblava que no l’entenia. Entrà lentament i es dirigí cap a la seva habitació intentant no fer soroll. La victòria estava assegurada perquè l’Ishikirimaru dormia com un campió i el llum de l’habitació del Taroutachi també estava tancat.

La Hanako va somriure en la foscor, sabent-se guanyadora de la partida. Obrí la porta de la seva habitació, sense obrir el llum i caminà fins el seu futon, on deixà la nena. Tenia ganes de riure. Al cap i a la fi, els seus plans no eren tan dolents com tothom deia! És més, els plans més senzills eren els que sempre donaven bons resultats.

Va fer la pose de l’ultraheroi en la foscor, absolutament plena d’alegria quan, de sobte, trepitjà alguna cosa i el llum es va encendre.

-Començo a pensar que la teva mare li donava fortament a l’opi mentre estava en període de gestació.

El Taroutachi havia portat el seu futon a l’habitació de la Hanako altra vegada. En veure’l, la Hanako canvià la pose de l’ultraheroi ràpidament.

-T’importaria deixar de trepitjar-me la mà? -va demanar el Shogun, enfadat. La Hanako el va deixar anar i anava a dir alguna cosa com “què fas aquí?” però estava molt trista perquè, una vegada més, els seus plans havien fallat.

-No fumava opi -va queixar-se la Hanako, donant-li l’esquena al Shogun. Però, mentre no mirava, el Taroutachi agafà la Nozomi en braços i la ficà a dintre del futon, delicadament.

-L’Ishikirimaru m’ha estat parlant sobre les circumstàncies de la Ryunaka.

-Es diu Nozomi!! -va queixar-se la Hanako.

-El nom no importa -va dir el Taroutachi, baixant la veu- Crec que el millor seria que ens la quedéssim. En pocs dies podria granar les escales...

La Hanako se’l va mirar malament, però va pensar que era millor així. Encara que només fos per un motiu egoista, la nena podria créixer al temple. Només amb això, ja se li passà el disgust d’haver fracassat en el seu pla perfecte.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

Quan la Hanako es va despertar (tard, per variar) la Nozomi no hi era. Es va vestir corrent, tan ràpid com va poder i la va trobar caminant pel passadís com si res. En veure-la, la nena corregué cap a la Hanako, dient el seu nom.

-Naakooo -va dir, aferrant-se a la cama de la Sacerdotessa.

-Puufff… -va queixar-se la Sacerdotessa- Tantes coses estranyes em superen.

-Shuuuu pereeeen -va dir la Nozomi, imitant-la.

La portà a la seva habitació altra vegada i intentà posar-li alguna cosa per vestir-la, però la nena no volia posar-se res, estava jugant llençant el seu coixí molt lluny i corrent a cercar-lo.

-Nozomi, vine -li va ordenar la Hanako. Sorprenentment, la nena li feia sempre cas, deixava el coixí i corria cap a ella. La Hanako recercà entre els calaixos de la sala de reunions i trobà un kimono petit però que, de totes maneres, li venia gran. Li va fermar amb un obi improvisat i, després d’acabar tot això, la dugué a esmorzar i, per variar, aquell dia no li havien deixat res.

-Estúpid Takashi -va enfadar-se la Sacerdotessa.

-Tuuupid -va riure’s la nena.

Era bastant graciós perquè la nena caminava molt lent però tot i així seguia la Hanako anés per on anés i quan la Sacerdotessa anava massa ràpid la nena plorinyava fins que la tornava a tenir a prop.

A l’hora del dinar, la Hanako va haver de tallar els cabells de la nena perquè li rossegaven pel terra.

-Què menjarà ella? -va demanar el Takashi, enfadat, mentre feia el dinar tot just acabat de tornar les de les classes a la divisió d’Intel·ligència.

-Arròs ja li anirà bé -va dir la Hanako, posant-li un poc de brou de peix a la Nozomi. La nena va agafar la cullera perfectament i anava menjant lentament, posant-se un poc per tot, però sense necessitar una gran supervisió. Quants d’anys devia tenir en aquell moment? El matí pareixia tenir-ne uns tres, però cap al migdia pareixia que havia crescut molt.

Dinaren i la Hanako deixà la nena adormida al tatami mentre ella aprofitava per pegar una gran estirada als papers, l’Ishikirimaru atenia els assumptes del temple i el Takashi s’encarregava de la tenda.

El dia va passar ràpid, quasi sense incidents, però al matí següent, l’incident va ser que la roba a la Nozomi ja no li servia i que la nena devia tenir uns 5 anys bons. Parlava poc, però tot el que deia s’entenia i somreia moltíssim.

-Posa-li un kimono teu -va suggerir el Takashi- Ets tan petita que potser li serveix.

-Takashi -el va renyar l’Ishikirimaru- No tens classe?

L’adolescent va pegar una puntada de peu a la nena i se n’anà corrent. La Hanako va sospirar mentre la Nozomi plorava entre els seus pits.

Tranquil·litzar la nena va costar bastant.

-On és l’Ishikirimaru? -demanà de sobte, la nena amb molta claredat. Evidentment, aquella no era la Nozomi.

-Per què t’interessa? -va demanar la Hanako- Has tornat només per ell?

-Saps que no -va dir l’ànima de la Yui- però així com la Nozomi desitja estar amb tu, jo desitjo estar entre els seus braços, encara que sigui amb aquesta forma.

No va tornar a dir res i després d’una estona de silenci, començà a plorar, senyal que la Yui s’havia anat. Però, a mesura que el cos de la Nozomi es tornava més comunicatiu i més àgil, la Yui apareixia amb bastanta freqüència.

-Hanako -demanava, de sobte- Des de quan ets Capitana?

Sempre que sentia la veu de la Nozomi parlar d’aquella manera tan madura, amb tanta claredat li feia angúnia. Pel vespre, la Nozomi començà a plorar molt fort altra vegada. La Hanako tornà a deixar els papers sobre la taula i se n’adonà que, agafar-la en braços, ja no era pas tan senzill.

S’acotà i abraçà la nena fortament.

-Què et passa? -va demanar la Hanako, carinyosament.

-Em fa molt de mal el cap -va dir, mentre les llàgrimes li queien. La Sacerdotessa la ficà al seu propi futon i la nena es quedà adormida ben aviat.

A l’hora del sopar, el Takashi no va preparar plat per a la nena i quan la Hanako li va recriminar, agafà el plat d’arròs de la Capitana i el llençà al terra.

-Què fas? -el va renyar l’Ishikirimaru- Quantes vegades t’he de dir que respectis els teus superiors?

-Què està passant? -va demanar el Shogun, fent la seva aparició i carregant la Nozomi en braços. Sempre feia por, però amb la nena entre els seus braços, el Taroutachi no semblava tan amenaçant.

-El Takashi ha llençat per terra l’arròs de la Sacerdotessa -va explicar l’Ishikirimaru. El Taroutachi tancà la porta darrere seu i deixà la Nozomi al terra, que corregué a agafar-se als hakamas de la Hanako.

-Recull el que has llençat a terra -va ordenar-li el Taroutachi. El Takashi va obeir, agenollant-se al terra i agafant amb les mans l’arròs i tornant-lo a posar a dintre del bol. El posà a sobre de la taula i es mirà el Taroutachi amb respecte. El Shogun agafà el plat d’arròs del Takashi i li passà a la Hanako, fent que el noi hagués de menjar-se l’arròs del terra.

Els Sacerdots es varen seure a sopar. Encara que la Nozomi era bastant gran, la Hanako va deixar-la seure a sobre d’ella i li anava donant part del seu sopar. La noia somreia quan la Hanako li portava els bastonets a la boca. El Takashi, mentre, no provava el seu arròs i es mirava la nena amb odi.

-No sopes? -va demanar-li el Taroutachi, cosa que va provocar la ira del noi, que va llençar el bol d’arròs contra la Nozomi. La petita es va posar a plorar molt fort mentre sentia la cara plena d’arròs.

El Takashi era un adolescent problemàtic i, amb l’arribada de la Nozomi, aquell caràcter difícil no s’havia calmat, és més, s’havia tornat encara més violent perquè ja no se sentia el centre d’atenció.

El Taroutachi agafà el Takashi pel coll i se l’emportà. L’Ishikirimaru es va quedar una estona amb la Hanako, però als dos minuts partí corrent darrere el Taroutachi. La Hanako va acabar-se l’arròs i agafà la Nozomi i les dues juntes anaren als banys termals.

-És agradable tenir algú amb qui banyar-se, a la fi -va riure’s la Hanako, ensenyant a la Nozomi a rentar-se bé el cos abans d’entrar a l’onsen.

La nena prest es va oblidar del disgust i començà a nedar per l’onsen a l’aire lliure. Finalment es va avorrir i va dedicar-se a jugar amb els pits de la Sacerdotessa.

-Eeeeh, Nozomi -va demanar-li la Hanako- Deixa de fer això, vols?

El que era més increïble, va pensar la Hanako, és que la nena els hagués tocat abans que ho fes el Taroutachi. La nena començà a fer pedorretas. Era un encant, ho miressis per on ho miressis. Les dues tornaren al temple ben relaxades, sense quasi recordar l’incident del sopar, però el Taroutachi estava ben enfadat.

-Dormir! -va somriure la Nozomi, ficant-se al futon de la Hanako i fent un petó als dos adults abans de ficar-se al llit.

La Hanako li va tancar el llum, i els dos sortiren de l’habitació.

-No vull que deixis mai més que el Takashi faci el que vulgui -va advertir-li el Taroutachi

-Què t’ha dit? -va demanar la Hanako- T’ha demanat disculpes?

-No, no ho ha fet -va dir el Taroutachi, portant la Hanako a la seva habitació. La Hanako es va sentir nerviosa a l’habitació del Shogun, encara més quan va recordar que només vestia un lleuger yukata.

-Hi ha altre tema que et vull comentar és l’adopció de la Nozomi -va dir el Taroutachi- Ho he estat cercant i tècnicament pertany al temple ara.

-Al temple? -va demanar la Hanako.

-Sí, és com si fos una propietat més del temple -va explicar el Taroutachi.

-La nena no és cap propietat -va queixar-se la Hanako, però el Taroutachi ja no l’escoltava. L’home havia passat a ensumar el coll de la dona. La Hanako passà les mans per darrere el coll del Sacerdot. No va saber com, els dos es tombaren a sobre del futon del Shogun. Es miraren amb passió, ajuntant els seus llavis.

-Em fa mal el caaaaaap -va cridar la Nozomi, obrint la porta de l’habitació. Els adults es miraren amb cara de circumstàncies.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Mamá -va dir la Nozomi mentre esmorzaven, mirant cap a la Sacerdotessa- En vull més.

La Hanako es va ennuegar i va escopir el suc de guit (una fruita típica de Shinsei que semblava un kiwi però que tenia gust de maduixa) a sobre el Takashi.

-Ets imbècil o què et passa? -es va queixar el noi, llençant sobre la taula el seu esmorzar i abandonant la sala. Tornava a tenir la cara plena de cops.

-Què has fet ara? -va demanar el Taroutachi, des del passadís al Takashi.

-Deixa’m en pau! -va cridar-li al Shogun.

La Hanako sortí al passadís, per parlar amb el Taroutachi.

-Ha estat culpa meva aquesta vegada -va reconèixer la Sacerdotessa.

El Shogun es va girar enfadat.

-Vés amb compte -va dir, bordement, com de costum, però sense sonar agressiu.

-Papa. Tinc més gana -va dir la Nozomi, estirant els cars hakamas del Sacerdot. El Taroutachi posà una cara de consternació estranya i alçà la nena en braços.

-No sóc el teu pare, Nozomi -va dir el Shogun, donant-li un tros de peix a la boca. La nena, obedient, es menjà el peix mentre el Taroutachi la seia a la cadira i li torcava la cara plena d’arròs amb un tovalló. La nena se’ls mirava a tots i somreia, conscient que tothom estava pendent de les seves moneries.

L’Ishikirimaru anà a cercar el Takashi i ja no va tornar, mentre, el Taroutachi esmorzava en silenci.

-Quants anys deu tenir ja? -va demanar el Shogun, de sobte.

-Qui sap, tu quants me’n poses? -va demanar la Nozomi. Clarament, no era la nena qui parlava, era l’esperit de la Yui.

-Podries deixar de fer això? -va demanar el Shogun- Aquest creixement tan accelerat… això no ha de ser bo pel cos de la nena. Si segueixes a dins seu, l’assassinaràs.

La Hanako escoltava la conversa sense dir res, conscient que tot el que deia el Gran Sacerdot era veritat i inevitable.

-Us heu fitxat que l’Ishikirimaru quasi no em parla? -va demanar la Yui. Els dos Sacerdots no varen dir res.

-Està a càrrec del nou i ens està portant molts problemes -va recordar-li el Taroutachi.

-És clar -va dir la nena i de sobte li va canviar l’expressió- Em fa mal el cap…

La petita, torpement, es va dur les mans al cap i començà a cridar.

-Què passa, Nozomi? -va demanar la Hanako, però la nena no deixava de plorar. Es posà a sobre de la Sacerdotessa, feta una bolla i, amb els minuts, s’anà calmant. El Taroutachi li va portar un poc d’aigua i li tocà el front, cuidadosament.

La nena, de sobte, deixà de queixar-se i es quedà adormida.

-Saps com acabarà això, oi? -va demanar el Taroutachi, desafiant a la Hanako, que li va somriure amb culpabilitat- Les dues ànimes no podran conviure en un mateix cos. Segurament això deixarà seqüeles incurables a la nena…

-I què proposes? -va demanar la Hanako.

El Taroutachi es va acostar cap a la Sacerdotessa, que seia entorn la taula del menjador. El Shogun va recolzar-se a la taula, per semblar més intimidatori. Sabia que ja no produïa aquest efecte en la noia, però estava molt acostumat a què tothom li tingués por i respecte.

-Crec que si la mata la Yui per dintre, encara ens farà un favor i així no ens haurem d’embrutar les mans -va dir el Shogun. La Hanako li va sostenir la mirada, però no li va contestar.

La resta del dia la Nozomi va estar bastant bé. De fet, es passà el dia seguint a la Hanako i entretenint-se per petites coses. Devia tenir uns 8 anys més o menys. Ja parlava bé, sense embullar-se cada dos segons, però seguia tenint la mentalitat d’una nena petita.

-Va nena, anem -li deia la Hanako, estirant-la.

Per la tarda, la Nozomi caminava molt més ràpidament i estava molt curiosa. No aturava de fer preguntes, una darrera l’altra, sense aturar.

-Per què és aquest cascabell? -demanava

-No és un cascabell, és una campana sagrada perquè els Déus ens escoltin -va explicar la Hanako.

-I l’estàtua del fènix està feta amb or de veritat?

-Sí, segurament sí -va contestar la Sacerdotessa, que mai s’ho havia demanat.

-Per què tens els ulls daurats? -continuava demanant.

-És una llarga història -va contestar la Hanako, que ja no podia més de preguntes.

-El que sí que em pregunto -va dir una veu massa segura de si mateixa, que provenia de la Nozomi- És què ha canviat tant com perquè t’agradi aquell imbècil.

La Hanako es va girar, farta.

-Això és cosa meva, Yui -va contestar la Hanako.

-Quin mal gust… -va riure’s la Sacerdotessa des del cos de la noia- Què té de dolent l’Ishikirimaru?

-No m’atreu, això té de dolent -va contestar la Hanako, entrant al seu despatx airejada.

-No t’entenc… L’Ishikirimaru ho és tot -va contestar la Yui, amb una veu que rajava l’obsessió.

I després, tan ràpidament com havia vingut, la Yui se’n va anar i la Nozomi continuà fent preguntes fins que arribà un parroquià i entrà a la sala pegant crits.

-Què passa? -va demanar la Hanako.

-El meu fill… està molt malferit! -va dir l’home, sense respiració -Si us plau, salveu-lo! -va cridar, agenollant-se i tocant amb el front al terra.

L’Ishikirimaru arribà, alertat pels crits.

-No som metges nosaltres -va recordar-li el Sacerdot- Només podem resar per ell.

-Sí, si us plau! -va dir l’home, abaixant el cap altra vegada.

La Hanako i l’Ishikirimaru es varen mirar un segon. La Sacerdotessa va somriure.

-Hi aniré jo, no pateixis -va dir la Hanako- Tu queda’t amb la Nozomi. El Sacerdot va fer mala cara, però la nena va córrer a agafar-li la mà molt contenta.

-On vas, Ukihana? -va demanar la Nozomi.

La Sacerdotessa es va girar cap a la nena amb molta paciència.

-Vaig a veure un noi que està morint-se, per guiar-lo cap al món dels eteris -va dir la noia.

-Què és morir-se? -va demanar la Nozomi, mirant a l’Ishikirimaru, que no li va contestar.

La Hanako li va somriure i va fer-li adéu amb la mà. Caminava darrere de l’home bastant ràpid. Just en el moment en el que la Hanako sortia de la zona de l’altar, la Nozomi començà a cridar com una boja.

Cridava com si estigués posseïda per una força malèfica i es subjectava el cap amb les mans, amb moltíssima força. Tant fort se l’agafava, que s’estava fent sang amb les ungles.

-AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH! -cridava la nena.

La Hanako tornà enrere les seves passes. La Nozomi es va tirar contra el terra i cridava, movent-se en espasmes molt violents.

-Nozomi, què passa? -va demanar l’Ishikirimaru.

-Ho he vist -cridava la nena- Ho he vist tot.

Es mirà la Hanako dramàticament.

-He vist el dia en què vaig morir -va dir, amb els ulls plens de llàgrimes.
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administradora
Administradora
Burxaratti
Entrades: 2827
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 491 cops
Gràcies rebudes: 1503 cops

-Deixa de pegar-me sota la taula -es va queixar la Nozomi.

-Calla, lletja -li va riure el Takashi, pegant més fort.

-Prou -va advertir l’Ishikirimaru. Eren a la reunió setmanal de tasques del temple en la qual es repartien les feines a fer per a tota la setmana.

La Nozomi havia pegat una estirada brutal i avui ja devia tenir 12 anys. Era ja quasi una adolescent i això preocupava molt a la Hanako. No li bastava amb el Takashi, que ara també hauria d’aguantar les hormones desbaratades de la noia.

-Lletja -va dir el Takashi.

-BASTA! -es va queixar la Hanako, perdent els nervis. De cada vegada tenia menys paciència. De fet, no hauria d’haver fet res perquè en el moment que la Sacerdotessa va obrir la boca, la Nozomi va somriure com si hagués guanyat i el Takashi es va aixecar, agressiu.

La reunió al final va ser un desastre absolut perquè poc després el Takashi es va enfadar i se’n va anar, cosa que va provocar que l’Ishikirimaru s’aixequés per córrer darrere seu però que, a la vegada, la Nozomi agafés a l’Ishikirimaru per impedir que se n’anés.

-Genial -va queixar-se amb ironia la Hanako, posant els ulls en blanc.

-No facis això. -va retreure-li l’Ishikirimaru.

-Clar que no, visc envoltada d’adolescents hormonats que cerquen fer qualsevol cosa abans de passar-se el matí venent amulets. Què els passa als amulets, no són prou interessants? Tenen colors, brodats diferents… Ah! I una font d’ingressos! Mira tu que convenient.

-Gràcies per la ironia, Taroutachi -va dir, en veu baixa l’Ishikirimaru.

-Sóc la Ukihana -va etzibar-li la Sacerdotessa, nerviosa. Els deixà als dos sols i anà al seu despatx, per veure si se li passava el mal humor.

-Ishikirimaru… -va dir la Nozomi, agafant-lo de les mans- Passem la tarda junts?

L’home no va contestar. Temia que passés allò i era just el que estava passant.

-Nozomi -va dir l’Ishikirimaru- No deixis que els sentiments de la Yui et confonguin.

Dit això, va anar cap a la porta, deixant la noia sola.

-La Yui és morta -va dir la Nozomi- Ho he vist al meu cap, un vegada i una altra. He vist com es moria, com perdia la consciència lentament i et dedicava els seus darrers pensaments. Però no t’equivoquis. Sóc jo qui dirigeixo la meva vida.

L’Ishikirimaru va obrir la porta, sense saber exactament què contestar.

-Estàs confosa, això és tot -va dir el Sacerdot.




La Nozomi arribà poc després al despatx de la Hanako, es va seure al seu costat i recolzà el cap a l’espatlla de la noia.

-Què et passa? -va demanar la Hanako, amb veu amable. No ho podia evitar. Potser només feia uns quants dies d’allò, però havia vist créixer aquella nena des que era un nadó.

No deia res, només plorava. La Capitana va posar els ulls en blanc i l’abraçà carinyosament.

-Estàs bullint -va dir la Hanako- No et sents febrosa?

-No… -va dir la Nozomi.

La Hanako se la va mirar amb deteniment.

-Mira, farem una cosa, ves a dutxar-te i quan estiguis més tranquil·la anirem juntes a passejar. Què et sembla?
La Nozomi va somriure i va abraçar la Sacerdotessa. Partí corrents mentre la Hanako aprofitava per assignar feines de manera random i es preparava per sentir els crits del Takashi quan veiés que li tocava fer net el bany.

A més de mitja tarda, la Nozomi encara no havia tornat, així que la Hanako anà a buscar a l’Ishikirimaru, suposant que estaria amb ell.

-No està amb tu? -va demanar la Hanako, entrant sense demanar permís a l’habitació del Sacerdot. El Takashi era allà, amb cara d’enfadat.

-Sí, està aquí -va somriure l’Ishikirimaru, mostrant el Takashi.

-Espero que no em toquin els banys altra vegada, Capitana -va queixar-se el Takashi. La Hanako el va ignorar. Era una cosa que, per cert, feia bastant bé.

-Em referia a la Nozomi -va aclarir la Sacerdotessa.

-Per què hauria d’estar aquí, aquella lletja? -va demanar el Takashi.

-No l’hem vist -va dir l’Ishikirimaru.

-Que callis -li va dir la Hanako al Takashi.

-Calla tu -va contestar el Takashi.

-Takashi, és la teva superior! -va recordar-li l’Ishikirimaru.

El noi va posar cara consirosa i va acotar-se, amb el cap a terra.

-Disculpi’m si us plau, Capitana.

La Hanako tancà la porta i a mesura que s’anava allunyant d’allà, sentí l’Ishikirimaru que sortia al seu encontre.
-Ukihana! Escolta -va dir, arribant atabalat, però quan va arribar es va quedar callat.

-Eh? -va demanar la Hanako, mirant-lo confosa.

Es miraren durant uns segons, els dos dubitatius.

-Escolta… t’ho he de dir. -va començar l’Ishikirimaru però es va tornar a callar.

-Jo…

-Què? -el va interrompre la Sacerdotessa- Ah, perdona.

-Mira, això sembla un malson -va confessar el Sacerdot- A mi… a mi la Yui em posava molt nerviós. No et vull dir que la seva mort em fes feliç, però va ser una alliberació. Per a mi, la Nozomi és una altra vegada un problema que ja havia oblidat.


La Hanako es quedà en xoc, sense saber què dir.

-Què dius, Ishikirimaru? -va demanar la noia.

-És com em sento -va dir, sincerant-se- La Nozomi fa les mateixes coses que feia la Yui, no puc! No puc sofrir-ho!

Es quedaren els dos en silenci, sense saber què dir-se.

-Potser no és a mi a qui m’ho hauries de dir… -va dir la noia.

-Tu no saps com d’impotent em sentia! -va dir l’Ishikirimaru- No ho entens.

Havent dit això, l’home es va retirar. La Hanako es quedà allà, sense saber què fer, pensant per què l’Ishikirimaru li havia contat allò. Aleshores va caure que anar a cercar la Nozomi a la seva habitació no havia estat una bona opció. Potser, amb aquell gest, l’Ishikirimaru s’havia pensat que ella li donava suport a la Nozomi en el seu amor.

Sortí de les habitacions dels Sacerdots i anà cap a les fonts termals, esperant trobar allà la Nozomi. En veure-la, quasi no la va reconèixer. Havia pegat una gran estirada, la més gran que havia fet fins el moment i estava inconscient al terra.

-NOZOMI! -va cridar la Hanako. L’adolescent, d’uns 16 anys aproximadament, no va respondre. La Sacerdotessa l’agafà per carregar-la, moment en el qual es va adonar que la noia tenia sang a les orelles.

La portà a les habitacions i ordenà al Takashi que anés a buscar un metge. Ho va ordenar de manera tan autoritària que, aquella vegada, el noi no va oposar resistència i va marxar corrents amb només aquella ordre.
Bloquejat