Re: [Rol] El nen de Kegarawashi
Publicat: 25 abr. 2017, 18:56
Després de contar-li tot al Jud, el Jirou se sentia com si s’hagués renovat, com si fos un home completament nou. Havia demanat perdó als Déus i ara se n’adonava que era un poc intransigent. Als Déus no els havia sabut greu el seu error, no l’havien castigat, per tant, tot tornava a ser com era abans. Els seus sentiments per la noia també seguien com sempre. L’estimava i havia compartit amb ella moments molt íntims. Estava clar que si els Déus havien permès que allò passés, volia dir que el destí era que estiguessin junts per sempre.
-Jirou!! Jirou!! -va cridar-li un dels Sacerdots en cap- El teu mestre et cerca, és important!!
El Jirou va deixar de recollir omikujis per cremar-los a l’altar de les pregàries i els deixà al seu company. Caminà pels passadissos del temple fins arribar al despatx del mestre, tot esperant que el que era tan important no fos que el volia pegar. En aquell moment, agenollat davant del seu mestre en un senyal de respecte, no pogué evitar recordar com la Kaori havia rebutjat la seva esquena. Només pensar en això, es va sentir molt malament i la seva voluntat va flaquejar.
-Ha arribat el moment per a tu, fill meu -va dir el mestre Kataoji, molt content- A la fi les teves pregàries han estat escoltades i tot el teu esforç es veurà recompensat. Aixeca el cap, fill meu.
El Jirou va aixecar el cap, per mirar el seu mestre, que li tornà una mirada de menyspreu. Es detestaven l’un a l’altre d’una manera molt intensa.
-Enhorabona -va dir el mestre, somrient amb ironia- Els savis Sacerdots han decidit que ha arribat l’hora que emprenguem el viatge perquè puguis obtenir el favor dels Déus.
El Jirou no va saber què dir. Estava molt content per allò, a la fi seria un Sacerdot d’elit, un dels millors. No tothom tenia aquest honor, no tothom era digne de rebre el favor dels Déus!!
-És tot un honor -va dir el Jirou, fent una gran reverència. El mestre, en veure’l així, li va trepitjar el cap amb molta força, fent que el noi es mengés el terra.
-Ja pot ser-ho -va cridar-li el mestre, mostrant-li el seu rebuig- Que una escòria com tu, un fill d’una dona infame hagi estat triat per això… vergonya em fa. Tant de bo t’haguessis mort de petit amb una de les pallisses que et vaig pegar.
El Jirou no va contestar. L’odiava per sobre de tot, però era el seu mestre i no podia dir-li res. L’Ishikirimaru estava a un racó de l’habitació, amb cops per tot el cos, plorant com un desconsolat.
-Li pega també al seu fill? -va demanar el Jirou.
-Evidentment -va dir el mestre- És fill meu, un malparit i li pego tantes pallisses com em dóna la gana, per alguna cosa és meu. De fet… vine, vine -va cridar mentre el nen s’aixecava coixejant. El mestre va treure una corda i fermà les mans del nen, perquè no es pogués defensar i començà a pegar-li fortament, molt divertit.
-Això per haver nascut! Per culpa teva ara ja quasi no tinc poder al temple, tots els Sacerdots em donen l’esquena!!!!!!! -va cridar el mestre mentre pegava al nen.
El Jirou es va aixecar i abraçà el nen.
-Què fas? -va riure’s el mestre- Vols que et pegui a tu també? Puc fer-ho, saps que m’encanta! La teva esquena és la meva millor obra d’art.
-Pegui’m tant m’és -va riure’s el Jirou- Però el nen no té la culpa de res. Vareu ser vos el que va desobeir una regla sagada del temple!
-Calla va -va riure’s el mestre- Ets massa innocent. Les normes del temple no signifiquen res. A més, per què estan les Sacerdotesses si no és perquè pugui gaudir d’elles quan em doni la gana? Saps que les he visitat totes? Jo he estat la primera vegada de quasi totes!!!
-Els Déus us castigaran! -va rebatre-li el Jirou, sense voler escolta res de tot allò.
-Als Déus el que faci amb la meva vida els és completament igual -va riure’s el mestre- La justícia divina o el karma… tot això no existeix. Només els immadurs que no són capaços d’adonar-se de la crueltat de la vida són els que defensen aquests ideals. Com el teu estimat mestre Yamanami. Era com tu, un bon home, estricte amb les normes i bona persona. I ja veus, assassinar-lo va ser tan senzill…
Començà a pegar al Jirou amb molta força, mentre el jove protegia entre els seus braços al petit Ishirimaru.
-Pareeee -plorava el nen- Atura si us plaaaaaau…
Però no va ser fins que l’esquena del Taroutachi degotava tota sang, que no va aturar. Li posà verí, dificultant la cicatrització i el va engegar. El Jirou i el petit Ishikirimaru anaren a dutxar-se.
-Et fa mal? -va demanar el nen, el petit noi d’ulls blaus tot netejant l’esquena del Jirou- Em sap greu que el meu pare…
-No passa res -va riure el Jirou, intentant no pensar en el fet que segurament el seu mestre havia passat molts vespres amb la seva Kaori.
-Et puc demanar un favor? -va dir molt fluixet l’Ishikirimaru. El Jirou va fer que si, atentent al favor innocent d’un nen- Que podries aprofitar el viatge per matar el pare?
-Com? -va demanar el Jirou- Què dius?
-Si no el mates… ell em matarà -va plorar el nen- Sempre m’ho diu, que em matarà mentre dormo per… per això no dormo mai.
I com si fos el seu propi passat, el Jirou va recordar com ell havia experimentat la mateixa por, la mateixa desesperació abans d’arribar al temple. No va contestar. No va dir res. Es va treure lentament el sabó del cos i sortí dels banys termals, deixant al pobre nen plorant, tot sol. Després d’això, anà a dir-li adéu al Jud, el seu millor amic, l’únic que sempre li havia estat donant suport.
-Estic content per tu, Jirou -va dir, amb sinceritat- Sé que el teu camí és ser un Sacerdot! Ho faràs bé! Quan tornis, vull veure en quin gran home t’hauràs convertit.
Es va fer de vespre a la Divisió de Combat i el Jirou va decidir tornar al temple. Anà cap a les habitacions de les Sacerdotesses i demanà per la Kaori. Esperava que li possessin pegues per estar allà o que el miressin malament, però pareixia la cosa més normal del món.
-Què vols? -va demanar la Kaori, en veure’l, de mal humor- Vés-te’n d’aquí, no vull que la gent es pensi que tinc res a veure amb tu.
-Kaori -va dir el Jirou, molt seriosament- El meu mestre… sol venir per aquí?
-I tant -va riure’s la noia- Què et penses que és el temple? És un lloc ple de corrupció noi. Que tu siguis l’únic innocent no canvia que els vespres les nostres habitacions es puguin omplir amb algun visitant inesperat. I saps, no pots dir que no… Particularment al teu mestre, que és un porc…
-No ho vull sentir -va dir el Jirou- Jo acabaré amb tota la corrupció del temple, t’ho prometo.
-És clar -va riure’s la Kaori- Et convertiràs en un super Sacerdot sagrat, no? Faràs acomplir les normes de castedat, oi?
-Acabaré amb tot el que no et deixi ser feliç! Amb tot el que fa que la teva vida no sigui divertida!! Et faré feliç, Kaori, i si per això he de canviar el temple, ho faré! Em convertiré en algú molt recte, molt estricte, un bon mestre que pugui convertir el temple en el que hauria de ser!! Això, ser Sacerdot, ho hauria de ser un infern per ningú!!
-Molt bé, molta sort intentant-ho -va riure’s la noia- Ara què vols, passar a la meva habitació? Et va agradar, oi?
-No -va dir el Jirou, indignat.
-No et pots resistir i ho saps -va riure’s la Kaori, provocant-lo- O no t’ho vas passar bé? Feies uns gemecs molt vius… I mira que generalment aquesta cara que poses és bastant inexpressiva. Al llit, no sembles tu...
-No tornarem a fer-ho fins que torni del meu viatge per aconseguir el poder dels Déus -va dir el Jirou, molt content i entusiasmat- Espera’m, si us plau, Kaori! Jo em convertiré en un gran Sacerdot, no ho dubtis!!
La Kaori va posar els ulls en blanc.
-T’esperaré -va dir, rient-se d’ell- Però perquè no em puc escapar… Si tingués la més mínima possibilitat de fugir d’aquest lloc tan horrible, faria molts d’anys que ja no estaria aquí.
-Jo t’alliberaré -va somriure el Jirou- Perquè quan torni del viatge, em casaré amb tu!!
I aquella promesa va ser el que ajudà el jove Jirou a suportar els martiris del viatge.