Re: [Rol] El palau dels auguris
Publicat: 08 març 2017, 13:12
-Els Capitans fan aquestes coses, Ukihana –va reprendre-li el Taroutachi- O no te’n recordes que sortint de Drakkar vaig degollar un home sense pensar-m’ho dues vegades? Vares pensar en aquell moment que havia fet malament? Als enemics se’ls tortura i se’ls mata, grava’t-ho al cervell de puça que tens.
La noia no va dir res. Per molt que es rentés les mans, l’olor a sang no li fugia.
-Com a mínim ja sabem a qui serveix –va contestar l’Ishikirimaru- Tot i que ja podíem sospitar que era l’Erumo qui anava darrere dels Sacerdots. Al cap i a la fi, els qui vàrem truncar els seus plans per conquerir Shinsei vàreu ser vosaltres dos.
-Dubto molt que sigui l’Erumo –va dir la Hanako- El vàrem veure a Endor i de moment va dir que es retirava per un cop major. No pareix ser dels que s’amaguen a les ombres i intenten matar-nos sense donar la cara.
-En això coincideixo amb tu –va respondre el Taroutachi- Deuen ser un grup de soldats infiltrats a Shinsei que no abandonaren la ciutat després de la derrota. Es poden estar amagant en qualsevol lloc i qui sap si el seu número va creixent per moments. L’únic que sabem és que mentre estiguem al castell estem segurs.
La Hanako es va passar la resta del dia caminant i fent quilòmetres i quilòmetres a dintre de la seva habitació. El Taroutachi tenia una reunió i estava molt ocupat i l’Ishikirimaru estava a la biblioteca estudiant tot el que podia per ser millor tinent, o això havia dit. La Hanako sospitava que, com ella, després del dur dia d’ahir només volia estar sol una estona amb els seus pensaments.
Es passà la major part del dia sola fins que quan el sol començava a pondre’s va arribar una visita. El Narsus, el primogènit de la família Ise del primer districte, va tocar la porta i entrà a l’habitació intentant no ser descobert. Portava el rostre cobert amb una màscara i pareixia nerviós.
Es varen fer una reverència de cortesia que la Hanako trobava més innecessària que res. Segurament hauria d’haver invertit un poc de temps en estudiar quines eren les famílies més influents de Shinsei perquè ara no sabia quina mena de llenguatge fer servir ni si havia de ser extremadament educada amb aquell noble o bastava que fos mínimament formal. Quants dubtes!
El noble va somriure amb un poc d’autosuficiència.
-Tinc informació interessant per vos, Capitana –va somriure el noble traient una peça de roba que anà desembolicant fins a treure una fletxa- He estat investigant l’origen de la fletxa que varen fer servir per ferir el venerable Shogun-sama.
La Hanako va parpellejar. No s’hauria imaginat que el Narsus hagués començat la investigació per si mateix, sense informar la resta del govern i molt menys que anés a dir-li a ella en primera instància. A més, pareixia bastant ben informat pel que feia a les armes i a la noia ni tan sols se li havia ocorregut sota cap circumstància que es pogués investigar una cosa així... El Narsus continuà parlant.
-La fletxa té el seu origen a Shinsei per la fusta de la qual està composada però, si us fixeu, no és una de les fletxes que es fan servir a les Divisions –va dir explicant-ho de manera senzilla perquè estava bastant segur que els Sacerdots no feien servir mai cap arc. De fet, no recordava haver vist mai a la jove tinent de Shinsei, ara ja Capitana, portant cap arma que no fos una espasa que feia temps que ja no duia.
La Hanako escoltava atenta tot pensant que mai en la seva vida havia pensat de quina fusta estaven fetes les fletxes que feien servir a les Divisions que s’encarregaven del combat.
-Les que fan servir a les Cinc Divisions són fletxes de la major qualitat, tenen el pes ideal, són lleugeres però robustes, no es rompen quasi mai i... –el Narsus continuà parlant sobre fletxes però la Hanako es va despistar després d’una bona estona de xarla sobre si el pes de la fletxa era tan important perquè es podia desviat en l’aire o no sé què més.
-Aquesta fletxa no està homologada, per tant, no ha sortit de cap de les Cinc Divisions ni tampoc l’han comprat a un barri... legal –va dir el Narsus enfatitzant la darrera paraula.- És més, veieu aquesta línia vermella? Així marquen al mercat negre les fletxes enverinades. Especialment ho fan a dos districtes: Shoyuu i Kegarawashi.
No en va deien que el Narsus era la persona més intel·ligent que havia al palau i la més fidel. Era increïble com entenia de tot i era un expert en totes les arts, fins i tot en les bèl·liques.
-Heu descartat 58 districtes de Shinsei només amb la informació d’una sola fletxa? –va demanar la Hanako molt sorpresa- És increïble! Moltíssimes gràcies per l’esforç i per cuidar de la vida del Shogun, Narsus-sama.
-No es mereixen –va somriure fent una reverència exagerada- Conec uns quants indrets on venen armament de manera il·legal i ahir vespre vaig enviar uns subordinats perquè obtinguessin informació. Tot el que et puc dir és que, sigui qui sigui que va darrere la vida del Shogun està molt ben amagat i que, segurament, l’enemic es troba ja a dintre del castell.
Es va fer un silenci dramàtic. La Hanako va seure’s al sofà un poc marejada i sense saber com processar exactament la informació. Com podia ser? El Taroutachi havia dit que havia estat nomenat Shogun per unanimitat, com és possible que hagués algú a dintre del castell que servís a l’Erumo després de tot el que havia passat?
El Narsus es va aixecar, disposat a partir.
-Continuaré investigant –va dir somrient un poc amb massa confiança. Pareixia que al gran Narsus Ise, estratega de la cort i un dels cervells més prominents de la ciutat, no se li escapava res. La Hanako li va donar les gràcies a mitja veu-
-Aneu molt alerta -va dir tornant-se a posar la màscara per sortir de l’habitació- Em temo que el que hi ha darrere és tan gran que potser aquesta vegada ni tan sols els Déus us siguin favorables.
Quan el Narsus se’n va anar, la Hanako pujà a veure l’Ishikirimaru per contar-li tot el que el noble li havia informat sobre els suburbis i que segurament l’enemic havia travessat les portes del castell però no el va trobar a la seva habitació. La Sacerdotessa s’esperà una estona per veure si tornava però el noi no va aparèixer. Era estrany, no sortia mai del castell i ja era de nit.
S’aixecà i anà a veure si per casualitat l’Ishikirimaru es trobava amb el Taroutachi. Tocà dues vegades però ningú li va respondre i decidí empènyer la porta per provar sorts.
Sense encendre el llum, la Hanako entrà a l’habitació intentant no fer cap soroll. Avançà molt poc a poc quan, de sobte, sentí un rastre de màgia negra que havien intentat esborrar sense massa èxit.
La Sacerdotessa es posà en guàrdia i corregué fins el costat del llit on dormia el seu mestre. Just quan treia l’encanteri per exorcitzar el que fos que estava contaminant al Taroutachi, una enorme serp s’alçà d’entre els llençols, llençant-se contra la Sacerdotessa amb els ullals carregats de verí.
La Hanako la va esquivar i just quan anava a matar-la algú la va immobilitzar, subjectant-li els braços amb molta força.
-MESTRE! –va cridar la Hanako però el Taroutachi no la va sentir.
-Aaaaah, per què no t’estàs quieteta un poc? –va dir una veu que coneixia. L’havia sentit abans, estava bastant segura. Es va girar per veure només foscor.- Certament els Sacerdots sou una molèstia... Pocs que sou i el que costa que us moriu...
-Deixa’m anar –va ordenar la Hanako intentant fer un encanteri però la restricció encara es va fer més forta.
-M’han enviat a mi justament perquè sabien que intentaries encantar als altres però que de força física no en tenies gens... –va dir en to de burla. Aleshores la Hanako el va reconèixer.
-Tu ets el que guarda la porta, el Genzaburo! –va dir la noia recordant els enormes músculs que tenia i com s’assemblava més a un gegant que a una persona.
-Estigues quieta –va contestar l’aludit somrient- Si et resisteixes et mossegarà amb més força.
La Hanako va fer un crit quan va notar com la serp li pujava per la cama i s’enredava fortament. El Genzaburo va riure amb moltes ganes en notar la por de la Sacerdotessa.
-Per què fas això? –va demanar-li la Hanako, tancant els ulls tot esperant que la serp executés el cop final. Una veu va contestar des de les ombres.
-Per què? –va dir el convidat inesperat- Per obtenir el control de govern de Shinsei, per què sinó?
La Hanako sentí com el verí començava a fer-li efecte a l’instant que la serp li va clavar els ullals. La Sacerdotessa abaixà el rostre, contrariada i plena d’enuig i de vergonya perquè l’haguessin agafat amb la guàrdia baixa.
-Irònic, oi? –va demanar l’home de les ombres, entrant a la claror de la lluna. La Hanako no va entendre què era tan irònic, però en aquell moment li va ser igual perquè va ser capaç de veure claríssimament de qui es tractava. Per una banda, el Rokuro somrei i al seu darrere havia un noi que se li assemblava molt: més alt i jove i tenia cabells negres en comptes de blancs. S’assemblaven tant que segurament devia ser el seu fill.
-Rokuro? –va demanar la Hanako, panteixant. El Genzaburo la va deixar caure al terra. Sense forces, la Capitana no va poder defensar-se de la puntada de peu que el Rokuro fill li va llençar a l’estomac amb moltíssima ràbia.
-Desapareix! –va dir, amargament. Va mirar-se al Genzaburo i li va fer una senya. L’home corpulent agafà la Sacerdotessa i es dirigí al balcó.
-Dóna records de part nostra a la vella Baba –va somriure el Genzaburo llençant la Sacerdotessa balcó cap a baix.
La noia no va dir res. Per molt que es rentés les mans, l’olor a sang no li fugia.
-Com a mínim ja sabem a qui serveix –va contestar l’Ishikirimaru- Tot i que ja podíem sospitar que era l’Erumo qui anava darrere dels Sacerdots. Al cap i a la fi, els qui vàrem truncar els seus plans per conquerir Shinsei vàreu ser vosaltres dos.
-Dubto molt que sigui l’Erumo –va dir la Hanako- El vàrem veure a Endor i de moment va dir que es retirava per un cop major. No pareix ser dels que s’amaguen a les ombres i intenten matar-nos sense donar la cara.
-En això coincideixo amb tu –va respondre el Taroutachi- Deuen ser un grup de soldats infiltrats a Shinsei que no abandonaren la ciutat després de la derrota. Es poden estar amagant en qualsevol lloc i qui sap si el seu número va creixent per moments. L’únic que sabem és que mentre estiguem al castell estem segurs.
La Hanako es va passar la resta del dia caminant i fent quilòmetres i quilòmetres a dintre de la seva habitació. El Taroutachi tenia una reunió i estava molt ocupat i l’Ishikirimaru estava a la biblioteca estudiant tot el que podia per ser millor tinent, o això havia dit. La Hanako sospitava que, com ella, després del dur dia d’ahir només volia estar sol una estona amb els seus pensaments.
Es passà la major part del dia sola fins que quan el sol començava a pondre’s va arribar una visita. El Narsus, el primogènit de la família Ise del primer districte, va tocar la porta i entrà a l’habitació intentant no ser descobert. Portava el rostre cobert amb una màscara i pareixia nerviós.
Es varen fer una reverència de cortesia que la Hanako trobava més innecessària que res. Segurament hauria d’haver invertit un poc de temps en estudiar quines eren les famílies més influents de Shinsei perquè ara no sabia quina mena de llenguatge fer servir ni si havia de ser extremadament educada amb aquell noble o bastava que fos mínimament formal. Quants dubtes!
El noble va somriure amb un poc d’autosuficiència.
-Tinc informació interessant per vos, Capitana –va somriure el noble traient una peça de roba que anà desembolicant fins a treure una fletxa- He estat investigant l’origen de la fletxa que varen fer servir per ferir el venerable Shogun-sama.
La Hanako va parpellejar. No s’hauria imaginat que el Narsus hagués començat la investigació per si mateix, sense informar la resta del govern i molt menys que anés a dir-li a ella en primera instància. A més, pareixia bastant ben informat pel que feia a les armes i a la noia ni tan sols se li havia ocorregut sota cap circumstància que es pogués investigar una cosa així... El Narsus continuà parlant.
-La fletxa té el seu origen a Shinsei per la fusta de la qual està composada però, si us fixeu, no és una de les fletxes que es fan servir a les Divisions –va dir explicant-ho de manera senzilla perquè estava bastant segur que els Sacerdots no feien servir mai cap arc. De fet, no recordava haver vist mai a la jove tinent de Shinsei, ara ja Capitana, portant cap arma que no fos una espasa que feia temps que ja no duia.
La Hanako escoltava atenta tot pensant que mai en la seva vida havia pensat de quina fusta estaven fetes les fletxes que feien servir a les Divisions que s’encarregaven del combat.
-Les que fan servir a les Cinc Divisions són fletxes de la major qualitat, tenen el pes ideal, són lleugeres però robustes, no es rompen quasi mai i... –el Narsus continuà parlant sobre fletxes però la Hanako es va despistar després d’una bona estona de xarla sobre si el pes de la fletxa era tan important perquè es podia desviat en l’aire o no sé què més.
-Aquesta fletxa no està homologada, per tant, no ha sortit de cap de les Cinc Divisions ni tampoc l’han comprat a un barri... legal –va dir el Narsus enfatitzant la darrera paraula.- És més, veieu aquesta línia vermella? Així marquen al mercat negre les fletxes enverinades. Especialment ho fan a dos districtes: Shoyuu i Kegarawashi.
No en va deien que el Narsus era la persona més intel·ligent que havia al palau i la més fidel. Era increïble com entenia de tot i era un expert en totes les arts, fins i tot en les bèl·liques.
-Heu descartat 58 districtes de Shinsei només amb la informació d’una sola fletxa? –va demanar la Hanako molt sorpresa- És increïble! Moltíssimes gràcies per l’esforç i per cuidar de la vida del Shogun, Narsus-sama.
-No es mereixen –va somriure fent una reverència exagerada- Conec uns quants indrets on venen armament de manera il·legal i ahir vespre vaig enviar uns subordinats perquè obtinguessin informació. Tot el que et puc dir és que, sigui qui sigui que va darrere la vida del Shogun està molt ben amagat i que, segurament, l’enemic es troba ja a dintre del castell.
Es va fer un silenci dramàtic. La Hanako va seure’s al sofà un poc marejada i sense saber com processar exactament la informació. Com podia ser? El Taroutachi havia dit que havia estat nomenat Shogun per unanimitat, com és possible que hagués algú a dintre del castell que servís a l’Erumo després de tot el que havia passat?
El Narsus es va aixecar, disposat a partir.
-Continuaré investigant –va dir somrient un poc amb massa confiança. Pareixia que al gran Narsus Ise, estratega de la cort i un dels cervells més prominents de la ciutat, no se li escapava res. La Hanako li va donar les gràcies a mitja veu-
-Aneu molt alerta -va dir tornant-se a posar la màscara per sortir de l’habitació- Em temo que el que hi ha darrere és tan gran que potser aquesta vegada ni tan sols els Déus us siguin favorables.
Quan el Narsus se’n va anar, la Hanako pujà a veure l’Ishikirimaru per contar-li tot el que el noble li havia informat sobre els suburbis i que segurament l’enemic havia travessat les portes del castell però no el va trobar a la seva habitació. La Sacerdotessa s’esperà una estona per veure si tornava però el noi no va aparèixer. Era estrany, no sortia mai del castell i ja era de nit.
S’aixecà i anà a veure si per casualitat l’Ishikirimaru es trobava amb el Taroutachi. Tocà dues vegades però ningú li va respondre i decidí empènyer la porta per provar sorts.
Sense encendre el llum, la Hanako entrà a l’habitació intentant no fer cap soroll. Avançà molt poc a poc quan, de sobte, sentí un rastre de màgia negra que havien intentat esborrar sense massa èxit.
La Sacerdotessa es posà en guàrdia i corregué fins el costat del llit on dormia el seu mestre. Just quan treia l’encanteri per exorcitzar el que fos que estava contaminant al Taroutachi, una enorme serp s’alçà d’entre els llençols, llençant-se contra la Sacerdotessa amb els ullals carregats de verí.
La Hanako la va esquivar i just quan anava a matar-la algú la va immobilitzar, subjectant-li els braços amb molta força.
-MESTRE! –va cridar la Hanako però el Taroutachi no la va sentir.
-Aaaaah, per què no t’estàs quieteta un poc? –va dir una veu que coneixia. L’havia sentit abans, estava bastant segura. Es va girar per veure només foscor.- Certament els Sacerdots sou una molèstia... Pocs que sou i el que costa que us moriu...
-Deixa’m anar –va ordenar la Hanako intentant fer un encanteri però la restricció encara es va fer més forta.
-M’han enviat a mi justament perquè sabien que intentaries encantar als altres però que de força física no en tenies gens... –va dir en to de burla. Aleshores la Hanako el va reconèixer.
-Tu ets el que guarda la porta, el Genzaburo! –va dir la noia recordant els enormes músculs que tenia i com s’assemblava més a un gegant que a una persona.
-Estigues quieta –va contestar l’aludit somrient- Si et resisteixes et mossegarà amb més força.
La Hanako va fer un crit quan va notar com la serp li pujava per la cama i s’enredava fortament. El Genzaburo va riure amb moltes ganes en notar la por de la Sacerdotessa.
-Per què fas això? –va demanar-li la Hanako, tancant els ulls tot esperant que la serp executés el cop final. Una veu va contestar des de les ombres.
-Per què? –va dir el convidat inesperat- Per obtenir el control de govern de Shinsei, per què sinó?
La Hanako sentí com el verí començava a fer-li efecte a l’instant que la serp li va clavar els ullals. La Sacerdotessa abaixà el rostre, contrariada i plena d’enuig i de vergonya perquè l’haguessin agafat amb la guàrdia baixa.
-Irònic, oi? –va demanar l’home de les ombres, entrant a la claror de la lluna. La Hanako no va entendre què era tan irònic, però en aquell moment li va ser igual perquè va ser capaç de veure claríssimament de qui es tractava. Per una banda, el Rokuro somrei i al seu darrere havia un noi que se li assemblava molt: més alt i jove i tenia cabells negres en comptes de blancs. S’assemblaven tant que segurament devia ser el seu fill.
-Rokuro? –va demanar la Hanako, panteixant. El Genzaburo la va deixar caure al terra. Sense forces, la Capitana no va poder defensar-se de la puntada de peu que el Rokuro fill li va llençar a l’estomac amb moltíssima ràbia.
-Desapareix! –va dir, amargament. Va mirar-se al Genzaburo i li va fer una senya. L’home corpulent agafà la Sacerdotessa i es dirigí al balcó.
-Dóna records de part nostra a la vella Baba –va somriure el Genzaburo llençant la Sacerdotessa balcó cap a baix.