Re: [Rol] El poder dels Déus
Publicat: 13 gen. 2017, 23:35
-Els humans esteu fet d’un material que es deteriora molt aviat –va continuar explicant el Seiryuu- Les vostres vides són a penes uns dies pel temps dels Déus...
La Hanako no va dir res, deixà que el Déu continués parlant en un monòleg ple d’autosuficiència i menyspreu.
-És impossible retenir el poder per invocar els Déus en un contenidor tan particularment feble –va continuar somrient- Així que fer servir els nostres poders té també els seus efectes negatius pels humans, com ja hauràs notat. El primer és un gran cansament després de fer servir el poder diví.
La Hanako ho entenia perfectament i, a més, esperava que alguna cosa així arribés a passar. Sabia que no era pas un prototip de persona resistent i després de cada trobada amb els Déus havia experimentat sempre una gran fatiga física.
Però el que li preocupava més de tot allò era el que havia dit el Seiryuu abans i que no tenia res a veure amb un estat d’esgotament que se solucionava amb un poc de repòs.
-I segon –va continuar, jugant amb la neu- La vostra esperança de vida es veu reduïda cada vegada que invoqueu el poder d’un Déu. Hi ha Sacerdots que viuen molts d’anys i n’hi ha d’altres que duren hores... Especialment a les èpoques de guerra, molts joves venien aquí per rebre els nostres poders i morien poc després donant-ho tot a la batalla.
La Hanako no va dir res. Estava espantada i es va seure al terra intentant vèncer el mareig que portava a sobre i processar tota la informació de manera adequada.
-És a dir, que quan més faci servir aquest menys vida em quedarà? –va demanar, quasi rient-se. Era molt irònic, quasi un acudit barat fer tot aquell viatge per obtenir uns poders que no podia fer servir il·limitadament. El Taroutachi va intervenir.
-Es tracta d’aprendre sobre quan fer-lo servir i quan no. Els Déus no volen ser molestats amb problemes menors. –va dir el seu mestre- L’objectiu de la prova del Seiryuu-sama era que els activessis per primera vegada i el temps canviés en tu.
-Saps que no t’he entès, oi? –va renyar-li la Hanako, de mal humor. Amb ell particularment estava enfadada. Com no li havia explicat tot allò abans? També era com el contingut de les proves dels Déus, que no podia rebel·lar en què consistien?
-El que vol dir el teu mestre és que el temps físic per a vosaltres s’atura quan rebeu els poders divins –va somriure el Seiryuu- El temps humà vull dir. Els vostres cossos es congelen i el pas del temps us afecta menys.
-No envellim a no ser que fem servir el poder dels Déus –va explicar el Taroutachi- I quan el fem servir el nostre organisme es desgasta tant per l’enorme poder que ha de processar que perdem automàticament anys de la nostra vida. En altres paraules, ens tornem vells a mesura que emprem els seus poders.
La Hanako es girà cap al seu mestre, visiblement enfadada. No va obrir la boca per contestar-li de males maneres però tenia ganes de cridar-li quan moltes coses al seu cap varen encaixar. Com per exemple, sempre havia pensat que era molt estrany que fessin el viatge a peu o en cavall si el Taroutachi podia invocar els Déus i anar-hi volant en un instant.
Tampoc li havia passat per alt que en tots els anys que feia que vivia al temple, el Taroutachi era l’únic que no pareixia que hagués envellit. La Hanako havia cursat tota la Preparatòria i havia entrat a la Universitat però el seu mestre es mantenia gràcilment amb una eterna joventut madura.
-Quants d’anys tens? –va demanar l’alumna. El Taroutachi va alçar una cella, un poc ofès.
-Fa temps que vaig deixar de contar... –va contestar el mestre sense donar una resposta clara. La Hanako suposà que devia aparentar potser menys anys dels que realment tenia perquè, pel que li havia contar l’Ishikirimaru, el Taroutachi era molt reaci a fer servir els seus poders. De totes maneres, semblava que era un fet que l’esperança de vida dels Sacerdots era curta, així que tampoc podia ser molt major.
Va ressoplar, enfadat davant de l’atenta mirada de la seva alumna.
-Alguna altra cosa desagradable d’aquest ofici que encara no m’hagis contat? –va etzibar-li la Hanako.
-Doncs sí –va contestar-li el Taroutachi perdent els nervis- Fer feina amb tu per exemple, que és un suplici. Ets bastant tonteta.
-I tu un imbècil! –va cridar-li la Hanako- Però això ja no sabies! T’he demanat per informació nova tot i que sé que perdo el temps perquè mai em contes res!!
Aleshores la Hanako es va posar seriosa, canviant el to de la discussió.
-Per això em vares dir que acabaria vivint sempre al temple? –va demanar la noia- Em pensava que era pels ulls daurats però això no és suficientment pertorbador per tu, no? Sinó que ara, el meu germà, la meva mare... tots envelliran i jo no a no ser que em farti a invocar Déus però tot i així segurament em moriré abans que ells. No et semblava prou important com per contar-m’ho?
El Taroutachi es va aixecar i parlà cerimoniosament.
-El deure dels mestres és educar els seus alumnes en diferents disciplines. Si Drakkar ataqués, hauria hagut de fer servir un poder tan gran que segurament no hauria sigut capaç de sobreviure i els coneixements dels Sacerdots de Shinsei haurien mort amb mi. Pots pensar el que vulguis de mi, em pots odiar si vols... però portar-te per aquest camí era el meu deure.
La conversa es va acabar allà. Poc després passaren al palau del Seiryuu on mestre i alumna no tornaren a dirigir-se la paraula durant els dos dies que hi estigueren allà descansant. La Hanako se sentia molt cansada però no tenia ganes de ficar-se al llit. Donava voltes a totes les coses que havien canviat des que havia començat el viatge, començant per ella mateixa, tant físicament com psicològicament.
S’estirà al llit, llegint un llibre de sutres tan avançats que li costava molt desxifrar-los quan el Taroutachi va entrar. La Hanako se’l va mirar amb menyspreu i va ignorar-lo quan li va deixar-li la bossa de viatge al peu del llit.
-Aquesta tarda partirem al refugi de l’últim Déu –va anunciar el Taroutachi- Acabem amb aquest malson tan aviat com sigui possible.
La Hanako el va veure marxar de l’habitació sense dirigir-li la paraula. Es mirà la mà on tres símbols brillaven incessablement, bellugant-se suaument amb els tocs de llum. Replegà les seves coses que havia escampat per tota l’habitació tot pensant en que la prova del Seiryuu havia estat la més senzilla però a la vegada la més terrorífica que havia fet fins el moment.
Cada passa que donava la portava molt més a l’extrem, a una nova veritat més desagradable que l’anterior. Agafà les seves coses i baixà cap a l’entrada lentament. El Taroutachi encara no havia arribat però el Seiryuu si que va aparèixer ràpidament, com mogut per la seva presència.
-Ja te’n vas? –va demanar, divertit. La Sacerdotessa va fer una reverència exagerada i va fer que si amb el cap- Intenteu acabar amb això ràpidament? El problema real el tindràs quan arribis a Shinsei i tothom et demani que li mostris els teus nous poders. Digues, ho faràs?
La Hanako no va alçar la vista, continuà mirant el terra com si fos la cosa més interessant que havia vist en molt de temps, amb el rostre tens i la mirada perduda.
-És a dir, si no mostres els teus poders, pot ser ni tan sols et creuen... –va riure’s el Déu- I si ho fas... quants d’anys de vida pots perdre? Tres o quatre per vegada? Tenint en compte la feblesa del teu cos no ho podràs suportar gaire temps...
La Sacerdotessa va continuar sense respondre a les provocacions del Seiryuu. Els Déus eren cruels, molt bàrbars, molt més dèspotes i tirans del que la noia mai s’hauria pogut imaginar. El Seiryuu, en veure que la Hanako no contestava, s’acotà per parlar-li a l’orella, suaument i somrient.
-Si no mostres els teus poders a qui t’ho demani a Shinsei, potser et passarà com el teu mestre... –va xiuxiuejar- Ningú et considerarà una persona de fiar i et tancaràs al temple amargada, sola, veient com els llargs dies passen sabent que no et moriràs mai fins que no ens invoquis... I que encara que ho facis, qui et creurà aleshores?
La Hanako se’l va mirar, plena de temor. Pensà en el Taroutachi i en com passava ell els seus dies al temple, sol i ple de ressentiment, incapaç de relacionar-se amb ningú. En com, durant tot aquell temps, no havia tingut ningú al seu costat que entengués mínimament el camí que havia hagut de fer.
-No pateixis –va dir baixant encara més la veu- Quan estiguis aïllada de la resta de Shinsei, a punt de perdre el cap envoltada només de solitud, pensa que pots cridar-me... Jo vindré a estar amb tu tot el temps que calgui, fins el final...
Sentí com si una gran serp li paralitzés tot el cos i l’ofegués lentament, com si s’hagués anat envoltant amb les seves paraules. Havia oblidat gairebé com es respirava i li costava moltíssim mantenir la compostura. Aquelles paraules ressonaven dintre del seu cap, imaginant-se el pitjor escenari possible.
-Hanako! –va cridar innecessàriament fort el Taroutachi- Partim ja.
La Sacerdotessa s’allunyà del Déu corrent cap al seu mestre, emprenent el viatge cap al darrer Déu d’aquella primera aventura.
La Hanako no va dir res, deixà que el Déu continués parlant en un monòleg ple d’autosuficiència i menyspreu.
-És impossible retenir el poder per invocar els Déus en un contenidor tan particularment feble –va continuar somrient- Així que fer servir els nostres poders té també els seus efectes negatius pels humans, com ja hauràs notat. El primer és un gran cansament després de fer servir el poder diví.
La Hanako ho entenia perfectament i, a més, esperava que alguna cosa així arribés a passar. Sabia que no era pas un prototip de persona resistent i després de cada trobada amb els Déus havia experimentat sempre una gran fatiga física.
Però el que li preocupava més de tot allò era el que havia dit el Seiryuu abans i que no tenia res a veure amb un estat d’esgotament que se solucionava amb un poc de repòs.
-I segon –va continuar, jugant amb la neu- La vostra esperança de vida es veu reduïda cada vegada que invoqueu el poder d’un Déu. Hi ha Sacerdots que viuen molts d’anys i n’hi ha d’altres que duren hores... Especialment a les èpoques de guerra, molts joves venien aquí per rebre els nostres poders i morien poc després donant-ho tot a la batalla.
La Hanako no va dir res. Estava espantada i es va seure al terra intentant vèncer el mareig que portava a sobre i processar tota la informació de manera adequada.
-És a dir, que quan més faci servir aquest menys vida em quedarà? –va demanar, quasi rient-se. Era molt irònic, quasi un acudit barat fer tot aquell viatge per obtenir uns poders que no podia fer servir il·limitadament. El Taroutachi va intervenir.
-Es tracta d’aprendre sobre quan fer-lo servir i quan no. Els Déus no volen ser molestats amb problemes menors. –va dir el seu mestre- L’objectiu de la prova del Seiryuu-sama era que els activessis per primera vegada i el temps canviés en tu.
-Saps que no t’he entès, oi? –va renyar-li la Hanako, de mal humor. Amb ell particularment estava enfadada. Com no li havia explicat tot allò abans? També era com el contingut de les proves dels Déus, que no podia rebel·lar en què consistien?
-El que vol dir el teu mestre és que el temps físic per a vosaltres s’atura quan rebeu els poders divins –va somriure el Seiryuu- El temps humà vull dir. Els vostres cossos es congelen i el pas del temps us afecta menys.
-No envellim a no ser que fem servir el poder dels Déus –va explicar el Taroutachi- I quan el fem servir el nostre organisme es desgasta tant per l’enorme poder que ha de processar que perdem automàticament anys de la nostra vida. En altres paraules, ens tornem vells a mesura que emprem els seus poders.
La Hanako es girà cap al seu mestre, visiblement enfadada. No va obrir la boca per contestar-li de males maneres però tenia ganes de cridar-li quan moltes coses al seu cap varen encaixar. Com per exemple, sempre havia pensat que era molt estrany que fessin el viatge a peu o en cavall si el Taroutachi podia invocar els Déus i anar-hi volant en un instant.
Tampoc li havia passat per alt que en tots els anys que feia que vivia al temple, el Taroutachi era l’únic que no pareixia que hagués envellit. La Hanako havia cursat tota la Preparatòria i havia entrat a la Universitat però el seu mestre es mantenia gràcilment amb una eterna joventut madura.
-Quants d’anys tens? –va demanar l’alumna. El Taroutachi va alçar una cella, un poc ofès.
-Fa temps que vaig deixar de contar... –va contestar el mestre sense donar una resposta clara. La Hanako suposà que devia aparentar potser menys anys dels que realment tenia perquè, pel que li havia contar l’Ishikirimaru, el Taroutachi era molt reaci a fer servir els seus poders. De totes maneres, semblava que era un fet que l’esperança de vida dels Sacerdots era curta, així que tampoc podia ser molt major.
Va ressoplar, enfadat davant de l’atenta mirada de la seva alumna.
-Alguna altra cosa desagradable d’aquest ofici que encara no m’hagis contat? –va etzibar-li la Hanako.
-Doncs sí –va contestar-li el Taroutachi perdent els nervis- Fer feina amb tu per exemple, que és un suplici. Ets bastant tonteta.
-I tu un imbècil! –va cridar-li la Hanako- Però això ja no sabies! T’he demanat per informació nova tot i que sé que perdo el temps perquè mai em contes res!!
Aleshores la Hanako es va posar seriosa, canviant el to de la discussió.
-Per això em vares dir que acabaria vivint sempre al temple? –va demanar la noia- Em pensava que era pels ulls daurats però això no és suficientment pertorbador per tu, no? Sinó que ara, el meu germà, la meva mare... tots envelliran i jo no a no ser que em farti a invocar Déus però tot i així segurament em moriré abans que ells. No et semblava prou important com per contar-m’ho?
El Taroutachi es va aixecar i parlà cerimoniosament.
-El deure dels mestres és educar els seus alumnes en diferents disciplines. Si Drakkar ataqués, hauria hagut de fer servir un poder tan gran que segurament no hauria sigut capaç de sobreviure i els coneixements dels Sacerdots de Shinsei haurien mort amb mi. Pots pensar el que vulguis de mi, em pots odiar si vols... però portar-te per aquest camí era el meu deure.
La conversa es va acabar allà. Poc després passaren al palau del Seiryuu on mestre i alumna no tornaren a dirigir-se la paraula durant els dos dies que hi estigueren allà descansant. La Hanako se sentia molt cansada però no tenia ganes de ficar-se al llit. Donava voltes a totes les coses que havien canviat des que havia començat el viatge, començant per ella mateixa, tant físicament com psicològicament.
S’estirà al llit, llegint un llibre de sutres tan avançats que li costava molt desxifrar-los quan el Taroutachi va entrar. La Hanako se’l va mirar amb menyspreu i va ignorar-lo quan li va deixar-li la bossa de viatge al peu del llit.
-Aquesta tarda partirem al refugi de l’últim Déu –va anunciar el Taroutachi- Acabem amb aquest malson tan aviat com sigui possible.
La Hanako el va veure marxar de l’habitació sense dirigir-li la paraula. Es mirà la mà on tres símbols brillaven incessablement, bellugant-se suaument amb els tocs de llum. Replegà les seves coses que havia escampat per tota l’habitació tot pensant en que la prova del Seiryuu havia estat la més senzilla però a la vegada la més terrorífica que havia fet fins el moment.
Cada passa que donava la portava molt més a l’extrem, a una nova veritat més desagradable que l’anterior. Agafà les seves coses i baixà cap a l’entrada lentament. El Taroutachi encara no havia arribat però el Seiryuu si que va aparèixer ràpidament, com mogut per la seva presència.
-Ja te’n vas? –va demanar, divertit. La Sacerdotessa va fer una reverència exagerada i va fer que si amb el cap- Intenteu acabar amb això ràpidament? El problema real el tindràs quan arribis a Shinsei i tothom et demani que li mostris els teus nous poders. Digues, ho faràs?
La Hanako no va alçar la vista, continuà mirant el terra com si fos la cosa més interessant que havia vist en molt de temps, amb el rostre tens i la mirada perduda.
-És a dir, si no mostres els teus poders, pot ser ni tan sols et creuen... –va riure’s el Déu- I si ho fas... quants d’anys de vida pots perdre? Tres o quatre per vegada? Tenint en compte la feblesa del teu cos no ho podràs suportar gaire temps...
La Sacerdotessa va continuar sense respondre a les provocacions del Seiryuu. Els Déus eren cruels, molt bàrbars, molt més dèspotes i tirans del que la noia mai s’hauria pogut imaginar. El Seiryuu, en veure que la Hanako no contestava, s’acotà per parlar-li a l’orella, suaument i somrient.
-Si no mostres els teus poders a qui t’ho demani a Shinsei, potser et passarà com el teu mestre... –va xiuxiuejar- Ningú et considerarà una persona de fiar i et tancaràs al temple amargada, sola, veient com els llargs dies passen sabent que no et moriràs mai fins que no ens invoquis... I que encara que ho facis, qui et creurà aleshores?
La Hanako se’l va mirar, plena de temor. Pensà en el Taroutachi i en com passava ell els seus dies al temple, sol i ple de ressentiment, incapaç de relacionar-se amb ningú. En com, durant tot aquell temps, no havia tingut ningú al seu costat que entengués mínimament el camí que havia hagut de fer.
-No pateixis –va dir baixant encara més la veu- Quan estiguis aïllada de la resta de Shinsei, a punt de perdre el cap envoltada només de solitud, pensa que pots cridar-me... Jo vindré a estar amb tu tot el temps que calgui, fins el final...
Sentí com si una gran serp li paralitzés tot el cos i l’ofegués lentament, com si s’hagués anat envoltant amb les seves paraules. Havia oblidat gairebé com es respirava i li costava moltíssim mantenir la compostura. Aquelles paraules ressonaven dintre del seu cap, imaginant-se el pitjor escenari possible.
-Hanako! –va cridar innecessàriament fort el Taroutachi- Partim ja.
La Sacerdotessa s’allunyà del Déu corrent cap al seu mestre, emprenent el viatge cap al darrer Déu d’aquella primera aventura.