Tadaima: anime en català, manga, el Japó i més!

Em vaig estirar a la gespa del costat de casa meva. Estava humida i desprenia bona olor i amb el sol del migdia, després d’entrenar a la divisió i de dinar, venien molt bé per fer una migdiada.

La veritat sigui dita, en aquest món s’hi estava molt bé. Que tenia deures, un examen, un treball? Només em feia falta venir a Tadaima, descansar tant com volgués i tornar al món real. A més, preferia entrenar-me per allà amb els companys de divisió.

No érem gaire gent a la divisió d’Exploració. Hi havien 3 exploradors veterans que havien recorregut l’illa un parell de cops, però eren massa vells i un poc dèbils per representar a un capità. Per tant, els tres formaven un consell que decidia els aspectes bàsics i necessaris per que la divisió no s’enfonsés. També ens feien d’entrenadors de tir amb arc o d’ensenyar-nos coses bàsiques de supervivència.

Després hi havien una dotzena d’exploradors novells, que feia poc que s’havien incorporat a la divisió. Pel que vaig sentir, es veu que en l’última guerra fa dos anys tota la divisió d’Exploració es va veure immersa en una batalla on van perdre la vida tots els membres de la divisió, menys els tres homes que ens feien de consell, que es trobaven aquí, ja que eren massa vells per lluitar.

Ja feia unes setmanes que venia per Tadaima i els resultats dels entrenaments eren evidents. Era el millor de tots en el tir amb arc i cada cop sabia més trucs de supervivència. Però, en canvi, no se’m donava gaire bé dibuixar mapes de manera correcta i el combat cos a cos amb la katana o sense armes em costava, malgrat que cada dia entrenava una o dues hores.

Després de la migdiada jo i el Joaq, el fantasma, ens vam dirigir cap a la ciutat. Cada cop que baixava em meravellava més del que podia oferir i descobria llocs o gent nova que em sorprenien.

Aquella tarda vaig optar per passar l’estona pel centre de la ciutat. Vaig menjar fins atipar-me i estava observant una parada d’objectes d’artesania al mig del mercat quan una noia amb cabells taronges i la roba dels sacerdots se’m va acostar.

—Escolta, ets el Bank oi? —va preguntar la noia, tot i que no va esperar resposta—. M’han demanat que digui a tots els membres de la divisió d’Exploració que es presentin al temple de la seva divisió.
—Ha passat res? —vaig preguntar, mentre el Joaq em posava cara de no saber res.
—Em sap greu —va ser l’únic que va dir la noia, va fer una lleugera reverència i va marxar caminant a pas lleuger.

Vaig arribar tan ràpid com vaig poder. Al entrar al petit temple de la divisió, tots els membres estaven entristits mirant a una persona estirada al centre de la sala. Un sacerdot amb cara de pomes agres, un home que vaig suposar que era de la divisió de medicina i uns quants civils també estaven presents.
—Què ha passat...? —vaig preguntar en veu baixa al Takeshi, un company de divisió.
—El mestre Xivarius —va respondre. El mestre Xivarius era un dels tres ancians que portaven la divisió—. Portava uns dies feble i es veu que li ha arribat l’hora.
Vaig recordar el poc que havia vist del mestre. M’havia ensenyat com fer un foc amb un bastó i un parell de fulles seques, m’havia ensenyat com reconèixer petjades de seixanta tipus diferents d’animals i m’havia fotut bronca per només recordar-ne quaranta-dos.

Després de la cerimònia pertinent, que es va allargar fins al vespre, tot eren cares llargues a la divisió. Com que jo també havia estat afectat, vaig decidir no tornar al món humà i fer sospitar als companys de pis. Em vaig quedar el vespre jugant als escacs amb el Joaq, un costum que li agradava ja que molts cops es queixava que al ser un fantasma no podia fer res en aquest món.

Aleshores van trucar a la porta.
—Amb permís —va dir una veu d’home vell.
—Endavant.
La porta es va obrir i va entrar el mestre Tanaka, un dels altres mestres que portaven la divisió.
—Mestre Tanaka, passi siusplau —vaig dir oferint-li un coixí i aixecant-me a preparar una tassa de te. Al cap d’uns minuts vaig servir el te i un parell de pastissets d’arròs que m’havien ensenyat a fer en un restaurant de Shinsei.
—Gràcies pel menjar —va dir amablement el vell Tanaka, tot i que només va beure una mica de te.
—Què necessita, mestre?
—Veuràs, amb la mort del mestre Xivarius, només quedem jo i el mestre Obi per guiar la divisió. Estarem molt ocupats i necessitem ajuda. Tu ets un dels millors així que he vingut a encomanar-te una missió de vital importància per la supervivència d’aquesta divisió.
—L’escolto mestre —vaig dir, menjant-me sense voler el seu pastisset. El vell va fer una arruga al front però la va dissimular.
—Després de la guerra quedem molt pocs en aquesta divisió i malgrat que intentem captar gent nova, nosaltres ja som vells i necessitem nous reclutes, però també gent amb experiència que us ensenyi —va fer una pausa per beure un glop de te—. Per això hem decidit encomanar-te una missió de vital importància. Tenim la sospita que hi va haver més supervivents a la guerra contra Drakkar, però com que no teníem efectius no ho hem pogut confirmar. Ahir ens va arribar una carta d’una antiga membre de la divisió desapareguda en batalla. Es diu Okame i pel que explica va ser empresonada per Drakkar. Ha aconseguit escapar després de dos anys a la presó i ens demana ajuda, però la persegueixen i ha de travessar tota l’illa per arribar a Shinsei.
—Així que hi va haver supervivents de la batalla que va destruir la divisió fa dos anys? —vaig preguntar.
—Si no és cap trampa, es veu que si. No teníem efectius per buscar-los.
—D’acord. Què he de fer?
—Emporta’t al Takeshi i al Bo. Us envio a tots tres a la ciutat neutral d’Endor. Allà està amagada de Drakkar, però no passarà gaire fins que la trobin. —en Tanaka em va passar un sobre—. Aquí hi han detalls de la vostra destinació i un dibuix de l’Okame. Agafa les teves pertinències i ves al port, ja he parlat amb el Takeshi i ara hi enviaré al Bo. Quan arribi marxeu en el vaixell amb provisions que us espera. Alguna pregunta?
—No, mestre Takeda.
En Takeda va somriure, va acabar-se el te i després d’acomiadar-se va marxar cap a la casa del Bo.

—Deu nidó! Per fi tens la teva primera missió Bank! —va exclamar el Joaq—. I una de perillosa a més!
—Sembles més excitat tu que jo —vaig fer broma mentre em posava l’armadura.
—Rescatar a una exploradora de les mans de l’enemic! Has tingut avantpassats que haguessin donat el que fos per una missió d’aquesta importància!
—Doncs anem! —vaig dir. Em vaig posar la katana a la cintura, l’arc i les fletxes a l’esquena i, sota la llum de la lluna, vaig arrencar a córrer lleugerament cap al port de shinsei, amb el Joaq flotant a la meva esquena.

Vam arribar a terra poc després que sortís el sol. Al desembarcar ens van proporcionar quatre cavalls i unes monedes i els tres vam sortir al galop cap a la ciutat neutral d’Endor. Eren dos dies de viatge a cavall i mentre galopàvem ningú parlava. Com que ens havíem passat el viatge en vaixell dormint, no havíem tingut ocasió encara per parlar de la missió.

Vam fer una pausa al migdia per deixar descansar els cavalls i per menjar alguna cosa. Vam parar en un rierol i, mentre els cavalls descansaven i bevien nosaltres vam fer un petit foc i vam menjar pa, formatge i unes fruites.
—Creieu que és una trampa? —va preguntar el Bo. El Bo era una mica grassonet i un pèl poruc, francament no se per què l’havien assignat a aquesta missió. L’únic que tenia de bo és que amb la seva ballesta casi igualava la meva perícia amb l’arc, fent-nos els dos tiradors més letals de la divisió.
—No ho crec —va contestar en Takeshi. Ell era alt i prim i el millor combatent cos a cos de la divisió. A més era un personatge molt carismàtic que podia convèncer a un pescador de convertir-se en peix—. Endor és la ciutat neutral, si algú de Drakkar intenta alguna cosa contra nosaltres els que en sortiran pitjor seran ells.
—A més no saben qui som ni quants —vaig afegir—. Si estan vigilant a l’Okame, tornar a Shinsei serà la part difícil.
—Un cop sortim d’Endor ens poden esperar i ras! —va fer el Takeshi, passant-se un dit pel coll. El Bo va tenir un calfred.
—No et preocupis Bo, som els millors exploradors per alguna cosa! —vaig dir, intentant animar-los.

Després de tot un dia galopant, vam muntar el campament i em va tocar la primera guàrdia. Quan els altres es van adormir, em vaig posar a parlar amb el Joaq.
—Com creus que acabarà això? —vaig preguntar-li.
—Crec que us en podreu sortir si feu servir el cap —va dir. Jo vaig assentir—. A més, no saben que pots fer servir màgia.
—Tens raó —em vaig mirar el palmell de la mà. Cada dia practicava i havia aconseguit coses molt impressionants amb la màgia, però els únics que ho sabien eren els tres mestres i em van aconsellar que no ho ensenyés als altres— Potser per això m’han triat a mi.

El dia següent també va transcórrer sense incidents. Al vespre vam arribar a Endor, una ciutat fortificada entre un bosc i un llac, amb muralles enormes. Després de passar pels guàrdies vam dirigir-nos a una taverna i vam llogar una habitació per passar la nit.

Al matí vam esmorzar i ens vam memoritzar la cara de l’Okame del dibuix que ens havien donat. Però no ens va fer falta.
—Nois, mireu això —va exclamar en Bo al sortir de la taverna.
A les mans portava un cartell acabat de penjar, amb un dibuix en blanc i negre d’una Okame molt més vella i demacrada que el dibuix que teníem nosaltres.
—Els de Drakkar l’estan buscant i han penjat cartells per Endor... —vaig observar—. Va, anem a l’ambaixada de Shinsei, a veure si ens poden dir alguna cosa.

Quan vam arribar a l’ambaixada, l’ambaixador ens va dir que no sabia res de l’Okame. La carta que ens havia enviat li havia portada un home que la coneixia, així l’Okame no s’arriscaria a entrar a la ciutat.
—Moltes gràcies —vam contestar.

—Què fem doncs? —va preguntar el Bo, un cop a fora de l’ambaixada.
—Jo he tingut una idea —va dir el Takeshi amb un somriure maliciós—. Ens trobem a la nit a la taverna!
I va marxar en pas lleuger.
—Takeshi! —vaig cridar-lo, exasperat. Però en Bo em va posar una mà a l’espatlla.
—No et preocupis, tornarà, deixa’l fer —va dir-me.
—Bah... en fi, hem de fer alguna cosa nosaltres també —vaig dir—. Jo aniré a veure aquest home, potser ens pot dir on és l’Okame.
—Sol? I si tot això de l’Okame és una trampa? —va exclamar el Bo.
—Home, tots aquets cartells han de voler dir alguna cosa —vaig sospirar—. A més, necessito que et quedis a l’ambaixada. Si per alguna raó l’Okame ve a Endor tu has de ser aquí, seria irònic que ens hagués de buscar ella a nosaltres.
—Ho entenc. Treballaré amb els de l’ambaixada a veure si aconsegueixo més pistes.
—Perfecte —vaig dir i vaig arrencar a córrer cap a la taverna, a agafar un cavall.

Era ja de nit quan el Bo va arribar a la taverna. Jo ja feia un parell d’hores que era allà i ja havia sopat.
—Bank! Ja ets aquí! —va exclamar, mentre s’asseia i la tavernera li portava una cuixa de pollastre.
—Si, acabo d’arribar —vaig dir—. Què has descobert?
—Res, l’Okame no ha vingut i malgrat que he preguntat a gent de la ciutat, ningú en sap res —va dir amb no gaire ànims—. I tu què?
—Ha tardat mitja vida en aparèixer —vaig explicar—. Al final he parlat amb aquell vell, li he ensenyat la carta i el dibuix i després de jurar que era de Shinsei m’ha dit que es troba en un petit poble rural a tres hores d’aquí. Com que s’havia fet tard i em tancaven les portes he tornat directament aquí en comptes d’anar-hi. Demà hauríem d’agafar els cavalls, recollir a l’Okame i marxar com més aviat millor.
—Ostres, hem tardat no res en trobar-la!
—Això sembla...
—I l’altre explorador on és? —va dir el Joaq.

Ostres merda.

—Per cert Bo, saps res del Takeshi? —vaig preguntar.
—Ostres, no en se res, pensava que ja havia arribat...

Així doncs ens vam disposar a esperar al Takeshi. El Bo i jo vam fer torns de dues hores de dormir per esperar-lo, però no va aparèixer.
 

Finalment, una hora abans que sortís el sol, va entrar per la porta, amb cara de son i cansat.
—Bo, ha arribat —vaig dir despertant-lo—. Takeshi on eres?!
—Nois, he descobert una cosa flipant —va dir mentre recuperava l’aire—. Els soldats de Drakkar han descobert on és l’Okame i demà tan bon punt obrin les portes de la ciutat aniran a buscar-la.
—Que? —va exclamar el Bo, mig adormit—. Si obriran les portes d’aquí a una hora!
—Ho sento, he tingut un contratemps per arribar —va excusar-se el Takeshi.
—Explica què ha passat —vaig dir, donant-li una banana de les nostres provisions perquè mengés alguna cosa.
—Doncs veuràs, sabeu que jo tinc molt d’èxit amb les dones.
—Si? —vaig preguntar.
—Suposo que si —va contestar-me el Bo.
—Doncs això, després d’unes quantes hores i un dinar caríssim, m’he fet amant de la dona de l’ambaixador de Drakkar —va dir—. I aquesta nit m’ha explicat que han trobat a l’Okame i que d’aquí unes hores hi aniran.
—T’has tirat a la dona d’un oficial de Drakkar? —va dir flipant el Bo.
—I per què no has tornat abans? —vaig exclamar.
—Es que la dona anava necessitada i clar, no podia marxar així com així... —va començar el Takeshi.
—Va esmorzeu —vaig tallar-lo—. I preparem els cavalls, hem d’arribar al poble abans que ells.

El Joaq observava l’escena divertit flotant sobre nostre.

Just quan van obrir les portes vam sortir galopant a tota velocitat. Vam estar dues hores per arribar-hi i no estàvem segurs que ens quedés molt de temps abans que arribessin els soldats.
—És aquesta casa —vaig dir i vaig trucar a la porta.
Una dona d’uns trenta anys amb un mocador al cap va obrir la porta.
—Si?
—Perdó, venim de Shinsei i busquem a aquesta persona —vaig dir, ensenyant el dibuix que teníem nosaltres.
—No em sona, vaig a preguntar al meu marit —va dir amb un somriure i va tancar la porta.
Vaig fer un gest amb el cap. El Bo va carregar la ballesta i el Takeshi va posar la mà a la katana. La dona va obrir la porta i darrere seu hi havia una dona apuntant-nos amb un arc.
—No m’agafareu sense lluitar! —va cridar.
—Esperi, esperi! —vaig cridar jo, aixecant les mans—. Som de Shinsei, hem vingut a buscar-la! Ens envia el mestre Takeda!
La dona va vacil·lar. Aleshores va baixar l’arc. L’Okame que va desaparèixer tenia trenta-cinc anys però l’Okame que teníem allà davant, malgrat tenir-ne trenta-set, n’aparentava casi cinquanta. El seu cabell vermell ara era gris, tenia la cara xuclada i es notava que havia perdut molt de pes.
—Tot el que envia la divisió d’Exploració son tres marrecs mal entrenats? —va dir l’Okame, que seguia apuntant-nos.
El Takeshi, amb el seu do de paraula, va explicar ràpidament i convincentment tot el que estava passant. La situació precària de la divisió d’Exploració i els soldats que la venien a buscar.
—Aleshores m’han trobat —va dir mentre baixava l’arc—. Doneu-me un moment per recollir les coses.
L’Okame va marxar i la dona que ens havia obert la porta va marxar amb ella, a ajudar-la amb les provisions. Nosaltres vam preparar els cavalls i, quan l’Okame va sortir, vam sortir al galop del poble. A les afores vam pujar a un turó i vam mirar cap al poble: els soldats de Drakkar ja havien arribat.
—No tenen cavalls en aquest llogaret —va comentar l’Okame—. No tardaran en descobrir el nostre rastre.

Vam estar hores galopant, fins que el cavall del Bo va caure a terra. Estaven morts d’esgotament.
—Ens queda un dia i mig de camí fins a la costa —vaig dir—. No hi arribarem sense descans.
—Però ens persegueixen! —va cridar el Bo—. Són una vintena d’homes a cavall, si ens troben s’ha acabat! Hem de seguir!
—El teu cavall està mort de cansament nano —va dir l’Okame—. I si veuen que hem abandonat els cavalls encara ens perseguiran amb més ganes.
—I si ens separem? —va comentar el Takeshi.
—Encara pitjor —va dir l’Okame—. Vosaltres tres encara podríeu lluitar, però jo no estic en condicions.
Es van posar a parlar sobre quin pla seria el millor. Jo en canvi em vaig quedar pensant. Ells no sabien que jo podia fer màgia. Potser guanyar vint homes no, però espantar-los o almenys fer-los desistir de la seva busca si que ho podria aconseguir.
Vaig mirar al Joaq, que estava flotant al meu costat.
—Bank, no —va dir-me mirant-me amb mala cara.
—Gent —vaig començar—. Seguiu vosaltres a peu. Jo m’enduré els cavalls i els despistaré.
—Estàs boig Bank? —va dir el Takeshi—. No deixaré que et sacrifiquis per culpa nostra.
—No tinc intenció de morir.
—En Takeshi té raó Bank, hi ha d’haver una millor manera —va comentar el Bo.
—Mestra Okame, si aneu a peu podeu esborrar el vostre rastre, no? —vaig preguntar, mirant-la fixament.
Ella va assentir, tot i que no li agradava la idea.
—Doncs ja està —vaig concloure—. Hem estat discutint massa estona. A peu tardareu tres o quatre dies, però teniu provisions de sobres. Borreu el rastre, jo m’emportaré els cavalls i em seguiran a mi. Tant si em troben com si no, no sabran quan ens hem separat i vosaltres ja estareu segurs.
Els nois van remugar, però l’Okame va baixar del cavall i va agafar la seva bossa. Els nois la van imitar i jo em vaig emportar els cavalls, separant-me d’ells.
—Espero que no t’equivoquis, Bank —va dir-me el fantasma Joaq.

Era de nit quan vaig acampar. Estava mort de cansament, ja que amb prou feines havia dormit dues hores i portava tot el dia a cavall. Com que tenia quatre cavalls per mi sol, no es cansaven tant, però es notava que ells també estaven a punt de caure.

—Estan dues hores enrere —va dir-me el Joaq, que va aparèixer flotant davant meu. L’havia enviat a espiar als perseguidors a veure si realment m’havien seguit. El pla havia estat un èxit.
—Ens han guanyat terreny —vaig dir, amargat—. Vull dormir.
—Et despertaré si s’acosten massa —el Joaq se’n va anar flotant en direcció als perseguidors.

La llum del sol em va despertar. Devia haver dormit vuit hores bones. Per sorpresa, tant jo com els cavalls estaven vius i descansats. Vaig menjar-me un parell de bananes i va aparèixer el Joaq.
—Què hi ha, bola de fum? —vaig dir a mode de salutació.
—Estaven tan o més cansats que tu —va dir-me—. Han acampat a una hora d’aquí, per això no t’he despertat. Ara es comencen a despertar, així que et recomano tornar a la persecució.
—Doncs apa, anem-hi.

El dia va passar molt monòton. Boscos, prats, més boscos, un prat enorme... com que tenia quatre cavalls frescos, anava canviant i a la tarda ja havia guanyat força terreny.
—Encara arribarem abans que l’Okame —vaig dir fent broma al Joaq.
—Es deu conèixer l’illa com el palmell de la mà, segur que han llogat cavalls en algun poble.
—Segurament.

Però aquella nit la sort em va abandonar. Mentre galopava per un bosc, un cavall es va torçar una cama. Incapaç de caminar, es retorçava de dolor i espantava als altres cavalls, a part que cridava l’atenció dels soldats i d’animals perillosos per igual. Així que no vaig tenir més remei que sacrificar-lo. Gràcies al Joaq, que en vida va ser un siux i coneixia molt bé la cria de cavalls, vaig matar-lo sense dolor.
—No havia matat mai res —vaig dir amb ganes de vomitar, netejant la katana.
—Doncs prepara’t, perquè els soldats no et deixaran dormir aquesta nit, ara que saben que has perdut un cavall i que et falta mig dia per arribar a la costa.
—Buf... —em vaig quedar pensant—. Doncs s’ha acabat. Ha arribat l’hora de lluitar.
Amb l’ajuda del Joaq, vam arribar a un turó amb una cara de roca a un costat. Quan els soldats passessin per allà tindria l’element sorpresa i el terreny elevat al meu favor. Amb l’hora que quedava fins que arribessin vaig amagar els cavalls més endavant i vaig preparar una trampa rudimentària amb una corda.

—Ja son aquí —vaig dir quan vaig sentir el soroll de cavalls galopant. Em vaig ajupir a sobre del turó i vaig esperar que el Joaq em digués quan passaven per la trampa.
—Ara! —va cridar.
Aleshores vaig llançar una roca enorme del turó. La roca anava lligada a la corda, que es va estirar just per on passaven els genets, fent entrebancar els cavalls i amuntegant uns deu soldats i els seus cavalls uns damunt dels altres. Els altres deu van poder frenar a temps.
Però no els vaig donar temps per assimilar el que passava. Vaig apuntar al centre dels genets caiguts i vaig disparar una fletxa. Aleshores, tal com m’havia entrenat, em vaig concentrar en la fletxa i la vaig fer explotar, escampant una pluja d’estelles esmolades que van clavar-se als soldats enemics. Entre crits de dolor no vaig distingir quants soldats acabava de matar.

Els soldats que quedaven a cavall em van veure i van començar a rodejar el turó per venir-me a sorprendre. Mentre el rodejaven, vaig matar-ne dos amb l’arc i ferir-ne un altre, que es va quedar al terra cridant de dolor amb una fletxa clavada a l’espatlla. Quan els altres set van pujar pel turó, vaig usar altre cop la màgia. Aquest cop, vaig fer créixer lianes del terra que van enredar els peus dels cavalls, fent caure als seus genets. Un va caure per la cara de roca, trencant-se el cap al xocar contra el terra. A més, mentre els soldats s’incorporaven o es treien els cavalls de sobre, vaig poder-ne matar dos més amb les fletxes.
Els quatre que quedaven van carregar contra mi. La màgia ja m’havia cansat molt, però vaig aferrar-me tot el que vaig poder a l’última gota de màgia que tenia i vaig disparar una fletxa, fent-la explotar amb la pluja d’estelles com abans, convertint als quatre soldats que quedaven en cactus.

—Uff... —vaig dir, deixant-me caure de genolls.
Ho he fet? He matat vint homes jo sol?
Abans que pogués trobar una resposta, un dels homes-cactus que donava per mort es va aixecar tot ensangonat i es va llançar contra mi, tirant-me pel penya-segat. Per sort mentre quèiem vaig poder posar-me a sobre seu i la pitjor part de l’impacte se la va emportar ell, que va morir. Jo en canvi, em vaig trencar el braç esquerre.
—Merda! —vaig cridar.
—Bank compte! En queda un de viu! —va cridar-me el Joaq.

Amb la visió borrosa vaig veure que un dels homes que havia fet caure del cavall amb la trampa havia aconseguit escapar. Portava una armadura més elaborada que la dels altres, per això les meves estelles de fusta no l’havien matat.
Quan va sortir de sota del seu cavall, em va mirar amb cara de ràbia i va desembeinar l’espasa.

Em vaig incorporar com vaig poder. Aleshores va ser quan vaig notar que el braç esquerre no em responia.
No puc fer servir l’arc amb només una mà.
Així doncs el vaig llençar i vaig desembeinar la katana.
—Bank fuig! Aquest tio és l’oficial i tu no ets gaire bo amb l’espasa! —em cridava el Joaq, fent voltes a sobre meu.
—Calla bombeta fusa —vaig escopir-li, però sabia que el Joaq tenia raó.
—Què dius? —va cridar-me l’oficial, que tenia mitja cara ensangonada. Portava una espasa d’un metre a la mà dreta i semblava que tingués moltes ganes de fer-la servir—. Has matat a molts dels meus homes i saps fer servir màgia. No se qui ets però els meus superiors s’hauran de conformar amb el teu cadàver.
—Hey, mira... no ho podem parlar?
—No hi ha res a parlar! —i es va abalançar sobre mi amb l’espasa enlaire. Vaig intentar parar-la amb la katana, però la força del cop em va fer recular un parell de metres.
Va seguir atacant-me, però jo només podia recular. Aquell monstre tenia més força, més energia i més tècnica que jo. Encara que hagués estat al meu màxim de capacitats no crec que el pogués guanyar en combat cos a cos.

Amb una successió ràpida, em va fer una ferida a la cama dreta i vaig caure al terra. Es va plantar davant meu, va agafar l’espasa amb les dues mans i va fer un crit de guerra mentre baixava l’espasa cap a mi...

—Bank! —vaig sentir que cridava el Joaq...

...potser va ser les ganes de viure, potser va ser un poder adormit dins meu o potser va ser a causa de la banana que m’havia menjat per dinar...

Just quan va baixar l’espasa, vaig trobar una espurna de força i de màgia dins meu, em vaig aferrar a allò i vaig fotre un cop amb la punta de l’espasa a l’armadura del seu pit.

Aquell atac, que després vaig anomenar Martell de Fúria del Bosc, va trencar l’armadura del meu rival, tots els ossos que hi havia a sota i el va enviar volant pels aires, desapareixent entre els arbres.

—Per tots els Déus coneguts i per conèixer, Bank, has guanyat! —va cridar el Joaq.
—Ah... ajuda’m una mica fantasma...
El Joaq se’m va quedar mirant.
—Saps que no puc oi?
—Ves a cagar... —vaig dir amb un somriure. Vaig arrencar un tros de la capa d’un soldat que hi havia mort al meu costat i em vaig fer un nus a la cama, tot i que amb un braç em va costar bastant.
Després, fent servir la beina de la katana com una crossa vaig anar amb dificultats cap als cavalls. Un cop vaig poder muntar-ne un, em vaig deixar portar... amb una mica de sort, demà al matí arribaria al vaixell que em portaria a Shinsei...





Em vaig despertar en un llit. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar en una casa típica japonesa. El Joaq va aparèixer de sobte a sobre meu.
—Bank! Per fi estàs despert!
—Joaq... què...?
—Ostres, estàs despert! —una infermera baixeta i molt mona va entrar corrents. Devia estar a la divisió mèdica—. Descansa, tens un braç i una costella trencats, a part d’un tall a la cama que ja està casi sanat i una bona col·lecció de blaus per tot arreu.
—Qui...? Quan...? —jo encara estava desorientat.
—Tranquil, descansa —va dir-me la infermera—. Aviat vindrà algú per donar-te respostes.
Vaig assentir i la infermera va marxar. Però aleshores vaig mirar al Joaq i vaig dir:
—Què ha passat?
—Vas arribar al vaixell mig mort —va explicar el fantasma—. Feia unes hores que l’Okame i els altres hi havien arribat i estaven discutint amb el capità perquè et volien esperar. Quan et van veure et van portar fins a Shinsei i has estat quatre dies desmaiat.
Quatre dies...
Vaig assentir lentament i vaig tornar a dormir.


Dos dies després em van deixar sortir de l’hospital. Havia de portar el braç embenat i al respirar la costella em feia mal, però ja no sentia el tall de la cama. Vaig passejar una estona fins a la meva divisió. Allà m’esperava el Takeshi i el Bo.
—Bank! Per fi estàs despert! —va dir el Bo quan em va veure.
—Ostres! —va exclamar el Takeshi—. Ens has d’explicar tot el que ha passat!
—Si hi tant —vaig dir, sense massa ganes de fer altra cosa que no fos descansar.
—Però abans els mestres t’han convocat al despatx del capità —va dir el Takeshi.
—Si ara hi vaig —vaig dir, encara amb més ganes de marxar.
Però aleshores van venir tots els altres de la divisió. Em van fer preguntes de tot tipus i per tots costats i jo em tocava el collaret amb ganes de desaparèixer d’aquest món. Aleshores va aparèixer l’Okame.
—Deixeu-lo tranquil, que acaba de sortir de l’hospital!
GRÀCIES!
—Vine, Bank —va dir-me.
Els dos vam anar cap al despatx del capità, que era on els mestres prenien les decisions. Allà hi havia el mestre Takeda, el mestre Obi i una cadira buida que va ocupar l’Okame.
—Bé, Bank —va dir el mestre Obi—. Has complert la missió que et vam encomanar.
—Has rescatat a la mestra Okame i a sobre has pogut despistar a una vintena dels millors homes de Drakkar —va afegir el mestre Tanaka.
—Perdó mestre Tanaka —vaig tallar—. No he rescatat a la mestra Okame tot sol, en Bo i en Takeshi van fer molt o més que jo. I en quant als homes, no els he despistat, estaven tots morts o malferits.
—Dius la veritat? —va dir el mestre Obi.
—Les ferides que tenia se les va haver de fer d’alguna manera —va comentar l’Okane—. A més, m’heu dit que sap fer màgia, és possible.
—Bé, doncs aquí tens la teva recompensa —va dir-me el mestre Tanaka, mentre em passava un rotlle de paper i una bossa amb monedes—. Una paga extra i un certificat d’Explorador de Shinsei. Ara podràs anar a explorar pel teu compte i les teves accions beneficiaran o perjudicaran a la nostra divisió, ja que actues oficialment en nom nostre.
—Moltes gràcies mestres —vaig dir, satisfet—. Si no hi ha res més, em retiro.
Van assentir i em vaig retirar cap a la caseta de la divisió.

Un cop allà, vaig mirar el collaret. Potser era hora de tornar a casa, després de dues setmanes d’aventures.