[Rol] Odisea cap a la llum
Publicat: 24 abr. 2017, 12:09
-I amb això la reunió acaba. Ja hem tractat tot els temes.-el cavaller que abans, després de la meva aparició, s'havia presentat com a Deacon ja s'aixecava dels seient per donar pas l'acte de la reunió i una mena de ritual estrany que tothom entonava mentres jo l'intentava repetir amb tota la meva bona fe.
"Per Drakkar, la nostre pàtria, vetllarem. Per Drakkar, la nostre vida, morirem. I per Drakkar matarem!"
Dit això tothom es va aixecar dels seus seients i van començar a treure les seves pedres màgiques per teletransportar-se de volta al lloc on estaven. Un home amb una barba força crescuda se'm acostà i em va fer guardar la meva pedra abans de que marxés. Em va mirar de dalt abaix com si m'estigués inspeccionant. Al acabar em va dirigir una mirada, va somriure i em va fer dos cops durs a les espatlles, però sense cap mala intenció.
Els meus ulls marrons van reaccionar al seu gest afectuós tornant-se blaus per uns instants. Una sensació familiar va envair el meu cos arribant, fins i tot, a les meves extremitats. Per primer cop tenia les puntes dels dits càlides. Una calidesa que només havia aparegut amb el petó d'aquella noia. Havia de ser una sensació igual d'agradable perquè em fes retornar la calidesa que un dia vaig perdre al començar a carregar les vides de tantes persones sobre les meves espatlles.
L'home encara somreia i ara es gratava el cap.
-Pel que has dit heu de ser vosaltres! -el meu cos es va agitar amb les seves paraules.
-Com? -vaig fer una mueca de dubte.
-Jo et recordo -sorpresivament deia el Tenebris -Cada certs esdeveniments hi havien records que tornaven a la seva ment, però cap confirmava que fóssim germans.-Recordo haver jugat amb tu quan era humà.
L'home volia saber que més recordava.
-Continua siusplau!- deia alegrament. Semblava feliç per les paraules de la fulla negra.
-Una casa de camp. Tu al meu davant... tens uns quants anys menys i també uns quilos menys-l'home va tossir avergonyit.- Porto un escut de fusta a les mans... les mans són petites i...-en Tenebris feia esforços per recordar més.
-Que més? Pots recordar alguna cosa més?
-No... no puc fer-ho... argh!
-Esta bé, no intentis recordar més et podria fer mal el cap.-deia complagut.
Un moment. Per què acabava d'assumir que en Tenebris tenia sensacions humanes? D'entrada ningú donava per sentat això. Era evident que aquest home coneix a en Tenebris des de la seva forma humana i potser també sap com va passar a ser una espasa. Abans de que jo preguntés es va començar a presentar.
-Em dic Viktoras, us diu res el nom?-cap de nosaltres deia res i finalment vaig dissentir amb el cap.
-Vaja... realment les vostres memòries van ser fracturades durant l'accident -quin accident? Podia notar com en Tenebris i jo varem fer aquesta pregunta al uníson en els nostres caps.
-Vosaltres dos sou germans, ho sabeu no?
-No del tot vaig dir, un home de -em vaig aturar en sec. No podia dir que en Rob, un soldat d'inteligencia de Shinsei havia plantejat aquella teoria. Era impensable que en aquella sala plena de cavallers de Drakkar pogués dir que havia parlat amb un home de Shinsei sense haver-li donat descans.
-Un home d'Endor, -em vaig retractar.- un científic de les ciències del món, ens va explicar sobre aquesta possibilitat. Que l'espasa és en realitat un contenidor per l'ànima d'en Tenebris i que només jo la puc despertar perquè ens lliga un vincle molt gran.
-Quina teoría més encertada!-va picar amb el puny dret al palmell esquerra. -És exactament així. L'espasa on està tencat el Tenebris és una espasa demoníaca, té un dimoni dins, ehem, tenía...
-Com que tenia? Que va pasar amb aquest dimoni?
-Actualment viu al teu cos orgànic si es que no està mort... -va dir amb boca de pinyó.
-QUÈEEEEEE?!- La sorpresa va ser majúscula per nosaltres dos. Acabàvem de descobrir moltíssimes coses sobre el nostre pasat, però el que més ens emocionaba era poguer recuperar el cos. No sabía perquè, però tenia un desig ardent de tornar a veure al meu germà que no recordava. Moltes emocions estaven despertant dins meu.
-Llavors significa que puc recuperar el meu cos?-preguntà engrescat el meu germà.
-Sí, però necessiteu sotmetre els dos cosos a les esferes blanca i negra. Aquestes dues esferes van ser creades pels deus de Tadaima. La llegenda relata que qui tingui aquestes dues esferes alhora podrà traspassar ànimes humanes a cossos.
Òbviament això és la llegenda i la realitat és que no totes les ànimes i tots els cosos són compatibles. A demés que hi han altres llegendes per aquestes esferes...
Un raig em va travessar el cap.
-La bola del Rob!-vaig dir saltant i amb lluentor a les pupiles.
-Com? -pel Viktoras parlava un altre idioma.
-Es clar! La bola del Rob! -va exclamar també amb la mateixa força en Tenebris.
En Rob Guerrero, que ja era tinent pero nosaltres encara no ho sabíem, havia robat una esfera blanca i lluminosa del soterrani secret de la biblioteca. Era la clau per què en Tenebris tornés a la normalitat i nosaltres l'havíem deixat escapar tan fàcilment. Era hora d'actuar.
-Viktoras! Em d'anar a Shinsei! -en Tenebris i jo ho varem exclamar alhora.
A en Viktoras se li va encongir el cor com si hagués recordat alguna cosa al veure'ns tan units.
-Som-hi! -va dir amb un gran somriure.
"Per Drakkar, la nostre pàtria, vetllarem. Per Drakkar, la nostre vida, morirem. I per Drakkar matarem!"
Dit això tothom es va aixecar dels seus seients i van començar a treure les seves pedres màgiques per teletransportar-se de volta al lloc on estaven. Un home amb una barba força crescuda se'm acostà i em va fer guardar la meva pedra abans de que marxés. Em va mirar de dalt abaix com si m'estigués inspeccionant. Al acabar em va dirigir una mirada, va somriure i em va fer dos cops durs a les espatlles, però sense cap mala intenció.
Els meus ulls marrons van reaccionar al seu gest afectuós tornant-se blaus per uns instants. Una sensació familiar va envair el meu cos arribant, fins i tot, a les meves extremitats. Per primer cop tenia les puntes dels dits càlides. Una calidesa que només havia aparegut amb el petó d'aquella noia. Havia de ser una sensació igual d'agradable perquè em fes retornar la calidesa que un dia vaig perdre al començar a carregar les vides de tantes persones sobre les meves espatlles.
L'home encara somreia i ara es gratava el cap.
-Pel que has dit heu de ser vosaltres! -el meu cos es va agitar amb les seves paraules.
-Com? -vaig fer una mueca de dubte.
-Jo et recordo -sorpresivament deia el Tenebris -Cada certs esdeveniments hi havien records que tornaven a la seva ment, però cap confirmava que fóssim germans.-Recordo haver jugat amb tu quan era humà.
L'home volia saber que més recordava.
-Continua siusplau!- deia alegrament. Semblava feliç per les paraules de la fulla negra.
-Una casa de camp. Tu al meu davant... tens uns quants anys menys i també uns quilos menys-l'home va tossir avergonyit.- Porto un escut de fusta a les mans... les mans són petites i...-en Tenebris feia esforços per recordar més.
-Que més? Pots recordar alguna cosa més?
-No... no puc fer-ho... argh!
-Esta bé, no intentis recordar més et podria fer mal el cap.-deia complagut.
Un moment. Per què acabava d'assumir que en Tenebris tenia sensacions humanes? D'entrada ningú donava per sentat això. Era evident que aquest home coneix a en Tenebris des de la seva forma humana i potser també sap com va passar a ser una espasa. Abans de que jo preguntés es va començar a presentar.
-Em dic Viktoras, us diu res el nom?-cap de nosaltres deia res i finalment vaig dissentir amb el cap.
-Vaja... realment les vostres memòries van ser fracturades durant l'accident -quin accident? Podia notar com en Tenebris i jo varem fer aquesta pregunta al uníson en els nostres caps.
-Vosaltres dos sou germans, ho sabeu no?
-No del tot vaig dir, un home de -em vaig aturar en sec. No podia dir que en Rob, un soldat d'inteligencia de Shinsei havia plantejat aquella teoria. Era impensable que en aquella sala plena de cavallers de Drakkar pogués dir que havia parlat amb un home de Shinsei sense haver-li donat descans.
-Un home d'Endor, -em vaig retractar.- un científic de les ciències del món, ens va explicar sobre aquesta possibilitat. Que l'espasa és en realitat un contenidor per l'ànima d'en Tenebris i que només jo la puc despertar perquè ens lliga un vincle molt gran.
-Quina teoría més encertada!-va picar amb el puny dret al palmell esquerra. -És exactament així. L'espasa on està tencat el Tenebris és una espasa demoníaca, té un dimoni dins, ehem, tenía...
-Com que tenia? Que va pasar amb aquest dimoni?
-Actualment viu al teu cos orgànic si es que no està mort... -va dir amb boca de pinyó.
-QUÈEEEEEE?!- La sorpresa va ser majúscula per nosaltres dos. Acabàvem de descobrir moltíssimes coses sobre el nostre pasat, però el que més ens emocionaba era poguer recuperar el cos. No sabía perquè, però tenia un desig ardent de tornar a veure al meu germà que no recordava. Moltes emocions estaven despertant dins meu.
-Llavors significa que puc recuperar el meu cos?-preguntà engrescat el meu germà.
-Sí, però necessiteu sotmetre els dos cosos a les esferes blanca i negra. Aquestes dues esferes van ser creades pels deus de Tadaima. La llegenda relata que qui tingui aquestes dues esferes alhora podrà traspassar ànimes humanes a cossos.
Òbviament això és la llegenda i la realitat és que no totes les ànimes i tots els cosos són compatibles. A demés que hi han altres llegendes per aquestes esferes...
Un raig em va travessar el cap.
-La bola del Rob!-vaig dir saltant i amb lluentor a les pupiles.
-Com? -pel Viktoras parlava un altre idioma.
-Es clar! La bola del Rob! -va exclamar també amb la mateixa força en Tenebris.
En Rob Guerrero, que ja era tinent pero nosaltres encara no ho sabíem, havia robat una esfera blanca i lluminosa del soterrani secret de la biblioteca. Era la clau per què en Tenebris tornés a la normalitat i nosaltres l'havíem deixat escapar tan fàcilment. Era hora d'actuar.
-Viktoras! Em d'anar a Shinsei! -en Tenebris i jo ho varem exclamar alhora.
A en Viktoras se li va encongir el cor com si hagués recordat alguna cosa al veure'ns tan units.
-Som-hi! -va dir amb un gran somriure.