[Rol] {Diabòliques Flames}
Publicat: 03 abr. 2017, 20:33
Dolça nit, el diabòlic so dels corbs envaeix els carrers, fent així ressonar les meves passes en el buit.
Sola amb la claror de la lluna. Fa fred, l'hivern s'apropa, silenciós com sempre.
Es difícil respirar, que passa? Per què no puc moure'm? Els meus ulls s'enfoquen en una eterna foscor que no troba la seva llum.
Si l'enemic creu que entraré en pànic, per això, esta molt equivocat, no em fa por morir. Tampoc sé com o on moriré. Jo crec que tenim por a causa que pensem que no em viscut lo suficient o simplement el fet de morir.
-Veig que no tens temor.- va amenaçar una veu que em era molt familiar.
-Per què tindria que tindre? Mors i te'n vas, vale i que? Deixes de existir punt.
-És absurd no tindre por d'alguna cosa. L'ésser humà va néixer així.
-No ho és. Les persones podem opinar diferent, algunes en tenen i d’altres no. Ja n'estic farta d'aquest joc. Allibera'm Alaxus.
-Que ingènua que ets. No soc ell. "Llavors qui ets?" Et preguntaràs. Ups, que maleducat que soc.
Lucifer Arcademus.
-Lucifer Arcademus- vaig fer eco.
-Segur que ell no t'ha explicat qui soc, que cruel de la seva part.
-Ell?
-Ja ho descobriràs. Tot al seu temps.
-Ell qui? Tinc tot el dret de saber-ho ara.- vaig insistir.
-Em pots dir qui és "ell"?
-El cas es que ell és...
-És...
- No t’impacientis criatura com he dit abans, per si no m’has escoltat, tot al seu temps. Però no seré dolent i et diré per lo menos que hi pinto dins del teu poder.
>>Soc el creador i amo de les teves diabòliques flames, no em busques prou dins teu. Soc el l’altra part del teu poder. La "part dolenta"- va dir en to de burla- la millor part. – va dir malèficament.- Crec que ja he parlat de més.
La part dolenta del meu poder? O sigui que en Alaxus té una part dolenta, ell?
No sé però vaig començar a tremolar.
-En fi. Saps l'origen de les teves marques?- em va preguntar ignorant els meus gestos.
-Com saps que tinc marques?
-Formo part del teu poder, ho sé tot de tu. Recorda que estic dins teu.- clar té sentit, ell és en Alaxus.
-Una malparida me les va fer.
-Això és lo que tu recordes, un record artificial. Però les teves marques són degudes a....
Plaf! La meva galta es sent adolorida. Cop darrere cop, fins que em vaig cansar.
-Tros d’imbecil com no paris amb les bufetades dels collons, et penso ficar la teva preciosa mà per el cul. – les primeres paraules que van sortir dels meus llavis solament en despertar.
-Ooh! Es viva!- vaig obrir els ulls i vaig trobar a una persona de cabells verds i ulls grisos tirant a blanc.- Gracies per ser tan comprensiva.
-Perdo per ser tan ruda. Quant porto dormint?
-Tres dies. Et vaig trobar inconscient al mig del carrer, t’he portat a la teva cambra. Em començava a preocupar, per això t’he pegat.
-Tres...dies dormint?
-Si es lo que he dit.
De cop els records havien tornat a mi com una punyalada. Jo i el meu poder, tots dos sols dins el meu cap. Tot ballava al meu voltant. Va deixar anar un crit mut que va emplenar tota l’habitació.
Darrere aquest, vaig escoltar com les passes de moltes persones veien a veure lo que era aquella emoció de por. Passos que em feien embogir. Les meves pupiles van iniciar una carrera per els meus ulls d’una forma bestial.
-He tornat! M’has trobat a faltar?
-Lucifer?
-Tros d’ase, qui més a de ser, que no sigui jo!
-Kobato et trobes bé?- vaig mirar endavant. Hi havia moltes cares que no podia recordar.
-Dis-li que si. Ha sigut un mareig.
-Si, solament ha sigut un mareig.
-Uff. Me’n alegro molt, em començava a preocupar.
Vaig ficar cara de no saber.
-Les marques que tens a les mans.- que acaba de dir??!!
Vaig dirigir la meva mirada lentament amb terror a les meves extremitats, eren destapades.
-On son els meus guants?ON ESTAN?!
-Allí al damunt- va senyalar el moble.
Vaig em vaig precipitar cap a ells.
-No seus acudeixi treure-me’ ls mai més. Aquestes mans son símbol de humiliació.
-Ho sento, ha sigut culpa meva.
Sense saber el drac va parlar deixant-me, deixant-los desconcertats.
-Ha arribat l’hora.- dit això va dirigir el meu cos fora d’aquell edifici.
Espera un moment. No hauria de ser a l’inversa, per què estic deixant que em controli? Ja n’estic farta que tothom ho faci. Quan ell va notar que ja no era la seva titella obedient i estúpida, va agafar la meva anima a la força, prenent-me-la de les mans. Lluitava amb ell per a que me la tornes, ho vaig aconseguir, per encara ell persistia.
El meu cos es va moure inconscientment, i no era el drac. Vaig treure la daga, acte seguit el guant de la mà esquerra. Feia lluir la llum d’aquesta sobre la meva mà. Notava com en Lucifer neguitejava, les paraules que vaig pronunciar junt a la daga dins les marques, el van calmar, fent-lo així silenciós.
Que freda que esta l’aigua pintada de color carmesí, per la meva ferida.
Amb un tros de tela del meu pantaló vaig pararla sang.
-Com t’agrada estar sola- la seva veu una altra vegada ressonava dins meu. No. Ara és més dolça.
-Es lo que hi ha, en ser tímida.- mentira.
-Que t’ha passat a la mà?- era una pregunta absurda per què ho sabia de sobres.
-Em prens el pèl? Alaxus ets el meu poder, ho saps tot de mi.
-No puc interferir en els records tancats. Així que no es absurda la pregunta.
-Me tallat.- vaig dir secament.
>>Per cert Alaxus des de aquella vegada en la cova no he tornat a veure la teva forma real. Et puc veure?- vaig dir suaviçant l'ambient que havia fet incomode.
-Ja saps que fer.- vaig assentir amb el cap.
És un procés en el qual haig de fer rajar sang amb foc sobre la daga, llavors aquesta li sortiran uns símbols que hagin aparegut tots, es clava ràpidament la arma blanca al terra, aquesta tècnica també es pot fer a través del aire, però canvia algunes coses.
Un drac esvelt, de color escarlata, s’alçava davant meu. Desafiant amb la mirada, però tranquil•litzant amb els gestos. Va bramar, com dient “ja hi soc”.
Vaig apropar-me a ell amb intencions d’acariciar-lo però ell ho va rebutjar baixant el cap i impulsant-me cap a d’alt fent-me aterriçar sobre ell. Quan vaig besar la seva pell, vaig estendre els meus braços en busca d’un refugi.
-Ets molt càlid. M’agrada molt.
Va somriure, fent que les flors s’obrissin i els pardals cantar.
-Puc fer-te una pregunta una mica estúpida?
-Les teves preguntes no son estúpides (solament a vegades).- això va arrancar una rialla per part meva.
-Per què entre tots els humans que habiten en la terra, em vas triar a mi?
-No tots el humans tenen el que tu tens. De fet tens un poder molt especial dins teu solament l’has de treure fora, i per aquesta raó ets aquí.
Un somriure va ser regalat al cel una altra vegada.
-Llavors ensenya’m com fer-ho.
Sola amb la claror de la lluna. Fa fred, l'hivern s'apropa, silenciós com sempre.
Es difícil respirar, que passa? Per què no puc moure'm? Els meus ulls s'enfoquen en una eterna foscor que no troba la seva llum.
Si l'enemic creu que entraré en pànic, per això, esta molt equivocat, no em fa por morir. Tampoc sé com o on moriré. Jo crec que tenim por a causa que pensem que no em viscut lo suficient o simplement el fet de morir.
-Veig que no tens temor.- va amenaçar una veu que em era molt familiar.
-Per què tindria que tindre? Mors i te'n vas, vale i que? Deixes de existir punt.
-És absurd no tindre por d'alguna cosa. L'ésser humà va néixer així.
-No ho és. Les persones podem opinar diferent, algunes en tenen i d’altres no. Ja n'estic farta d'aquest joc. Allibera'm Alaxus.
-Que ingènua que ets. No soc ell. "Llavors qui ets?" Et preguntaràs. Ups, que maleducat que soc.
Lucifer Arcademus.
-Lucifer Arcademus- vaig fer eco.
-Segur que ell no t'ha explicat qui soc, que cruel de la seva part.
-Ell?
-Ja ho descobriràs. Tot al seu temps.
-Ell qui? Tinc tot el dret de saber-ho ara.- vaig insistir.
-Em pots dir qui és "ell"?
-El cas es que ell és...
-És...
- No t’impacientis criatura com he dit abans, per si no m’has escoltat, tot al seu temps. Però no seré dolent i et diré per lo menos que hi pinto dins del teu poder.
>>Soc el creador i amo de les teves diabòliques flames, no em busques prou dins teu. Soc el l’altra part del teu poder. La "part dolenta"- va dir en to de burla- la millor part. – va dir malèficament.- Crec que ja he parlat de més.
La part dolenta del meu poder? O sigui que en Alaxus té una part dolenta, ell?
No sé però vaig començar a tremolar.
-En fi. Saps l'origen de les teves marques?- em va preguntar ignorant els meus gestos.
-Com saps que tinc marques?
-Formo part del teu poder, ho sé tot de tu. Recorda que estic dins teu.- clar té sentit, ell és en Alaxus.
-Una malparida me les va fer.
-Això és lo que tu recordes, un record artificial. Però les teves marques són degudes a....
Plaf! La meva galta es sent adolorida. Cop darrere cop, fins que em vaig cansar.
-Tros d’imbecil com no paris amb les bufetades dels collons, et penso ficar la teva preciosa mà per el cul. – les primeres paraules que van sortir dels meus llavis solament en despertar.
-Ooh! Es viva!- vaig obrir els ulls i vaig trobar a una persona de cabells verds i ulls grisos tirant a blanc.- Gracies per ser tan comprensiva.
-Perdo per ser tan ruda. Quant porto dormint?
-Tres dies. Et vaig trobar inconscient al mig del carrer, t’he portat a la teva cambra. Em començava a preocupar, per això t’he pegat.
-Tres...dies dormint?
-Si es lo que he dit.
De cop els records havien tornat a mi com una punyalada. Jo i el meu poder, tots dos sols dins el meu cap. Tot ballava al meu voltant. Va deixar anar un crit mut que va emplenar tota l’habitació.
Darrere aquest, vaig escoltar com les passes de moltes persones veien a veure lo que era aquella emoció de por. Passos que em feien embogir. Les meves pupiles van iniciar una carrera per els meus ulls d’una forma bestial.
-He tornat! M’has trobat a faltar?
-Lucifer?
-Tros d’ase, qui més a de ser, que no sigui jo!
-Kobato et trobes bé?- vaig mirar endavant. Hi havia moltes cares que no podia recordar.
-Dis-li que si. Ha sigut un mareig.
-Si, solament ha sigut un mareig.
-Uff. Me’n alegro molt, em començava a preocupar.
Vaig ficar cara de no saber.
-Les marques que tens a les mans.- que acaba de dir??!!
Vaig dirigir la meva mirada lentament amb terror a les meves extremitats, eren destapades.
-On son els meus guants?ON ESTAN?!
-Allí al damunt- va senyalar el moble.
Vaig em vaig precipitar cap a ells.
-No seus acudeixi treure-me’ ls mai més. Aquestes mans son símbol de humiliació.
-Ho sento, ha sigut culpa meva.
Sense saber el drac va parlar deixant-me, deixant-los desconcertats.
-Ha arribat l’hora.- dit això va dirigir el meu cos fora d’aquell edifici.
Espera un moment. No hauria de ser a l’inversa, per què estic deixant que em controli? Ja n’estic farta que tothom ho faci. Quan ell va notar que ja no era la seva titella obedient i estúpida, va agafar la meva anima a la força, prenent-me-la de les mans. Lluitava amb ell per a que me la tornes, ho vaig aconseguir, per encara ell persistia.
El meu cos es va moure inconscientment, i no era el drac. Vaig treure la daga, acte seguit el guant de la mà esquerra. Feia lluir la llum d’aquesta sobre la meva mà. Notava com en Lucifer neguitejava, les paraules que vaig pronunciar junt a la daga dins les marques, el van calmar, fent-lo així silenciós.
Que freda que esta l’aigua pintada de color carmesí, per la meva ferida.
Amb un tros de tela del meu pantaló vaig pararla sang.
-Com t’agrada estar sola- la seva veu una altra vegada ressonava dins meu. No. Ara és més dolça.
-Es lo que hi ha, en ser tímida.- mentira.
-Que t’ha passat a la mà?- era una pregunta absurda per què ho sabia de sobres.
-Em prens el pèl? Alaxus ets el meu poder, ho saps tot de mi.
-No puc interferir en els records tancats. Així que no es absurda la pregunta.
-Me tallat.- vaig dir secament.
>>Per cert Alaxus des de aquella vegada en la cova no he tornat a veure la teva forma real. Et puc veure?- vaig dir suaviçant l'ambient que havia fet incomode.
-Ja saps que fer.- vaig assentir amb el cap.
És un procés en el qual haig de fer rajar sang amb foc sobre la daga, llavors aquesta li sortiran uns símbols que hagin aparegut tots, es clava ràpidament la arma blanca al terra, aquesta tècnica també es pot fer a través del aire, però canvia algunes coses.
Un drac esvelt, de color escarlata, s’alçava davant meu. Desafiant amb la mirada, però tranquil•litzant amb els gestos. Va bramar, com dient “ja hi soc”.
Vaig apropar-me a ell amb intencions d’acariciar-lo però ell ho va rebutjar baixant el cap i impulsant-me cap a d’alt fent-me aterriçar sobre ell. Quan vaig besar la seva pell, vaig estendre els meus braços en busca d’un refugi.
-Ets molt càlid. M’agrada molt.
Va somriure, fent que les flors s’obrissin i els pardals cantar.
-Puc fer-te una pregunta una mica estúpida?
-Les teves preguntes no son estúpides (solament a vegades).- això va arrancar una rialla per part meva.
-Per què entre tots els humans que habiten en la terra, em vas triar a mi?
-No tots el humans tenen el que tu tens. De fet tens un poder molt especial dins teu solament l’has de treure fora, i per aquesta raó ets aquí.
Un somriure va ser regalat al cel una altra vegada.
-Llavors ensenya’m com fer-ho.