[Rol] EVA
Publicat: 24 feb. 2017, 15:10
Era un divendres per la tarda, en Jack tornava de la seva ronda de vendes per la ciutat, la qual havia esdevingut en tot un èxit. Tot hi ser una cosa estranya els ciutadans de Drakkar no van tardar massa en agafar-li confiança i fins hi tot ja hi havia clients que freqüentaven la paradeta si tenien la ocasió de trobar la seva localització. En Jack ajudava en aquest aspecte, al taulell que hi havia afora de la catedral per penjar informació hi acostumava a haver-hi un raconet reservat per a ell on hi penjava la seva ruta juntament amb els horaris. Tot hi haver tingut èxit amb certs integrants d’algunes divisions els seus superiors no veien amb els millors ulls del món aquest negoci i començaven a mirar a en Jack com un individu que danyava la integritat, l’objectiu i la imatge de la divisió religiosa. En Jack ho notava, però hi ha una cosa amb la que no podia nadar en contra. Ell en les seves circumstancies era un membre el qual ningú s’havia encarregat d’educar en la cultura religiosa d’allà, per tant no podia aportar cap ajuda a cap dels objectius principals de la divisió. La resposta del tinent va ser què no disposaven de mestres lliures o d’algú que es prengués la molèstia d’ensenyar tot aquest tema i que sacrificar un lloc de treball productiu per a un sol alumne era contraproduent en la situació que es trobaven. Com que tampoc havia desxifrat gran part del llibre encara no podia fer-ne us com a potencial eina per a expedicions, en definitiva, en Jack era una peça inservible dintre del complert mecanisme de la seva divisió.
“I si es fiqués a estudiar pel seu compte? Hi ha una gran biblioteca dins de la catedral.” Pensava alguna gent. Aquí està el major punt de conflicte. Si es dedicava a estudiar no tindria temps per vendre, i si no venia no tenia diners i si no tenia diners no podria comprar els pots de xampú que li sustentaven el seu cabell afro. “Si que en gasta de xampú, no?” Això ja era culpa de la vella baixeta de la botiga de sabons que feia uns pots que per a algunes persones estarien bé, però per la quantitat de cabells que en Jack té un pot amb prou feines li donava per una rentada ( a més de que el preu d’aquests era notori ja que fabricar-los no era precisament fàcil ).
Tenia por de que fessin fora, però no podia abandonar la divisió, allà menjava, dormia i feia vida. Fins hi tot socialitzava, a les hores de menjar s’ajuntava amb un grupet de la secció d’investigació, uns joves d’entre uns 18 i 20 anys més o menys. Eren tres:
- Una noia de pell com la llet anomenada Tana, de cabells ataronjats recollits en una trena d’arrel, ulleres grosses i unes pales ( dents ) un tant significatives. Sempre estava alegre, somreia amb una freqüència considerable i feia el moviment automàtic d’apujar-se les ulleres, de les quals depenia totalment la seva vista, constantment. Al riure sovint feia un so molt semblant al d’un porquet, cosa que li causava gràcia i es formava un cercle infinit de riure del qual algunes persones se’n burlaven maliciosament. Per alguna raó la túnica que li van atorgar al ingressar a la divisió és més gran del que tocaria i per tant les mànigues li van penjant.
- Un noi de pell negra anomenat Dodo, de cabells foscos en restes i també unes ulleres de pasta (però més petites que les de la Tana). Tenia molta decisió i motivació a l’hora de fer les coses, solia contagiar aquesta positivitat als seus companys , però a vegades l’èmfasi el duia a cometre errors tot hi la seva intel·ligència. Era el que es podia considerar com el portaveu/cap del grupet i sempre ajudava als seus companys en les seves dificultats.
- Un noi de pell blanca anomenat Dip, de cabells castanys curts. Aquest jove havia tingut la mala sort en la seva vida i havia nascut mut, per lo que es comunicava amb els seus companys amb llenguatge de signes, però no content amb això quan era petit va patir una ferida a l’ull dret el qual el va deixar inservible i cobert d’una especia de cataracta blanca. Al quedar-se orfe va trobar una llar la divisió de religió, i més tard als seus millors amics, la Tana i en Dodo. Tot i haver patit varies desgracies ell sempre s’ho prenia amb positivitat ja que els seus amics l’ajudaven molt. Era el que millor coneixia la historia dels deus però els seus amics eren gairebé els únics que sabien entendre el llenguatge de signes, per lo que necessitava que el traduïssin ells o escriure-ho.
En Jack els hi havia explicat coses de l’altre món, cosa que els deixava fascinats i per això el grupet s’hi havia apropat en certa circumstancia. Ells a canvi, ja que treballaven per al servei d’investigació, li explicaven la historia dels deus poc a poc, però insuficient per a ingressar en qualsevol secció. Els tres veien amb bons ulls el negoci que en Jack portava a terme, pensaven que, apart de que el menjar era una cosa nova i saborosa, feia una bona feina aixecant l’ànim de la ciutat tenint en compte que no passava el seu millor moment després de la guerra. Aquell mateix dia a l’hora de sopar es van reunir al mateix banc de sempre a menjar i xerrar sobre temes diversos.
– Bona nit nois, què us expliqueu d’aquesta tarda? – preguntava en Jack tot començant a enfonsar la cullera a la crema de carbassa que tocava al menú.
– Bé! Avui ens han passat directament de la secció de suport extern un gravat en pedra que ha estat trobat a unes runes antigues, allà cap al nord d’Endor! – va dir la Tana emocionada – És molt emocionant! Estic desitjant que l’equip en desxifri el contingut per saber que hi posa.
– Per l’aspecte tenia pinta de portar informació sobre el llegat dels Deus, no? – va intervenir en Dodo – Les marques i els decorats semblaven.... Umh? Què dius Dip?
En Dip havia començat a moure les mans utilitzant el llenguatge de signes, semblava que no estava d’acord en el que el seu company deia.
– Ah, vols dir? A mi m’ho havia semblat així de primeres, però si ho dius tu et crec perfectament. – va acabar en Dodo.
– Què ha dit? – va preguntar curiós en Jack.
– Oh, clar. Diu que el gravat no pot ser del llegat dels Deus ja que les lletres que utilitzaven formaven oracions de 15 síl·labes, si ho haguessin sigut les hauria tingut sempre inferiors a 10. – explicava amablement la Tana.
– Vaja, si que ho teniu dominat! – exclamava en Jack – Espero algun dia saber-ne tant com vosaltres nois. Sabeu què? He estat pensant aquests dies i ... No se si us faria res però ... Voldria demanar-vos un favor. – feia voltes al plat amb la cullera.
– Clar home! Digues, què vols? – deia somrient en Dodo.
– M’agradaria que, si poguéssiu, triéssiu una mica de temps de la secció d’investigació per intentar donar-me classes a mi. Vull dir, només si podeu, és que encara no he encaixat en cap secció i a aquest pas mai ho podré fer, no m’agrada veure com el capità que em va acollir comença a pensar que malmeto la divisió. Ja se que això us treu temps de vacances, però... –
Una mà es va repenjar a la seva espatlla, era el Dip, que el mirava fixament als ulls. Va començar a parlar, en Jack l’observava atentament encara sense entendre el que deia, confiant amb que els seus companys l’ajudarien. Al acabar en Dodo va somriure i es va dirigir cap al afro.
– Diu que ell està disposat a donar-te dies de les seves vacances per ensenyar-te. Però com que tu encara no domines el llenguatge de signes, també te’n dono jo per poder-te traduir tot el que diu ^^. –
– I també dels meus! Estaré allà sempre que s’hagi de corregir cap ficada de pota d’aquest despistat. – cantorrejava feliç la Tana.
En Jack es va emocionar, al món humà mai havia tingut masses amics, però aquí, tot hi ser bastat més menuts que ell, n’havia trobat uns de bons i n’estava orgullós.
– Gracies! Gracies de debò nois! Us en dec una, a partir d’ara a vosaltres els frankfurt us sortiran de franc! Si senyor! Això que feu és tot un detall. –
La resta del sopar la van passar de bon rotllo, rient i fent broma. Quan va ser hora de separar-se van pujar junts les escales de cargol en direcció cap a la planta dels dormitoris. Quan eren a punt de separar-se en Dodo va caure en un detall.
– Ah! Per cert Jack, hauries de comunicar al capità que començaràs a impartir el rol d’alumne d’història religiosa per fi. Estaria bé que ho sabés, així ja començarà a retornar el bon ambient i a nosaltres ja ens ho pot descomptar de dies festius. Si hi anem ara segur que encara el trobem al seu despatx, t’hi apuntes? –
– Clar! – va dir en Jack – Quan abans millor, espero no molestar-lo, és un pel tard –
– No creguis – afirmava la Tana – el capità Koutetsu treballa fins tard. Sempre que piques a la seva porta respon o t’obre.–
Els quatre amics es van dirigir per els llargs passadissos fins a la part més elevada de la nau nord, on en capità i el tinent tenien tant els seus despatxos com els seus dormitoris. Tot recorrent l’interior del pis superior es podien veure un munt de portes que donaven a habitacions individuals del cos ras de la divisió, totes numerades. Un cop van arribar a la part més endinsada de la nau nord unes escales de pedra cobertes amb una catifa vermella trencaven l’habitual passadís monòton que hi havia hagut fins ara. Aquesta finalitzava la seva llargada a una porta de fusta doble, la porta del despatx d’en Koutetsu. Un cop d’avant de la porta en Jack va vacil·lar a l’hora de picar-la, però al mirar enrere i veure als seus amics va retornar decidit a fer-ho. Una picada, dos i fins i tot tres va fer en Jack sense resposta alguna, tots quatre estaven ben estranyats. Va ser aleshores com van tenir la valentia d’empènyer la porta que, efectivament, era oberta, lo que volia dir que hi havia algú al seu interior. Algú que potser no esperava visites.
“I si es fiqués a estudiar pel seu compte? Hi ha una gran biblioteca dins de la catedral.” Pensava alguna gent. Aquí està el major punt de conflicte. Si es dedicava a estudiar no tindria temps per vendre, i si no venia no tenia diners i si no tenia diners no podria comprar els pots de xampú que li sustentaven el seu cabell afro. “Si que en gasta de xampú, no?” Això ja era culpa de la vella baixeta de la botiga de sabons que feia uns pots que per a algunes persones estarien bé, però per la quantitat de cabells que en Jack té un pot amb prou feines li donava per una rentada ( a més de que el preu d’aquests era notori ja que fabricar-los no era precisament fàcil ).
Tenia por de que fessin fora, però no podia abandonar la divisió, allà menjava, dormia i feia vida. Fins hi tot socialitzava, a les hores de menjar s’ajuntava amb un grupet de la secció d’investigació, uns joves d’entre uns 18 i 20 anys més o menys. Eren tres:
- Una noia de pell com la llet anomenada Tana, de cabells ataronjats recollits en una trena d’arrel, ulleres grosses i unes pales ( dents ) un tant significatives. Sempre estava alegre, somreia amb una freqüència considerable i feia el moviment automàtic d’apujar-se les ulleres, de les quals depenia totalment la seva vista, constantment. Al riure sovint feia un so molt semblant al d’un porquet, cosa que li causava gràcia i es formava un cercle infinit de riure del qual algunes persones se’n burlaven maliciosament. Per alguna raó la túnica que li van atorgar al ingressar a la divisió és més gran del que tocaria i per tant les mànigues li van penjant.
- Un noi de pell negra anomenat Dodo, de cabells foscos en restes i també unes ulleres de pasta (però més petites que les de la Tana). Tenia molta decisió i motivació a l’hora de fer les coses, solia contagiar aquesta positivitat als seus companys , però a vegades l’èmfasi el duia a cometre errors tot hi la seva intel·ligència. Era el que es podia considerar com el portaveu/cap del grupet i sempre ajudava als seus companys en les seves dificultats.
- Un noi de pell blanca anomenat Dip, de cabells castanys curts. Aquest jove havia tingut la mala sort en la seva vida i havia nascut mut, per lo que es comunicava amb els seus companys amb llenguatge de signes, però no content amb això quan era petit va patir una ferida a l’ull dret el qual el va deixar inservible i cobert d’una especia de cataracta blanca. Al quedar-se orfe va trobar una llar la divisió de religió, i més tard als seus millors amics, la Tana i en Dodo. Tot i haver patit varies desgracies ell sempre s’ho prenia amb positivitat ja que els seus amics l’ajudaven molt. Era el que millor coneixia la historia dels deus però els seus amics eren gairebé els únics que sabien entendre el llenguatge de signes, per lo que necessitava que el traduïssin ells o escriure-ho.
En Jack els hi havia explicat coses de l’altre món, cosa que els deixava fascinats i per això el grupet s’hi havia apropat en certa circumstancia. Ells a canvi, ja que treballaven per al servei d’investigació, li explicaven la historia dels deus poc a poc, però insuficient per a ingressar en qualsevol secció. Els tres veien amb bons ulls el negoci que en Jack portava a terme, pensaven que, apart de que el menjar era una cosa nova i saborosa, feia una bona feina aixecant l’ànim de la ciutat tenint en compte que no passava el seu millor moment després de la guerra. Aquell mateix dia a l’hora de sopar es van reunir al mateix banc de sempre a menjar i xerrar sobre temes diversos.
– Bona nit nois, què us expliqueu d’aquesta tarda? – preguntava en Jack tot començant a enfonsar la cullera a la crema de carbassa que tocava al menú.
– Bé! Avui ens han passat directament de la secció de suport extern un gravat en pedra que ha estat trobat a unes runes antigues, allà cap al nord d’Endor! – va dir la Tana emocionada – És molt emocionant! Estic desitjant que l’equip en desxifri el contingut per saber que hi posa.
– Per l’aspecte tenia pinta de portar informació sobre el llegat dels Deus, no? – va intervenir en Dodo – Les marques i els decorats semblaven.... Umh? Què dius Dip?
En Dip havia començat a moure les mans utilitzant el llenguatge de signes, semblava que no estava d’acord en el que el seu company deia.
– Ah, vols dir? A mi m’ho havia semblat així de primeres, però si ho dius tu et crec perfectament. – va acabar en Dodo.
– Què ha dit? – va preguntar curiós en Jack.
– Oh, clar. Diu que el gravat no pot ser del llegat dels Deus ja que les lletres que utilitzaven formaven oracions de 15 síl·labes, si ho haguessin sigut les hauria tingut sempre inferiors a 10. – explicava amablement la Tana.
– Vaja, si que ho teniu dominat! – exclamava en Jack – Espero algun dia saber-ne tant com vosaltres nois. Sabeu què? He estat pensant aquests dies i ... No se si us faria res però ... Voldria demanar-vos un favor. – feia voltes al plat amb la cullera.
– Clar home! Digues, què vols? – deia somrient en Dodo.
– M’agradaria que, si poguéssiu, triéssiu una mica de temps de la secció d’investigació per intentar donar-me classes a mi. Vull dir, només si podeu, és que encara no he encaixat en cap secció i a aquest pas mai ho podré fer, no m’agrada veure com el capità que em va acollir comença a pensar que malmeto la divisió. Ja se que això us treu temps de vacances, però... –
Una mà es va repenjar a la seva espatlla, era el Dip, que el mirava fixament als ulls. Va començar a parlar, en Jack l’observava atentament encara sense entendre el que deia, confiant amb que els seus companys l’ajudarien. Al acabar en Dodo va somriure i es va dirigir cap al afro.
– Diu que ell està disposat a donar-te dies de les seves vacances per ensenyar-te. Però com que tu encara no domines el llenguatge de signes, també te’n dono jo per poder-te traduir tot el que diu ^^. –
– I també dels meus! Estaré allà sempre que s’hagi de corregir cap ficada de pota d’aquest despistat. – cantorrejava feliç la Tana.
En Jack es va emocionar, al món humà mai havia tingut masses amics, però aquí, tot hi ser bastat més menuts que ell, n’havia trobat uns de bons i n’estava orgullós.
– Gracies! Gracies de debò nois! Us en dec una, a partir d’ara a vosaltres els frankfurt us sortiran de franc! Si senyor! Això que feu és tot un detall. –
La resta del sopar la van passar de bon rotllo, rient i fent broma. Quan va ser hora de separar-se van pujar junts les escales de cargol en direcció cap a la planta dels dormitoris. Quan eren a punt de separar-se en Dodo va caure en un detall.
– Ah! Per cert Jack, hauries de comunicar al capità que començaràs a impartir el rol d’alumne d’història religiosa per fi. Estaria bé que ho sabés, així ja començarà a retornar el bon ambient i a nosaltres ja ens ho pot descomptar de dies festius. Si hi anem ara segur que encara el trobem al seu despatx, t’hi apuntes? –
– Clar! – va dir en Jack – Quan abans millor, espero no molestar-lo, és un pel tard –
– No creguis – afirmava la Tana – el capità Koutetsu treballa fins tard. Sempre que piques a la seva porta respon o t’obre.–
Els quatre amics es van dirigir per els llargs passadissos fins a la part més elevada de la nau nord, on en capità i el tinent tenien tant els seus despatxos com els seus dormitoris. Tot recorrent l’interior del pis superior es podien veure un munt de portes que donaven a habitacions individuals del cos ras de la divisió, totes numerades. Un cop van arribar a la part més endinsada de la nau nord unes escales de pedra cobertes amb una catifa vermella trencaven l’habitual passadís monòton que hi havia hagut fins ara. Aquesta finalitzava la seva llargada a una porta de fusta doble, la porta del despatx d’en Koutetsu. Un cop d’avant de la porta en Jack va vacil·lar a l’hora de picar-la, però al mirar enrere i veure als seus amics va retornar decidit a fer-ho. Una picada, dos i fins i tot tres va fer en Jack sense resposta alguna, tots quatre estaven ben estranyats. Va ser aleshores com van tenir la valentia d’empènyer la porta que, efectivament, era oberta, lo que volia dir que hi havia algú al seu interior. Algú que potser no esperava visites.