[Rol] Primeres passes per Drakkar, a buscar-se la vida!
Publicat: 15 feb. 2017, 15:04
Era de matinada, els carrers començaven a omplir-se de veus, les botigues obrien i un relaxant cant d’aus marcava la pauta de les accions de tot aquell qui estigues en condicions de veure emergir el sol. Drakkar començava a mostrar que era plena de vida i a una modesta plaça on s’hi trobava una descomunal catedral no serien menys. La llum es filtrava per les vidrieres de colors, formant un càlid i fantasiós ambient policromàtic on els inquilins de les habitacions es preparaven per afrontar el nou dia. En Jack es trobava a la seva nova habitació, més concretament al seu nou llit. “Nou” ja que feia pinta de tenir els seus anys a sobre, però al menys era confortable i proporcionava unes nits tranquil·les i agradables.
Si som sincers, qualsevol que hagués entrat en aquell instant a l’habitació no hagués dubtat ni mig segon en pegar-li compulsives i desbocades escopetades a aquella criatura negra peluda que s’estava menjant a qui fos que abans dormís en aquell llit. Encara que, si no ens deixéssim endur per el pànic (cosa dubtosa) i miréssim amb més deteniment, veuríem que més que un monstre es tractava de la immensa ( i genial ) cabellera d’en Jack, que per les nits deixava de ser esfèrica per cobrir gran part del seu cos en forma de cascada. El gran home es va mig incorporar amb la cara tota tapada per els rinxolats cabells, sabia que l’esperava un dia ple de novetats ara que pertanyia a una divisió d’aquesta tal Drakkar i, sincerament, no sabia què esperar-se.
– Hmmmmmg... – Com si d’un reputat poeta orangutan renaixentista es tractés, el pobre era tan adormit que només era capaç de vociferar uns esplèndids grunyits, que podien fer tornar els dubtes de si realment se l’estava menjant alguna bèstia.
– Hmmg... –
Tot i que la seva ment no es trobava en les millors condicions el seu cos seguia un recorregut semi-automàtic que el portava a fer les primeres accions del dia.
Es va raspallar les dents, va fer-se el llit, va agafar la seva roba i es va disposar a dutxar-se. Tot anava bé, el bany era rudimentari, però tenint en compte que era una ciutat medieval disposava de lo essencial. Ara ja més despert entrava a la dutxa, qualsevol hauria pensat que no duia sabó per rentar-se, però va allargar la mà cap als seus esbufegats cabells i d’entre ells va treure un pot de xampú marca “Aphro-Disiac”. En Jack va començar a cantar sorprenentment bé una cançó improvisada on la seva greu veu reverberava per tota l’habitació.
–Aaaaaaaaah,“Aphro-Diaaaaaaac”, màaaaaaaaaaaaaagica solucióoooooo! Noooooooooo hi ha qui se’t resisteixiiiiiiiiiiii, amb aixòoooooooo ets un campióooooooooooooooooooooooHOLY SH********T!!! –
Per molt que munyís el pot de xampú no en queia una sola gota. L’home semblava perdut, com si algú l’hagués traït.
– NO QUEDA “APHRO-DISIAC”??!! I COM EM FAIG EL MEU PENTINAT ARA?! AL MEU MÓN JA NO EN VENEN D’AQUEST, L’HAN DESCATALOGAT! I a sobre en koutetsu em va dir que servien l’esmorzar d’aquí deu minuts, si no em dono pressa encara acabaré sense menjar un altre dia!¬–
Va dutxar-se a corre cuita i es va disposar a emprovar-se la túnica que li havien donat per vestir. De tota aquesta carrera en va sortir com a resultat un nou membre de divisió que, més que una persona, semblava una palmera negre decaiguda, però que tenia gana i que per tant es disposava a baixar al menjador igualment.
En Jack recorria els passadissos de la catedral guiant-se una mica per el flux dels altres integrants rasos de la divisió. Tot l’edifici semblava tenir la mateixa ambientació: vidrieres a totes les finestres, parets de pedra sorprenentment cuidades, catifes vermelles que resseguien els camins, columnes, sostres d’arc, estampats temàtics, torxes en forma de gàrgola, estàtues i altres elements decoratius per l’estil. Totes les habitacions que no fossin destinades al públic eres situades a la nau nord, encara que el menjador s’obria a vegades quan hi havia necessitat d’alimentar a algú que no tingués res que endur-se a la boca.
Baixant de la planta de les habitacions per una escala cargolada de pedra es podia accedir al mencionat menjador, era gran i acollidor, unes taules llargues amb banquetes cobrien la majoria de l’espai i la cuina era visible per una gran obertura a la paret. Tothom recollia el seu menjar i anava a jeure amb els seus companys, semblaven tots conèixer a algú, això tirava a en Jack una mica enrere, però a la llunyania va distingir la figura del seu capità menjant el seu corresponent bol. Va afanyar-se a recollir el seu i es va dirigir a la seva trobada.
Si som sincers, qualsevol que hagués entrat en aquell instant a l’habitació no hagués dubtat ni mig segon en pegar-li compulsives i desbocades escopetades a aquella criatura negra peluda que s’estava menjant a qui fos que abans dormís en aquell llit. Encara que, si no ens deixéssim endur per el pànic (cosa dubtosa) i miréssim amb més deteniment, veuríem que més que un monstre es tractava de la immensa ( i genial ) cabellera d’en Jack, que per les nits deixava de ser esfèrica per cobrir gran part del seu cos en forma de cascada. El gran home es va mig incorporar amb la cara tota tapada per els rinxolats cabells, sabia que l’esperava un dia ple de novetats ara que pertanyia a una divisió d’aquesta tal Drakkar i, sincerament, no sabia què esperar-se.
– Hmmmmmg... – Com si d’un reputat poeta orangutan renaixentista es tractés, el pobre era tan adormit que només era capaç de vociferar uns esplèndids grunyits, que podien fer tornar els dubtes de si realment se l’estava menjant alguna bèstia.
– Hmmg... –
Tot i que la seva ment no es trobava en les millors condicions el seu cos seguia un recorregut semi-automàtic que el portava a fer les primeres accions del dia.
Es va raspallar les dents, va fer-se el llit, va agafar la seva roba i es va disposar a dutxar-se. Tot anava bé, el bany era rudimentari, però tenint en compte que era una ciutat medieval disposava de lo essencial. Ara ja més despert entrava a la dutxa, qualsevol hauria pensat que no duia sabó per rentar-se, però va allargar la mà cap als seus esbufegats cabells i d’entre ells va treure un pot de xampú marca “Aphro-Disiac”. En Jack va començar a cantar sorprenentment bé una cançó improvisada on la seva greu veu reverberava per tota l’habitació.
–Aaaaaaaaah,“Aphro-Diaaaaaaac”, màaaaaaaaaaaaaagica solucióoooooo! Noooooooooo hi ha qui se’t resisteixiiiiiiiiiiii, amb aixòoooooooo ets un campióooooooooooooooooooooooHOLY SH********T!!! –
Per molt que munyís el pot de xampú no en queia una sola gota. L’home semblava perdut, com si algú l’hagués traït.
– NO QUEDA “APHRO-DISIAC”??!! I COM EM FAIG EL MEU PENTINAT ARA?! AL MEU MÓN JA NO EN VENEN D’AQUEST, L’HAN DESCATALOGAT! I a sobre en koutetsu em va dir que servien l’esmorzar d’aquí deu minuts, si no em dono pressa encara acabaré sense menjar un altre dia!¬–
Va dutxar-se a corre cuita i es va disposar a emprovar-se la túnica que li havien donat per vestir. De tota aquesta carrera en va sortir com a resultat un nou membre de divisió que, més que una persona, semblava una palmera negre decaiguda, però que tenia gana i que per tant es disposava a baixar al menjador igualment.
En Jack recorria els passadissos de la catedral guiant-se una mica per el flux dels altres integrants rasos de la divisió. Tot l’edifici semblava tenir la mateixa ambientació: vidrieres a totes les finestres, parets de pedra sorprenentment cuidades, catifes vermelles que resseguien els camins, columnes, sostres d’arc, estampats temàtics, torxes en forma de gàrgola, estàtues i altres elements decoratius per l’estil. Totes les habitacions que no fossin destinades al públic eres situades a la nau nord, encara que el menjador s’obria a vegades quan hi havia necessitat d’alimentar a algú que no tingués res que endur-se a la boca.
Baixant de la planta de les habitacions per una escala cargolada de pedra es podia accedir al mencionat menjador, era gran i acollidor, unes taules llargues amb banquetes cobrien la majoria de l’espai i la cuina era visible per una gran obertura a la paret. Tothom recollia el seu menjar i anava a jeure amb els seus companys, semblaven tots conèixer a algú, això tirava a en Jack una mica enrere, però a la llunyania va distingir la figura del seu capità menjant el seu corresponent bol. Va afanyar-se a recollir el seu i es va dirigir a la seva trobada.