[Rol] El despertar d'un caçador.
Publicat: 28 ago. 2016, 20:45
El despertar d'un caçador
Aquell dia de fa 6 anys va començar com un de normal, en plenes vacances sempre em llevava d'hora per anar a la ciutat a buscar els aliments i els materials que ens feien falta per a poder fer vida en aquella antiga casa en la qual vivíem. El canvi es va produir després de la meva tornada. Normalment el pare seguia al llit gairebé fins a la tarda y no feia gaires esforços ja que el seu estat de salut era bastant dolent però, aquell cop va ser diferent, m'estava esperant assegut amb els braços creuats en aquella taula de fusta que es trobava a la sala d'estar. Quan em va veure entrar em va fer un gest amb la mà perquè m'apropés i em va mostrar
una petita caixa que no havia vist mai fins ara. Un cop me la va donar, em va interrompre abans d'obrir-la dient:
-He intentat evitar aquest moment tant com he pogut per tal de que et trobessis en la plenitud de les teves forces abans de veure el que avui veuràs però... em temo que el meu estat de salut no em permet esperar més. Abans de seguir parlant m'agradaria que agafessis amb cura l'objecte que es troba dins de la capsa i l'observis amb atenció. Un cop passi el que és inevitable em serà més senzill fer-me entendre i així aconseguiré que em creguis de tot cor.
Sense esperar-me ni un moment vaig obrir la capsa i vaig veure una petita roca de color daurat embolcallada entre papers. Només d'observar-la em vaig sentir atret a ella i amb cura la vaig agafar amb les dues mans. No podia deixar de mirar fins que el so de la gent em va des-concentrar.
-¿De la gent?
- vaig pensar sorprès mentre desplaçava els ulls cap el meu voltant. Efectivament, sense adonar-me'n ni saber com havia passat, em trobava en mig d'un parc des del qual podia veure el carrer d'una estranya ciutat per on hi passava un munt de gent vestida d'una manera molt curiosa. Hauria tardat ben poc a morir-me de por si no fos perquè el pare em va parlar des de l'altre banda de la taula del parc on em trobava. Em va posar el seu barret atrotinat i em va demanar que em tapés bé amb la meva bufanda. Després d'això em va demanar que el seguís.
En poc temps em va explicar que ens trobàvem en un altre món on la màgia i els éssers fantàstics eren abundants, un lloc al qual pertanyia des del meu naixement. Mentre seguia explicant-me coses em va conduir fins a una enorme mansió que semblava abandonada. Em va dir que era la casa que teniem en aquell nou indret i em va fer passar. Tota la casa estava completament
empolsegada, com si fes anys que ningú la trepitjava.
Un cop allà em va explicar que el meu poder era molt diferent al de la majoria ja que provenia d'una espècia no humana perseguida
per la gent des de fa molt temps . També va dir que aquest poder ancestral encara no havia aflorat en mi perquè només pot ser despertar de dues maneres:
La primera era néixer de dos individus que el tinguessin i l'altre era provar la sang d'algú que el tingués i sobreviure, cosa que en el meu cas no era gens difícil ja que la meva mare em va donar els gens necessaris per poder suportar-ho. En efecte, la meva mare morta de la que no recordava res tenia aquell poder desconcertant.
Com que cada cop estava pitjor de salut, el pare va posar-se en contacte amb l'única persona que coneixia que tingués aquesta naturalesa i va quedar amb ella aquell mateix dia a mitjanit al petit turó que hi havia a les afores de Drakkar.
Em va dir que dins la ciutat estàvem segurs fins que fos l'hora de trobar-nos amb el seu contacte i que per tant podia anar a veure com era aquella enorme recinte emmurallat. Tot i això aquesta vegada estava equivocat, les persones que perseguien les bèsties arcànes no tenien per que saber que justament avui jo seria allà per tant realment no eren un perill en aquesta ocasió però, també hi ha molta gent disposada a pagar enormes sumes de diners per tal d'aconseguir la sang roent que corre per les venes dels pocs supervivents de la raça. Fins hi tot hi ha gent suficientment interessada com per tenir vigilada una casa deshabitada durant anys per tant sols un rumor...
- Eh, desperta't !
- què passa? ja surt?
- si!
- Quan han entrat no he sigut a temps de comprovar la descripció, però sens dubte el seu cabell és gris clar i els
seus ulls brillen intensament.
- Doncs crec que és hora d'avisar a l'amo.
- aquesta ha sigut la millor feina que hem tingut, tant simple com vigilar una casa.
Quan vaig tornar a la vella mansió després d'un llarg passeig res havia canviat, seguia molt impactat per tot el que havia passat però, tot i que encara no ho sabia, res del que havia vist en tot el dia es podria comparar amb les escenes que es durien a terme durant la nit...
Aquell dia de fa 6 anys va començar com un de normal, en plenes vacances sempre em llevava d'hora per anar a la ciutat a buscar els aliments i els materials que ens feien falta per a poder fer vida en aquella antiga casa en la qual vivíem. El canvi es va produir després de la meva tornada. Normalment el pare seguia al llit gairebé fins a la tarda y no feia gaires esforços ja que el seu estat de salut era bastant dolent però, aquell cop va ser diferent, m'estava esperant assegut amb els braços creuats en aquella taula de fusta que es trobava a la sala d'estar. Quan em va veure entrar em va fer un gest amb la mà perquè m'apropés i em va mostrar
una petita caixa que no havia vist mai fins ara. Un cop me la va donar, em va interrompre abans d'obrir-la dient:
-He intentat evitar aquest moment tant com he pogut per tal de que et trobessis en la plenitud de les teves forces abans de veure el que avui veuràs però... em temo que el meu estat de salut no em permet esperar més. Abans de seguir parlant m'agradaria que agafessis amb cura l'objecte que es troba dins de la capsa i l'observis amb atenció. Un cop passi el que és inevitable em serà més senzill fer-me entendre i així aconseguiré que em creguis de tot cor.
Sense esperar-me ni un moment vaig obrir la capsa i vaig veure una petita roca de color daurat embolcallada entre papers. Només d'observar-la em vaig sentir atret a ella i amb cura la vaig agafar amb les dues mans. No podia deixar de mirar fins que el so de la gent em va des-concentrar.
-¿De la gent?
- vaig pensar sorprès mentre desplaçava els ulls cap el meu voltant. Efectivament, sense adonar-me'n ni saber com havia passat, em trobava en mig d'un parc des del qual podia veure el carrer d'una estranya ciutat per on hi passava un munt de gent vestida d'una manera molt curiosa. Hauria tardat ben poc a morir-me de por si no fos perquè el pare em va parlar des de l'altre banda de la taula del parc on em trobava. Em va posar el seu barret atrotinat i em va demanar que em tapés bé amb la meva bufanda. Després d'això em va demanar que el seguís.
En poc temps em va explicar que ens trobàvem en un altre món on la màgia i els éssers fantàstics eren abundants, un lloc al qual pertanyia des del meu naixement. Mentre seguia explicant-me coses em va conduir fins a una enorme mansió que semblava abandonada. Em va dir que era la casa que teniem en aquell nou indret i em va fer passar. Tota la casa estava completament
empolsegada, com si fes anys que ningú la trepitjava.
Un cop allà em va explicar que el meu poder era molt diferent al de la majoria ja que provenia d'una espècia no humana perseguida
per la gent des de fa molt temps . També va dir que aquest poder ancestral encara no havia aflorat en mi perquè només pot ser despertar de dues maneres:
La primera era néixer de dos individus que el tinguessin i l'altre era provar la sang d'algú que el tingués i sobreviure, cosa que en el meu cas no era gens difícil ja que la meva mare em va donar els gens necessaris per poder suportar-ho. En efecte, la meva mare morta de la que no recordava res tenia aquell poder desconcertant.
Com que cada cop estava pitjor de salut, el pare va posar-se en contacte amb l'única persona que coneixia que tingués aquesta naturalesa i va quedar amb ella aquell mateix dia a mitjanit al petit turó que hi havia a les afores de Drakkar.
Em va dir que dins la ciutat estàvem segurs fins que fos l'hora de trobar-nos amb el seu contacte i que per tant podia anar a veure com era aquella enorme recinte emmurallat. Tot i això aquesta vegada estava equivocat, les persones que perseguien les bèsties arcànes no tenien per que saber que justament avui jo seria allà per tant realment no eren un perill en aquesta ocasió però, també hi ha molta gent disposada a pagar enormes sumes de diners per tal d'aconseguir la sang roent que corre per les venes dels pocs supervivents de la raça. Fins hi tot hi ha gent suficientment interessada com per tenir vigilada una casa deshabitada durant anys per tant sols un rumor...
- Eh, desperta't !
- què passa? ja surt?
- si!
- Quan han entrat no he sigut a temps de comprovar la descripció, però sens dubte el seu cabell és gris clar i els
seus ulls brillen intensament.
- Doncs crec que és hora d'avisar a l'amo.
- aquesta ha sigut la millor feina que hem tingut, tant simple com vigilar una casa.
Quan vaig tornar a la vella mansió després d'un llarg passeig res havia canviat, seguia molt impactat per tot el que havia passat però, tot i que encara no ho sabia, res del que havia vist en tot el dia es podria comparar amb les escenes que es durien a terme durant la nit...