[Rol] Miratge d'un suspir
Publicat: 20 ago. 2016, 00:31
Es de nit. La llum de lluna banya tots els carrers de llum blanca. El meus passos es noten silenciosos, el meu alè dibuixa un núvol transparent en el aire.
Em persegueix una figura alta i amb aires de mafiós, m'ha començat a seguir des de que he sortit del supermercat Hana.
Fa molta estona que corro amb totes les meves forces i ni així el puc despistar. Ensopego amb una pedra, pero la trepitjo, s'em clava a la planta del peu, això fa que disminuexi la velocitat, gran error. Aconsegueix agafar-me, i s'abalanxa sobre meu, tirant-nos a els dos al terra. Em giro a la velocitat de la llum i lluito per a que no em clavi la seva daga, és gran i gruixuda com uns 15 cm de llargada i 5 cm de amplada. Tinc por com qualsevol persona, es pot reflectar la meva por als meus ulls.
Tinc que sobreviure no morire aquí.
Després de moltos esforços aconsegueixo parar la daga però de repent tot es fosc.
Sento com em crema el meu interior, pero no tinc calor, això no és normal.
Obro els ulls, estic en un bosc, observo el cel, és molt blau i el sol brilla amb molta força. En la llunyania sento crits. No els hi dono importancia. Una veu interumpeix els meus pensaments, és suau i forta, carinyosa i cruel a la vegada.
-Kobato. Has de buscar-me en els cataus d'aquest bosc, hi estic amagat troba'm. Solament tu pots trobar-me.- la veu va callar.
Dubtava pero ara s'ha tornat una obligació, una curiositat.
Em poso a caminar cap allà on el instint em porta. No m'he adonat que des de que me despertat porto la daga del noi a la mà, decideixo guardar-la. Després de caminar una estona, arribo a un llac amb l'aigua cristalina. Sento una força que m'atrau del darrere de la cascada. Em capbuso en l'aigua transparent, sentint curiositat que hi havia a l'altre costat. En endisar-me en la cascada, l'aigua em colpejava el cap amb molt força, s'em va fer difícil profundisar pero per fi vaig travessar la cortina d'aigua. En solament separar les pestanyes, una llum molt forta m'obliga a tapar-me els ulls.
-No tinguis por criatura del més enllà, a casa meva la por no exsisteix. Acosta't.- meravellada per paraules tan dolces d'aquella llum. Vaig decidir en obrir els ulls, no m'en vaig arrepentir. Davant meu una gran flama creixia sense por a invadir-ho tot.
Tot semblava com un miratge, d'un suspir. Un flama perduda que va perdre la seva intensitat, però que la va guanyar sofrint de la soletat.
Sense pensar m'ho dos cops, avanço cap a ella. Cada pasa que faig, els meus ulls brillen més, les meves mans tremolen com una fulla al caure, el cor em batega molt ràpid, una gran emoció neix dins meu, cada vegada es més gran.
M'aventuro a allargar la meva mà cap a ella. Quan la meva mà besa la dolça flama, sento com aquesta m'acaricia els dits. Esbosso un somriure, em fa feliç ser aquí. M'acarona el cor.
-Qui ets?- vaig preguntar al infinit.
-Sóc el suspir d'una flama que viatja en els records de la felicitat.- em va contestar la suau veu.
Em vaig passejar al seu voltant, acariciant les flames.
-Per que estic aquí?- vaig susurrar.
-Això es una pregunta difícil. Però tu hi vas entrar i dins aquest cor ple de foc que tinc, va començar a viure una altra vegada. Jo vaig poder coneixer la teva mare era una gran dona. Em va demanar que quan vinguesis a Tadaima que et protegis. I així ho fare.
Que? La meva mare? No s'estara edivocant de persona? I Tadaima que es això?
-No et turturis Kobato. Jo sóc la teva força, jo te puc protegir. Estem en un món que lamentablement està separt per tres parts. Drakkar, la Zona Neutral i Shinsei. Nosaltres estem a Drakkar. Enlaira la teva daga i crida'm.
-Però no se com et dius...- de repent la meva ment ho entenia tot i sabia lo que habia de fer. Sabia qui era aquella flama sense coneixer-la.
Vaig agafar la daga i vaig cridar lo més fort que vaig poder.
-Alaxus, drac de foc de les flames infernals, jo t'allibero. -La Daga es va resbalar de les meves mans i es va enlaira, va començar a xuglar les flames, fins a no queda res. Quan el espectacle va arribar a la seva fi, la daga va caure al terra.
Ara tot era fosc. Ja no sentia la veu del Alaxus, però notava la seva força fluir dins meu a través de la daga.
Agafo la daga amb força i atravesso la cascada. En tornar a obrir els ulls noto que estic baix de l'aigua i que tot esta borrós, nado fins a la superfície i no se com, potser ha sigut gracies a la daga, però estic una altra vegada a Silkeborg.
Per un moment penso que ha sigut un somni pero la daga em diu lo contrari. Surto del riu en el que estic i m'encamino cap alla on he rebut i he apres que es el amor. Torno a ser a la realitat.
Em persegueix una figura alta i amb aires de mafiós, m'ha començat a seguir des de que he sortit del supermercat Hana.
Fa molta estona que corro amb totes les meves forces i ni així el puc despistar. Ensopego amb una pedra, pero la trepitjo, s'em clava a la planta del peu, això fa que disminuexi la velocitat, gran error. Aconsegueix agafar-me, i s'abalanxa sobre meu, tirant-nos a els dos al terra. Em giro a la velocitat de la llum i lluito per a que no em clavi la seva daga, és gran i gruixuda com uns 15 cm de llargada i 5 cm de amplada. Tinc por com qualsevol persona, es pot reflectar la meva por als meus ulls.
Tinc que sobreviure no morire aquí.
Després de moltos esforços aconsegueixo parar la daga però de repent tot es fosc.
Sento com em crema el meu interior, pero no tinc calor, això no és normal.
Obro els ulls, estic en un bosc, observo el cel, és molt blau i el sol brilla amb molta força. En la llunyania sento crits. No els hi dono importancia. Una veu interumpeix els meus pensaments, és suau i forta, carinyosa i cruel a la vegada.
-Kobato. Has de buscar-me en els cataus d'aquest bosc, hi estic amagat troba'm. Solament tu pots trobar-me.- la veu va callar.
Dubtava pero ara s'ha tornat una obligació, una curiositat.
Em poso a caminar cap allà on el instint em porta. No m'he adonat que des de que me despertat porto la daga del noi a la mà, decideixo guardar-la. Després de caminar una estona, arribo a un llac amb l'aigua cristalina. Sento una força que m'atrau del darrere de la cascada. Em capbuso en l'aigua transparent, sentint curiositat que hi havia a l'altre costat. En endisar-me en la cascada, l'aigua em colpejava el cap amb molt força, s'em va fer difícil profundisar pero per fi vaig travessar la cortina d'aigua. En solament separar les pestanyes, una llum molt forta m'obliga a tapar-me els ulls.
-No tinguis por criatura del més enllà, a casa meva la por no exsisteix. Acosta't.- meravellada per paraules tan dolces d'aquella llum. Vaig decidir en obrir els ulls, no m'en vaig arrepentir. Davant meu una gran flama creixia sense por a invadir-ho tot.
Tot semblava com un miratge, d'un suspir. Un flama perduda que va perdre la seva intensitat, però que la va guanyar sofrint de la soletat.
Sense pensar m'ho dos cops, avanço cap a ella. Cada pasa que faig, els meus ulls brillen més, les meves mans tremolen com una fulla al caure, el cor em batega molt ràpid, una gran emoció neix dins meu, cada vegada es més gran.
M'aventuro a allargar la meva mà cap a ella. Quan la meva mà besa la dolça flama, sento com aquesta m'acaricia els dits. Esbosso un somriure, em fa feliç ser aquí. M'acarona el cor.
-Qui ets?- vaig preguntar al infinit.
-Sóc el suspir d'una flama que viatja en els records de la felicitat.- em va contestar la suau veu.
Em vaig passejar al seu voltant, acariciant les flames.
-Per que estic aquí?- vaig susurrar.
-Això es una pregunta difícil. Però tu hi vas entrar i dins aquest cor ple de foc que tinc, va començar a viure una altra vegada. Jo vaig poder coneixer la teva mare era una gran dona. Em va demanar que quan vinguesis a Tadaima que et protegis. I així ho fare.
Que? La meva mare? No s'estara edivocant de persona? I Tadaima que es això?
-No et turturis Kobato. Jo sóc la teva força, jo te puc protegir. Estem en un món que lamentablement està separt per tres parts. Drakkar, la Zona Neutral i Shinsei. Nosaltres estem a Drakkar. Enlaira la teva daga i crida'm.
-Però no se com et dius...- de repent la meva ment ho entenia tot i sabia lo que habia de fer. Sabia qui era aquella flama sense coneixer-la.
Vaig agafar la daga i vaig cridar lo més fort que vaig poder.
-Alaxus, drac de foc de les flames infernals, jo t'allibero. -La Daga es va resbalar de les meves mans i es va enlaira, va començar a xuglar les flames, fins a no queda res. Quan el espectacle va arribar a la seva fi, la daga va caure al terra.
Ara tot era fosc. Ja no sentia la veu del Alaxus, però notava la seva força fluir dins meu a través de la daga.
Agafo la daga amb força i atravesso la cascada. En tornar a obrir els ulls noto que estic baix de l'aigua i que tot esta borrós, nado fins a la superfície i no se com, potser ha sigut gracies a la daga, però estic una altra vegada a Silkeborg.
Per un moment penso que ha sigut un somni pero la daga em diu lo contrari. Surto del riu en el que estic i m'encamino cap alla on he rebut i he apres que es el amor. Torno a ser a la realitat.