[Rol] Esperit i cos
Publicat: 23 abr. 2016, 23:23
Poc a poc la ment se m’anava aclarint i podia sentir les meves terminacions nervioses correctament, podia moure el meu cos a plaer. Per primera vegada em vaig alegrar pel fet de que un gest, com el d’obrir els ulls, et rebi amb la claror de la vista.
Aleshores em vaig donar compte d’un petit detall, el que tocaven els meus dits, i el meu cos per complet, no era pas de la forma de les teules de casa meva. De fet, no es semblava gens al tacte d’aquestes, era aspre, arenós i amb una certa escalfor típica de les zones àrides de muntanya.
Em vaig incorporar lentament, ja que encara no creia el que estava sentint. Finalment, al poder tenir una visió decent d’on em trobava ho vaig veure, allà estava la meva zona muntanyosa. Terres que s’estenien fins on cap humà pogués haver imaginat, plenes de grans cons de terra seca i pedres varies, amb tan poc verd que els petits arbres que hi sobrevivien allà es podien comptar amb els dits d’una mà.
Estava realment perduda en un lloc estrany, sola i sense saber cap a on anar. De sobte, vaig albirar un núvol de fum a la distància.
-Què estrany, no hauria de poder veure tan lluny amb el meu ull...-vaig pensar en veu alta mentre em tocava l’ull esquerre per a comprovar la seva ceguesa. Efectivament, no funcionava.
Una mica perplexa encara vaig decidir posar-me d’en peus i començar a caminar direcció al fum misteriós ja que podria decidir la meva supervivència allà. En fer-ho vaig notar el cap una mica pesat. Al principi creia que era a causa del desmai, mai es sap quins en podrien ser els efectes secundaris, però el cas era que no em feia mal. Al tocar-me’l em va sorprendre un tacte suau provinent d’una protuberància més ben gran que no havia de ser allà. Era llis, llarg, acabava en punta i, el que era pitjor, en tenia dos.
Corrents vaig buscar un lloc on poder mirar-me a mi mateixa fins que vaig trobar un petit toll, cosa que indicava que havia plogut fa poc. Davant la visió del meu reflex a l’aigua vaig cridar:
-EEEH??! T-tinc banyes?? I no nomes això! L-les meves orelles es semblen a les dels elfs! Però en què m’he convertit?? Encara que les meves arracades segueixen al seu lloc...
Tot i així aquesta no era l’única sorpresa que m’esperava impacient. Fixant-me bé, la meva roba havia estat reemplaçada pel que semblava un abillament de ballarina d’Aràbia. Lluïa un top de color negre de tela amb tires adornades de turquesa, una faldilla el mateix color un s’enroscava un cinturó amb unes ales que es sostenien al costat esquerre del maluc, unes polseres negres a ambdues mans i una cadena trencada al coll que semblava que fora una amb la meva pell. Finalment, al tocar-me la part posterior del cap vaig trobar-me amb un llacet de color blanc que m’aguantava part dels cabells.
-Bueno... almenys els adorns són bonics però, veient-ho ara, estic sense sabates...-vaig murmurar sorpresa amb mi mateixa de la facilitat amb la que vaig prendre’m el canvi.
Havent decidit posar-me en marxa i no esperar més vaig començar a caminar en la direcció plantejada prèviament, amb pas lleuger, ja que per un motiu o un altre em sentia molt més àgil i ràpida.
Al caminar vaig començar a retenir tot el que veia a la meva memòria per a poder esbrinar on era. Una pedra, una altra pedra, roques, més roques, un ocellet, més terra, una salamandra,...
-E-espera! Una salamandra?! –vaig dir sorpresa. No hi havia cap dubte que el que tenia enfront meu era un llangardaix enorme del color del foc, tal i com havia vist en llibres de criatures fantàstiques. Conseqüentment vaig decidir no apropar-me gaire, no sigui que tingués l’animal fam. Encara que amb les meves banyes de segur li provocaria una indigestió.
Després de rodejar el llangardaix sense que es donés compte de la meva presència vaig sentir com dos ulls em miraven des de unes roques. Esperant que no fos un altre rèptil enorme no li vaig donar gaire importància i vaig continuar el meu camí. Tot i això, aquella sensació de ser observada no s’anava. Els ulls em perseguien.
Quan vaig estar a punt d’arribar al meu destí em vaig donar compte que una muntanya em bloquejava el camí i que no es podia rodejar.
-Quin pal, ara hauré d’escalar- vaig dir amb no gaire ganes perquè escalar mai se m’havia donat bé.
Per la meva sorpresa res més posar un peu a una esquerda i agafar una mica d’impuls vaig notar com tot el cos s’enlairava sense gairebé cap esforç. Llavors vaig saber que podria escalar, o més ben dit, saltar pedra a pedra aquella muntanya com si no fos res.
A l’arribar al cim encara sentia aquella sensació de que estava sent observada. Ja no podia més, em picava massa la curiositat.
-Siguis qui siguis surt del teu amagatall!-vaig cridar en direcció a unes pedres properes on es veien uns petits ulls de color vermell.
-I jo que volia continuar observant-te una mica més! Si que m’has descobert aviat... – va dir una veu aguda mig animal.
-La veritat t’he notat des del primer moment, no ets gaire bo jugant a amagar-se.
-O tu ets massa bona trobant amagats
L’origen de la veu va sortir del seu amagatall finalment. A mesura que s’apropava vaig veure qui, o millor dit, què era. El seu cos recobert d’escames, les seves ales, cua, urpes, el seu pèl,... tot indicava a una cosa: drac. No m’hauria de sorprendre al haver vist una salamandra pel camí, però a diferència d’aquesta amb aquell drac hi havia un problema, era massa petit i parlava.
-No ets molt petit per a ser un drac?- li vaig preguntar amb una confiança que no creia possible.
-Ei! La grandària no ho és tot saps? El meu poder supleix de sobres la meva petitesa- va dir el drac estranyament massa content.
-Ah si? I què saps fer? Més important, per què em seguies?
-Sóc sorprenent, em puc transformar en una dalla! I de les mes afilades que hagis vist mai
-Però això no és inútil si no tens qui t’usi?
-A això anava senyoreta amb banyes! Et seguia perquè el meu instint m’ha dit que tu series la meva usuària perfecte, hi ha alguna cosa a la teva ànima que em va atreure. Al capdavall no em transformo per a ningú!
“Pot ser que sigui cosa del destí”, vaig pensar mentre mirava el drac. Al capdavall no tenia cap arma i alguna cosa semblava atreure’m cap a aquest animaló. “Pot ser que sigui l’ànima que ell va dir?”” Però que tindria a veure l’ànima amb tot això?”. Finalment vaig decidir que ell seria el meu company en aquesta aventura.
-D’acord, alguna cosa em diu que serem bons companys- vaig contestar-li.
-Què ràpid t’acostumes a les coses, m’agrada.
-Per cert encara no sé el teu nom. Com et dius?
-Chi.- va respondre el drac immediatament- Encantat de viatjar amb tu Kissa.
-Encanta... com saps el meu nom?
-La teva ànima m’ho ha dit- va dir en Chi tot convençut
-La meva ànima? Com?
-Sí, Kissa veig en tu un poder encara per a descobrir. I ara, anem cap a aquest fum o no?
-És clar, però en veritat sembla que em llegeixis el pensament.
-Potser si, potser no- va dir en Chi mig en burla.
Després es va enfilar per la meva esquena i va recolzar el seu cap sobre el meu, enmig de les banyes agafant-se a elles amb les potes per a no caure.
-Les teves banyes sí que son útils sí, m’estalvien l’anar caminant o volant tota l’estona.
Sense pensar massa en les intencions del comentari d’en Chi vaig posar rumb a la meva, ara nostra, destinació, amb un drac a l’espatlla i un munt de preguntes al cap.
Aleshores em vaig donar compte d’un petit detall, el que tocaven els meus dits, i el meu cos per complet, no era pas de la forma de les teules de casa meva. De fet, no es semblava gens al tacte d’aquestes, era aspre, arenós i amb una certa escalfor típica de les zones àrides de muntanya.
Em vaig incorporar lentament, ja que encara no creia el que estava sentint. Finalment, al poder tenir una visió decent d’on em trobava ho vaig veure, allà estava la meva zona muntanyosa. Terres que s’estenien fins on cap humà pogués haver imaginat, plenes de grans cons de terra seca i pedres varies, amb tan poc verd que els petits arbres que hi sobrevivien allà es podien comptar amb els dits d’una mà.
Estava realment perduda en un lloc estrany, sola i sense saber cap a on anar. De sobte, vaig albirar un núvol de fum a la distància.
-Què estrany, no hauria de poder veure tan lluny amb el meu ull...-vaig pensar en veu alta mentre em tocava l’ull esquerre per a comprovar la seva ceguesa. Efectivament, no funcionava.
Una mica perplexa encara vaig decidir posar-me d’en peus i començar a caminar direcció al fum misteriós ja que podria decidir la meva supervivència allà. En fer-ho vaig notar el cap una mica pesat. Al principi creia que era a causa del desmai, mai es sap quins en podrien ser els efectes secundaris, però el cas era que no em feia mal. Al tocar-me’l em va sorprendre un tacte suau provinent d’una protuberància més ben gran que no havia de ser allà. Era llis, llarg, acabava en punta i, el que era pitjor, en tenia dos.
Corrents vaig buscar un lloc on poder mirar-me a mi mateixa fins que vaig trobar un petit toll, cosa que indicava que havia plogut fa poc. Davant la visió del meu reflex a l’aigua vaig cridar:
-EEEH??! T-tinc banyes?? I no nomes això! L-les meves orelles es semblen a les dels elfs! Però en què m’he convertit?? Encara que les meves arracades segueixen al seu lloc...
Tot i així aquesta no era l’única sorpresa que m’esperava impacient. Fixant-me bé, la meva roba havia estat reemplaçada pel que semblava un abillament de ballarina d’Aràbia. Lluïa un top de color negre de tela amb tires adornades de turquesa, una faldilla el mateix color un s’enroscava un cinturó amb unes ales que es sostenien al costat esquerre del maluc, unes polseres negres a ambdues mans i una cadena trencada al coll que semblava que fora una amb la meva pell. Finalment, al tocar-me la part posterior del cap vaig trobar-me amb un llacet de color blanc que m’aguantava part dels cabells.
-Bueno... almenys els adorns són bonics però, veient-ho ara, estic sense sabates...-vaig murmurar sorpresa amb mi mateixa de la facilitat amb la que vaig prendre’m el canvi.
Havent decidit posar-me en marxa i no esperar més vaig començar a caminar en la direcció plantejada prèviament, amb pas lleuger, ja que per un motiu o un altre em sentia molt més àgil i ràpida.
Al caminar vaig començar a retenir tot el que veia a la meva memòria per a poder esbrinar on era. Una pedra, una altra pedra, roques, més roques, un ocellet, més terra, una salamandra,...
-E-espera! Una salamandra?! –vaig dir sorpresa. No hi havia cap dubte que el que tenia enfront meu era un llangardaix enorme del color del foc, tal i com havia vist en llibres de criatures fantàstiques. Conseqüentment vaig decidir no apropar-me gaire, no sigui que tingués l’animal fam. Encara que amb les meves banyes de segur li provocaria una indigestió.
Després de rodejar el llangardaix sense que es donés compte de la meva presència vaig sentir com dos ulls em miraven des de unes roques. Esperant que no fos un altre rèptil enorme no li vaig donar gaire importància i vaig continuar el meu camí. Tot i això, aquella sensació de ser observada no s’anava. Els ulls em perseguien.
Quan vaig estar a punt d’arribar al meu destí em vaig donar compte que una muntanya em bloquejava el camí i que no es podia rodejar.
-Quin pal, ara hauré d’escalar- vaig dir amb no gaire ganes perquè escalar mai se m’havia donat bé.
Per la meva sorpresa res més posar un peu a una esquerda i agafar una mica d’impuls vaig notar com tot el cos s’enlairava sense gairebé cap esforç. Llavors vaig saber que podria escalar, o més ben dit, saltar pedra a pedra aquella muntanya com si no fos res.
A l’arribar al cim encara sentia aquella sensació de que estava sent observada. Ja no podia més, em picava massa la curiositat.
-Siguis qui siguis surt del teu amagatall!-vaig cridar en direcció a unes pedres properes on es veien uns petits ulls de color vermell.
-I jo que volia continuar observant-te una mica més! Si que m’has descobert aviat... – va dir una veu aguda mig animal.
-La veritat t’he notat des del primer moment, no ets gaire bo jugant a amagar-se.
-O tu ets massa bona trobant amagats
L’origen de la veu va sortir del seu amagatall finalment. A mesura que s’apropava vaig veure qui, o millor dit, què era. El seu cos recobert d’escames, les seves ales, cua, urpes, el seu pèl,... tot indicava a una cosa: drac. No m’hauria de sorprendre al haver vist una salamandra pel camí, però a diferència d’aquesta amb aquell drac hi havia un problema, era massa petit i parlava.
-No ets molt petit per a ser un drac?- li vaig preguntar amb una confiança que no creia possible.
-Ei! La grandària no ho és tot saps? El meu poder supleix de sobres la meva petitesa- va dir el drac estranyament massa content.
-Ah si? I què saps fer? Més important, per què em seguies?
-Sóc sorprenent, em puc transformar en una dalla! I de les mes afilades que hagis vist mai
-Però això no és inútil si no tens qui t’usi?
-A això anava senyoreta amb banyes! Et seguia perquè el meu instint m’ha dit que tu series la meva usuària perfecte, hi ha alguna cosa a la teva ànima que em va atreure. Al capdavall no em transformo per a ningú!
“Pot ser que sigui cosa del destí”, vaig pensar mentre mirava el drac. Al capdavall no tenia cap arma i alguna cosa semblava atreure’m cap a aquest animaló. “Pot ser que sigui l’ànima que ell va dir?”” Però que tindria a veure l’ànima amb tot això?”. Finalment vaig decidir que ell seria el meu company en aquesta aventura.
-D’acord, alguna cosa em diu que serem bons companys- vaig contestar-li.
-Què ràpid t’acostumes a les coses, m’agrada.
-Per cert encara no sé el teu nom. Com et dius?
-Chi.- va respondre el drac immediatament- Encantat de viatjar amb tu Kissa.
-Encanta... com saps el meu nom?
-La teva ànima m’ho ha dit- va dir en Chi tot convençut
-La meva ànima? Com?
-Sí, Kissa veig en tu un poder encara per a descobrir. I ara, anem cap a aquest fum o no?
-És clar, però en veritat sembla que em llegeixis el pensament.
-Potser si, potser no- va dir en Chi mig en burla.
Després es va enfilar per la meva esquena i va recolzar el seu cap sobre el meu, enmig de les banyes agafant-se a elles amb les potes per a no caure.
-Les teves banyes sí que son útils sí, m’estalvien l’anar caminant o volant tota l’estona.
Sense pensar massa en les intencions del comentari d’en Chi vaig posar rumb a la meva, ara nostra, destinació, amb un drac a l’espatlla i un munt de preguntes al cap.