[Rol] La casa de fusta
Publicat: 20 abr. 2016, 00:55
En Rasmus i la Krista son dos germans bessons de 15 anys que viuen amb el seu pare a un petit poblet a les afores de Drakkar. El pare és pagués, però aquest últim any les coses no li estaven anant gens bé, les collites havien estat escasses i molts animals van morir per falta d’aliment o d’estranyes malalties que feien que la seva carn es podrís mentre eren vius. En Rasmus ajudava al pare amb les feines a la granja, mentre la Krista era al mercat per vendre llet, carn o verdures. Els dos germans eren uns nois plens d’energia i inclús després de tot un dia fent feina, els agradava sortir a jugar per la nit.
El seu pare sempre anava a dormir molt d’hora , així que aprofitaven per sortir d’amagat i anar a jugar fora del poble. Normalment no s’allunyaven massa de les cases, els boscos i pantans propers a la vila no eren pas massa segurs, i menys de nit. Quan eren petits els seu pare s’havia fet un fart d’explicar-lis histories sobre els boscos del nord. Algunes parlaven de bandits que guardaven tot el que robaven dins les laberíntiques coves de la muntanya, altres de bruixes malvades que vivien als pantans i que amb la seva màgia negra revivien els morts, també els explicaven histories sobre goblins, trolls,unicorns i altres criatures de la nit que més et valia que mai t’arribessis a trobar si el teu objectiu era viure fins l’endemà.
De tots aquests contes i llegendes, la seva preferida era la que parlava d’en Munin. A diferencia de les altres criatures, en Munin era un esser benigne. Aquest habitava dins d’un arbre mil•lenari gegant de color blanc que segons diuen es troba al centre d’un llac magnífic al centre del bosc. En Munin és un esperit que te forma de d’ós, d’un blanc intens i brillant. Tapava el seu rostre amb una mascara d’una cara humana feta de la fusta del mateix arbre plena de runes blaves fluorescents. Es diu que qui veies mai aquest esperit tindria bona fortuna per la resta de la seva vida. A més també era famós per ajudar a sortir del bosc a la gent que s’havia perdut guiant-los amb estels fugaços.
Aquella nit, quan en Rasmus va sortir de casa es va quedar bocabadat. El cel estava presidit per una radiant Lluna plena que il•luminava el paisatge com si es tractes quasi del mateix Sol. Feia un parell de mesos que no veien la lluna degut a la boira i el mal temps, però aquella nit tot estava en harmonia i hi reinava la calma.
-Krista! Surt a veure això! És preciós.- Va exclamar el noi mentre mirava a la seva germana que estava a res de sortir per la porta.
La noia es va quedar bocabadada mirant el cel. Els dos van estar en silenci mirant la Lluna i les estrelles una bona estona, fins que una altra cosa va cridar l’atenció d’en Rasmus.
-Estels fugaços!- Va dir mentre no deixava de mirar el cel. Un munt de petits punts lluminosos es desplaçaven pel cel deixant una estela brillant rere seu.
-Ras, no et sembla que totes aquestes estrelles van cap al mateix lloc? Poder s’han perdut.
El noi s’hi va fixar millor i va poder veure com curiosament tots aquells estels anaven direcció al bosc.
-Anem-los a seguir, serà el joc d’avui! –Va dir la Krista, i sense que en Rasmus pogués reaccionar ella va sortir corrent direcció al bosc. Acte seguit va arrencar a córrer darrere de la seva germana, en cap moment va pensar que això fos una bogeria ni que fos perillós, la llum de la Lluna i aquell cel estrellat calmaven els dos nois.
En un obrir i tancar d’ulls ja eren dins el bosc. Les retorçades formes dels arbres no els deixaven veure gaire el cel, però si lo suficient per saber quina direcció havien de seguir. El bosc estava completament en silenci, no sentien ni un sol grill, ni un sol mussol ni cap moviment entre la malesa. Era com si tots els habitants estiguessin contemplant aquest espectacle estel•lar. Després de córrer una bona estona mentre esquivaven branques, pedres i es menjaven alguna que altra tela d’aranya, van arribar a un clar. Davant seu hi havia un llac enorme amb una petita illa al centre que contenia un arbre molt gran sense fulles. Plantes i arbres envolten el llac, semblava com si estiguessin al centre del bosc. No van tardar massa en adonar-se del espectacle visual que tenien davant seu. Totes les estrelles fugaces, arribaven fins a sobre el llac i aleshores queien en picat fins que es perdien en les profunditats de les aigües. Els dos germans van mirar meravellats com l’aigua brillava amb una llum espectral que procedia de les profunditats.
-Ras, crec que és en Munin que està tornant!-Va dir la noia emocionada.
-Krista... El Munin no existeix, és una llegenda- Va afegir el noi.
-Però mira, som al llac de l’historia. Te un arbre molt gran al centre, ha de ser aquí!-
En Rasmus va analitzar les paraules de la seva germana i és va adonar de que realment aquell lloc s’assemblava molt al descrit al conte, tot i que hi havia un parell de diferencies que l’inquietaven. En l’historia descrivien el llac com un lloc idíl•lic, però tal i com es veia ara semblava més un pantà que altra cosa, els arbres propers a la riba estaven morts i de l’aigua venia una ferum a putrefacció molt desagradable. I el pitjor de tot, l’arbre del centre del llac estava podrit i era de color negre.
-No m’agrada aquest lloc, que tal si tornem a casa que ja es tard?- Va demanar el noi. Però ella no va contestar, seguia embadalida mirant com aquelles llums queien dins l’aigua. De sobte van parar de caure i tot va quedar en silenci. El llac seguia brillant pàl•lidament.
-Krista escolta’m siusplau, hem de marxar d’aquí... Tinc un mal pressentiment.- Li va suplicar el noi, que començava a estar algo nerviós. Però la seva germana seguia mirant el llac.
-Mira Ras! Alguna cosa es mou sota l’aigua! Segur que és en Munin que ens portarà cap a casa!- Va dir la noia entusiasmada.
Tot seguit van començar a brollar bombolles en diferents punts del llac mentre la llum tènue que venia de les profunditats s’anava apagant. Hi havia algo allà a sota, i no era només una cosa, eren moltes. Un d’aquells punts bombollejants s’anava apropant ràpidament cap a la posició del dos germans. És començava a veure una ombra sota l’aigua, alguna cosa estava emergint. Primer va sortir una corda molt gruixuda plena de molsa, i aleshores a poc a poc va començar a sortir un cap de dins l’aigua lligat a la corda, més que un cap era un crani en un estat de descomposició molt avançat. Tenia 4 pels mal comptats i algunes tires de pell enganxades a la cara, però la majoria del que es podia veure era os d’un color marronós. Feia temps que la seva roba havia estat substituïda per algues i cloïsses , tot i que encara tenia algun que altre tros de tela enganxat entre els ossos. De les seves conques buides brillava una pàl•lida llum espectral que es va clavar al dos nois. El cadàver, va seguir avançant cap a ells mentre anava sortint a la superfície. En aquell moment van començar a sortir més morts de les profunditats del llac, i la gran majoria anava direcció cap a ells. Els dos nois estaven paralitzats, no podien moure ni un múscul mentre veien com aquelles criatures s’atansaven a ells ràpidament. Al cap de 2 llargs segons, en Rasmus va reaccionar agafant a la seva germana i sortint corrent d’allà. No va pensar en cap moment cap en quina direcció anar, no va pensar ni si anaven bé per arribar al poble o sino, només volia fugir d’aquelles coses. Després de córrer una bona estona per dins del bosc mentre sentien crits horribles que venien de darrere seu, van arribar a un altre clar, però aquest era molt més petit i tenia una lúgubre casa de fusta al centre. La casa era molt deforme ,des de fora es podia veure clarament com els pisos estaven torts i tenien desnivell. Les finestres tampoc estaven alineades entre elles i l’estructura s’anava recargolant sobre si mateixa a mesura que creixia. Sense cap mena de dubte allò semblava la casa d’una bruixa. Els dos germans van parar de cop davant de la casa, no sabien que fer. Al cap de res un crit horrible que venia de darrere els va fer recordar la situació i sense pensar-ho dues vegades van anar corrent cap a la porta d’aquella estranya construcció. La porta de fusta estava ornamentada amb gravats d’un corb i diferents runes i inscripcions antigues que no lograven entendre. En Rasmus va estirar la mà cap el pom en forma de rosa i el va girar cap a la dreta. La porta que no estava tancada, va xirriar a mesura que s’endinsava cap a l’obscuritat de la casa. Els dos nois es van mirar als ulls, es van donar les mans i van entrar dins. De sobte la porta es va tancar a les seves esquenes, el cop sec va fer botar als germans que es van girar de cop. De sobte es van encendre totes les espelmes de la casa cegant-los.
-Benvinguts, us estava esperant!- Va dir una veu masculina desconeguda que venia de les seves esquenes.
El seu pare sempre anava a dormir molt d’hora , així que aprofitaven per sortir d’amagat i anar a jugar fora del poble. Normalment no s’allunyaven massa de les cases, els boscos i pantans propers a la vila no eren pas massa segurs, i menys de nit. Quan eren petits els seu pare s’havia fet un fart d’explicar-lis histories sobre els boscos del nord. Algunes parlaven de bandits que guardaven tot el que robaven dins les laberíntiques coves de la muntanya, altres de bruixes malvades que vivien als pantans i que amb la seva màgia negra revivien els morts, també els explicaven histories sobre goblins, trolls,unicorns i altres criatures de la nit que més et valia que mai t’arribessis a trobar si el teu objectiu era viure fins l’endemà.
De tots aquests contes i llegendes, la seva preferida era la que parlava d’en Munin. A diferencia de les altres criatures, en Munin era un esser benigne. Aquest habitava dins d’un arbre mil•lenari gegant de color blanc que segons diuen es troba al centre d’un llac magnífic al centre del bosc. En Munin és un esperit que te forma de d’ós, d’un blanc intens i brillant. Tapava el seu rostre amb una mascara d’una cara humana feta de la fusta del mateix arbre plena de runes blaves fluorescents. Es diu que qui veies mai aquest esperit tindria bona fortuna per la resta de la seva vida. A més també era famós per ajudar a sortir del bosc a la gent que s’havia perdut guiant-los amb estels fugaços.
Aquella nit, quan en Rasmus va sortir de casa es va quedar bocabadat. El cel estava presidit per una radiant Lluna plena que il•luminava el paisatge com si es tractes quasi del mateix Sol. Feia un parell de mesos que no veien la lluna degut a la boira i el mal temps, però aquella nit tot estava en harmonia i hi reinava la calma.
-Krista! Surt a veure això! És preciós.- Va exclamar el noi mentre mirava a la seva germana que estava a res de sortir per la porta.
La noia es va quedar bocabadada mirant el cel. Els dos van estar en silenci mirant la Lluna i les estrelles una bona estona, fins que una altra cosa va cridar l’atenció d’en Rasmus.
-Estels fugaços!- Va dir mentre no deixava de mirar el cel. Un munt de petits punts lluminosos es desplaçaven pel cel deixant una estela brillant rere seu.
-Ras, no et sembla que totes aquestes estrelles van cap al mateix lloc? Poder s’han perdut.
El noi s’hi va fixar millor i va poder veure com curiosament tots aquells estels anaven direcció al bosc.
-Anem-los a seguir, serà el joc d’avui! –Va dir la Krista, i sense que en Rasmus pogués reaccionar ella va sortir corrent direcció al bosc. Acte seguit va arrencar a córrer darrere de la seva germana, en cap moment va pensar que això fos una bogeria ni que fos perillós, la llum de la Lluna i aquell cel estrellat calmaven els dos nois.
En un obrir i tancar d’ulls ja eren dins el bosc. Les retorçades formes dels arbres no els deixaven veure gaire el cel, però si lo suficient per saber quina direcció havien de seguir. El bosc estava completament en silenci, no sentien ni un sol grill, ni un sol mussol ni cap moviment entre la malesa. Era com si tots els habitants estiguessin contemplant aquest espectacle estel•lar. Després de córrer una bona estona mentre esquivaven branques, pedres i es menjaven alguna que altra tela d’aranya, van arribar a un clar. Davant seu hi havia un llac enorme amb una petita illa al centre que contenia un arbre molt gran sense fulles. Plantes i arbres envolten el llac, semblava com si estiguessin al centre del bosc. No van tardar massa en adonar-se del espectacle visual que tenien davant seu. Totes les estrelles fugaces, arribaven fins a sobre el llac i aleshores queien en picat fins que es perdien en les profunditats de les aigües. Els dos germans van mirar meravellats com l’aigua brillava amb una llum espectral que procedia de les profunditats.
-Ras, crec que és en Munin que està tornant!-Va dir la noia emocionada.
-Krista... El Munin no existeix, és una llegenda- Va afegir el noi.
-Però mira, som al llac de l’historia. Te un arbre molt gran al centre, ha de ser aquí!-
En Rasmus va analitzar les paraules de la seva germana i és va adonar de que realment aquell lloc s’assemblava molt al descrit al conte, tot i que hi havia un parell de diferencies que l’inquietaven. En l’historia descrivien el llac com un lloc idíl•lic, però tal i com es veia ara semblava més un pantà que altra cosa, els arbres propers a la riba estaven morts i de l’aigua venia una ferum a putrefacció molt desagradable. I el pitjor de tot, l’arbre del centre del llac estava podrit i era de color negre.
-No m’agrada aquest lloc, que tal si tornem a casa que ja es tard?- Va demanar el noi. Però ella no va contestar, seguia embadalida mirant com aquelles llums queien dins l’aigua. De sobte van parar de caure i tot va quedar en silenci. El llac seguia brillant pàl•lidament.
-Krista escolta’m siusplau, hem de marxar d’aquí... Tinc un mal pressentiment.- Li va suplicar el noi, que començava a estar algo nerviós. Però la seva germana seguia mirant el llac.
-Mira Ras! Alguna cosa es mou sota l’aigua! Segur que és en Munin que ens portarà cap a casa!- Va dir la noia entusiasmada.
Tot seguit van començar a brollar bombolles en diferents punts del llac mentre la llum tènue que venia de les profunditats s’anava apagant. Hi havia algo allà a sota, i no era només una cosa, eren moltes. Un d’aquells punts bombollejants s’anava apropant ràpidament cap a la posició del dos germans. És començava a veure una ombra sota l’aigua, alguna cosa estava emergint. Primer va sortir una corda molt gruixuda plena de molsa, i aleshores a poc a poc va començar a sortir un cap de dins l’aigua lligat a la corda, més que un cap era un crani en un estat de descomposició molt avançat. Tenia 4 pels mal comptats i algunes tires de pell enganxades a la cara, però la majoria del que es podia veure era os d’un color marronós. Feia temps que la seva roba havia estat substituïda per algues i cloïsses , tot i que encara tenia algun que altre tros de tela enganxat entre els ossos. De les seves conques buides brillava una pàl•lida llum espectral que es va clavar al dos nois. El cadàver, va seguir avançant cap a ells mentre anava sortint a la superfície. En aquell moment van començar a sortir més morts de les profunditats del llac, i la gran majoria anava direcció cap a ells. Els dos nois estaven paralitzats, no podien moure ni un múscul mentre veien com aquelles criatures s’atansaven a ells ràpidament. Al cap de 2 llargs segons, en Rasmus va reaccionar agafant a la seva germana i sortint corrent d’allà. No va pensar en cap moment cap en quina direcció anar, no va pensar ni si anaven bé per arribar al poble o sino, només volia fugir d’aquelles coses. Després de córrer una bona estona per dins del bosc mentre sentien crits horribles que venien de darrere seu, van arribar a un altre clar, però aquest era molt més petit i tenia una lúgubre casa de fusta al centre. La casa era molt deforme ,des de fora es podia veure clarament com els pisos estaven torts i tenien desnivell. Les finestres tampoc estaven alineades entre elles i l’estructura s’anava recargolant sobre si mateixa a mesura que creixia. Sense cap mena de dubte allò semblava la casa d’una bruixa. Els dos germans van parar de cop davant de la casa, no sabien que fer. Al cap de res un crit horrible que venia de darrere els va fer recordar la situació i sense pensar-ho dues vegades van anar corrent cap a la porta d’aquella estranya construcció. La porta de fusta estava ornamentada amb gravats d’un corb i diferents runes i inscripcions antigues que no lograven entendre. En Rasmus va estirar la mà cap el pom en forma de rosa i el va girar cap a la dreta. La porta que no estava tancada, va xirriar a mesura que s’endinsava cap a l’obscuritat de la casa. Els dos nois es van mirar als ulls, es van donar les mans i van entrar dins. De sobte la porta es va tancar a les seves esquenes, el cop sec va fer botar als germans que es van girar de cop. De sobte es van encendre totes les espelmes de la casa cegant-los.
-Benvinguts, us estava esperant!- Va dir una veu masculina desconeguda que venia de les seves esquenes.