Tadaima: anime en català, manga, el Japó i més!

Ieep! Doncs parlant de confessions frikis ha sortit el tema amb la@UkiHana de ser otakus en secret, que ha sigut el nostre cas.

Jo he de dir que no seria tan que ho he amagat sinó que simplement no ho he manifestat obertament, ja que tampoc sóc de dur roba de sèries ni grups de música ni res així. Al meu institut hi havia una colla friki molt grossa però jo no m'hi sentia identificada, ni amb ells ni amb la resta, així que sempre he navegat una mica en terra de ningú. No era prou otaku per ells però era massa otaku pels altres, i així han anat passant els anys i ara és algo molt diluït, de tant en tant miro algun anime sense més i ja està.

Com ho heu portat vosaltres llarg dels anys? Sempre heu manifestat obertament els vostres gustos? Ho seguiu amagant a dia d'avui? Sou de dur roba o complements que permeten a tothom identificar-vos? O opteu per aquelles subtileses que només poden conèixer els que comparteixen els vostres gustos audiovisuals?

Digueu-hi la vostra!

Jo no vaig començar a ser otaku fins als 14 anys o així, però com tu, jo no he estat mai de portar samarretes etc. de les coses que m'agraden. Pel que fa al meu grup reduït d'amics sempre he estat molt obert a dir el que m'agrada i no me n'he amagat mai. De cara enfora, tampoc ho amagava, però no ho deia als quatre vents. Tot i això, crec que la gent generalment sabia que ho era per les petites coses que feia (ex: un dia a classe ens van fer posar una cançó que ens agradava i vaig posar Zen zen zense de your name o fins i tot he fet algun treball relacionat amb aquest món).

A la uni, com que a la meva facultat hi ha molta gent otaku, encara ho amago menys. I a les pràctiques directament, he estat publicitant coses de fansubs... De tota manera, crec que amb els caps i coses així de gent seriosa tampoc ho aniria dient.

Al final, les coses otakus és un dels pocs temes de conversa que tinc, així que normalment en parlo, i per sort, de moment no m'he trobat ningú que em jutgi o em critiqui per això. (si més no, els hi és igual). També crec que tinc 2 nivells d'otaku. A la vida real sóc otaku més normie, però per internet parlo més a fons i sóc més friqui. :p

Moltes gràcies @Atir dels Senders per encetar el post, em sembla molt interessant


Doncs jo parlo de fa uns quants anys, perquè darrerament m'he desconnectat molt del món otaku i ja no ho visc de la mateixa manera. Ara com a molt miro un anime cada temporada (aquesta dos, hauré de dir adeu a la dutxa :p ) per tant, no és que pugui tenir converses molt interessants sobre anime i o coses frikis perquè no estic al dia i perquè, sincerament, fa un temps que són coses que em fan mal emocionalment i m'estimo més no implicar-m'hi gaire.

Ara, fa uns anys (quan estava on-fire en mode otaku 24/7) sí que m'agrada dur-ho d'amagat. He hagut de pensar una bona estona per què ho feia i em ve al cap un motiu principal. Per començar, quan em va començar a agradar més l'anime (en pla Bleach) recordo que sí que ho vaig fer saber a la gent del meu voltant en pla "buah, estic mirant un anime xulíssim, l'has de veure" i a explicar coses de la cultura japonesa que anava descobrint perquè, des de la meva perspectiva, no tenia res de dolent compartir les meves idees o aficions. Tant de bo ara ho sabés fer :lol:

I potser vaig tenir mala sort, o potser les persones que m'envoltaven en aquell moment justament van reaccionar malament, però recordo que en comptes d'interès o escoltar-me posant cara de póquer (cosa que faria qualsevol persona educada encara que no li interessàs el tema), el que vaig trobar van ser cares divertides i comentaris despectius de "que friki, per favor" o "què faràs ara anar a viure al Japó?". Així que vaig començar a amagar-ho i prou.

Simplement i per salut m'agrada estar allunyada de coses/situacions/comentaris/persones/fets que em facin sentir-me malament, perquè soc molt sensible i a vegades comentaris sense mala intenció (en pla "que puta frikiii") em fan mal. Que potser la persona que ha dit "Que puta friki" no ho deia amb mala intenció, però a mi em sap greu i encara estic fent pràctiques amb l'assertivitat.

I bé, aquesta va ser la meva experiència. Imagino que tots haurem rebut comentaris d'aquesta classe, la diferència és que, per part meva, no els sabia encaixar bé i no m'agradava ser apartada del grup amb l'etiqueta de friki.

M'interessa saber la vostra història i, si teniu prou personalitat perquè no us afecti, que m'ensenyeu com ho feu xDDD

Mmm... jo vaig començar a considerar-me otaku als 11-12 anys (sempre m'han agradat els animes però a aquesta edat és quan en vaig començar a mirar per internet), però ara ja farà uns anys vaig deixar de ser otaku. Ja no segueixo cap anime, fa poc vaig reprendre el manga de one piece, de tant en tant em poso al dia amb akatsuki no yona i segueixo amb un amor immens cap a les pel·lícules ghibli, naruto i algun altre manga i anime vist en el passat, així que visc bastant fora d'aquest món.

Jo sí que a l'inici ho portava una mica d'amagat, dels meus amics no, però dels coneguts i companys sí. Tot i que part dels meus amics de la secundària no eren otakus (al CFGS i al Grau crec que els raros eren els no otakus), mai em van fer sentir malament per aquesta afició, i crec que això em va ajudar a obrir-me i alguna samarreta friki sí que tinc (i clauers i pins).

Jo també sóc una persona bastant sensible i el mínim comentari em fa sentir malament, però sé que aquests comentaris no em vindran per ser friki, sino que si la gent et vol criticar sempre trobarà com fer-ho. Tampoc ho vaig cridant als 4 vents, però no me n'amago.