Resenya Rob: Violet Evergarden
Opinió previsionat
Violet Evergarden va ser un dels animes estrella de la temporada d’hivern de 2018. Varen ser nombroses les veus que la valoraven com un dels millors animes dramàtics que mai s’havien produït. Ajudava molt, el fet que en la seva elaboració hi participes Netflix, una de les plataformes que més bé han sabut “apadrinar” adaptacions de manga a l’animació (que no al Live Action).
Amb aquestes premisses i sabent lo just de la historia (més que res ambientació i teaser) vaig decidir que seria el primer anime que miraria en aquest repte. Tot seguit, la meva valoració!
Una historia de maduració, superació i pacifisme
Malgrat ser un anime amb una gran carrega emocional i de “catarsi”, Violet Evergarden procura en gran part dels seus episodis transmetre l’idea de superació. La superació de la mort d’una persona estimada (ja sigui una mare, una filla, un promès, o simplement, un amant), o la mera superació dels dubtes que comporta la maduresa o un mer sentiment de culpa. M’ha agradat molt el fet que totes aquestes histories de superació no fossin fàcils, fet que afegeix realisme i sobretot et fa emfatitzar amb els personatges. En aquest sentit, la inclusió d’una protagonista inexperta en uns primeres episodis a “comprendre” els sentiments de la gent del seu voltant (només te 14 anys) es un gran encert.
Precisament, contar amb una protagonista tan jove ajuda a reforçar aquesta idea de maduració i superació. Al principi observem com he dit una Violet inexpressiva, que obeeix amb diligencia marcial totes les ordres sense contradir-les. Tot i que a vegades s’ho pren massa “literalment”. No es fins a la meitat de la sèrie (capítol vuité i nové), després d’unes revelacions prou evidents, però no necessàriament fàcils que això canvia. En aquest sentit els capítols de flashback ens mostren una faceta més humana de la protagonista, més enllà de la seva imatge de “nina” amb que recurrentment la descriuen la resta de personatges. Pel camí, una crisis existencial i de “propòsits” necessària per superar les seves pors i convertir-se en una noia “lliure”. Malgrat l’assoliment de la seva llibertat, es evident que el seu tràgic passat mai no l’ha abandonat, i en un increscendo notable, Violet s’ha d'autoafirmar. Posant, en el procés, la seva vida en joc i enfrontant la llosa del seu própi passat (que mai no l'abandonarà)
Uns secundaris treballats
Respecte als secundaris, he de dir que els he gaudit, tot i que m’hagués agradat més capítols aprofundint amb les seves histories. M’ha agradat especialment el rol d’en Benedict i l’avi repartidor, el primer, tot i no interactuar gaire amb Violet, demostra al final de la sèrie un visible interès amb ella (veure’m que en diuen a la peli). Mentre el segon, es un personatge que agrada i que aporta en la seva faceta sense excedir-se, ajudar als joves a obrir-se camí (com tota persona d’edat avançada).
Respecte a les companyes, no m’han desagradat, però tret de Luculia no han tingut un pes argumental notable. Cattleia es una sort de germana gran, que l’ajuda a obrir-se camí en el seu nou rol. Tot i que sens comenta breument el seu passat, no ens dona detalls de la seva relació amb Claudia i Benedict (més enllà de la seva anterior feina i les seqüeles emocionals de la guerra). Respecte a Iris, el seu capítol se’m va fer molt realista, però a la vegada, trist. M’hagués agradat que haguessin aprofundit en el perquè es tan hostil amb Violet (en un principi) i la seva imatge de “noia lliure e independent” que ens volen transmetre (que recordem, que en aquella època era un estigma social, com es veu en el seu capítol). Respecte a Erica, se’ns indiquen les seves aspiracions e interessos (tot i resultar sorprenentment sorprenents al final), però m’ha fallat la seva nul·la evolució (no conta per mi, revelar-se que esta enamorada).
Respecte als exmilitars i militars. En Claudia es un personatge atrapat en la culpa i els remordiments respecte al seu amic Gilbert, vetllant per la seva protegida i el seu benestar. El seu drama moral i sentiment de culpa es constant i molt ben representat. Per mi, es el personatge més treballat darrere de Violet. Respecte a en Dietfried, no l’he odiat, perquè he intentat mirar-lo desde la mateixa perspectiva militar i de l’època. Amb el final de la sèrie l’entens millor i pots arribar a emfatitzar amb ell.
De la resta de personatges, els episodis de la nena i la mare, l’autor d’obres de teatre i el soldat per mi han estat les més emotives (especialment la de la nena i la mare). Tot i que la que més he d’aplaudir es sens dubte la de la Luculia i el seu germà (tot un reflex d’una de les tragèdies ocultes de la primera guerra mundial, la dels lissiats).
M’ha agradat
• L’animació i la producció de l’anime en general, els detallisme i l’ambientació es increïble (arribant fins i tot a l’armament).
• La protagonista i la seva evolució personal i psicològica (d'una nina (objecte) sense emocions a una noia/dona que es conscient d'ella mateixa i es càpaç de prendre les seves própies decisions).
• El drama i la tragèdia es pateix i es gaudeix de manera plena. En certs moments venen ganes d’abraçar a certs personatges. A més, algunes histories son tan dolorosament reals que només pots aplaudir.
• El doblatge en castellà m’ha sorprès molt gratament, es nota que Netflix no ha escatimat.
• El seu marcat to pacifista i antibel·licista. A més de tractar temes molt sensibles com la identitat personal, la superació de la pèrdua i la necessitat de viure, tot i el dolor inherent.
M'ha desagradat
• M’hagués agradat més capítols per entendre els companys de la Violet. Especialment en referencia a en Benedict i la Cattleya.
• Relacionat, 13 episodis (anime i OVA) tot i ser fidels al manga donarien per una mica més de material, el relleno en aquests tipus de series no son mala cosa.