D'aquella temporada, recordo que
Bungou to Alchemist i
Kitsutsuki Tantei-dokoro els tenia una mica en plan
Vides Paral.leles de Plutarco.
Ambdos barregen aventures i literatura japo del segle passat, tots dos juguen amb una mena de pseudo Shounen Ai i tots dos tenen una mena de trama detectivesca de
Whodunnit.
Al principi, m'agradava molt més la del poeta detectiu i en canvi la de
Bungou amenaçava drop.
Episodi a episodi vaig canviar d'opinió... la de
Kitsutsuki em seguia agradant prou però se'm feia un pèl avorrida i la presència dels personatges escriptors i els seus llibres tenien poca o cap presència a la trama.
L'art sí que penso que era Top-3 de la seva temporada.
Alchemist l'he acabada considerant la Joieta Oculta...
Ni de bon tros ha arribat a la popularitat de
Bungo Stray Dogs i és força inferior en l'apartat d'art i animació però a nivell metalingüístic és fascinant i dins la seva fantasia és infinitament més realista en el tractament dels autors protagonistes (si bescanvies els Dazai i Akutagawa de
Stray Dogs per un parell d'herois Shonen anònims, l'anime no queda pas gens afectat... funciona igual)
Com bé dius,
@Nina-chan , els episodis no es limiten a posar husbandos macots a lluitar contra monstres sinó que aprofiten per a imbricar la seva obra literària dins la història... sabia ben poquet de l'escola
Buraiha més enllà del
Rashomon d'Akutagawa i era més per la peli d'en Kurosawa que per altra cosa.
També és cert que els darrers episodis es regalen massa amb el conflicte intern d'Akutagawa però entenc que per els japos és un tema molt atractiu: els crítics i lectors porten un segle discutint què redimonis li va passar a l'autor els seus darrers anys i perquè va transformar totalment el seu estil d'escriure i fins i tot va renegar explícitament de la seva obra anterior i dels seus propis amics de la
Buraiha, escola literària a la qual mai va pertànyer (ell era de la generació anterior) però de la que sempre va ésser considerat precursor.
Els propis autors d'aquell moviment eren alguns amics personals o deixebles seus i el tema va provocar conflictes personals greus.
Es parla que podria haver influït en el suicidi d'lgún d'ells però això ja ho trobo massa emo-japo... la majoria d'autors van acabar suicidant-se o destrossant-se la vioda amb alquol i drogues (el sexe no el compto).
La explicació que aquest anime dóna a la seva esquizofrènia terminal de la Real Life, està molt ben pensada a nivell alegòric.
Una cosa que em va sobtar molt és que un anime basat en un videojoc estil Otome (per a nenes adolescents i pre-adolescents) tingués tanta profunditat cultural: sospito que les noies japo són molt més aficionades a la literatura que els nois.
Podría seguir fent un totxo de unes quantes pàgines perque ja dic que vaig trobar fascinant la forma en que introduien els autors i les seves obres dins la trama però ho deixo aquí.
Esmento per finalitzar que el meu husbando preferit va ser en
Dan Kazuo, l'autor de
Amours i l'escriptor que segons els crítics tenca el període de literatura de post-guerra, individualista i força crítica amb la societat japonesa, que es va anomenar
Buraiha (retret, queixa).
Quan va aparèixer per primer cop en aquell episodi per a salvar en
Dazai de la seva pròpia foscor i el van presentar amb una veu en off que deia (de memòria):
Arriva en Dan Kazuo: l'Últim dels Buraiha!
se'm va posar la pell de gallina.