Jojo's Bizarre Adventure: Steel Ball Run
A veure, sabeu que a mi llegir manga no m'acaba de fer. Però aquest manga m'ha encantat. És una autèntica passada, de veritat, tant en la trama, com en els personatges, en l'art... No sé ni per on començar, però dir-vos que m'ha encantat!! Si em demanessiu "val la pena llegir els Jojos després de l'anime?" us diria que sí, que us llegiu aquesta saga sí o sí.
Bé, doncs Steel Ball Run va d'una carrera a cavall que travessa tot Amèrica del Nord, el guanyador tindrà la fama eterna (crec) i molta, molta pasta. S'hi presenta gent molt estranya, evidentment usuaris d'stand entre els quals destaca el Johnny Joestar, el Diego Brando i algun desgraciat més. Però en realitat a la carrera estaran cercant una altra cosa, reunir les parts d'una cosa molt, MOLT important... Que Yisus ens ajudi!!
A partir d'aquí hi ha una quantitat d'spoilers que te cagues, jo aviso.
He de dir que Steel Ball Run m'ha agradat molt més (o m'ha sabut enganxar molt més) que Stone Ocean. Per a mi (i ara faig una comparació sense tenir puta idea, que consti) Stone Ocean és molt Stardust Crusaders pel que fa a: apareix un stand, el derroten, i al següents capítols n'apareixerà un altre i així fins arribar al boss final. En canvi, SBR m'ha recordat més a Vento Aureo. Sí, tant a VA com a SBR també hi ha un munt d'usuaris d'stand que van apareixent un darrere un altre, però la diferència és la història com es conta, les dues històries tenen moviment i estan ben enllaçades, és un viatge, hi ha misteris i la trama pareix que va avançant sola i, sincerament, és una classe d'història que m'agrada molt més que apareix un enemic, el matem i hi apareix un altre.
El fet que la història sigui una carrera a cavall m'ha molat molt, i això que al principi va ser un poc "wtf? el rollo western no en convenç" però la història va avançant i ho peta, i ja està, ho peta i t'oblides dels cavalls i tal perquè és massa guai tot i estàs molt enganxada a aquesta merda de la bona. I el que he dit, que es vagin desplaçant i movent cercant parts i el misteri darrere del que cerquen, dels missatges i les pistes per trobar la següent part... molt, molt xulo.
Els personatges, vinga. He de dir que al principi el Johnny em semblava un pardillo i que sempre és un puto pardillo, però és el nostre pardillo i jo pel Johnny Joestar MA-TO. Que es fa estimar, tan bona gent que és. El cabró només volia moure les cames i acaba dins un fregao bastant considerable xDDD Però no sé, li he agafat afecte. El seu passat, amb la rata blanca i el germà toca el kokoro, sincerament. De fet, el Johnny fa molt bona evolució, in my opinion i no sé què dir-vos, m'ha agradat.
El Gyro no em va costar gens estimar-lo, de veres, quin personatge tan ben fet! Està com una puta cabra, però té el seu cor que és molt gran i no t'ho esperes i et canta la cançó de la mozzarella i, un puto 10 de persona. He de reconèixer que sempre en Gyro m'ha semblat molt més protagonista que el Johnny, però moltíssim més i que, de fet, a qui volem enganyar, el Gyro és el puto jefasso, sense ell el Johnny no hauria fet una merda. Gyro best Jojobro? Doncs sí, francament, sí. Al principi, quan el veia amb les Steel Ball em pensava que res, que aviat tendria un stand i que les deixaria de fer servir, però el tio ha estat fins al final amb elles i sense desenvolupar un stand tot i haver-se trobat amb la roca del infierno aquella que et donava poders i tal. Al final ha estat com una espècie de recuperació del Hamon i no m'ha desagradat, ha estat original. El seu passat, sincerament, com algú pot ser metge i botxí? xxDDD Que no, que guai la veritat.
Després està el Diego, el puto KONO DIO, que m'encanta el seu stand, em sento MOLT identificada amb ell i és DIVINO i ja parlaré del Dio més endavant per comentar coses del seu stand (els dinos ho peten i ja, hi estem tots d'acord, no cal dir res més) i em va agradat també que t'expliquen el seu passat i tal però una cosa que no em va acabar de fer és que, en aquesta saga, és un sequaç més... És a dir, al final, es posa a les ordres del president, no és tan independent com el Dio autèntic (que sí, que ell sempre va a la seva, però no em va semblar 100% caòtic i egoista).
Després hi ha la Lucy, escolta tu, flipant amb la noia aquesta, no donava un duro per ella i mira-la, al final super important per la trama, molt valenta, un 10 de personatge també. I ara em sap greu dir això, però crec que és dels personatges femenins que més m'ha agradat, sorry Jolyne. Vull dir, la Jolyne és un amor, però ella sempre és forta, la Lucy és una puta criaja de merda que es posa en perill molt pericoloso per salvar el senyor Steel i la pava treu la força d'on no té i es queda prenyada del puto cadaver senyors, del cadaveeeeeeeeeeeeeeer i al final va i derrota el Dio, és a dir, que pensa i tot, Lucy I love you.
De la Hot Pants poca cosa puc dir, ha tingut un poc de rellevància però el seu stand no m'ha acabat de fer gaire i me la pela, sincerament que sigui una monja del Vaticà que cerqui redempció. El Mountain Tim he de dir que em molava, i el seu stand em semblava bastant útil, llàstima...
Passaré a la fi al Valentine. A veure, al principi era un pavo baixet i rechoncho i al final acaba sent un guaperas, Araki aquí t'has columpiat, però es perdona pel bé del husbando que t'has muntat. Doncs no sé, no puc dir que m'hagi agradat però tampoc m'ha desagradat. Potser un poc fluix en comparació amb els altres enemics de les altres sagues, imho. Dir que com a dolent dolent no m'ha entusiasmat, per a mi ha passat sense pena ni glòria, com si fos un enemic més... Sí, l'habilitat era bastant impressionant i infinita, donava molt de joc, però el Johnny no va de bromes i la cosa que semblava que havia de durar milers de capítols, doncs se'm va fer curt en comparació amb el Pucci, per exemple.
Però tothom sap que el millor personatge d'aquesta història és el cadàver (i mireu, no poso el nom per si algú és imbècil i s'està llegint això sense haver llegit el manga) però que gran que la història sigui que cerquen parts del seu cos, és molt random però a la vegada absolutament bestial. Parlant de coses bèstia que fan spoiler, em va saber greu la mort de... joder, l'únic personatge important que mor, és que als putos Jojos no et pots encarinyar de ningú i jo al Gyro l'estimava com a TOP personatge i em va fer tot molta pupa al coraçao, el doctor em va recomanar molta birra per ahogar las penas.
Finalment em va molar molt que el Dio que tornés del món del Valentine fos el nostre Dio, el de The World xDD. També que es doni a entendre que el Johnny ho arregla amb el seu pare em va agradar, perquè no sé, el Johnny és com un fill estimat i no vull que pateixi (por infinita quan he vist que Johnny Joestar agafava un vaixell, dic ara el Dio no serà mort i ens repetiran la història LOOOL). I al final és per arreglar-se s'arregla la merda del nen que havien d'executar, que no me la podia pelar més, però mira, s'arregla tot, però sempre el final dels Jojos em deixen un regust amarg, això que dius "mola, però estic sad i no sé per què" però ara m'animaria un dinosaure del Dio xDDDDD
I res, una saga molt ben tancada, que enganxa molt, amb molts misterios, amb bons personatges i l'ART PER FAVOR! És a dir, el dibuix d'Stone Ocean era com molt horrible, no? Em costava la vida molt durament llegir-lo, tot eren línies i els personatges tenien molta ombra i, en general, no era un manga clar. Ara, heu vist la preciositat de l'art de SBR? És una passadaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! De veres, a vegades em quedava molt boja mirant els primers plans de les cares del Johnny i el Gyro o el Dio! I les portades? Heu vist quina preciositat de portades a color?? El salt qualitatiu entre una saga i l'altra m'ha semblat absolutament bestial i molt worth it.
I ara tocarà llegir Jojolion!
M'encanten les putes portades, de veritat, quina preciositat: