(Rol) Una il·lusió o...?

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Kissa
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Ohaioooo c(^□^c)
Entrades: 33
Membre des de: 17 març 2016, 22:42
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 40 cops
Gràcies rebudes: 38 cops

Tot va començar un matí qualsevol d’un dia estival. Cal dir que no era estiu, sinó primavera, però aquell dia en especial el Sol era més fort del normal i totes les aus cantaven als arbres alegrement mentre les fulles dels arbres es movien al so del vent.

Em vaig aixecar com de costum, tranquil·lament, amb una certa pausa, ja que realment odio quan em desperten de cop i volta.
Amb els ulls encara entretancats i amb certes dificultats vaig canviar-me a la meva roba per a sortir ja que era divendres i tenia cita obligada amb la Universitat. Al tancar-me els botons de la camisa vaig donar-li una ullada al tatuatge de drac que tenia prop de la zona del cor, comportament ja habitual en mi al haver-hi estat notant allà una sensació estranya fa ja un temps.

Seguidament vaig anar al lavabo a arreglar-me, pentinar-me,... coses de noies, quan de sobte em va entrar un mareig i el meu pit va començar a fer mal, com si em cremessin la zona amb foc. Quan vaig aixecar la vista al mirall enfront meu vaig albirar l’ombra d’una noia que es semblava molt a mi així que de primeres vaig pensar que era el meu reflex, però, un segon, una cosa estava malament,... què hi tenia al cap? Em vaig fregar l’ull incrèdula.

El mareig va passar de sobte i en obrir l’ull vaig veure, aquest cop sí, el meu reflex. No li vaig donar molta atenció ja que la causa del mareig i les al·lucinacions bé podia ser el cansanci. No era d’estranyar, m’havia passat els últims dies treballant com boja sense gairebé dormir. Encara que hi havia una cosa que voltava pel meu cap, el dolor del pit no podia ser pas per falta de son, no? Vaig decidir que ho buscaria més a fons al tornar de classes.

Al baixar les escales per anar a esmorzar em van sorprendre per un moment unes ales blanques com dues perles, revolotejant al meu voltant. Era la meva cacatua, la Inari, a qui li agradava estirar les ales per tot el pis.
-Bon dia Inari!- vaig dir tota alegre.

-Booon dia!- em va contestar la Inari, a qui li havia ensenyat unes quantes paraules de les quals havia après les que va voler.

-Anem a esmorzar?- va ser la meva pregunta abans de que la Inari volés ràpidament cap a la taula, preparada per a agafar la seva porció del menjar.

A casa només hi érem nosaltres dues perquè pels matins la mare sortia a treballar d’hora i jo mai havia tingut la suficient voluntat com per a despertar-me d’hora a esmorzar amb ella. A més, el pare ja no hi era, i no perquè també sortís a treballar aviat. El vam perdre en un accident de cotxe fa deu anys, només vam sobreviure nosaltres (nosaltres menys el meu ull tot sigui dit), sí, tot molt tràgic però quan t’acostumes a viure sense un familiar acabes madurant abans i la vida se’t fa més desafiant.

Després de menjar els meus cereals i la Inari les seves pipes em vaig calçar les sabates, dir adéu a aquell ocellot blanc, esperant que no armés un enrenou mentre no hi era, i vaig enfilar-me corrents cap a la porta de sortida.

En obrir-la vaig veure unes boles de pèl de colors, algunes amb taquetes, arraconades al pati. Eren els gats del veïnatge als quals moltes vegades donava de menjar.

-Ho sento aquest matí no tinc res per a vosaltres!-vaig exclamar- però per la tarda us portaré un menjar que us hi llepareu els dits!

Com a mode de contestació, tots els gats van miolar a l’hora, acceptant les meves disculpes. Així doncs, vaig posar un peu fora de casa pensant que avui seria un gran dia.
Imatge
Avatar de l’usuari
Kissa
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Ohaioooo c(^□^c)
Entrades: 33
Membre des de: 17 març 2016, 22:42
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 40 cops
Gràcies rebudes: 38 cops

A mesura que anava caminant pel conegut camí a la Universitat, em vaig sorprendre per la vista de les primeres flors dels arbres. “Ah, la primavera” vaig pensar mentre esbossava un somriure, però encara sense treure’m el malestar en el meu pit. “Que haurà sigut la cremor d’aquest matí?”.

Estant tota pensativa no em vaig adonar de la veu que em cridava enfront meu fins que vaig notar com el meu cos s’estampava amb el que semblava un pal d’algun post i em tomballejava fins a caure’m.

-Mira que t’ho he estat advertint i tu res, capficada en el teu mon!
Al alçar el cap després de la vergonyosa escena vaig veure el rostre d’una persona coneguda.
-A-Aki??!
-Crec que t’oblides d’algú. Va dir una veu diferent que venia darrere de la primera silueta.
-Oh... Tsuki. No t’havia vist, estaves darrere l’Aki!, vaig balbucejar amb cert remordiment.
-No serà que el cop t’ha deixat l’ull una mica malament? Va riure l’Aki amb cert sarcasme.
-HA, ha, ha... vaig dir semi en broma.- Anem tirant?
-Es clar! però ves amb compte que això de pensar massa pot provocar problemes! Va dir la Tsuki, tan bromista com sempre.

Seguidament vam continuar caminant, aquest cop amb una mica de pressa ja que veiem que arribàvem una mica tard. No és que realment ens molesti arribar una mica tard però aquell matí justament tocava el pitjor professor que ens podrien haver assignat: en Jack.

A primera vista podria semblar un home reservat i una mica despistat però realment és insuportable quan s’enfada, i, per desgràcia, la seva paciència és com un drac, inexistent.

Vam arribar justos a l’entrada de l’edifici, abans una mica austera però ara plena de vida degut a les flors que sortien d’entre les escales atretes per la primavera i una, presumiblement, mala neteja d’herbes per part del jardiner. Les classes només feien que començar.

Al començar a pujar les escales ràpidament no ens vam donar compte de la figura que estava allà de peu, amb una fermesa absoluta. Quan les escales varen acabar i ens vam topar cara a cara amb el misteriós personatge, la seva figura es va fer més clara als nostres ulls, era la cap d’estudis. Una dona, cal dir, una mica tafanera.

-On creieu que aneu vosaltres? Va murmurar amb la seva veu sorda.
-A classes, on sinó? Vaig respondre sense miraments.
-Oh pel que veig no heu rebut el mail,... Es va quedar pensativa uns moments.- O es que heu sigut tant mandrosos de ni tan sols veure el vostre correu?

La veritat, no li hi podia negar. És cert que nosaltres tres som una mica mandres, pot ser que per això siguem tan bons amics, però això no volia dir que no ens prenguéssim els nostres deures seriosament.

-No hem rebut res. Va dir l’Aki. – Per tant, series tan amable de donar-nos els detalls?
-Un noi educat, d’aquests no en queden masses!. Ai, sí, es clar, els detalls. Es veu que les classes s’han sospès avui degut a un incident no esperat.
-Quin incident no esperat? Va preguntar la Tsuki amb curiositat.
-No és un assumpte que hagi de ser conegut per mers alumnes. Au! Cap a casa! Va reclamar la cap d’estudis amb una cara seria. Semblava que no podríem treure res d’ella.

Amb frustració i una mica empipats vam donar mitja volta per a baixar els esglaons camí cap a casa, un altre cop. Fins que em vaig acordar de la meva promesa.

-I bé, què fem ara? Va dir la Tsuki amb veu cansada.
-No sé, tu què proposes Kissa?
Enfardissada amb els meus pensaments no em vaig donar compte de la pregunta fins que el meu amic em va donar un copet a l’espatlla per a cridar-me l’atenció.
-Ah! Ho sento... què dèieu?
-Mira que... últimament estàs als núvols. Dèiem de fer alguna cosa, encara que ja s’ha passat mig dia anant i tornant inútilment allà.

Certament, ja era passat migdia gràcies al nostre pas lent i la distància a recórrer de cada dia.

-Realment em sap greu però no puc anar amb vosaltres, els hi vaig fer una promesa als gats de que els hi portaria un bon menjar.
-De veritat, ets el que no hi ha. Va dir la Tsuki. – De vegades sembla i tot que puguis parlar amb ells.
-No és cert, és només que he estat cuidant-los des de fa molt temps.
-Ja , ja. Au vinga! Ves-hi que t’estan esperant. Ens veiem aviat! Va dir l’Aki.
-Fins aviat! Vaig dir abans de marxar corrents.

De camí a casa em vaig parar al supermercat per a comprar ingredients per el sopar, alguna cosa de menjar i uns quants peixos, ja que els gats preferien peix a llaunes de conserva i un dia era un dia.

Al arribar a casa ja s’estava ponent el Sol. “M’he passat comprant” vaig pensar mentre caminava fins a la porta.
De sobte, com si ho haguessin previst tots els gats van sortir dels seus amagatalls miolant amb impaciència per l’imminent sopar.

-Ara va, no sigueu tan impacients! Vaig dir-los encara sabent que als ser una ocasió especial és normal que es comportessin així.

A l’obrir la porta la primera i última que em va rebre va ser la Inari amb el seu típic “Benvingudaaaa” que tant li agrada a les visites. Jo fa temps que crec que sap de la seva popularitat i li agrada lluir-se quan ve algú, parlant massa del compte.

Després de fer el sopar meu, dels gats i de la Inari i menjar els nostres respectius plats vaig pujar a la meva habitació per a sortir al balcó, pujar al teulat i mirar les estrelles. La meva passió ha estat sempre poder arribar a veure totes les constel·lacions de les que disposa el món ja que em fa sentir petita, com si estigués mirant als ulls a un gran gegant il·luminat per milions de llums. Era tan relaxant...
De cop i volta, quan portava una estona estirada al teulat el meu pit va començar a fer mal, i no un dolor com el d’aquest matí. Aquest cop era més real, més temible, com si em caigués a sobre tota la lava bullent d’un volcà. Finalment, al obrir-me la camisa vaig veure com el tatuatge del meu pit s’havia tornat d’un vermell flama. Al tocar-lo els meus dits van reaccionar allunyant immediatament la mà, ja cremada, del drac.

Sobtadament, la meva visió es va tornar borrosa, el cap em donava voltes i no podia pensar clarament. Només veia un munt de taquetes petites en un paisatge fosc. “Què?..” va ser l’últim que vaig murmurar abans de sumir-me en una obscuritat completa.

Imatge
Imatge
Bloquejat