[Rol] Un contacte inesperat (rol conjunt Meizu-Rob)

Bloquejat
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

Vaig tornar a observar l'enorme ciutat emmurallada de Drakkar des de la meva posició en un dels avencs propers. La ciutat rival de Shinsei tenia un aspecte més lúgubre i sinistre, aquí i allà s'alçaven múltiples fortaleses entre els diferents sectors de la ciutat que resultaven tancats per muralles interiors. Infiltrar-se en aquella urbs seria una tasca titànica, sense cap mena de dubte.

Vaig tornar a revisar el mapa que em va prestar en Bank, buscant per enèsima vegada alguna pista o solució a l'atzucac en el qual em trobava. Però novament no trobava res que em crides especialment l'atenció. Vaig guardar amb delicadesa el mapa al meu sarró, i em vaig anar a estirar al meu farcell improvisat.

La situació era problemàtica, no tenia cap mena de pla per infiltrar-me i se m'acabaven les provisions. Vaig repassar mentalment que com a molt podia durar tres dies més sense passar penúries, després entrava a una dimensió desconeguda. Vaig sospirar i vaig decidir baixar al poble més proper a Drakkar, Ujuel, a veure si podia infiltrar-me entre els viatjants o treure nova informació. El coneixement és poder, vaig recordar.

Ujuel era una vil·la comercial entre Drakkar i la ciutat neutral d'Endor, i per tant, era un lloc de pas obliga't. Vaig decidir anar directament a la taverna, l'edifici més bulliciós del poble juntament amb el mercat. Quan vaig entrar l'aire era ple de fum de tàbac i alcohol que em regirava l'estómac, vaig contenir la respiració i vaig situar-me en un dels racons de la sala. Quan vaig asseure'm de cop el soroll va cessar, vaig girar el cap pensant que m'havien descobert. I el vaig veure.

Era un noi que devia tenir la seva edat, potser menys i que vestia de manera un xic estrafolària. No portava pantalons i es passejava amb calçotets, marcant paquet, mentre sostenia un llibre de vés a saber que. Podria ser un exhibicionista? No ho creia, és més, segurament era un bluf per amagar la seva autèntica naturalesa. Quan el vaig veure asseure's a un extrem de la sala i deixar el seu llibre sobre la taula, no vaig dubtar ni un instant i m'hi vaig apropar.

- Jo de tu no m'hi acostaria – va dir un vell subjectant-me el canell – Aquell noi, es diu Samael i és un pèl estrany, no dic que sigui mal noi, però té una manera de ser peculiar, esperpèntica diria jo.
- Senyor, no li han dit mai que és de molt mala educació jutjar un llibre per la seva coberta? - vaig somrient mentre m'asseia davant del noi, amb un ampli somriure.

El noi em va mirar inexpressivament, absort entre els seus pensaments. Mentre jo demanava dues gerres d'aiguamel, pel meu nou company de taula. Quan la vaig tenir, l'hi vaig entregar amb un somriure amistós. Creia que aquest noi seria la meva carta de triomf per aconseguir infiltrar-me.

- Diguem, que va venir primer, l'ou o la gallina? – va dir de sobte, el noi de cabellera desordenada.
- Com? – vaig dir totalment fora de joc.
- Avui m'he aixeca't amb aquest dubte existencial, i no me'l treure del cap – va dir resignat mentre agafava la gerra d'aiguamel.
Sí que és estrany si, vaig pensar per dins, o era part de la seva actuació.
- Jo diria que l'ou – vaig dir.
- Com que l'ou eh... I d'on va sortir aquest ou? – va preguntar-me.

Un silenci incòmode es va tornar a produir a la taverna, fins que el Samael va començar a riure a ple pulmó, de seguida la resta de la taverna el va seguir. Per uns instants em vaig sentir empès a riure amb la resta de la gent, feia temps que no reia tan a gust.

- Tio ets un person molt peculiar – va dir mentre s'ajustava les seves ulleres en espiral.
- I m'ho diu el tio que va amb gallunbos pel món? Que irònic – vaig dir rient de l'absurd de la situació.
Quan la normalitat va tornar a la taverna, el Samael va encreuar els braços i em va mirar directament.
- Que et porta a un estranger com tu a venir a aquest poble? – va dir seriós.
- Com saps que sóc de fora?- vaig preguntar amb el mateix to seriós.
- Mai ningú m'ha vingut a parlar, i tu ets el primer que ho fa i em segueix el corrent. Així que contesta de pressa, que vols de mi?
- Vull informació per poder entrar a Drakkar – vaig dir
- I que et fa pensar que jo et proporcionaré els mitjans? I més, a un espia de Shinsei– va dir alçant una cella.
Vaig encreuar els meus braços sobre la taula i vaig respondre pausadament.
- Vull ajudar a una persona molt important per mi i vull descobrir el meu lloc al món.

En Samael va somriure encuriosit, mentre començava a riure amb kkkk tenebrós. Finalment, va relaxar-se i em va parlar.

- Acompanya'm, crec que tinc la solució als teus problemes.

Em va guiar a través del bosc proper a la vil·la fins a una petita cabanya en el clar del bosc. La cabanya, si es podia definir com a tal, tenia un aspecte força rudimentari.

- Vius aquí? – vaig preguntar-li
- Si, no m'agrada viuré en comunitat, a més que n'has de fer tu? – va dir visiblement ofès.

Dins de la cabanya hi havia una gran prestatgeria plena de llibres i una taula rodona amb dues cadires, al fons un petit forn de llenya proporcionava llum i escalfor. Quan vàrem entrar un corb negre va sortir disparat a rebre el noi. El Samael em va indicar que era la seva mascota, i es deia Boira.

- Posa't còmode, vaig a buscar un llibre – va dir mentre m'assenyalava una de les cadires, que semblava visiblement corcada.
- Prefereixo estar dret, si no és molèstia –
- Com vulguis – va dir el Samael arronsant les espatlles.

Després d'uns minuts resseguint la prestatgeria, finalment el Samael trobava el llibre, en qüestió, semblava un volum vell i gastat. Els seus ulls brillaven satisfets i reflectien la seguretat d'algú que sabia el que es feia, segur que era un còdex on s'indicava entrades secretes a la ciutat, o un plànol d'aquesta.

Però no era el cas, a la seva coberta escrita amb runes inintel·ligibles indicava clarament que era un volum de màgia antiquíssima.

- Aquest és un llibre de màgia espai-temporal – va dir el Samael – amb això podràs entrar a Drakkar
- Com? – vaig dir conscient de l'alt nivell que requeria aquest tipus de màgia.
- Coi no ho veus, has d'utilitzar aquesta fórmula màgica tan senzilla- va dir novament ofès – escolta atentament, espacitum alternum, corpus inversus, movimentum Drakkar

De cop una força invisible em colpeja cap endarrere i em va fer perdre el coneixement. Quan en Samael va alçar el cap no hi havia ningú més que ell a la cabanya. Arronsant les espatlles es va limitar a dir.

- Almenys unes gràcies per l'ajuda, maleits shinserians.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

Quan vaig recobrar la consciència tenia el cos adolorit i el cap em feia l'efecte baldufa. Vaig tractar d'incorporar-me però vaig notar una punxada al braç. Perfecte, vaig pensar dins meu, he aconseguit infiltrar-me a costa de deixar-me un braç. Un cop em vaig acostumar a la foscor de la sala, vaig entreveure el que semblava ser una petita capella. L'edifici tenia tots els números de semblar abandonat, ja que presentava un aspecte lamentable, per la seva planta semblava d'estil romànic.

Vaig deixar de perdre'm en els meus pensaments d'historiador per trobar una sortida a l'edifici. Però entre el cap i el dolor punxant del braç, em va recomanar descansar una estona més. Sens dubte em trobava a Drakkar, però amb els meus moviments limitats em costaria suor i llàgrimes aconseguir el meu objectiu que m'havia portat allà. I molt menys, lidiar amb la pellroja i els seus aliats drakarians.

En fi, la sensació era òbviament que la missió s'havia acabat abans de començar realment. Estava tan perdut en els seus pensaments que no es va adonar que se sentien passes, que s'anaven acostant des de la llunyania. Finalment, quan se'n va adonar va entrar en contacte visual amb la seva persona en qüestió.

Aquesta, era una adolescent baixeta, els seus ulls vermells li recordaven molt als de l'Ayame. Vestia uns pantalons llargs i grans de color verd i un top blanc que li cobreix solament la part de dalt deixant a vista l'omblic. Però el que més li cridava l'atenció d'ella era que del seu cos emanaven unes petites ales de foc carmesí. La primera reacció que vaig tenir va ser intentar somriure, al cap hi ha la fi, si somrius, et pots estalviar molts problemes. Però semblava que per aquesta noia, aquesta regla no estava escrita.

- Es pot saber... qui ets tu? – va preguntar visiblement sorpresa de trobar-se un noi en aquell estat tan lamentable en una església abandonada.
- Ah, perdona'm senyoreta, veuràs, jo sóc un... historiador, si m'agrada visitar llocs antics i en ruïnes d'arreu del món... és la meva feina, ja saps – vaig tractar de desviar l'atenció de la meva identitat fins que fos capaç de crear-la.
- No té preguntat que hi fas aquí, t'he preguntat el teu nom, no seràs un... – va dir la noia.
- Sóc en Robert! En Robert de Locksley! Sóc un intel·lectual errant que està de visita a Drakkar per consultar la seva historia, res més!
- No em sona pas el teu nom...
- És normal, és normalíssim! Al cap hi ha la fi, les humanitats estan totalment fora de moda – vaig dir forçant el somriure tot i el dolor.
- Sembles ferit, com has arribat a aquest punt? – Va dir la noia encara intrigada.
- Ah, això? Estava fent unes inspeccions a l'estructura quan ha col·lapsat, una desgràcia no? – vaig tornar a dir somrient encara més efusivament.
- Pots caminar? Hauries de curar-te aquestes ferides i immobilitzar el braç – va dir la noia sospirant, semblava que la meva persuasió encara es mantenia un pèl intacte.
- Crec que ho tindré magre, però no rebutjaré la seva encantadora proposta, senyoreta.
- Res de senyoreta, em dic Kobato i sóc un membre de la divisió d'exploració de Drakkar, faries bé de recordar-ho – va dir seriosa.

Ai, coi, he caigut del foc a les brases que diuen. Vaig pensar mentre la noieta m'ajudava a incorporar-me, mentre per dins pensava que si me'n sortia d'aquesta, més li valia a en Bank què s'avingués a pagar-me un bon bol d'Udon al restaurant més car de Shinsei.

PD: En aquesta ocassió he volgut fer aparèixer la Kobato com a representant de la divisió d'exploració i companya de la Meina (qui trigarà uns dies més ha aparèixer xD), res més, aquest és el meu regal per guanyar la quarta edició de l'animesong :ilu: :ilu: :ilu: :ilu: :ilu: :ilu:
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Aquest rol passa dos mesos després del rol "Mirades entrecreuades"

Drakkar era una nació plena de desigualtat social, però això feia que tothom fos molt diferent. I com de diferent? Doncs bé, a Drakkar no tothom entenia el mateix quan preguntaves: Què és un dia normal?

Un noble segurament et respondria finament dient què: Per mi un dia normal i corrent és aquell en el qual em llevo amb una tassa de cafè als llavis, per cortesia de una de les meves 13 serventes, i llavors surto a donar un volt pels jardins comunitaris fins la hora de dinar. A la tarda passaria la estona amb els meus adorables fills.

Per contra, un pagès d'aquells que viuen fora de les muralles respondria: Per mi un dia normal és cada, visc immers en una rutina la mar de dura per sobre viure. Em llevo amb el crit del gall que aquest crida tan bon punt surt el sol. Llavors esmorzo qualsevol peça de fruita i em passo tot el dia al camp, fent petites pauses per descansar i menjar, fins al vespre. Un cop de nit sopem tota la familia junta, ens expliquem com ens ha anat el dia i acabat això tots al llit.

A la ciutat de Drakkar la normalitat és quan els mercaders obren les seves parades ben d'hora pel dematí al carrer principal i durant tot el dematí tothom hi compra. També és molt freqüent veure com els soldats de les diferents divisions entren i surten regularment per les diferents entrades ubicades al llarg del perímetre de la muralla i a lo que també se li afegeix lo comú que és veure als genets de dracs solcant el cel mentres aquests dibuixen figures de foc amb la seva boca.

Però aquell dia seria un dia anormal per tot Drakkar, encara que només uns pocs ho sabéssim.

Aquell dia anormal va començar més ben aviat normal. La Kobato i jo vam anar a entrenar en un turó que hi havia al nord de la ciutat. Com cada dia, ens vam trobar davant de la divisió d'exploradors. Ella anava carregada amb la seva bossa en la qual portava menjar i aigua pels dos mentre jo simplement carrega la meva espassa, em va saludar tot somrient i llavors ens vam posar de camí al turó.
Un cop al capdamunt del turó vam decidir que jo em lligaria les mans i ella intentaria tocar-me amb la seva daga sense cap dels dos poder fer servir poders, aquesta era la única regla. Vam decidir això per tal de millorar el seu maneig amb la daga i millorar els meus reflexos. Passada una hora i mitja ben bona els dos estàvem exhausts. Ella va agafar la bossa i va dir:

-Vols menjar una mica?-va dir amb un somriure
-M'encantaria!-llavors es va aixecar
-Doncs atrapa'm!-i va sortir corrents.
-Cago en tot-estava tan cansat que a dures penas podia estar dret.

Com vaig poder la vaig perseguir per tot Drakkar, gracies a Déu que ella també estava cansada. Llavors la vaig veure entrar en una vella església romànica i em vaig estirar per reposar forces i al cap d'una estona hi vaig entrar. Per sorpresa meva, vaig trobar a la Kobato curant a un home desconegut.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Meizu:
-Kobato, que el coneixes?
-No pas, és un home que m'he trobat, i l'estava curant. Es deia... -va vacilar uns instants- Ah, si. Es el Robert de Locksley un historiador que no té casa perquè és errant. -va concloure amb una broma dolenta.
-Ja veig -vaig ignorar la broma.- com hi has arribat aquí? -vaig preguntar-li alhora que m'ajupia per examinar-lo.
Era un home de aparença bastant normal. No destacava fisicament: era alt, però sense aquell punt que deies "Que alt ets", era prim i ferm alhora. S'el veia algú resistent. Acompanyava totes aquestes característiques amb uns cabells negres i uns ulls verds marronosos.

Rob Guerrero:
Definitivament havia caigut del foc a les brases, aquell noi tenia un aspecte molt més seriós i tenebros.
- Bé, resulta que estic aquí fent un treball de camp, mentre busco informació sobre cert personatge històric de Drakkar- vaig dir disimuladament.

Meizu:
Tenia la sensació, no... podiar posar la mà al foc que aquell individu no estava sent gens sincer. Es notava a cada minúscul moviment que feia: la manera en que feia cercles al terra amb un dit de manera instintiva, el com es remullava els llavis amb la llengua, la seva mirada... Resumint, no estava dient la veritat això ho sabia. No obstant això volia esbrinar les seves intencions.
-Oh, no sé molt sobre la història de Drakkar, però si vols t'hi puc acompanyar.

Rob Guerrero:
- Realment em resultaria molt profitos que algú m'ajudes!- Vaig dir tractant d'asserenar-me. - Estic buscant informació d'un tal... Ademar Guerrero. És veu que va escriure un Atlas molt famós, de fet ara que la Kobato és una membre de la divisió d'exploració crec que puc trobar molta més informació!

Meizu:
-Si la veritat es que -de sobte em va tallar en Tenebris- Kobato, tu no estaves convocada a una reunió de exploradors?-va dir imitant la meva veu.
-Oh, ja sabia per on anava en Tenebris, ell també havia pensat que aquell home era un potencial perill i la volia deixar al marge.-vaig pensar.

-Ooooh, enserio? Sóc tan despistada que segur que sí. Bé, Robert ja he acabat amb la meva feina, ja em diràs si has aconseguit la informació! -va somriure- Llavors, marxo adeu a tots!- en pocs intants va desapareixer.

-Ens hem quedat sols Robert, tens pensat algún lloc en especial per "investigar"?-vaig fer èmfasis.

Rob Guerrero:
- La veritat és que desconec totalment Drakkar, així que necessitaria saber llocs per on començar a buscar, estava pensant en...- vaig rumiar si calia ser tan directe, però la situació era tan delicada que allargar massa tot complicaria encara més la cosa.
-Voldria que em portesis a la Divisió d'exploració, estic segur que allà hi trobare prou referències

Meizu:
-A la divisió d'exploració? -merda i quan anéssim allà i no hi hagués cap reunió? Per altre banda si esquives d'anar a la divisió potser seria bastant evident que desconfio d'ell.
-A la merda, li diré que m'havia confós de dia i ja, no fa falta menjar-se el cap -vaig dir-me per dins
Tot aquest assumpte s'havia tornat molt delicat.

-Entesos, anem cap allà! Segur que a la biblioteca de la divisió trobaràs el que necesites.

Rob Guerrero:
- Perfecte- vaig pensar mentre m'incorporava.
-La veritat és que la Kobato havia fet una feina excel·lent. El meu braç semblava totalment recuperat i els blaus s'havien esfumat.

Amb tot no podia obviar què el noi què tenia davant meu també podia ser un membre d'alguna divisió. El fet de no saber el seu rang exacte només em feia sentir un neguit profund. Podria ser capaç de lidiar amb ell i la pel-roja?

- Et segueixo... Per cert quin és el teu nom?- vaig preguntar prudentment

Meizu:
-Em dic Meizu Johansen, encantat. Abans era part de la divisió d'exploració, però per la meva manera de fer les missions em vaig traslladar a la divisió de cavallers. Així que et podré ajudar allà dins. Per cert aquesta espasa és el meu company. -m'el vaig despenjar de l'esquena.

-Agradable dia el d'avui, no trobes? -va preguntar retòricament.

Més em valia tenir prudència i no subestimar-lo, qui sap si era un guerrer de primera classe. Com fos, havia de pensar en alguna manera de enxampar-lo, potser el podia bombardejar a base de preguntes, buscant què cometés un error

Rob Guerrero:
Em vaig quedar astorat... Aquella espasa era capaç de parlar.
- A Drakkar teniu la capacitat de donar vida i personalitat a les vostres armes?

Meizu:
-No conec cap cas com el meu. Ell realment és el meu poder, però des de que vaig aconseguir aquesta espasa és pot manifestar fent que la fulla sigui totalment negre i parlant. Per no dir que estem més sincronitzats alhora de lluitar.

-Trobo que ets molt curiós, Robert -va dir en Tenebris.

Rob Guerrero:
- Hahahaha, em diuen sovint que sóc una persona un pèl peculiar- vaig dir amb sinceritat.
- Realment si que tens un poder peculiar, sincerament a mi m'agradaria molt tenir la capacitat de parlar amb la teva arma- vaig dir mentre recordava la Camí cap a l'harmonia.

Meizu:
Vam sortir de la església per un finestral tencat, i vam començar a caminar per tot Drakkar.

En Robert tenia uns ulls com unes taronges, semblava que estava gaudint de la estructura de la ciutat.

Rob Guerrero:
- Sort que ens hem trobat, la ciutat és un autèntic laberint, i més per algú de fora!

Meizu:
-Jo hi porto un temps visquent aquí i tot això encara em sorprèn. -llavors vam sentir unes bèsties que grunyien en el cel.

-Dracs... n'havies vist mai?

Rob Guerrero:
No vaig sentir la pregunta d'en Meizu quan vaig mirar cap al cel, instintivament.
Des què era petit somiava amb els dracs. Eren els meus animals fantàstics preferits i, veure'ls solcar el cel em va emocionar enormement.
-Magnífics- vaig deixar anar bocabadat

Meizu:
-Veig que no per la teva reacció.-vaig dir en veu baixa.

Vam seguir caminant per Drakkar una estona més. L'església abandonada estava molt lluny de tots els barris on s'hi feia vida. L'església quedava a la part sud-est de Drakkar on estaven concentrats tots els rodamons, lladres i assasins de mala fama.

En arribar al edifici li vaig demanar uns segons, m'el vaig mirar de reüll i llavors vaig obrir la porta. Acte seguit vam entrar.

Rob Guerrero:
L'edifici era sorprenentment espaios i prou il·luminat, fruit d'una disposició molt meticulosa dels vitralls.

En Meizu em va guiar a través d'una sèrie de passadissos fins a una gran porta de roure. Estava molt nerviós i expectant, per saber què m'esperava al seu darrere.
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

No ho podia evitar, estava nerviós, no m'esperava arribar tan lluny ni en les meves més optimistes previsions. Però el fet de tenir en Meizu al meu costat, em feia ser encara més prudent en la meva actuació. Així, vaig omplir el meu pit d'aire i vàrem entrar decididament per la porta de roure.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Aquella porta ja donava a la biblioteca, se m'estava acabant el temps. Realment no havia tingut cap possibilitat de desemmascarar-lo i el rellotge corria en la meva contra. "Pensa, pensa, pensa" em deia a mi mateix un cop rerre altre. Llavors vaig donar-me compte d'una cosa.
-Aquí és Robert, aquesta biblioteca és la més gran de Drakkar i conté tot tipus d'informació sobre la nació.-el vaig convidar a pasar amb el braç.

-Aquí és Robert, aquesta biblioteca és la més gran de Drakkar i conté tot tipus d'informació sobre la nació.-va dir mentre em convidava a passar amb el braç
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
Vaig abaixar el cap com a gest d'agraïment pel treball del noi i em vaig introduir a la biblioteca. A priori semblava no ser la gran cosa, comparada amb la grandària de la de Shinsei, però estava segur que aquí hi hauria gat amagat. Vaig començar a mirar els plànols de secció. Finalment, vaig trobar la que buscava. Secció d'història de les divisions.

Sabia que seria realment complicat trobar alguna referència a l'Ademar. Era conscient què aquesta recerca era secundària a la missió principal, però també sabia que difícilment trobaria una oportunitat millor per descobrir les respostes que cercava. Si volia recuperar el mapa i tornar a Shinsei, caldria arribar molt, molt més lluny. Només esperava que aquesta necessitat no hem fes cometre cap error. O era home mort.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Quan vàrem entrar a la biblioteca, en Robert no semblava massa impressionant, com si ja hagués estat en una biblioteca més gran. Bé tot això era una mera hipòtesis. A Tadaima no havia estat en cap biblioteca més, així que el primer cop vaig flipar bastant i vaig començar a explorar per tota la biblioteca en busca de llibres que expliquessin la història de Drakkar i Tadaima, havia estat molt entusiasmat. Però en Robert no. Pensava que com a historiador també tindria la mateixa curiositat que vaig tenir jo, però res més lluny de la realitat. En Robert estava buscant alguna cosa amb ànsia de manera prudent, era el moment perfecte per pressionar-lo.

-Que busques, Rob? Ups, et puc dir Rob?-era en Meizu, que em dibuixava un somriure.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
La veritat es que quan vaig sentir la veu d'en Meizu, vaig tornar de sobte dels meus pensaments. El seu somriure amistós em va fer relaxar una mica i em va fer adoptar una postura més oberta. Era evident que amb un posat molt seriós era molt més sospitós, així que vaig provar de justificar aquella seriositat.

- Realment i sense faltar, però he vist bastantes biblioteques, i pensava si aquí hi trobaria la informació- vaig dir arronsant les espatlles. - En tot cas dóna’m uns minuts – vaig dit tornant-li el somriure d’abans.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
En Meizu seguia expectant al meu darrere. Fins que es va adonar que em ficava a treballar, després va agafar uns quants llibres i els va començar a llegir.
-Valee, jo estaré voltant per aquí! -voltant? volia dir espiant cada moviment que facis.
Abans que m’adones però ja el tenia indicant-me les seccions.
-Ah per cert, la lletra A està per el costat contrari
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
Què podia dir, no hi ha manera més senzilla de rebaixar la tensió que cometre errors infantils. Em vaig acomiadar del Meizu i em vaig submergir en la lectura. El què pensava què seria una recerca de minuts, deriva en una de 2 hores... sense resultat. Vaig sospirar i vaig anar a guardar els llibres consultats. Quan tornava per reunir-me amb en Meizu vaig veure un picaport amb un llop esculpit. Què hi feia això aquí, en una paret? Tot era massa sospitós. Al cap de pocs minuts en Meizu se’m va unir encuriosit per estar palplantat mirant una paret.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
En Rob estava davant de la paret contemplant el picaport que hi havia tallat en aquesta. Era el cap d'un llop que tenia un aspecte amenaçador i tenia intenció de fer-te sentir acorralat. Com si el llop hagués de sortir del tallat i arraconar-te contra una estanteria per devorar-te. Aquell llop era un senyal de guerra que en Rob ja havia interpretat com a tal quan vaig aparèixer darrera seu. La seva mirada i expressió corporal havia canviat, es sentia arraconat. Havia entrat de ple al cau de llops equivocat, el ferotge llop jove amb set de sang estava a custodiant la casa.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
-Que potser busques això Rob?-vaig dir mentre tirava uns llibres on s'hi podia llegir. Historia de les divisions: Exploradors o bé Intel·ligència.
- Meizu, has vist mai un picaport en una paret?- vaig preguntar ignorant els llibres que havia revisat anteriorment.- Resulta, que els llops són animals guardians en algunes cultures, i custodien nombrosos secrets. Ajuda'm tinc un pla.

Vaig posar la meva mà sobre el picaport i vaig fer una estrebada, sense resultat. Calia doncs recórrer a la màgia. Així, aquest cop vaig utilitzar els meus poders magnètics per fer-la cedir lentament. Davant nostre hi havia un passadís fosc. Em vaig girar cap a en Meizu somrient, ell en canvi estava visiblement seriós.

- Més val, que aguanti la situació abans que es descontroli- vaig pensar mentre observava la galeria que s’obria davant meu. Semblava que havíem trobat una secció secreta de la biblioteca, i això només podia significar que encara quedava informació per descobrir.

Vaig fer un gest al Meizu com d’entrar, tot i que semblava vacil·lant, notava que ell també estava emocionat. Així doncs ens vàrem endinsar a la galeria.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Entrades: 315
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops

Després de buscar una torxa per la biblioteca (una tasca que ens va entretenir durant uns minuts) vàrem entrar a la galeria. En Meizu em seguia d'aprop, complement callat. Semblava tant o més sorprès pel descobriment què jo mateix. La galeria finalment ens porta davant una nova porta de ferro, amb dos dracs d'aspecte ferotge custodiant l'entrada.
- Sembla que aquí s'acaba la galeria- vaig dir mentre recorria la superfície freda del metall.
Sobre la porta, hi havia gravat el que semblava un emblema d'un drac de plata.
----------------------------------------------------------------------------------
Estava bastant aturdit, ja que ni jo m'imaginava que hi hauria al darrere d'aquella porta, res de bo segons el meu pressentiment. En Rob havia caminat encuriosit fins al final de la galeria fins que vam trobar una porta amb dos dracs imponents al davant d'ella. Fos el que fos que hi hagués allà dins era alguna cosa important per estar custodiat per dos dracs.
Responent a la seva pregunta vaig dir:
-Hauríem de tornar, no se'ns ha perdut res aquí -
----------------------------------------------------------------------------------
Era evident que al Meizu no estava molt predisposat a seguir el joc d'exploració. Però en el meu cas, la curiositat no deixava d'augmentar. Suposo que era la meva vena arqueològica que em superava.Així que em vaig dedicar a resseguir la porta de ferro a la recerca d'un mecanisme. En Meizu observava impacient els meus progressos.
- Meizu, com més aviat resolguem aquest assumpte, abans marxarem, no tens ni una mica de curiositat?
-Sí que tinc de curiositat òbviament, però no veus que aquí dins hi ha un secret d'estat?-vaig dir intentat de convèncer. -Ens poden empresonar o el que és pitjor, matar-nos. Realment vols córrer aquest perill?-intentava fer-lo entrar en raó. Però sabia que era impossible.-Sí realment vols entrar en aquesta habitació, prepara't per les conseqüències.

Llavors en Rob va fer un somriure, es va girar i va fer servir la seva màgia per obrir la porta.La porta va fer un sorollós grinyol mentre cedia, lentament.
----------------------------------------------------------------------------------
Un torrent d'emoció i por m'embriagava. Estava segur que estava anant en la bona dirrecció. Quan l'enorme porta de ferro es va obrir complement vàrem descobrir un immens estudi. Aquí i allà hi havia una enorme quantitat de relíquies, objectes màgics i articles d'arreu del món. Però el què més cridava l'atenció era que just al mig de l'estudi hi hagués una gran taula rodona. No vaig dubtar ni un segon a entrar.
----------------------------------------------------------------------------------
Vaig seguir a en Rob a dins d'aquell estudi. Em recordava força a l'estudi dels meus pares que teníem a casa, que peel general estava abandonat, ja que no s'hi passaven gaire per casa.
-Que pot ser tot això?-vaig dir meravellat per tota l'habitació.
- Diria que és un estudi, però jutjant la quantitat d'objectes que i ha... sembla una habitació dels mals endreços- vaig dir per rebaixar la tensió.
La veritat és que no m'esperava trobar un estudi al final d'aquella galeria. La qüestió era... qui en podria ser el propietari?
- Meizu se t'acut algú amb prou poder a Drakkar per mantenir tot aquest patrimoni?
Vaig mirar tot l'estudi donant-li una ullada general abans de respondre.
-Crec que no és qüestió de poder. Crec que aquest estudi és propietat de l'estat, però el van cedir a algú.-vaig sentenciar.
Llavors vaig anar cap a un prestatge ple de llibres, pols i teles d'aranya. Em vaig interessar pels llibres i no pas per les telaranyes així que vaig agafar un, el vaig bufar per treure-li tota la pols. Tenia una tapa de cuir sense res inscrit així que vaig obrir el llibre per la primera pàgina. Posava en gros i al mig:

"DIARI D'EXPERIMENTS."

-Hey Rob, tot això probablement pertanyia a un científic.
Vaig guardar-me el diari per llegir-lo després i vaig posar-me a investigar més coses, submergint-me en els secrets que podia tenir aquell estudi, ignorant a en Rob pels meus pensaments.
----------------------------------------------------------------------------------
Com que un científic eh, vaig pensar mentre observava tot el reguitzell d'objectes. Podria ser una opció a tenir en compte, un laboratori màgic per experimentar... amb què exactament?La veritat és que el noi semblava bastant segur del que deia. De totes maneres, alguna cosa em deia que tants objectes d'arreu del món no era propi de científics. Alguna cosa més amagava aquell estudi i estava disposat a descobrir-lo.
El fet era que aquella taula rodona em cridava l'atenció. Vaig revisar l'escriptori i vaig trobar una nova maneta d'un llop. Vaig girar la maneta i un soroll es va estendre per l'escriptori. Del mig de la sala va sortir una esfera brillant i un llibre.
----------------------------------------------------------------------------------
En sentir aquell estrèpit vaig tornar a la realitat. Vaig deixar el llibre i al girar-me em vaig quedar bocabadat.
-Impossible.
Vaig contemplar l'esfera brillant mentre m'hi acostava. Estava col·locada en una mena de suport de fusta i hi tenia un llibre al seu costat en el qual s'hi podia llegir a la portada: Experiment XII versió: Definitiva.
De sobte, del llibre va caure un dibuix en format de foto petita, bé gairebé semblava una foto pel grau de talent del dibuixant. Era inquietant.
I sortien quatre persones. La primera era un home jove que tenia els cabells castanys i els ulls de color cafè. Aquest era força alt i anava amb un americana, alguna cosa que no tenia gaire sentit amb per la forma que vestia la gent de Tadaima. Aquest home estava agafant un nadó en braços. Com la dona que sortia al seu costat aseguda, on tenia sobre la falda un altre nadó. Aquesta dona era rossa i d'ulls negres, força bonica. Era igual de jove que l'home i vestia elegantment com ell amb un barret ben gros i un vestit llarg.
La cosa inquietant era que aquests dos individus eren com els meus pares, però amb uns anys menys. Em vaig començar a trobar molt malament de cop.
"Què cony significa això?" "Surto jo en aquesta foto" "Com és possible?!" "Tinc un germà?" "Havia estat a Tadaima abans? No és possible!"
Vaig agafar l'esfera i el llibre per investigar tot allò a fons, a la meva habitació de la divisió, amb tranquilitat. Malauradament en Rob em tallava el pas.
-Rob... Necessito que em deixis passar.
----------------------------------------------------------------------------------
Arribat a aquest punt, necessitava saber informació urgentment. Que coi estava passant i quin interès tenia en Meizu en aquella esfera i aquell llibre.
- Meizu, crec que em deus una llaaaarga exploració. Que hi ha en aquest llibre i aquesta esfera, potser trobo pistes de què estic buscant. Agrairia certa sinceritat.
-Em temo que és el fi de la nostra aventura. Ni jo mateix sé que és aquesta esfera, però sé que el llibre conté secrets sobre ella. La vull desxifrar, necessito fer-ho per trobar respostes. Rob molt em temo que ja no tinc ganes de jugar al joc de les aventures. Apartat si no vols que matí a un altre ciutadà de Shinsei.-vaig dir amenaçant.


La cosa és posa seria :heroi:
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Era inevitable, tot i que no deixava de resultar-me trist. Veient el Meizu disposat a tot per tal de protegir aquella esfera y llibre, em va conmoure. Però no podia deixar passar aquella oportunitat d'entendre que va portar el meu avantpassat a construir aquest refugi.-pensava en Rob
- Realment em sap greu Meizu, no volia arribar a aquests extrems - va dir amb sinceritat mentres alçava el seu braç.

El noi va ser impulsat cap a enrrere per la repulsa magnètica, fins a xocar contra la pared de pedra.

A l'instant totes les armes de l'estudi varen ser clavades a la paret. Deixant complement inmovilitzat al noi.

Seguidament, Rob, va recollir l'esfera i va comprovar el títol del llibre. "Experiment XII definitiu?" Va tornar a mirar en Meizu, que aquest encara provava d'alliberar-se. Era evident que allò no li pertocava al ciutadà de Shinsei, així que va deixar el llibre al costat del noi de capa negre i ulls enrabiats.

- Em sap molt greu Meizu, però aquí ens separem. Ets un noi amb molt de potencial d' investigador, hagués preferit coneixe't en millors circumstàncies. Amb tot avisare a la Kobato de la teva situació. Fins un altre...

I silenciosament va abandonar l'estudi sostenint aquella esfera tant enigmàtica.

-Merda merda merda.
En Meizu començava a perdre els nervis al veure que no es podia alliberar per més que forcegés.
L'home estava escapant, amb l'esfera mentres ell seguia perdent el temps atrapat. De sobte en Meizu va començar a trobar-se molt malament, unes terribles ganes de vomitar li varen envair el cos i sentia que havia de treure l'ànima sencera per la boca. Va començar a notar com si algú m'estigués abraçant dolçament, però alhora l'estigués estrenyent molt fort per la zona del ventre.

-Necessites ajuda Meizu?-una veu coneguda li va començar a parlar.

-Tenebris-deia a grans esbufecs.- em d'agafar l'esfera, ja.

-Ja ho sé, ho sé perfectament. Però no creus que estas fent massa força? T'estas resistint a mi.-intentava persuadir l'espasa.

-Encara no, deixem lluitar.-cada cop li suposava un esforç major el haver de parlar.

Encara podia lluitar. Allò era màgia i la màgia funcionava amb un mecanisme molt senzill que havia descobert al llarg de batalles: la màgia es regia per la llei del més fort. I jo no era dèbil, potser era dèbil en molts altres aspectes, però no pensava rendir-me a la primera de canvi, necessitava aquella esfera per esbrinar la veritat i jo tenia força per aconseguir-ho.-va dir-se raonant interiorment.

Va inspirar i expirar lentament tres cops. Acte seguit va clavar una mirada carregada de furia al terra i vaig plegar els braços sense perdre ni un segon vaig clavar els peus a la paret amb força, de manera que estava bocaterra. Conectrant el màxim d'energia que em va ser possible vaig fer un crit i vaig començar a fer força per alliberar-me cada cop guanyant terreny a la màgia d'en Rob fins que finalment em vaig alliberar.

Un cop al terra sense pensar-s'ho dos cops, va agafar el llibre d'experiments i el col·locà juntament amb el diari i va sortir corrents cap a la sortida del edifici.

En Rob recorria com una escletxa tota la galeria sense mirar enrrere. Era conscient de la força de voluntat del Meizu, però també tenia la confiança per retenir-lo almenys uns preciosos minuts. Va avançar a gambades entre els corredors de la facultat, volia trobar l'arxiu ràpidament. Era ara o mai.

-Pensa, pensa, pensa!!!!- es deia inconscientment, fins que va arribar a una altre porta. El rètol, que hi penjava de la porta era prou clar, Capitana Lylyana, prohibit passar. Aquest no era ni seria l'últim cop que feia una estupidesa com aquesta així que va entrar al despatx.Per la seva propia sort no hi havia ningú, i el més sorprenent, una caixa forta era ben visible. El temps corria, no tenia temps per anar amb precaucions així que va fer us dels seus poders per obrir la caixa forta i agafar el mapa de Shinsei. Ja tota la missió semblava estar completa quan...
Quan en girar per marxar va trobar amb la persona que menys desitjava trobar-se. El seu cabell carmesí era curt i li anava una mica a sobre l'ombro. Els seus ulls blaus contrastaven amb el seu cabell, eren profunds i seriosos, d'algú prou madur per no ser fàcilment enganyat. Era sense cap mena de dubte la Meina... l'acompanyaven al seu costat la Kobato que es mostrava visiblement sorpresa. S'hi podia notar en els seus ulls un sentiment de incredulitat i decepció. Al seu costat, una noia de cabells blaus que ja brandava un arma. Tot allò s'anava complicant cada cop més per l'home de poders magnètics.
Quan en Rob pensava que la situació no podia anar a pitjor, va sentir un gran tremolor que sacsejà tot l'edifici.

Era un fet, la bèstia s'havia alliberat.

Un figura esvelta corria pels passadissos de la divisió d'exploradors. Amb uns ulls blaus enrabiats, que estaven clavats en el pis superior on només hi podia ser aquell traidor que havia provocat la seva ira. El noi seguia corrent, esquivant i apartant, a tot quisqui que se li creues pel camí. No podia perdre el temps. En arribar a l'últim pis, a la llunyania va divisar tres dones, dos les quals coneixia, i devant d'aquestes el seu objectiu. Va accelerar el pas i en fent gala d'una velocitat inhumana va saltar per sobre de la noia de cabells vermells i va clavar un cop de puny al seu objectiu.

-ROB MALPARIT!!!-va cridar el noi amb ràbia, mentres mirava el núvol de pols que amagava a en Rob.

Oh vinga va, doneu-me un descans!-deia en Rob mentres sortia de dins del núvol de pols.

S'havia d'enfrontar a 4 membres de les divisione de Drakkar òbviament no era el millor plantejament per una fugida de la ciutat. Si a sobre havia de sumar que en Meizu havia estat capaç d'alliberar-se tan ràpid de l'encanteri que ell havia utilitzat, era evident que es trobava en una situació delicada. Una situació de la que només podia sortir fent ús de tot el seu enginy i força. Per tant, era hora de començar a aplicar els coneixements que havia anat adquirint sobre Drakkar i les seves divisions abans que el noi d'ulls blaus i les seves companyes el fessin servir de conillets d'indies.
L'edifici era inestable i tot estava cobert de pols, així que un sol moviment brusc seria suficient per fer-lo caure.

-Molt bé, suposo que tocarà posar-se seriós, però no serà aquí- va dir mentre treia unes petites esferes de cristall de la bossa.

Llavors les va llençar cap a on eren ells, esclatant en sorolloses explosions. Semblava que el prototip de granades atordidores explosives el cobririen de nou. Després aprofitant una nova batzegada de l'edifici va sortir per una de les finestres rumb cap a les altes muralles de Drakkar.

Confusió, aturdiment, incapacitat.

Aquestes paraules passaven pel cap del noi que de sobte havia tornat a la normalitat, recuperant el color marronós dels seus ulls i la seva serenitat natural. Les tres noies del seu darrera estaven païnt tot el que havia passat en escassos segons.

-Et trobes bé Meizu?-va preguntar la Meina, entremig de la Kobato i la noia desconeguda, amb una mà als ulls.

-Sí.- En Meizu anava a preguntar pel seu estat quan de sobte va donar-se compte de que una de les finestres ara estava oberta. En raonar que en Rob havia sortit per allà; sense dubtar ni un segon va llençar-s'hi. El vent picava amb força a la cara del cavaller que queia a molta velocitat. Aquest provava d'obrir els ulls sense resultat; en assimilar que havia de descendir a cegues, va desembeinar la seva espasa Tenebris. La va llençar uns metres més a sota i va clavar els peus a la paret i començà a córrer en vertical paret avall fins que va arribar a l'espasa i la resta del descens la va fer penjat d'una mà a la fulla i l'altre aguantant l'equilibri, fent una mena d'ascensor natural.

-Ei, ben jugat Meizu realment pensava que et mataries de la caiguda.-va dir l'espasa.

El noi sense respondre va concentrar-se en observar tot el ampli carrer que tenia davant. La gent estava perplexa, però feien cara d'entendre coses, com si aquell no hagués sigut el primer descens del dia.

Llavors el va detectar, per la mínima. S'encaminava cap a les muralles.

En Rob no podia relaxar-se. Sabia de sobres que en Meizu era un noi que tenia un físic privilegiat, era evident què l'atraparia. Al seu darrere, la seu d'exploració començava a cedir ràpidament. En aquell moment uns rugits el varen fer trontollar, dracs. Des del cel veia com descendien directes cap a ell llençant llengües de foc. Per sort de l'intrús el fet que portessin armadures els convertien en vulnerables als seus poders. Però fins quan podrien resistir...-es preguntava.

Més endarrere en el mateix camí un noi va exclamar...

-Aileon!

El cavaller en veure al seu preciat drac amb el que havia passat tantes tardes volant, va sentir-se més fort.

-Ràpid puja, sé a per qui vas et puc acostar en un moment.-va dir l'Aileon mentres aterritzava.

-Gràcies.-va dir pujant.

Tenebris preparat per lluitar. Malgrat que la espasa no tingues un cos humà, els dos, drac i humà, varen notar com aquest va assentir.

Tornant al final del carrer, en Rob corria tant com li permetien les seves cames, al seu voltant tot era flames i cendres. Sentia com la gent de Drakkar fugia buscant refugi mentre maleïa al que havia provocat aquell infern. Per cada drac que feia caure es sentia cada cop més i més afeblit, però no es podia permetre defallir, no ara. Va recordar els seus companys de divisió, a l'Ayame i els seus amics de la divisió d'exploració liderats pel tinent Bank i també va recordar els seus adorats banys termals. A poc més d'un centenar de metre tenia les muralles, aixó era molt poc, però a la vegada era molt. Llavors va notar un gir de l'aire i de cop una noia brandant una llança és va llançar cap a en Rob, era la Meina.
Inmediatament al seu darrere montant un enorme drac, apareixia el perseguidor implacable, el Meizu.
El Meizu va fer un enorme salt posant-se entremig de la Meina i en Rob, reclamant la batalla que tant havia cercat durant el transcurs de la persecució. Va agafar en Tenebris i el va clavar al terra posant les seves dues mans sobre el suport.

-Meina, agafa una distància prudent, no sé que pasarà a continuació.-va dir en Meizu girant-se cap a la Meina, llavors va tornar cap en Rob i va continuar parlant.

-Acaba aquí la teva aventura Rob, com a cavaller de Drakkar, et condmeno a morir.

Llavors va pronunciar 4 paraules que soles no tenien cap valor, però que juntes desencadenaven un poder obscur.

"Camí a les tenebres".
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

"Camí a les tenebres".

En pronunciar aquelles paraules el noi va començar a canviar radicalment: La seva pell es va emblanquir, els seus ulls es van tornar d'un blau cristall, es pronunciaven molt més els seus incisius i unes línies negres baixaven dels seus ulls i anaven viatjaven per tot el cos fent una forma de cadena al braç esquerre, amb el qual sostenia l'espasa, que aquesta havia duplicat la seva mida.

El noi, que ja no era el mateix, va colpejar a en Rob amb la fulla de l'espasa, fent que sortís volant uns quants metres destrossant unes quantes cases.

-Òndia, si que has volat lluny!-va dir un Meizu totalment dement, mentres estava a sobre de la seva espasa fent una rialla.

Que coi ha estat això!-pensava en Rob m'entre s'incorporava mig grogi.

-Sort que he posat reforços arreu del meu cos que sinó ja estaria a l'altre barri.-deia mentres es treia petites pedres del seu cap i s'eixugava la sang que li rajava de la cella.
L'havia sorprès gratament aquella transformació del Meizu, era com si hagués estat... posseït? Però perquè o per qui?-es questionava dins seu.
Només sentia el seu riure dement. Aquesta habilitat convertia el combat tancat en una quimera. Va escopir una mica de sang abans d'asserenar-se. Si era totalment dement era obvi que només actuaria per pur instint sense lógica aparent.-va raonar com a bon membre de la divisió d'intel·ligència que era
Aquella era la seva única avantatge en aquesta situació i la seva carta de triomf.

- Molt bé Meizu, si vols jugar, jugarem, a veure qui és el caçador caçat! - Va cridar mentre estenia la sorra ferruginosa que portava sempre a sobre. Uns instants després una espasa negra emergia del terra.

- Arma negra - va en Rob xiuxiuejar mentre una gran quantitat de sorra es desplaçava cap a on era en Meizu que continuava rient compúlsivament

-Hydra -cridà en Rob mentre la sorra és dividia en múltiples columnes que es precipitaren contra en Meizu en totes direccions, el noi les esquivà totes, però l'implacable atac es va emportar quatre o cinc cases més.

-Què ha sigut això? Semblava perillós, però no suficient. Vull que m'esgarrapis, que em facis vomitar sang, que em mutilis!-deia mentres enganxava un braç al cos i amb l'altre se l'agafava.
Acte seguit va carregar un potent tall de fulla contra en Rob, però de sobte un escut esfèric va cobrir a en Rob impossibilitant tot contacte amb ell.

En cos d'en Meizu provava d'atravessar l'escut aplicant més força, però sense resultat. La figura obscura va somriure i va fer un salt a la part d'adalt del escut metalic.

-Aquí!-va fer amb un somriure mentres clavava l'espasa i destruïa l'escut.

En fer una esquerda en l'escut aquest es va trencat totalment i es podia veure com encara rondaven unes ones electromagnètiques que feien com de segon escut, però que no van impedir que en Meizu talles de ple al Rob.

-Tot té un punt dèbil, no? Només cal fer servir això d'aquí. -va dir mentres amb el puny es feia dos cops suaus al cap.
La veu d'en Meizu es començava a distorsionar, com si esdevingués una altra. Semblava una veu artificial, com si estigués feta amb un filtre de veu.

Era una autèntica bogeria, el Meizu semblava una persona completament diferent i ara de cop havia actuat de forma raonable com si fes anar el coco, però després d'aquella acció tornava ser el dement de tot el combat. No entenia res, només havia de resistir uns minuts més, llavors s'acabaria tot. Malgrat tot, tenia ganes de parlar un altre cop amb ell. Almenys volia aclarir certs punts.-es deia el Rob per dins mentres mirava la seva ferida del pit.

A cada intercanvi de cops més cases i barris eren arrasats. El combat prosseguia ferotge i sense treva. Tot i que el Meizu era capaç de penetrar el camp magnètic, aquest li reduïa prou els moviments perquè en Rob bloqués els seus atacs, no tornaria a caure en el mateix error. Quedaven pocs minuts perquè en Rob fes el seu moviment final, només uns minuts.

Tornant endarrere en el temps, exactament al principi de la batalla, quan en Meizu va "El Camí cap a les Tenebres" aquest es trobava de nou en un món on ja havia estat.
El noi es va aixecar enmig del bosc, en la mateixa clariana on havia estat per cop quan va abandonar aquest món, però alguna cosa li deia que si ve aquest món s'assemblava al que hi havia en el seu subconscient, aquest no era del tot el mateix i ni tan sols estava al seu subconscient, sino que estava dins de la espasa. Al fons de la clariana va trobar a en Tenebris, clavat per totes aquelles punxes de l'altre vegada.
Estava ple de sang seca i tenia uns ulls tristos com si ja no li agradés més aquella situació, com si volgués ser alliberat cosa que abans no es plantejava la jove ombra.

-No t'agrada estar així?

-Crec que així no treurem al màxim les nostres capacitats.

-Hi concordo, però com podem sincronitzar-nos més?

-És fàcil, guia'm.-en Tenebris va allargar la mà cap a en Meizu.

-Esclar.-li va acceptar la mà i de cop les punxes que el mantenien atrapat van fragmentar-se en mil trocets. La sang va desaparèixer igualment i el rostre d'en Tenebris va canviar a un rostre menys agressiu i estranyament familiar i reconfortador per en Meizu, com si ja l'hagués vist abans.

Tornant a l'actualitat del combat...

-Escolta Tenebris.-va dir una veu dins del individu dement.
-El teu contrincant es porta algo entre mans, crec que hem aixecat masses sospites al trencar el seu camp magnètic. Si descobreix que sóc jo la veu cantant, mourà la fitxa definitiva i acabarà amb nosaltres.

-Llavors que m'aconselles, Meizu? -va dir en Tenebris.

-Tinc un pla per acabar amb ell. Ja estàs arribant al límit del meu cos i ell té un as sota la màniga; hem de pendre la iniciativa si no volem sortir malparats. Fes el que jo et digui.

Aproxima't el màxim que puguis sense violar la seva zona de confort.

Deixa anar la teva espasa.

En aquella milessima de segon on mostri confusió, ataca.

Ataca amb potents cops de puny, a boca de canó, com si volguessis matar a tres generacions seves amb el cop.

En Tenebris amb les ordres ja rebudes va començar a moure's tal i com li havia dit en Meizu.

Va arrancar un sprint que va parar en sec per no acostar-se excessivament al seu adversari. Llavors li va llençar una mirada fulminant que en Rob va rebre desconcertat. Amb aquella mirada li va donar a entendre que aquell era el seu moviment final. Va aixecar el cos i el braç esquerre i per sorpresa d'en Rob i per pla d'en Meizu, va llençar l'espassa cap al cel.
En Rob mostrava una incredulitat evident a la seva cara; allò era una cosa ilogica com totes les altres que feia el seu adversari dement, però aquesta era diferent. Ilogica, però a propòsit. Tot formava part d'un pla que encaixava amb l'estil de lluita salvatge d'en Tenebris, però que alhora es guiava per l'inteligencia d'en Meizu. En aquell moment ho tenia clar en Rob, estava lluitant en un dos contra un i en Meizu no estava disposat a permetre més destrucció a Drakkar.

Al cel, l'espasa que donava voltes buscava el punt més alt al que podia arribar. Un cop va arribar al punt més alt, les voltes van deixar de ser tan freqüents en el vol i la trajectòria va esdevenir una caiguda en picat que hagués impactat en Tenebris. Si no hagués estat perquè ell, al terra, ja havia fet el seu moviment. Al llençar la espasa al cel va precipitar-se contra en Rob i -enfosquint els seus braços per donar potència extra va propinar tres cops de puny que van deixar fora de combat a en Rob. El primer va ser a l'estómac, el segon va impactar a la mandíbula, i el tercer va ser un cop de colze en tota la templa..


Dels braços del ara ja Meizu sortien vapor per l'intensitat del combat. Aquest volia parlar amb en Rob, però necessitava treure'l fora d'allà per evitar que el tenquessin a la presó i l'impedissin parlar amb ell. Ademés sabia que aquell home li podia ser útil per esbrinar el seu passat -ara molt incert- així que va decidir que escapar amb ell i deixar la xarrameca i el descans per més tard.

Quan en Rob va recuperar la consciencia es va adonar que el sol fet de respirar li feia un mal insuportable. Què havia passat?-es deia. Només recordava que s'estava enfrontant a un Meizu totalment dement a Drakkar. Va girar el cap a banda i banda i va descobrir que no estava a Drakkar sinó a una clariana d'un bosc, al fons un espès fum negre indicava la posició de Drakkar.
On era? No s'havia que respondre, només sabia que segurament tenia més d'un ós trencat... Va recordar el Meizu fumejant vapor poc després de donar-li aquell endimoniat combo de cops de punys. Va agraïr per dins tenir l'escut magnetic per reduïr la potencia de l'impacte al minim, i tot i aixi tenia unes costelles trencades, era evident la força desmesurada del jove cavaller. En Rob es va aixecar com va poder, mentre la visió se li emboirava, no deixava de renegar per dins. Tenia tot a mà, la bossa i el camí a l'horitzó. Tot i estar lligat de braços per protecció agraïa el detall de tenir les meves posesions.

En aquell moment del fons de la clariana, va sorgir una figura fosca, que en Rob va trigar a reconeixer per culpa de la seva defectuosa visió, era el Meizu.

-Hem registrat tota la zona, no crec que algú sàpiga que estem aquí. Però si ve algú l'haurem ben cagada. Què fem Tenebris?

-Deixa't de registrar i fes el favor de descansar una estona, que tampoc has acabat gaire agraciat del combat.

En Meizu tenia unes marques de cremada on hi havien les línies negre que anaven per tot el cos. Eren molt calentes al contacte, al cap i a la fi havien estat expulsant vapor fins fa poc.

-Tens raó, m'estiraré una estona.

- Pretens mantenir-me lligat tota la estona? Estic fet pols i no tinc ganes de lluitar- va dir en Rob mentre provava d'incorporar-se com bonament podia.
-No crec que parlar del que vulguis parlar em resulti molt còmode, així lligat- deia mentres assenyalava les cadenes amb la mirada.

-Estas viu? I ara a sobre faràs aixecar-me? Ets un dolor d'ous -va començar a arrossegar-se.- Fet, ja tens fora les cadenes.
Abans de que diguis res, per què has vingut a Drakkar?

-Els motius te'ls he explicat abans amb prou sinceritat, he vingut a buscar informació del meu avantpassat, l'Ademar Guerrero - va explicar pausadament mortificat pel dolor.
-Resulta que el meu avantpassat va fugir de Drakkar i no va ser exiliat, el motiu pel qual va fugir era perquè va ser advertit sobre un horrible experiment que es realitzava a Drakkar. Permet-me agafar un llibre de dins el meu farcell.

Tot seguit va agafar l'Atlas de Tadaima i vaig començar a llegir el contingut del seu prefaci. " Vaig marxar de Drakkar quan vaig descobrir que des del mateix cor de la ciutat s'estaven cometent experiments abominables, experiments amb humans amb l'objectiu de crear éssers físicament superiors. Efectivament estic parlant de quimeres"-va decidir aturar-se aquí per no revelar més informació a l'enemic, de moment era l'única que podia oferir.

-Meizu, crec que els teus pares varen continuar aquests experiments per alguna raó i que, al igual que el meu avantpassat es varen veure obligats a desaparèixer per alguna raó. Naturalment, estic movent-me en suposicions i això no pot ser bo, abans de res m'agradaria que confiessis en mi. Sé que no es fàcil amb aquests precedents, però no tenim més opció que col·laborar. Vull saber quin paper té la meva família en aquest assumpte.
I tu, vols saber la veritat darrere de la teva capacitat... no?

En Meizu es va quedar pensatiu amb aquelles ultimes paraules "la veritat darrere de la teva capacitat" això li recordava a quan el pare d'el Targuen va dir "et farem servir per alliberar tot el seu poder". Començava a rumiar i poc a poc lligava caps a dins seu. I si ell era la clau d'algun experiment? Aquesta possibilitat se li feia gran al cap.
-La veritat es que sí que m'agradaria saber que hi ha darrera dels meus pares, vull saber que tenen a veure amb tot això i qui són en realitat. També vull saber el meu origen
Llavors en Meizu li va allargar el retrat dels seus pares amb presuntament ell i un germà desconegut.

- Tens idea de qui són?- va preguntar en Rob interessat.

-En aquesta foto surten els meus pares amb dos nadons, la foto no es prou clara per saber si comparteixo trets amb algun d'ells, però jo donaria per sentat que un sóc jo i l'altre també es fill dels meus pares. De fet això sembla un retrat familiar.

En Rob va quedar-se en silenci reflexionant, finalment va alçar el cap tot mirant-se a en Meizu, estava apunt de fer una revelació compromesa. -Meizu, tu saps que és la transmigració de l'ànima?

-La què?
-La transmigració de l'ànima, crec recordar què és quan un ànima passa d'un cos a un altre. Corregeix-me si m'equivoco.-va dir en Tenebris.

A en Meizu li va semblar intrigant que en Tenebris sàpigues allò, però va decidir no donar-li masses voltes i va dirigir la mirada cap en Rob, esperant la seva resposta.

-Efectivament, és un concepte alquímic què és basa en quan una ànima passa d'un cos a un altre. La meva teoria, arran del nostre combat, és que aquell noi que veus aquí és en realitat... en Tenebris.

En Meizu es va quedar glaçat, era un disparat el que acabava de dir, però tenia tota la lògica del món.
-Rob, en Tenebris va començar a parlar quan el vaig sellar en aquesta espasa demoníaca artifical, que casualment es invenció d'aquells dos científics. Fa por el sentit que té la teva teoria.

En Rob va creuar els seus braços i va esperar uns segons a meditar el que devia dir, tot tenia sentit.
-Era adequat revelar totes les meves conclusions... però si volia quedar en bons termes amb en Meizu era evident que calia ser transparent.-va pensar
-Aquesta espasa negra es el que anomenem receptacle, i conté l'ànima d'un ésser viu i la seva consciencia, per això és conscient de la seva identitat i pot "posseir" al seu amo, però per això, s'ha de tenir certa afinitat, un vincle molt potent, quasi com un vincle de germanor... el teu domini i el grau de sincronia que has demostrat no deixa gaires dubtes. Ara bé, ets conscient de les conseqüències d'aquest fet... vull dir ets la pedra angular d'un projecte maquiavèl·lic i diabolic, Meizu. Sent sincer, ets un arma de Drakkar.

Sense deixar dir ni una paraula al noi, va tornar a furgar dins del seu farcell, i va treure dos penjolls familiars, eren els mateixos que els picaports de la biblioteca que portaven al laboratori secret. Va llençar-los cap al Meizu, mentre l'home s'aixecava amb dificultats. Semblava que havia xerrat més del compte però, veient els resultats no decebedors, estava content pel que havia trobat.
-Meizu, aquest es un regal per tu i la Kobato, t'esperaré a Shinsei quan estiguis preparat per investigar més sobre el tema. Em tornaré a presentar, sóc en Rob Guerrero, membre de la divisió d'Intel·ligencia de Shinsei, fins la pròxima.

I dit això vaig convocar el conjur que en Samael li havia ensenyat. Uns instants després es trobava dins la casa del Samael. El home esbojarrat va fer un bot espantat que casi li fan treure les ulleres, instantàniament va renegar. - Maleits shinseirians!

Fi del rol.
Bloquejat