[Rol] Ui, on sóc?

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Taiga
Porco Rosso
Porco Rosso
Crazy rainbow star
Entrades: 123
Membre des de: 31 oct. 2016, 10:58
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 52 cops
Gràcies rebudes: 41 cops

Que curiós trobar exemplars de sanguinària en un prat com aquest quan solen créixer en ambients més secs, quan ho expliqui a la Minori no s’ho creurà vaig pensar mentre en recollia una mostra. M’agradava passejar per aquell prat perquè, tot i que em quedava lluny de casa, sempre trobava alguna planta nova. A més, a part de ampliar el meu herbari també em servia per desconnectar de tota la feina de l’institut. Els pares no havien vist mai cap inconvenient en que anés al prat, sempre i quan tornés a casa abans que es fes fosc. Sabien que coneixia perfectament aquell prat, hi anava des de petita, des de que el pare m’havia portat per primer cop. Des de llavors, les excursions amb el pare i amb la Minori en aquell petit paradís havien estat freqüents.


Caminava tan distreta contemplant les sanguinàries que no em va donar compte que arribava a un marge, caient i donant-me un cop al cap contra una pedra. Això és l’últim que recordava abans de perdre la consciència.


Del que no em vaig adonar és que desprès de perdre la consciència alguna cosa va canviar en mi, concretament en el collaret que portava sempre, aquell collaret amb la figura de una fada que la Minori m’havia portat com a record de Grècia.


-Hey! Petita! Desperta! - em deia una veu desconeguda, però molt dolça i suau -Hey! Estàs bé?- la veu seguia.

Poc a poc vaig ser capaç de anar obrint els ulls. A mesura que m’anava incorporant del terra notava un mal de cap insuportable. Em trobava enmig d’un bosc espès amb avets, arbustos varis i algun que altre roure que s’havia adaptat a l’ambient. A part de això, només podia assegurar que no em trobava al meu prat de sempre, sinó que havia despertat en algun altre lloc...I amb una altra roba! Havia de descobrir on em trobava i com podia tornar a casa, i pel meu bé esperava tornar abans que es fes fosc si no volia rebre un bon càstig.


-Per fi despertes. Estàs bé? -vaig mirar a banda i banda però no vaig veure a ningú. Seran imaginacions meves, pel cop que m’he donat -Sóc aquí baix! -sobre una calabruixa es trobava una diminuta fada. Això resolia el misteri de la veu desconeguda però moltes altres preguntes em passaven pel cap.


-On sóc? -primera pregunta
-Ets a Tadaima
-I tu qui ets?
-Em dic Viviana. Estàs perduda?
-Això crec -vaig dir, tornant a mirar al voltant.

A part de les preguntes típiques del tipus com pot existir aquesta fada? em plantejava perquè aquell ésser mitològic m’estava intentant ajudar. La mirada de la Viviana desprenia tendresa i comprensió, però al mateix temps també semblava com si vulgues amagar un passat obscur. No perdo res per confiar en ella, vaig pensar mentre em posava de peu.


-I ara què puc fer?
-Per què no anem a l’est? Hi ha una ciutat no molt lluny de aquí

A l’est? Genial, però...on quedava l’est? Recordava alguna cosa que el pare m’havia explicat de dendrocronologia, així que a través dels anells dels arbres podia situar el nord i per sort meva, per allà hi havia un arbre caigut pel vent. Cada cop em semblava tot més i més real, així que la primera teoria sobre que eren imaginacions meves perdia força. Mentre començàvem a caminar intentava recordar algun país o regió que es digues Tadaima, però cap coincidència amb el món que jo coneixia. Com havia arribat fins aquí? El meu penjoll alliberava una energia misteriosa i semblava guiar els meus passos. Tot apuntava a que havia anat a parar a un món on existia la màgia, i segur que el meu penjoll tenia alguna cosa a veure. Al cap de una estona de caminar se’m va passar pel cap que jo no m’havia presentat, quins modals els meus!


-Per cert, jo em dic Taiga, Taiga Aisaka
-Tinc la sensació que serem bones amigues, Taiga. -em va dir la Viviana amb un somriure sincer a la cara.

A mesura que caminava reconeixia moltes plantes i molts arbres, la qual cosa em tranquilitzava perquè era una senyal que el món que jo coneixia i aquest el que anomenaven Tadaima no eren tan diferents, però també veia algunes espècies desconegudes, i això em motivava a voler saber més sobre aquest món.


-Com has arribat al mig del bosc, Taiga?
-Doncs estava recollint flors quan he caigut i m’he donat un cop al cap amb una pedra… això és l’últim que recordo fins que t’he trobat a tu.

Al final del trajecte s’alçava davant dels meus ulls una ciutat emmurallada. Al costat de la gran portalada de pedra una paraula: Dakkar
Imatge
Avatar de l’usuari
Taiga
Porco Rosso
Porco Rosso
Crazy rainbow star
Entrades: 123
Membre des de: 31 oct. 2016, 10:58
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 52 cops
Gràcies rebudes: 41 cops

Alguna cosa em deia que havia arribat al meu destí, ja que l’energia del meu penjoll s’havia atenuat.

-Crec que en aquesta ciutat estaràs bé i seràs feliç -va dir l’alegre fada. Sembla que la Viviana i el meu penjoll em volien transmetre el mateix, així que la decisió semblava evident, m’havia d’endisar en aquella ciutat. Abans de creuar la portalada, la Viviana es va posar dins el meu penjoll, al·lucinant, vaig pensar.


-Si em veuen altres humans puc tenir problemes, així que per no cridar l’atenció deixa que m’amagui dins el teu penjoll. -la veu de la Viviana sonava dins el meu cap. Al cap i a la fi tenia sentit, suposo que les fades no devien ser molt habituals en aquest món.


Així doncs vaig començar a caminar per la ciutat. Donava voltes sense sentit, però quin sentit podia tenir dirigir-me a un lloc que ni tan sols coneixia? Per la ciutat es respirava un ambient molt agradable i acollidor. Em va cridar l’atenció botigues de katanes i altres tipus de armes, aquell era un domini desconegut per mi.


De sobte, el penjoll altra vegada. La mateixa energia de feia unes hores es tornava a fer notar. Bé, el primer cop li havia fet cas i no havia acabat malament, així que tenia ganes de veure què em preparava en aquesta ocasió. Fent cas al penjoll em vaig desviar de un dels carrers que semblaven importants de la ciutat fins que vaig anar a parar a una casa abandonada. De debò? Una casa abandonada? Però l’energia del penjoll semblava que em volia respondre a la pregunta desprenent més energia. Arg… entesos, entraré. La meva acompanyant semblava no tenir res a veure amb el penjoll ja que portava una estona que estava calmada i no es manifestava. Això era entre el penjoll i jo. Vaig entrar a la casa. A priori el desgast del temps era evident: finestres trencades, armaris caiguts, nius de cuques en alguna cantonada… L’habitatge només estava il·luminat per la tènue llum que es colava a través de les finestres des de l’exterior. Sota la brutícia i la polseguera es podia notar que era una bona casa. L’estança principal, on es trobava una cuina simple i una taula, era ample. La paret del fons estava dividida per una escala, que segurament portava a on es trobava el dormitori i el bany. Probablement en aquella casa havia viscut una persona soltera o sense molta família, ja que tota la casa semblava pensada per l’ús de una persona.


-Noieta! No sé pas què busques aquí -una veu masculina s’aixecava darrerra meu. Jo, que no m’havia mogut del marc de la porta principal, em vaig girar.


Un home de avançada edat i cabell blanc, mig geperut i que s’aguantava amb l’ajuda de un bastó, em mirava encuriosit.

-Ai, perdoni. No serà pas seva la casa?
-No filla, no. Aquesta casa porta molts anys abandonada. Aquí hi solia viure l’antiga metgessa de Dakkar ara fa 30 anys… De llavors ençà la casa ha estat inhabitada i les males llengües diuen que estar maleïda i hi corren mals esperits degut a que la Kureha practicava la màgia negre -va explicar el vell -Però si estàs pensant reformar la casa i quedar-te a viure aquí la casa és teva -va afegir mentre s’allunyava. I tal com havia arribat, havia marxat: despreocupat i amb calma, la qual no era una mala filosofia de vida.


Aquelles paraules m’havien deixat atònita, tan que fins al cap de uns minuts no em vaig adonar que no li havia donat les gràcies… un altre cop els meus modals! Realment el vell m’havia donat una idea: fins que no descobrís com tornar al meu món reformaria la casa i viuria allà.


Em vaig tornar a girar per seguir inspeccionant l’estança. Aquest cop em vaig fixar en un llibre que hi havia sobre la taula. Em vaig apropar. Semblava estar en perfectes condicions però… Com? Per què? Amb una ràpida ullada vaig respondre a les dues preguntes al mateix temps. Era un grimori. Potser les males llengües de Dakkar tenien raó i la tal Kureha practicava màgia negre. Viuria entre mals esperits? Més emoció a l’assumpte, vaig pensar. Vaig tornar a passar les pàgines però aquest cop més lentament. No semblava un grimori qualsevol. A part del que podria contenir un altre grimori, també hi havia apunts sobre l’herència de alguns caràcters, el que es coneixia modernament com genètica. En una altra banda del grimori estaven apuntats el que semblaven ser dades sobre un cultiu cel·lular. La tal Kureha era tot una avançada per la època! Veient els seus estudis no m’estranyaria trobar un microscopi o alguna cosa per l’estil. La Kureha no només semblava ser metgessa sinó que semblava ser una científica en general, amb notes sobre com fabricar alguns remeis casolans entre altres.


Em vaig aturar a una pàgina en concret, i el penjoll sabia el per què. El text era el següent:

Katakata mai
Hihiva mai
Fakalogo ki te pate aue
Ma te luelue


En mil·lèsimes de segon tota la casa es va omplir de lianes, fulles i tiges i tota la foscor va desaparèixer deixant al seu lloc un món de llum i color. La Viviana va sortir del penjoll:


-Taiga! Tens el poder de les plantes!
-Ah, genial… espera.... Què?
-No recordaves el teu poder?
-Com que poder? -si les paraules del vell d’abans m’havien deixat ben sorpresa, ara estava flipant en colors, concretament en color verd
-A Tadaima és comú tenir algun poder sobre algun element, el cop al cap et deu haver fet oblidar coses
-Sí hahaha serà això.

El que quedava de dia ens el vam passar netejant. La Viviana, tot i la seva petita mida, em va resultar ser de gran ajuda. Vaig començar traient teranyines i nius de cuques, seguint per treure la pols, escombrar i netejar els pocs vidres que quedaven sencers. Per sort meva els utensilis que vaig trobar per la casa van ser suficients. Al final del dia em trobava rebentada, no només físicament sinó mentalment. Havia rebut molta informació al llarg del dia, però el penjoll semblava haver aconseguit el que volia, ja que no s’havia fet notar més. Potser tot allò era cosa del destí. La meva sort va continuar quan em vaig adonar que el matalàs del dormitori estava en un admirable bon estat. Allà va ser on vaig caure rodona degut a tot el cansament.
Imatge
Avatar de l’usuari
Taiga
Porco Rosso
Porco Rosso
Crazy rainbow star
Entrades: 123
Membre des de: 31 oct. 2016, 10:58
0
1
Pronom: Femení
Gràcies donades: 52 cops
Gràcies rebudes: 41 cops

Una llum em va despertar. Eren els primers raigs de llum, senyal que un nou dia aixecava la ciutat de Dakkar. El soroll de l’exterior em confirmava que ja estava tot en ple funcionament. Després de la gran neteja del dia anterior, el que tocava fer era arreglar el mobilari de fusta. Amb l’ajuda de unes quantes reparacions la casa es veia preciosa. Tot i que no havia estat gens fàcil, havia valgut la pena i em sentia orgullosa de mi mateixa.


Durant el procés havia trobat un objecte que m’havia cridat l’atenció. Era una vara de metall, casi tan alta com jo, amb una bola de cristall a la punta. Per què faria servir la vella Kureha aquesta vara? Fos com fos, el meu maleït penjoll s’havia aixecat amb ganes de jugar i semblava que volia interactuar amb la bola de la vara. La situació es posava cada cop més interessant, així que vaig agafar la vara i em vaig disposar a provar la meva nova màgia al bosc, on ningú em molestés ni pugues ferir a ningú.


-Vivi, vaig a fer una volta pel bosc. Ara torno
-Però no t’allunyis gaire o encara et perdràs -va respondre un pèl preocupada l’adorable fada

L’instint maternal d’aquella ésser no deixava de sorprendre’m. Per alguna raó que escapava de la meva imaginació, des de que ens havíem conegut, la Viviana havia estat molt protectora i tendre amb mi. Però el primer era el primer, i primer havia de aprendre a controlar la meva màgia.


-Molt bé vara, a veure que puc fer amb tu -vaig dir per mi

Vaig agafar la vara amb les dues mans i vaig fer un cop sec a l’aire. En van sortir un seguit de fulles afilades que van impactar contra els arbres del meu davant. Interessant, vaig pensar. Vaig seguir fent moviments aleatoris amb la vara, casi sempre amb el mateix resultat anterior, alguns cops sense resultats visibles. Qualsevol que hagués passat per allà hagués pensant que estava boja o posseïda. Sense voler vaig donar un cop al terra amb la vara, i de cop en van sortir unes lianes que em van atrapar. Però què dimonis…? M’havia atacat a mi mateixa? Intentant sortir de allà vaig alçar la vara amunt. Sense adonar-me’n estava dins d’una esfera de… cotó? Suposo que aquest era algun tipus de atac per protegir-me a mi mateixa. La veritat és que allò ara bastant còmode, ja que l’interior de l’esfera era tou i suau. Però havia de sortir de allà si no volia que la Viviana es preocupés. I dit i fet, de la mateixa manera que havia entrat també n’havia sortit: sense saber com. En aquell moment vaig caure que segons el que m’havia dit la Viviana jo tenia el poder a dins, així que el primer lloc on havia de controlar la màgia era dins meu. Satisfeta pel que acabava de descobrir vaig tornar cap a casa. Al cap i a la fi, viure a Dakkar tenia la seva part emocionant. En poc temps havia après moltes coses i encara em quedaven moltes coses per aprendre i nous reptes per superar.


Imatge
Imatge
Bloquejat