Mentre aquella bèstia em mirava horroritzada vaig posar-me la ma a la bossa. Vaig treure el dispositiu i...
—Bananosaure —va dir la veu femenina de la Tadaidex—. El Bananosaure és un animal tranquil i pacífic, malgrat això quan es veu acorralat treu una banana que porta sempre a sobre i muta en una criatura d’una força i velocitat inimaginables.
—Oh vaja —vaig pensar en veu alta.
El Bananosaure va ficar-se la mà a l’esquena i en va treure una banana, tal com havia dit la Tadaidex. La va pelar amb una velocitat sobrehumana i se la va menjar. Acte seguit els petits bracets de T-Rex van augmentar de sobremanera, igual que la resta del seu cos, passant del metre i mig que mesurava inicialment a uns cinc o sis metres.
—Jo de tu correria —va aconsellar sàviament el fantasma Joaq.
Text amagat.
Quan per fi vaig escapar del Bananosaure em vaig enfilar a la muntanya més elevada que hi havia per la vora. El Bananosaure semblava que recuperava la seva mida original i anava a buscar una banana per reomplir les existències. Satisfet d’haver escapat i donant així per finalitzada la missió de patrulla, vaig pensar en el meu fènix, el Dassan. Immediatament ell va rebre els meus pensaments i va aparèixer volant, en una esfera de foc a velocitat del so, cap a mi.
La missió era senzilla: explorar unes muntanyes al nord de Tadaima. Els mapes de la zona no eren molt precisos i ara que per fi havia aconseguit posar al dia la feina de tinent em podia permetre fer aquelles missions relaxants. A més, havia trobat un Bananosaure, un animal força estrany i que m’aniria molt bé per ajudar a complir la missió que va encomanar-nos la Divisió d’Intel•ligència.
Mentre volava amb el Dassan a la velocitat del so protegit entre les seves flames, vaig sospirar de satisfacció. Per fi la Divisió d’Exploració prenia forma altre cop. Degut a la reconstrucció de la divisió les instal•lacions havien millorat considerablement: un menjador molt més gran amb una cuina sofisticada; uns despatxos amples, ben il•luminats i ventilats; una petita biblioteca pròpia; un magatzem amb parets de pedra i portes d’acer i un munt d’instal•lacions més.
A més, rebien nous reclutes regularment i ja hi havia una trentena de persones entrenant-se per ser exploradors. El Mestre Tanaka s’havia motivat i fins hi tot actualment estava fent una missió a l’oest de Tadaima amb el Takeshi i el Bo, els dos millors exploradors. La Mestra Okame també estava motivada i actualment gestionava la divisió juntament amb el Mestre Tanaka i amb mi.
En canvi el Mestre Obi ja s’estava fent vell i feia uns dies que havia anunciat la jubilació retirant-se a viure a una casa de camp.
En quant a mi portava ja un temps fent aquestes missions. Cada cop em resultava més fàcil, sobretot quan eren en boscos i llocs plens de vegetació. El meu poder havia augmentat molt, fins al punt que podia saber tot el que hi havia al bosc només analitzant el poder de les plantes.
De tornada a la divisió, vaig deixar al Dassan al castell dels fènixs (si, havíem construït un castell pels fènixs de la divisió en comptes de la torre derruïda on vivien abans) i em vaig encaminar a la meva casa (que, per cert, ja no era una caseta d’una habitació, ara era un xalet de dos pisos. Què voleu que hi faci, els de la divisió m’estimaven ). Allà em vaig treure l’armadura, vaig posar-me un yukata lleuger i vaig anar als banys termals (també recentment ampliats, amb una estupenda font en forma de fènix). Allà hi havia dos nois prenent un bany.
Els dos eren nous reclutes de la divisió. Un era alt i musculat, molt per sobre de la mitjana d’habitant de Shinsei, fins hi tot més que jo. Malgrat la seva mida, sabia amagar-se molt bé, recordava llocs amb facilitat i tenia totes les qualitats que un explorador havia de tenir, exceptuant el combat. Era tan amable i bondadós que mai volia fer mal a ningú. Es deia Hozuki.
L’altre noi era tot el contrari. Estatura mitjana, un pèl reservat però rialler i el millor lluitador que havia vist la divisió en un bon temps. Havia tingut oportunitat de lluitar contra ell cos a cos i vaig haver de suar tinta per declarar el combat un empat. Aquest era el Vaklu.
—Ei, hola tinent! —va exclamar el Vaklu, que es va aixecar de l’aigua mostrant les seves virtuts característiques d’un home.
—Bona tarda nois —vaig contestar apartant lleugerament la mirada, traient-me la tovallola i entrant a l’aigua calenta. Oh, relax, per fi.
L’aigua calenta de les fonts termals m’anava traient el cansament del viatge mica en mica.
—Oh, hola tinent! —va exclamar el Hozuki, com sortint d’un estat de meditació.
—Bona nit ja Hozuki-kun —vaig dir fent broma—. Que estaves distret?
—Si, és que ha estat un dia molt dur —va dir el Hozuki tancant els ulls. Jo sabia però que era més probable que s’hagués passat la nit estudiant.
—Ha! Això passa perquè no vols lluitar amb mi Hozuki —va dir el Vaklu, sortint altre cop de l’aigua i posant-se en posició d’atac amb els punys en alt.
—No cal barallar-nos Vaklu—va intentar calmar-lo el Hozuki.
—Va, va, gaudiu del bany —vaig aconsellar, submergint-me en l’aigua i passant de tot.
Un cop net i relaxat, vaig sortir dels banys. Començava a fer-se de nit i a refrescar, però els deures de tinent em reclamaven, ja que havia d’escriure l’informe de la missió i posar-me al dia dels esdeveniments que havien tingut lloc aquests dies que havia estat fora.
Em vaig aturar a mirar la posta de sol que s’escolava per les muntanyes. El sol es ponia lentament banyant de taronja la ciutat de Shinsei i la Divisió d’Exploració, situada a un turó, rebia directament aquests rajos.
—Bank-kun!
Vaig sentir que cridaven el meu nom i em vaig girar. Del bany sortien les dues exploradores, la riallera Asla i la calmada Umi, vestint uns senzills yukates.
—Ei noies! —vaig contestar saludant amb la mà.
—Com ha anat la missió Bank-kun? —va preguntar l’Asla.
—Bé, res de nou. A vosaltres com us han anat els dies? Ja esteu entrenant als nous?
—Hi tant! —va tornar a respondre l’Asla—. L’Umi i jo som unes excel•lents professores, ja ho pots ben dir.
—Sens dubte —va contestar l’Umi amb la mirada perduda a la posta de sol.
A part del Takeshi i el Bo, l’Asla i l’Umi eren de les poques exploradores que hi havia a la divisió. La resta eren els mestres, ajudants o reclutes. Aquests quatre, a més, eren en qui en més confiava ja que eren molt capaços com exploradors i bons amics.
—Hi ha una nova recluta, la Talia —va explicar l’Asla—. Semblava callada com l’Umi, però aviat hem agafat confiança! A més lluita molt millor que nosaltres.
—Oh, una altre combatent? —vaig admirar—. Entre ella i el Vaklu la Divisió s’enfortirà.
—Però és un desastre amagant-se —va puntualitzar l’Umi i tots tres vam riure.
—Bé noies, el deure em crida. Demà entrenaré jo als reclutes, d’acord?
—Perfecte Bank-kun! —va exclamar l’Asla.
—No et passis —va dir amb un somriure l’Umi.
Ja s’havia fet de nit quan vaig acabar l’informe. Vaig acabar de retocar el mapa que havia dibuixat de la zona i em vaig quedar admirant-lo una estona a la llum de les espelmes.
—T’has fet més bo dibuixant mapes —va lloar el Joaq.
—Tu has passat de criticar-me a dir-me coses bones de tan en tan —vaig fer broma.
—Ah! Tant de bo et cremis amb l’espelma! Vaig a espiar a veure si alguna de les noves li agrada banyar-se de nit —va etzibar el Joaq, desapareixent a través de la paret.
Vaig somriure i vaig arxivar l’informe de la missió.
Al sortir de l’edifici vaig encaminar-me cap a casa meva gaudint de la brisa de la nit. Amb la lluna nova costava veure res, per tant portava una llanterna d’oli. La remor de les fulles, els grills i algun soroll d’algun gos bordant a la ciutat era l’únic que sentia.
Tant relaxat estava que no em vaig adonar que s’acostava algú per darrere. De cop vaig notar un lleuger canvi en el vent i em vaig girar. Va ser un acte reflex, vaig agafar l’oponent, el vaig elevar sobre meu amb una clau d’alguna art marcial de Shinsei i vaig llençar el meu oponent al terra.
—Tinent Bank, què...? —va exclamar el Hozuki, esbufegant de la sorpresa.
—Hozuki? —em vaig sorprendre de veure que havia aixecat aquell noi corpulent amb tanta facilitat—. Què fas aquí?
Vaig ajudar a aixecar-lo. No feia bona cara.
—Porto males notícies tinent, has de venir de seguida!
No havia vist mai aquell bon noi tan trasbalsat. Vaig endurir l’expressió i vam sortir corrents cap a la ciutat.
La llanterna va quedar-se cremant al terra fins que una gota d’aigua la va apagar. Havia començat a ploure.