Tadaima.cat

Per fi l’havia acorralat. Portava hores esquivant-me, però després d’una intensa persecució per un congost estret l’havia acorralat contra uns esbarzers.
Mentre aquella bèstia em mirava horroritzada vaig posar-me la ma a la bossa. Vaig treure el dispositiu i...
—Bananosaure —va dir la veu femenina de la Tadaidex—. El Bananosaure és un animal tranquil i pacífic, malgrat això quan es veu acorralat treu una banana que porta sempre a sobre i muta en una criatura d’una força i velocitat inimaginables.
—Oh vaja —vaig pensar en veu alta.
El Bananosaure va ficar-se la mà a l’esquena i en va treure una banana, tal com havia dit la Tadaidex. La va pelar amb una velocitat sobrehumana i se la va menjar. Acte seguit els petits bracets de T-Rex van augmentar de sobremanera, igual que la resta del seu cos, passant del metre i mig que mesurava inicialment a uns cinc o sis metres.
—Jo de tu correria —va aconsellar sàviament el fantasma Joaq.

Text amagat.

Quan per fi vaig escapar del Bananosaure em vaig enfilar a la muntanya més elevada que hi havia per la vora. El Bananosaure semblava que recuperava la seva mida original i anava a buscar una banana per reomplir les existències. Satisfet d’haver escapat i donant així per finalitzada la missió de patrulla, vaig pensar en el meu fènix, el Dassan. Immediatament ell va rebre els meus pensaments i va aparèixer volant, en una esfera de foc a velocitat del so, cap a mi.

La missió era senzilla: explorar unes muntanyes al nord de Tadaima. Els mapes de la zona no eren molt precisos i ara que per fi havia aconseguit posar al dia la feina de tinent em podia permetre fer aquelles missions relaxants. A més, havia trobat un Bananosaure, un animal força estrany i que m’aniria molt bé per ajudar a complir la missió que va encomanar-nos la Divisió d’Intel•ligència.

Mentre volava amb el Dassan a la velocitat del so protegit entre les seves flames, vaig sospirar de satisfacció. Per fi la Divisió d’Exploració prenia forma altre cop. Degut a la reconstrucció de la divisió les instal•lacions havien millorat considerablement: un menjador molt més gran amb una cuina sofisticada; uns despatxos amples, ben il•luminats i ventilats; una petita biblioteca pròpia; un magatzem amb parets de pedra i portes d’acer i un munt d’instal•lacions més.
A més, rebien nous reclutes regularment i ja hi havia una trentena de persones entrenant-se per ser exploradors. El Mestre Tanaka s’havia motivat i fins hi tot actualment estava fent una missió a l’oest de Tadaima amb el Takeshi i el Bo, els dos millors exploradors. La Mestra Okame també estava motivada i actualment gestionava la divisió juntament amb el Mestre Tanaka i amb mi.
En canvi el Mestre Obi ja s’estava fent vell i feia uns dies que havia anunciat la jubilació retirant-se a viure a una casa de camp.

En quant a mi portava ja un temps fent aquestes missions. Cada cop em resultava més fàcil, sobretot quan eren en boscos i llocs plens de vegetació. El meu poder havia augmentat molt, fins al punt que podia saber tot el que hi havia al bosc només analitzant el poder de les plantes.

De tornada a la divisió, vaig deixar al Dassan al castell dels fènixs (si, havíem construït un castell pels fènixs de la divisió en comptes de la torre derruïda on vivien abans) i em vaig encaminar a la meva casa (que, per cert, ja no era una caseta d’una habitació, ara era un xalet de dos pisos. Què voleu que hi faci, els de la divisió m’estimaven ). Allà em vaig treure l’armadura, vaig posar-me un yukata lleuger i vaig anar als banys termals (també recentment ampliats, amb una estupenda font en forma de fènix). Allà hi havia dos nois prenent un bany.

Els dos eren nous reclutes de la divisió. Un era alt i musculat, molt per sobre de la mitjana d’habitant de Shinsei, fins hi tot més que jo. Malgrat la seva mida, sabia amagar-se molt bé, recordava llocs amb facilitat i tenia totes les qualitats que un explorador havia de tenir, exceptuant el combat. Era tan amable i bondadós que mai volia fer mal a ningú. Es deia Hozuki.
L’altre noi era tot el contrari. Estatura mitjana, un pèl reservat però rialler i el millor lluitador que havia vist la divisió en un bon temps. Havia tingut oportunitat de lluitar contra ell cos a cos i vaig haver de suar tinta per declarar el combat un empat. Aquest era el Vaklu.
—Ei, hola tinent! —va exclamar el Vaklu, que es va aixecar de l’aigua mostrant les seves virtuts característiques d’un home.
—Bona tarda nois —vaig contestar apartant lleugerament la mirada, traient-me la tovallola i entrant a l’aigua calenta. Oh, relax, per fi.
L’aigua calenta de les fonts termals m’anava traient el cansament del viatge mica en mica.
—Oh, hola tinent! —va exclamar el Hozuki, com sortint d’un estat de meditació.
—Bona nit ja Hozuki-kun —vaig dir fent broma—. Que estaves distret?
—Si, és que ha estat un dia molt dur —va dir el Hozuki tancant els ulls. Jo sabia però que era més probable que s’hagués passat la nit estudiant.
—Ha! Això passa perquè no vols lluitar amb mi Hozuki —va dir el Vaklu, sortint altre cop de l’aigua i posant-se en posició d’atac amb els punys en alt.
—No cal barallar-nos Vaklu—va intentar calmar-lo el Hozuki.
—Va, va, gaudiu del bany —vaig aconsellar, submergint-me en l’aigua i passant de tot.

Un cop net i relaxat, vaig sortir dels banys. Començava a fer-se de nit i a refrescar, però els deures de tinent em reclamaven, ja que havia d’escriure l’informe de la missió i posar-me al dia dels esdeveniments que havien tingut lloc aquests dies que havia estat fora.
Em vaig aturar a mirar la posta de sol que s’escolava per les muntanyes. El sol es ponia lentament banyant de taronja la ciutat de Shinsei i la Divisió d’Exploració, situada a un turó, rebia directament aquests rajos.
—Bank-kun!
Vaig sentir que cridaven el meu nom i em vaig girar. Del bany sortien les dues exploradores, la riallera Asla i la calmada Umi, vestint uns senzills yukates.
—Ei noies! —vaig contestar saludant amb la mà.
—Com ha anat la missió Bank-kun? —va preguntar l’Asla.
—Bé, res de nou. A vosaltres com us han anat els dies? Ja esteu entrenant als nous?
—Hi tant! —va tornar a respondre l’Asla—. L’Umi i jo som unes excel•lents professores, ja ho pots ben dir.
—Sens dubte —va contestar l’Umi amb la mirada perduda a la posta de sol.
A part del Takeshi i el Bo, l’Asla i l’Umi eren de les poques exploradores que hi havia a la divisió. La resta eren els mestres, ajudants o reclutes. Aquests quatre, a més, eren en qui en més confiava ja que eren molt capaços com exploradors i bons amics.
—Hi ha una nova recluta, la Talia —va explicar l’Asla—. Semblava callada com l’Umi, però aviat hem agafat confiança! A més lluita molt millor que nosaltres.
—Oh, una altre combatent? —vaig admirar—. Entre ella i el Vaklu la Divisió s’enfortirà.
—Però és un desastre amagant-se —va puntualitzar l’Umi i tots tres vam riure.
—Bé noies, el deure em crida. Demà entrenaré jo als reclutes, d’acord?
—Perfecte Bank-kun! —va exclamar l’Asla.
—No et passis —va dir amb un somriure l’Umi.

Ja s’havia fet de nit quan vaig acabar l’informe. Vaig acabar de retocar el mapa que havia dibuixat de la zona i em vaig quedar admirant-lo una estona a la llum de les espelmes.
—T’has fet més bo dibuixant mapes —va lloar el Joaq.
—Tu has passat de criticar-me a dir-me coses bones de tan en tan —vaig fer broma.
—Ah! Tant de bo et cremis amb l’espelma! Vaig a espiar a veure si alguna de les noves li agrada banyar-se de nit —va etzibar el Joaq, desapareixent a través de la paret.
Vaig somriure i vaig arxivar l’informe de la missió.
Al sortir de l’edifici vaig encaminar-me cap a casa meva gaudint de la brisa de la nit. Amb la lluna nova costava veure res, per tant portava una llanterna d’oli. La remor de les fulles, els grills i algun soroll d’algun gos bordant a la ciutat era l’únic que sentia.

Tant relaxat estava que no em vaig adonar que s’acostava algú per darrere. De cop vaig notar un lleuger canvi en el vent i em vaig girar. Va ser un acte reflex, vaig agafar l’oponent, el vaig elevar sobre meu amb una clau d’alguna art marcial de Shinsei i vaig llençar el meu oponent al terra.
—Tinent Bank, què...? —va exclamar el Hozuki, esbufegant de la sorpresa.
—Hozuki? —em vaig sorprendre de veure que havia aixecat aquell noi corpulent amb tanta facilitat—. Què fas aquí?
Vaig ajudar a aixecar-lo. No feia bona cara.
—Porto males notícies tinent, has de venir de seguida!
No havia vist mai aquell bon noi tan trasbalsat. Vaig endurir l’expressió i vam sortir corrents cap a la ciutat.

La llanterna va quedar-se cremant al terra fins que una gota d’aigua la va apagar. Havia començat a ploure.

El Hozuki em va posar al corrent de la situació tan delicadament com va poder, però no me’l vaig poder creure fins que vaig veure el cos allà estirat al mig del carreró. Un munt de gent s’havia format al voltant, des de velles xafarderes a nens curiosos. Tres soldats de Shinsei intentaven apartar la gent i un quart estava amb el Vaklu, dos reclutes més de la divisió que no coneixia i una senyora gran.
El cos pertanyia al Mestre Obi, que tan sols dos dies abans que jo marxés havia anunciat formalment la seva jubilació de la Divisió d’Exploració i vivia sol a una caseta de camp. Estava allà tirat a terra cap per avall, amb la pluja formant un bassal al seu voltant.
—Ho sento, no pot passar —em va dir un soldat quan em vaig haver obert pas entre la gent.
—Sóc el Tinent Aiden Bank de la Divisió d’Exploració de Shinsei —vaig dir amb veu potent—. Deixa’m passar.
El soldat es va acollonir i va deixar-nos passar.
Em vaig ajupir a examinar el cos. No semblava tenir cap ferida. La pluja i la gent havia esborrat qualsevol pista del que havia passat allà, així que només sabia la versió del Hozuki: que havien sortit de festa i mentre tornaven es van trobar el cos del Mestre Obi a un carreró quan van sentir un crit d’una dona.
Em vaig aixecar i em vaig dirigir al soldat que acompanyava als nois.
—Quan s’ha descobert el cos? —vaig preguntar.
Aquest soldat no semblava tan covard com el que m’havia deixat passar abans.
—Fa una hora senyor —va dir indicant amb un gest a la dona—. Ella ha estat la primera en veure el cos i els seus exploradors els següents. Nosaltres hem arribat fa cinquanta minuts.
—Si el cos ha estat descobert des de fa tanta estona, com és que no han vingut els de la Divisió Mèdica? —vaig queixar-me.
—Van una mica escassos de personal —va respondre secament.
Li vaig llençar una mirada assassina i em vaig dirigir als exploradors.
—Nois, us tinc vistos però no recordo els vostres noms —vaig preguntar.
—Em... em dic... em dic Coorta —va dir el noi més baix. Tenia el cabell ros i semblava mort de por—. Fa qua... quatre dies que em vaig allistar...
—Jo em dic Atton —va dir l’altre noi. Era d’estatura mitjana i tenia els cabells marrons. Feia una expressió de contrarietat—. Em vaig allistar fa dos dies.
—Ja veig... em podeu dir què ha passat?
Entre el Vaklu, l’Atton i el tartamudeig del Coorta em van confirmar el que m’havia dit el Hozuki. Després de parlar amb la senyora només vaig treure que havia sortit a espiar a la seva néta, que pensava que li estava fent el salt al seu marit amb el pastisser, quan passant pel carreró va trobar-se el cos.

Finalment va arribar un carro amb un noi de la Divisió Mèdica i van emportar-se el cos. La Mestra Okame, que havia arribat després que jo, va anar amb ells. Al cap d’unes hores van confirmar la mort del Mestre Obi, deguda a un atac de cor per l’edat i el canvi de temps.

L’endemà va ser l’enterrament al matí. Seguia plovent, però la cerimònia es va dur a terme igualment. Em van tornar a la ment records dels meus primers dies a Tadaima. Quan vaig arribar un dels tres Mestres de la divisió, el Mestre Xivarius, va morir als pocs dies. Aquest cop, però, jo no estava a una de les darreres files, sinó que ocupava un lloc al costat de la Mestra Okame i el sacerdot amb cara de pomes agres que feia la cerimònia. El Mestre Tanaka seguia en una missió, així que no havíem pogut contactar amb ell.

La cerimònia es va allargar fins al vespre i em vaig passar bona part de la nit jugant a escacs amb el Joaq.
—Estàs més pensatiu que de costum —va remugar el Joaq.
—Es que no estic pensant en la partida —vaig dir mentre avançava un cavall.
—Estàs pensant en el Mestre Obi. Per la teva cara sembla que no vulguis admetre que ha mort. La gent mor Bank, i més un jaio de setanta anys! Per cert, mou-me el peó aquest allà.
Li vaig moure la peça.
—I si no hagués mort així pim pam? —vaig remugar.
—T’estàs muntant paranoies.
Vaig matar-li el peó amb el cavall.
—Veus, no estàs pel que has d’estar —va dir el Joaq amb un somriure de satisfacció—. Et mato el cavall amb la meva reina.
Vaig moure la seva reina cap al meu cavall. Seguidament vaig matar-li la dama amb un alfil, davant la cara de sorpresa del Joaq.
—Simplement t’he atret l’atenció a on jo volia —vaig dir, pensatiu—. Ara estàs indefens.
—Des de que jugues amb el Yakuza-sensei ja no té gràcia jugar amb tu, em guanyes sempre! —el Joaq es va retirar ofuscat—. Penses que algú ha atret al Mestre Obi a aquell carreró per matar-lo?
Em vaig mirar al Joaq i vaig sospirar.
—No ho se... la pluja i els curiosos han esborrat qualsevol rastre i els de la Divisió Mèdica diuen que va morir d’un atac de cor. Em costa creure-ho, però potser el vell Obi era això, vell i ja.
—Per fi un dia que em fa cas! —va exclamar el Joaq—. Se sent millor que guanyar-te als escacs!
—Però i si no...?
—No dic res —_—

L’endemà es presentava força ensopit, així que vaig aprofitar que tothom estaria més sensible per intentar esbrinar més dels nous membres de la divisió més prometedors. Vam dividir els reclutes en dos grups: un ens el vam quedar l’Umi i jo per millorar habilitats de lluita i l’altre se’l van quedar l’Asla i la Mestra Okame, que van anar a fer un circuit pels boscs.
El nostre grup estava format per el Vaklu, l’Atton, el Coorta, el Hozuki i la Talia.
—Tinent, com és que estem aquí tots els que vam descobrir el cos del Mestre Tanaka? —va preguntar l’Atton.
—És cert tinent, que sospita de nosaltres? —va preguntar el Vaklu.
—Sos... sospitar? —va alarmar-se el Coorta.
—Tinent, però si el Mestre Obi va morir per un atac de cor —va afirmar el Hozuki.
—Ei, jo no hi era! —va protestar la Talia.
—Prou! —vaig cridar, una mica més sever del que m’agradaria. Hi havia alguna cosa que no quadrava en aquells nois, però encara n’havia d’estar segur—. Esteu aquí per un entrenament de lluita. M’han parlat de les vostres habilitats de lluita però m’agradaria entrenar-vos personalment en combats individuals. L’Umi farà d’àrbitre en el combat i m’ajudarà a avaluar-vos. Algun voluntari pel ser el primer?
Inicialment tothom va callar. Al cap d’un instant, el Vaklu i la Talia van fer un pas endavant alhora.
Els dos combatents —vaig pensar.
—Oh, les dames primer —va dir el Vaklu fent un somriure burleta.
—Tse, millor per tu, ho tindràs més fàcil —va bufar la Talia fent un pas endavant—. Quan digueu Tinent-sensei.
—Encantat de conèixer-te Tàlia, l’Umi m’ha parlat de les teves dots de combat —vaig dir—. Lluitarem amb armes de fusta. Consideraré la lliçó per superada si pots aguantar un minut.
—Serà un honor Tinent-sensei —va dir la Talia fent una reverència.

Ens vam dirigir a una taula a un extrem plena d’imitacions d’armes fetes de fusta. Per dins tenien plom, de manera que el seu pes era superior al d’una arma normal.
La Talia va agafar una vara més llarga que ella lleugerament corba. Eren dues katanes de fusta unides per l’empunyadura. Jo en canvi vaig agafar una katana de fusta normal.
Ens van col•locar en guàrdia i es va fer el silenci.
—Comenceu —va dir l’Umi mentre girava un rellotge de sorra.
La Talia es va llençar contra mi corrents.
Ella em subestima —vaig pensar—. Com que ha guanyat a l’Alsa i l’Umi en combat es pensa que també em guanyarà a mi, he de jugar amb això.
Fent girar la seva espasa doble em va descarregar un cop per la meva esquerra que vaig parar sense dificultats, seguit d’un cop ultra ràpid per la dreta. Vaig preveure aquest cop amb antelació, però vaig fer veure que em costava esquivar-lo per mantenir el seu esperit de superioritat.
Vam seguir intercanviant cops uns segons més. El seu estil de lluita era com una dansa mortal, tenia estil i tècnica. Malgrat això encara era jove i no tenia prou força, aviat el pes addicional de l’arma va començar a cansar-la. Vaig aprofitar el moment per desequilibrar-la amb una finta i col•locar-me darrere seu amb l’espasa al coll.
El rellotge de sorra encara no havia acabat.
—Sou més destre del que pensava, Tinent-sensei —va dir la Talia amb admiració fent una reverència.
—I tu, certament, tens molt potencial —vaig admirar—. Torna amb els altres, però no cal que em parlis de vos ni que em facis reverències.
La Talia es va ruboritzar una mica i va tornar amb els altres.
—Vaklu, et toca —vaig dir adoptant posició de defensa.

Vaig lluitar amb tots i em vaig poder fer una idea del seu estil de lluita. El Vaklu era ferotge, ràpid i fort. Era possiblement millor combatent que jo, però en aquell combat el vaig vèncer abans del minut. El Coorta tenia por. Era ràpid però no tenia força ni habilitat, no va durar ni deu segons. El Hozuki en canvi vaig estar una bona estona per convèncer-lo que lluités i finalment ho va fer a desganes. Tenia força i tècnica, però no un motiu per lluitar. En pocs segons va perdre contra mi. El que més em va sorprendre va ser l’Atton. No en sabia res d’ell i vaig poder comprovar que era un molt bon lluitador. Era uns anys més gran que jo i devia haver adquirit força experiència. Va ser l’únic que va aguantar el minut sencer.

—Umi, què en penses? —vaig preguntar un cop acabat els entrenaments particulars.
—El Vaklu no semblava gaire interessat a lluitar —va apuntar l’Umi—. Crec que s’ha deixat guanyar.
Me la vaig mirar sorpresa mentre m’apartava el cabell suat de la cara. Era exactament el que havia pensat jo.
—I l’Atton és increïblement bo, porta anys lluitant —va afegir l’Umi mirant-me seriosa—. Sense comptar el fet que tots menys la Talia han pensat inicialment que estaven aquí per l'assumpte de l'assassinat.
—Ostres Umi, onze de deu —vaig admirar.
L’Umi va somriure. Vaig tornar cap als reclutes i vaig cridar:
—Va nois! Ara farem entrenament físic! A córrer!

Gràcies a que l'Umi m'ho havia confirmat, vaig decidir que alguna cosa no rutllava amb l'Atton i el Vaklu.

NOTA: Aquest rol passa després dels rols de la Hanako, inclòs el que està escrivint ara. Aquí ja ha ascendit a tinent

Com que no sabia què fer a continuació, vaig decidir procedir com a les pelis. Després d’anar al món humà i veure’m CSI, Sherlock Holmes i tots els episodis del detectiu Conan, vaig dirigir-me a la meva caseta a la divisió i vaig posar en marxa el pla.

El primer pas era fer allò típic d’omplir de fotos, xinxetes i fils vermells un tauler de fusta penjat a la paret amb el mapa de Shinsei dibuixat. He d’admetre que era força divertit ficar xinxetes i fils per tot arreu, quedava maco.
—Primer tenim l’assassinat del mestre Obi aquí.
Vaig escriure a un paper les lletres OBI i clavant-lo al mapa amb la xinxeta, al lloc on havia mort.
—Els que estaven per la vora són la vella que va trobar el cos...
Vaig enganxar un paper que posava IAIA MARUJA a un lloc del mapa i hi vaig lligar un fil.
—I l’Atton, el Vaklu, el Coorta i el Hozuki.
Vaig enganxar quatre paperets més i els seus corresponents fils.
—El Hozuki és un noi molt bondadós, per tant descartaré a ell i a la vella. L’Atton i el Vaklu semblen sospitosos i el Coorta podria haver actuat sota coacció, perquè és un covard. L’Atton i el Coorta estan molt junts sempre, potser ha estat ell...
Vaig lligar un fil entre el Coorta i l’Atton.
—I també podria ser que hagi estat algú completament diferent...
Vaig enganxar un paper en blanc en un altre racó del mapa i mentre lligava el fil el Joaq, que estava darrere meu, va comentar:
—Saps que si en veritat va morir d’un atac de cor tot això serà inútil no?
Me’l vaig quedar mirant amb cara d’emprenyat, però s’havia de reconèixer que tenia raó.
—Ha! He deixat callat al Bank! —va exclamar el Joaq fent unes piruetes.
—Bah, sí, tens raó —vaig remugar—. Doncs només em queda una opció.
Em vaig dirigir a un armari on guardava diverses eines i en vaig treure una pala.
—Vaig a examinar el cadàver del Mestre Obi —vaig afirmar.
—Però què fas boig? —va exclamar el Joaq, molt alterat—. No has de profanar una tomba així com així!
—No passarà res home —vaig intentar tranquil•litzar-lo.
—Si fas això el seu esperit no descansarà en pau! —va cridar-me, visiblement enfadat.
Vaig sospirar.
—Doncs faré venir a algú de la Divisió de Religió. Si em donen el seu permís i vetllen per l’esperit del Mestre Obi, estaràs més tranquil?
El Joaq semblava satisfet.
—Bé —vaig dir—. Però per si un cas, vull que vigilis de molt a prop a l’Atton i el Vaklu.
—Què? Per què jo? —va protestar altre cop.
—Doncs perquè ets invisible, fantasma ploramiques! —vaig queixar-me—. I jo tinc feina.
—Jo tinc feina nye nye —va imitar-me el Joaq mentre se n’anava surant.

Doncs bé, allà estava, el temple de la Divisió de Religió. Des del darrer festival que no hi havia tornat, no em considerava pas una persona religiosa.
Vaig començar a pujar escales mentre pel cap em ballava la idea que havia vingut a petició d’un fantasma per evitar molestar un altre fantasma.

Només entrar al recinte em vaig creuar amb un sacerdot que tenia pressa i cara de pomes agres. Em semblava recordar que havia oficiat els enterraments del Mestre Obi i possiblement també el del Mestre Xivarius, feia tant temps.
—Disculpi! —vaig dir, cridant-li l’atenció.
—Si? —va dir, mirant-me amb cara de mala lluna.
—Sóc el Tinent Bank Aiden de la Divisió d’Exploració i vinc perquè possiblement necessiti un exorcisme... —no sabia ben bé què coi era el que necessitava, però en fi, això em passa per fer cas a un fantasma.
—Possiblement? —va queixar-se el Sacerdot—. No tinc temps per possibilitats, demana-ho a algú altre.
I va prosseguir el seu camí, deixant-me bocabadat. Com que era tinent m’havia acostumat a que la gent em respectés, sobretot gent important, però aquell home simplement no tenia temps per mi i m’ho va dir tal com raja.
Mentre em posava a meditar a l’entrada del temple si ho demanava a algú altre o simplement engegava aquell fantasma a prendre pel sac, se’m va acostar una sacerdotessa de cabells taronges.
—Benvingut al temple tinent Bank —va dir la noia fent una lleugera reverència—. Perdona el Taroutachi, ell i bon humor no van de la mà, però és bona gent.
—No ho dubto pas... —vaig dir amb una mica de sarcasme, tornant-li la reverència—. Perdó, ens coneixem?
—Diria que si... —va dir mentre se’m quedava mirant—. Em sona no se què d’unes peloverdes...
—Oh cert! Em vas ajudar a trobar el seu amagatall —vaig recordar de cop—. I també ens vam creuar per algun lloc abans.
—M’alegro d’haver ajudat —va dir, intentant dissimular la cara de —. Em dic Hanako, sóc la tinent de la Divisió de Religió de Shinsei.
—Oh, tinent? Encantat! —vaig dir, donant-li la mà—. Potser podria demanar-te ajuda un altre cop.
—Hi tant.
A grans trets doncs, li vaig explicar tot el que havia passat. Que el Mestre Obi havia mort, que l’enterrament s’havia dut a terme molt aviat i que, malgrat que la divisió Mèdica van assegurar que havia mort d’un atac de cor per l’edat, jo pensava que havia estat assassinat i volia exhumar el cos per comprovar-ho.
—I m’agradaria tenir la benedicció de la Divisió de Religió, no m’agradaria tenir més fantasmes voltant.
—Bé, et puc ajudar —va dir la Hanako després de rumiar una estona—. Sens dubte és més interessant que copiar escriptures de Sant Elmo. Quedem aquesta nit al cementiri de la Divisió d’Exploració?
—Ha de ser de nit? —vaig remugar. Jo ho volia fer com més aviat millor.
—Es clar, si no el cementiri no té gràcia!

Així doncs aquella nit vam quedar al cementiri. La Hanako portava la seva roba de sacerdotessa amb una capa a sobre fosca per protegir-la de les mirades i el fred. També portava una bossa amb coses vàries i una katana lligada a la cintura.
Jo vestia un yukata fosc, portava la katana i una pala. El Joaq no hi era, doncs seguia espiant al Vaklu i l’Atton en busca de res sospitós.
—Vinga va, a cavar! —vaig exclamar, un cop parat davant de la tomba del Mestre Obi.
—Espera! —va parar-me ella, traient una cantimplora de la bossa—. S’han de fer les coses bé.
La Hanako va avocar l’aigua a la pala recitant una benedicció. Seguidament, va penjar un paperet a la llosa del Mestre Obi i va pronunciar unes paraules.
—Apa, dóna-li canya —va dir-me quan va haver acabat.

Mentre cavava, l’ambient fosc del cementiri a plena nit em donava calfreds, però la Hanako semblava força còmoda, asseguda amb els genolls plegats, solemnement però alhora un xic avorrida.
—Sembla que no et molesti estar en un lloc ple de morts en plena nit —vaig dir, per iniciar conversa.
—Nah, he tingut moltes trobades amb esperits, fantasmes i altres coses pitjors —va assegurar-me, potser amb la intenció de fer-me sentir millor. Jo, en canvi, em vaig començar a imaginar què devien ser “altres coses pitjors”.

—Una pregunta, Bank —va dir al cap d’una estona, quan començava a estar avorrida i em faltava poc per arribar al fons—. Què esperes trobar que la divisió mèdica no hagi trobat abans?
—No ho se ben bé —vaig reconèixer, esbufegant per l’esforç de cavar—. Alguna ferida, restes de verí... alguna pista.
—Però no creus que ho hauria trobat ja la Mèdica?
—Resulta que aquella mateixa nit hi va haver un incendi al port, uns minuts després que el Mestre Obi hagués mort i per això anaven curts de person... —vaig callar de cop. És cert! Hi havia hagut un incendi, ho havia llegit als diaris del dia!
Hauré d’afegir una altra xinxeta i un altre fil al meu mur, potser el van causar precisament per reduir el personal de la Mèdica —vaig pensar.

Al final vaig tocar fusta. Vaig apartar la terra amb la pala mentre la Hanako s’aixecava i mirava encuriosida.
—I ara com traiem el taüt d’aquí dins?
—Fàcil —vaig dir, confiat. Amb la meva màgia vaig fer créixer plantes que es van enredar al voltant del taüt i el van anar aixecant fins la superfície.
—UOOOH Pots fer màgia!!! —va exclamar la Hanako—. Havia vist pocs fora de la divisió de Religió que podien!
—Tu també pots? —vaig preguntar mentre retirava les lianes i buscava una manera d’obrir la caixa.
La Hanako va somriure i va crear una flameta al palmell de la seva mà. De cop va exclamar:
—Uoh, se m’ha acudit una idea...
I es va anar passejant pel cementiri escampant petites boletes de foc blau. Quan va tornar va assegurar:
—Segur que si ve algú aquesta nit s’espanta
Jo vaig somriure i vaig apartar la tapa un xic. Allà hi havia el cos del Mestre, però abans d’examinar en busca de ferides vaig decidir buscar verins a la seva sang primer.
Em vaig treure una llavor de la butxaca i la vaig deixar al palmell de la meva mà. Concentrant-me, vaig aconseguir que la llavor brotés i en creixés una petita planta amb un bulb a la part superior, similar a una planta carnívora. El bulb, però, acabava en una agulla.
—Una Planta Mosquit —vaig explicar a la Hanako—. Pot absorbir sang de tot tipus d’animals. La faré servir per emportar-me una mostra de la sang del Mestre Obi.
—Ostres —va dir la Hanako, acostant-se però a la vegada prudent perquè no la piqués—. La podria matar amb un antimosquits no?
Vaig riure davant aquella pregunta estranya. La Hanako també va riure.
—Si, certament podries, és com un mosquit però en planta —vaig explicar quan vaig tranquil•litzar-me.

Vaig acostar la planta al braç del mestre i va començar a absorbir sang fins que es va inflar. La vaig apartar i em vaig disposar a examinar la resta del cos en busca de ferides quan la Hanako em va estirar de la roba.
—Bank... això és normal? —va dir assenyalant la planta.
La Planta Mosquit s’estava pansint fins que va arribar al punt que semblava assecada i dissecada.
—No...
—Pot ser que la sang del Mestre Obi tingués propietats antimosquits? —va preguntar la Hanako després de fer uns moviments per veure si hi havia un esperit aprop.
—No crec —vaig dir, però de cop em va venir al cap una classe sobre les plantes del bosc que el mateix Mestre Obi m’havia ensenyat—. A no ser... Hanako, crec que jo tenia raó. El Mestre Obi va ser enverinat.

—Enverinat, com? —va preguntar la Hanako, que no entenia res.
—Es veu que hi ha unes plantes que quan les cremes deixen anar un fum que serveix de repel•lent de mosquits i molta gent ho fa servir mesclat amb encens —vaig explicar.
—Les conec, al temple les utilitzem.
—Es veu que quan es mesclen amb certs ingredients i s’exprimeix, deixa anar un suc que esdevé un verí mortal. És fàcil d’aconseguir, però també acostuma a ser fàcil de detectar pels procediments habituals. Donat aquesta propietat antimosquit, la meva Planta Mosquit ha palmat instantàniament.
—Aleshores, algú va provocar l’incendi per reduir el personal de la Mèdica i per això es va avançar l’enterrament —va afirmar la Hanako.
—Em temo que sí... —vaig pensar—. He de...
Però un crit em va interrompre.
—BAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAANK!
El Joaq venia volant cap a mi a tota velocitat. Anava a contestar quan, amb un moviment ràpid, la Hanako va treure un paper amb un kanji escrit i el va llençar contra el Joaq, que amb una explosió de llum blanca va sortir disparat fins que es va perdre en l’horitzó.
—Un fantasma! —va exclamar la Hanako, enduent-se la mà a la katana sagrada.
—Espera, espera! —vaig exclamar—. El veus?
—Si, l’he vist clarament, per?
—Hm, pensava que només el podia veure jo —vaig dir—. Aquest fantasma és company meu.
I en el temps que el Joaq va tardar en tornar vaig explicar-li qui era. La Hanako desconfiava a l’inici però després es va anar emocionant.
—Bank! Qui és aquesta? Has vist el que m’ha fet? —va exclamar el Joaq quan va arribar, cridant tant com podia.
—Oi tant, ja li he demanat que m’ho ensenyi a fer —vaig dir.
—Seràs...
—Et demano perdó, fantasma-kun —va dir la Hanako—. Ja se sap, en un cementiri amb una tomba oberta... poden sortir fantasmes.
—Perdó ni hòsties, saps els segles que feia que ningú em pegava? —va remugar el Joaq, fotent-li bronca però alhora guardant una distància prudencial—. Igualment, com coi em veus?
—Soc una sacerdotessa i he fet molts exorcismes, és normal que pugui veure fantasmes —va explicar la Hanako—. Però mai havia parlat amb un, normalment tots volien matar algú o robar roba interior.
—Bé, ell les prefereix observar quan ja s’han tret la roba interior... —vaig dir, posant els ulls en blanc, recordant les excursions que fa el Joaq als banys termals.
—Bank! Aquestes intimitats no s’expliquen! —va saltar el Joaq.
—Què? Alegra’t que hagis trobat algú que et pugui veure a part de mi, pervertit.
La Hanako es descollonava mentre ens escoltava.
—En fi —vaig dir—. A què venia tanta pressa?
—Ah, ara no t’ho vull dir —va remugar el Joaq assenyalant la Hanako—. Que em demani perdó.
—Ja t’ho ha demanat sabatot —vaig dir.
—Un altre cop.
La Hanako, que seguia rient, em va mirar sense saber què fer. Jo vaig assenyalar la seva bossa i vaig dir:
—Ei Hanako, em podries deixar un parell d’aquests paperets antifantasmes? Em serien molt útils.
—Hi tant! —va exclamar mentre remenava la bossa—. En tinc per expulsar-los, per fer-los tangibles, per convertir-los en líquid, per tornar-los fluorescents...
—D’acord, d’acord, ja t’ho dic! —va exclamar el Joaq, que havia anat reculant—. Al matí he seguit al Vaklu i a banda de que li agrada autocomplaure’s amb unes revistes d’homes despullats, no he trobat res dolent.
—Yaoi? —va saltar la Hanako, com si algun mecanisme ocult i retorçat s’hagués activat.
—Però després de dinar he seguit a l’Atton —va explicar el Joaq, ignorant a la Hanako—. Tot normal, fins que fa poc ha desaparegut dins de casa seva. He estat fent tombs i travessant parets fins que he descobert que té un soterrani petit al terra de casa seva on hi guarda multitud d’armes estranyes, llibres sense nom, verins, roba fosca i revistes porno.
—Verins? —vaig exclamar.
—Porno porno o porno yaoi? —va preguntar la Hanako.
—Farem una visita a l’Atton doncs —vaig dir-li al Joaq i li vaig explicar el que acabava de descobrir a la sang del Mestre Obi.
—Moltes gràcies per l’ajuda —vaig dir quan ens vam acomiadar.
—De res, ha estat molt entretingut!
—Per cert, em podries donar uns quants d'aquests paperets antifantasmes?
La Hanako va riure i va dir que em passés un dia pel temple mentre, badallant, va anar a dormir.
Cap de nosaltres es va adonar en cap moment de la persona que portava una bona estona espiant-nos...

Després de posar al dia al Joaq, vaig acompanyar la Hanako fins al temple i vaig tornar a la divisió, concretament a la meva caseta.
—És ben possible que l’Atton sigui un assassí experimentat —vaig explicar al Joaq mentre recollia el mural detectivesc de la paret i escrivia una carta explicant els meus descobriments—. Deixaré això aquí per si em passa res.



L’Atton estava ja estirant el futon per dormir, ja que eren perfectament les dues o les tres de la matinada. Es trobava a la seva caseta particular de la Divisió, la típica caseta amb una habitació gran, una petita i una cuina. Va caminar cap a l’espelma que tenia oberta a sobre un prestatge i va bufar per apagar-la.
En aquell moment va sentir una presència a la foscor de l’habitació.
—Qui hi ha? —va preguntar.
Una fletxa va volar cap a ell i es va clavar a la paret, a dos mil•límetres de la seva orella.
—Tu i jo hem de tenir una llarga conversa —vaig dir.
—Tinent? Cal que vingui així a la foscor de la nit? —va queixar-se l’Atton.
—Ho prefereixo així. Digues, què són tots aquests... materials que tens al teu petit soterrani? —vaig preguntar des de la foscor.
L’Atton es va tensar.
—Com ho saps que tinc un petit soterrani?
—La qüestió no és aquesta —vaig dir—. Vull saber per què tens armes, verins i altres coses.
—Crec que això no li importa, tinent —va remugar l’Atton, encara quiet.
—Oh si que m’importa... sobretot des de que he descobert que el Mestre Obi va morir enverinat.
L’Atton va fer una expressió de sorpresa massa natural pel meu gust.
—El Mestre Obi ha estat assassinat?
—No et facis l’orni, tinc forces motius per pensar que l’assassí ets tu —vaig explicar—. Sobretot des de que, investigant la teva fitxa, vaig descobrir que el que hi posava era fals.
No em puc allargar massa —vaig pensar—. Ja se li deuen haver acostumat els ulls a la foscor i segurament em pot distingir.
L’Atton va sospirar.
—Sóc innocent.
—Demostra-m’ho —vaig inquirir.
—Compte! —va cridar el Joaq, que estava surant al meu costat.
De cop, amb un moviment ràpid, un kunai va sortir disparat de la mà de l’Atton cap a mi, fent-me rodar cap un costat per esquivar-lo. De cop, l’espelma es va obrir i va omplir la petita casa de l’Atton de llum. Vaig apuntar una fletxa cap a ell, però va seure al costat del futon i va creuar les cames.
—Bé, tinent Bank, crec que li dec una explicació —va dir, sospirant altre cop—. En realitat no volia pas que sabés això, però degut la situació actual li he d’explicar.
Mel vaig mirar amb recel, sense destensar l’arc, però deixant-lo d’apuntar.
—En realitat no em dic Atton —va explicar—. El meu veritable nom és Rand i era membre de la Divisió de Ninjes. Era un dels millors combatents i millors espies i els meus superiors em comptaven entre els seus homes de confiança.
>> Però en una missió a Drakkar la vaig cagar. La missió va acabar amb la mort dels dos companys que anaven amb mi i jo vaig poder fugir, però la meva identitat va quedar al descobert. Has d’entendre que per un agent d’infiltració això significa perdre la feina, ja que podia posar en perill les missions i, en conseqüència, tot Shinsei.
>> Per tant em van donar una identitat nova. Un nom fals, Atton. Una vida falsa, fill d’uns grangers de les afores de Shinsei. Uns gustos falsos. Un color de cabells fals (si, abans era ros i ara tinc el cabell morè). Però jo volia seguir servint a Shinsei i vaig entrar a la divisió d’Exploració.
>> El petit soterrani que tinc a baix hi ha tot tipus d’armes que se utilitzar i efectes personals de la meva vida com a ninja que vaig pensar que em podrien ser útils aquí.

Em vaig quedar pensatiu mentre el mirava. Tot el que deia podia ser una bola, però concordava perfectament.
—Si no em creus pots preguntar-ho als superiors de la Divisió de Ninjes —va dir l’Atton, aixecant les mans volent dir que no faria res—. Només vull servir Shinsei i crec que podries fer us de un bon lluitador en aquests temps.
—Hi tant que ho comprovaré —vaig dir, encara sense tenir-les totes—. Però abans, vull que...
—GUÀRDIA DE SHINSEI! —va cridar una veu des de fora.
De cop i volta la porta va caure a terra i van entrar una dotzena de soldats de Shinsei que em van rodejar amb les katanes a punt. L’Atton es va aixecar i es va sobresaltar, mentre que jo vaig tensar l’arc i em vaig quedar en guàrdia. No va caldre preguntar el motiu de la seva visita, ja que un d’ells ho va anunciar fort i clar.
—Bank Aiden, Tinent de la Divisió d’Exploració, quedes arrestat per assassinat, ocultament de proves i, sobretot, per ser un espia de Drakkar.

El soldat que m’havia acusat va desembeinar la katana i es va posar davant meu, mentre dos homes agafaven l’Atton i l’apartaven.
—Tranquil, ja estàs segur —li va dir un soldat—. Sort que hem arribat a temps abans que aquest espia et matés.
Certament, la meva posició agafant una fletxa amb un kimono negre i la katana al cinturó semblava que hagués vingut a fer-li mal.
—Espereu! Ell no... —va començar l’Atton.
—Deixa les armes i tindràs un judici just! —va proclamar un dels soldats.
Vaig mirar els soldats que m’envoltaven: estaven acostant-se lentament. No em podia entregar, la justícia medieval deixa molt que desitjar.
—Bank, potser el més adequat seria sortir corrents abans que et converteixin en una broqueta de banana —va aconsellar el Joaq.
Vaig sospirar i vaig desar la fletxa al buirac. Els soldats es van quedar tensos un moment fins que dos se’m van acostar per lligar-me.
En aquell moment, vaig agafar l’arc i amb un cop al cap en vaig estabornir un. El segon va quedar plegat a terra quan va rebre un cop de bastó a les parts nobles.
Girant-me en direcció a la finestra, vaig córrer entre els soldats sorpresos que tenia darrere i vaig saltar, caient al terra i començant a córrer pel bosc de la divisió.

—Encara no se què ha passat —vaig dir en veu alta mentre corria pel bosc en plena nit a la llum de la lluna.
—Potser l’Atton ha anat a parlar amb els soldats abans que l’anéssim a veure —va comentar el Joaq.
—Impossible, no ha tingut temps i... no estic tan segur que ell sigui l’assassí —vaig explicar—. Crec que el veritable assassí sap que he descobert que el Mestre Obi va ser enverinat i ha decidit treure’m del mig.
—Però... allà només hi havia la Hanako! Aquella és l’assassina? —va alarmar-se el Joaq, al contemplar la possibilitat que la Hanako el podria matar a ell també.
—La Hanako? Impossible —vaig afirmar.
De cop vaig parar de córrer. Hi havia un home parat al mig del bosc amb una torxa a la mà.

—Per fi arribes, Bank —va dir.
Vaig prendre’m una estona per recuperar l’aire i escoltar. Els soldats no eren a prop.
—Vaklu —vaig dir, reconeixent el noi que hi havia davant meu.
Portava la roba normal que porten els de la divisió d’exploració, un kimono senzill marró i verd.
—No et puc deixar escapar —va dir—. Et podriràs al calabós o moriràs, però no tornaràs a la Divisió d’Exploració.
Vaig desar-me l’arc a l’esquena i vaig preguntar:
—Vas matar tu al Mestre Obi?
—Jo? Nah, va ser una altra persona —va contestar, rient.
—Qui?
—Creus que t’ho diré? L’únic que has de saber és que ets el següent—va exclamar. Aleshores va treure’s un paper del kimono—. Ho tenim tot planejat. Encara que per atzar em guanyessis aquí, la carteta que has deixat a casa teva explicant tot el que has descobert... no existeix.
Aleshores va acostar el paper a la torxa i el va cremar.
—En canvi, trobaran un informe dirigit a Drakkar que pensaves enviar després d’haver assassinat l’Atton —va riure sàdicament—. Però tranquil, no em guanyaràs. Et penso matar i complir la meva missió.
Va treure dues dagues llargues i es va posar en posició. Jo vaig desembeinar la katana.
Tots dos sabem que és més bon combatent cos a cos que jo —vaig pensar, adoptant una posició de combat i repassant mentalment lliçons que havia après tant al món humà com a Tadaima—. Hauré d’aguantar una estona fins que em digui el que vull saber.
—Per què feu això? —vaig preguntar mentre els dos ens movíem en posició de combat traçant un cercle al mig del bosc.
—Poder, glòria, plaer, qui sap —va dir—. Jo tinc una missió. Matar-te.

Es va llençar contra mi amb una velocitat i una fúria superiors a les que havia vist fins ara. Tota l’estona esquivava o parava els cops com podia i em va ferir en tres ocasions a la cintura, al pit i al braç dret, tot i que només eren ferides superficials.
Les seves dues dagues eren més ràpides que la meva katana i em costava trobar una obertura per atacar. A més, els sorolls del combat atraurien aviat als soldats que em buscaven.
Finalment vaig apostar per improvisar. Vaig veure una oportunitat quan em va atacar amb els dos ganivets per dalt, així que vaig parar el cop amb la meva katana amb tota la força que vaig poder, fent-li perdre l’equilibri. Seguidament vaig etzibar-li un cop de puny a la cara que el va fer caure al terra, però va fer una tombarella i es va tornar a posar dret.
Els ulls li brillaven en una mescla de fúria i eufòria.
—No ens guanyaràs escòria de Shinsei! Drakkar dominarà tot Tadaima i no podràs fer-hi res!
Així que ell és l’espia de Drakkar —vaig pensar.
Amb tot, aquell pensament em va impedir reaccionar a temps quan el Vaklu va saltar contra mi i em va clavar una daga a l’estómac. La va retirar i va dir:
—Veus, sóc superior a tu! Prepara’t per morir, tinent de pa sucat amb oli!
—Ja n’hi ha prou —vaig dir, mentre em tapava la ferida amb la mà i el mirava amb fúria.
—Eh?
Del terra van sortir unes lianes que el van lligar de mans i peus i el van llençar vint metres enrere.
—Malparit... m’has agafat amb la guàrdia baixa!
Mentrestant jo havia tret l’arc i li vaig disparar una fletxa, que va desviar amb la daga. Una segona fletxa la va desviar altre cop i va esquivar una tercera.
—Pots tenir tota la punteria que vulguis, com ja saps SÓC MÉS FORT QUE TU! —va exclamar mentre carregava contra mi.

Vaig respirar fons i vaig apuntar-lo amb una fletxa mentre venia corrents.
—A veure què pots fer contra la meva pluja d’estelles —vaig dir.
Al deixar anar la fletxa van sortir un centenar de fletxes que es van clavar per tot el seu cos, convertint-lo en un eriçó.
Es va desplomar a terra i, amb dificultats per la ferida, m’hi vaig acostar. No havia fet el poder massa fort, de manera que les fletxes de fusta no se li havien clavat fons però seguia viu.
—Et fa mal espia? —vaig etzibar-li amb malícia.
—Jo... no! Era... més fort que tu... —va dir amb debilitat.
—Digues, què voleu aquí? Voleu fer-vos amb el control de la Divisió d’Exploració des de dins o què?
El Vaklu va tossir sang.
—Si... t’hem subestimat si ja sabies tot això...
—En realitat ho acaba d’endevinar —va dir el Joaq fent broma, tot i que estava alleujat al veure que jo havia sobreviscut.
—Tens un centenar d’espines clavades al cos —vaig recordar-li al moribund Vaklu—. Si em dius el que vull saber, potser et salvo la vida i t’entrego a la guàrdia de Shinsei.
—No saps... res —va riure el Vaklu, escopint sang altre cop—. Els teus Mestres han mort... i tu ja no pots fer res per recuperar la Divisió. Per fi... Drakkar... controla una Divisió de Shinsei. Heu... perdut... la guerra.
—Com que els mestres han mort? —vaig cridar—. He vist la Mestra Okame aquesta tarda i el Mestre Tanaka està en una missió acompanyat de dos dels millors exploradors!
El Vaklu va intentar riure, però al moure’s es va clavar més una espina i va fer un crit de dolor.
—Per... per favor... mata’m —va dir de sobte el Vaklu—. No he complert la meva missió i ja no sóc útil... em fa mal... mata’m!
—Digues-me el que vull saber, Vaklu —vaig exigir.
Va tancar els ulls un moment i després el va parlar.
—L’Okame... va morir fa tres anys... a les masmorres de Drakkar.
—Impossible...
—Ella és el cap de l’operació... —va fer un crit de dolor. Li van sortir llàgrimes dels ulls—. No tinc motius... per viure ja... mata’m! No puc... aguantar més... el dolor!
Vaig sospirar. Em vaig incorporar i vaig desembeinar la katana.
—Bank, espera, si el mates seguiran pensant que ets un espia de Shinsei! —va dir el Joaq.
—S’ha empassat l’orgull i m’ha dit el que volia saber —vaig dir—. He de respectar la promesa.
—Amb qui... coi parles? Mata’m d’una vegada...
—Ves en pau Vaklu, que els teus crims siguin tractats amb justícia a l’altra banda —vaig sentenciar i li vaig clavar la katana al cor.
El Vaklu va escopir sang i va somriure. Potser va dir gràcies, però no el vam entendre.

—ÉS AQUÍ! —va cridar un dels soldats.
Em vaig girar i vaig veure el soldat que es posava en posició de combat amb la yari a punt. Mica en mica van anar apareixent els altres amb les yari o les espases. L’Atton també venia amb ells i va veure el panorama.
—Bank, has de fugir —va recordar-me el Joaq.
—Amb aquestes ferides no els podré despistar —vaig remugar.
Aleshores vaig veure l’Atton que em feia senyals des de darrere dels soldats. Tenia una petita esfera a la mà: una bomba de fum.
El vaig mirar i vaig somriure. No estava sol.
Amb un moviment exagerat, vaig senyalar als soldats i vaig cridar:
—FUM SUPER BANÀNIC!
Aleshores l’Atton va llençar la bomba i tot es va omplir de fum, permetent-me escapar.
—QUINA MÀGIA ÉS AQUESTA? —va cridar un dels soldats.
—S’ESCAPA! —va cridar un altre.
—NO RESPIREU, POTSER ÉS VERÍ! —vaig sentir que cridava l’Atton, cosa que va provocar més crits i espants dels soldats.

—Súper fum banànic? En serio? —va criticar el Joaq mentre surava sobre meu.
—És el primer que se m’ha acudit —vaig dir amb mig somriure mentre em tapava la ferida i m’escapava tan ràpid com podia.

Em trobava amagat al mig del parc del Bambú Blau, un parc que hi havia a Shinsei amb unes canyes de bambú peculiars, de les quals rebia el nom. Allà era un dels llocs on acostumava a anar a jugar a jocs de taula amb el Yakuza-sensei i era un lloc on podia meditar sense ser molestat, almenys fins que es fes de dia, cosa per la qual faltaven poques hores.
No havia dormit en tota la nit, però gràcies al meu poder Força Curativa vaig poder curar-me les ferides del combat contra el Vaklu, l’espia de Drakkar.
—Ja han penjat cartells teus per tota la ciutat —va dir el Joaq, quan va tornar d’inspeccionar la zona—. Si no trobes un refugi, aviat et trobaran.
—He estat pensant on podria refugiar-me —vaig dir.
—Podríem anar al temple de la Divisió de Religió —va proposar el Joaq—. La Hanako segur que t’acull.
—Podria ser, però la resta de gent potser no estan còmodes tenint un fugitiu a la seva divisió —vaig explicar—. No, hi ha un lloc millor. És hora de saldar un deute.

Així doncs, quan va sortir el sol, allà estava: l’amagatall de les Peloverdes.
En entrar totes les noies se’m quedaven mirant. La sorpresa anava des de obertures de boca, mans al cap i caigudes d’objectes fins a desmais o orgasmes. Vaig avançar fins a una petita sala amb una llar de foc que proporcionava poca llum a la sala, uns quants prestatges amb dibuixos d’homes de cabell verd penjats a les parets i una tauleta amb espelmes i papers.
La líder Peloverde, una de les dues noies que va organitzar tot el sarau que hi va haver explicat en un altre història, estava asseguda en una cadira al costat de la llar de foc i es va aixecar amb no menys sorpresa que la resta. Era baixeta i tenia el cabell morè.
—B... B... B... B... Bank-sama!
—Bon dia —vaig dir amb una lleugera reverència—. Necessito un petit favor.
—Tota la resta de noies estan darrere la porta expectants —va xiuxiuejar-me el Joaq, amb una barreja de prudència, luxúria i enveja.
—Hi... hi... hi... Hi tant! El que sigui! —va dir la Peloverde.
—M’agradaria quedar-me a dormir aquí unes hores i utilitzar el lloc per planejar certs esdeveniments —vaig dir, intentant donar la menor informació possible—. Quan tot hagi acabat us pagaré per l’allotjament.
—Oh, no cal que ens pagui res, estem en deute amb vos! —va exclamar la Peloverde—. Ara mateix li ensenyo el lloc Bank-sama!
—Moltes gràcies! I si us plau, preferiria evitar que cap noia em fes res mentre dormo, senyoreta...
—Marleen —va dir la líder Peloverde—. Em podeu dir Marleen. I no us preocupeu, vam aprendre la lliçó. Tot i que les noies estaran més que disposades a que vostè les beneeixi amb...
—Gràcies Marleen —vaig dir per evitar que entrés en matèria.

Em va ensenyar tot el seu refugi. Era un edifici petit però amb un soterrani enorme, on tenien les habitacions connectades per túnels. Es veu que cada cop que una noia entrava al culte Peloverde havia d’excavar-se la seva pròpia habitació per demostrar la devoció a la causa. A mi, per sort, em van donar un llit en l’habitació de la líder. Vaig aprofitar per dormir fins el migdia i aleshores vaig dur a terme el meu pla.
—La Mestra Okame, o qui sigui que es faci passar per ella, ara mateix deu estar consolidant el control de la Divisió —vaig explicar al Joaq—. El Mestre Obi és mort, el tinent en cerca i captura i els Déus saben què li ha passat al Mestre Tanaka.
—Hauríem de recuperar el control de la divisió com abans millor —va apuntar el Joaq.
—Necessitem aliats i informació —vaig dir.

Unes hores més tard, quan es ponia el sol...

El Hozuki va veure una altra persona coneguda que s’acostava: l’Atton.
—Ei, Atton! —va dir fent-li senyals—. Què fas per aquí?
—He... he rebut un missatge d’un amic per... d’això... reunir-nos aquí a prop —va dir l’Atton no massa segur.
—Ah, el Bank també t’ha convocat? —va riure el Hozuki—. La veritat és que no se per què ens hem de reunir al districte del port just davant d’aquest edifici vell...
—Ei nois! —va cridar-los una veu.
Els dos nois es van girar i van veure l’Asla, l’Umi i la Talia que s’acostaven.
—També us han convocat? —va demanar l’Umi quan va estar amb ells.
—Si... —va remugar l’Atton, recordant—. Estava a la meva casa de la divisió quan una fletxa ha entrat per la finestra (que ell mateix va trencar la nit anterior) i s’ha clavat just a dos mil•límetres del meu nas, tan a prop que les plomes em feien pessigolles. Sort del missatge que hi havia a la fletxa, sinó hagués pensat que em volien assassinar.
—A mi també m’ha espantat —va riure el Hozuki—. Estava sortint del menjador pensant en el dinar que m’havia menjat quan una fletxa s’ha clavat davant meu, al terra, amb un paper lligat.
—Això no és res —va contestar l’Umi—. A mi em va disparar la fletxa a un arbre que tenia al costat. El problema és que portava molts papers a les mans i em van caure tots de l’ensurt.
Tots cinc van riure.
—A mi m’ha arribat la fletxa mentre esmolava l’espasa —va explicar la Talia—. De l’ensurt li he donat un cop i ha caigut dins la garrafa d’aigua, per poc perdo el missatge.
—Si que té punteria el tinent —va dir l’Asla.
—I tu Asla? —va preguntar l’Atton.
La noia es va posar vermella.
—Bé, jo estava, als banys termals —va dir—. I just quan em treia la tovallola la fletxa va clavar-se a la columna del costat meu i de l’ensurt la tovallola em va anar a parar al bany dels nois.
—Em sap greu per l’ensurt Asla.
Vaig aparèixer en plan entrada triomfal per la porta de l’edifici.
—Entreu, hem de parlar de moltes coses —vaig dir.

Les Peloverdes ens van deixar una petita sala amb una taula i sis cadires on ens vam reunir tots.
—Bank, explica’ns què ha passat —va demanar l’Asla.
—Bàsicament, la Divisió està en perill —vaig explicar—. La Mestra Okame en realitat és un impostora, o això em va dir el Vaklu en el seu últim alè. En Vaklu era un espia de Drakkar i va aconseguir que la ciutat es pensés que jo era l’enemic.
—En Vaklu, un espia? —va alarmar-se el Hozuki.
—La Mestra Okame, una impostora de Drakkar? —va exclamar l’Alsa.
—Però no havies estat tu mateix qui l’havia rescatat d’allà? —va demanar l’Umi.
—Sí, juntament amb el Takeshi i el Bo —vaig explicar—. Es veu que tot ho havia muntat Drakkar.
—Aquest matí la Mestra Okame ha anunciat a la divisió que eres un espia de Drakkar —va explicar l’Alsa—. També ha dit que, perquè la divisió no se’n vagi a la ruïna, es proclamaria Capitana de la Divisió.
Vaig sospirar.
—Això em confirma que la impostora es vol fer amb el control de la divisió. Sabeu si hi haurà un acte per anunciar el seu ascens o semblant? —vaig demanar, sense saber com funcionaven els ascensos a Capità.
—Diria que, al ser un cas especial, acudirà a un tribunal per demanar l’ascens i se l’avaluarà segons la situació —va explicar l’Atton.
—Espera, en aquest tribunal hi hauran tots els nobles, intel•lectuals, rics de Shinsei amb més influència i tots els capitans i tinents—va dir l’Umi.
—Precisament per això... —vaig dir, inspirat—. Quin lloc millor per desemmascarar un impostora que davant de l’elit de Shinsei?
—No podràs fer res amb tanta gent davant, la seguretat serà impressionant —em va dir el Joaq, que flotava pel meu costat, just mentre l’Alsa em deia una cosa semblant.
Aleshores tots van començar a parlar alhora sobre idees que tenien. Jo els anava escoltant a tots, però alhora també rutllava un pla pel meu cap. Finalment, vaig dir:
—Gent, us agraeixo a tots el vostre suport. Sou les úniques persones amb qui puc comptar ara mateix a la Divisió. Traçarem un pla i, no us preocupeu, recuperarem la divisió. De moment, esbrineu quan i on serà aquesta reunió. Jo aniré a preparar unes coses que em falten i ens veiem demà a la mateixa hora aquí.
—No et decebrem, Bank-sama —va dir la Talia, aixecant-se i inclinant el cap.
L’Alsa i l’Umi van saludar i van marxar amb ella. El Hozuki es va aixecar, va donar-me la mà i amb un “ens veiem demà” va marxar. L’Atton va ser el darrer en aixecar-se i al donar-me la mà vaig dir:
—He de reconèixer que no sabia si majudaries ahir al bosc, després de veure’m matar a un membre de la Divisió.
—Vaig sentir el crit que va fer dient que Drakkar era superior —va explicar—. Els soldats es van pensar que havies estat tu, però vaig reconèixer la veu.
Vaig somriure.
—M’alegro de tenir-te al nostre costat.
—Espero servir Shinsei i la Divisió d’Exploració amb honor —va dir, fent una reverència amb el cap i marxant.

El dia següent va ser força avorrit. Degut a que era un home buscat per tot Shinsei, no vaig abandonar la seu de les Peloverdes en cap moment, cosa que feia perillar la meva salut mental al estar exposat contínuament al fangirlisme i les ganes de procrear de les meves amfitriones. Només vaig sortir a la matinada, quan encara era fosc, per recuperar l’armadura de casa meva.

A la nit ens vam reunir altre cop tots sis.
—La cerimònia tindrà lloc demà al matí al saló d’actes de Shinsei —va explicar l’Umi—. Com vam suposar, hi seran presents rics, nobles samurais, capitans i tinents d’altres divisions.
—A més, la Mestra Okame ens ha demanat amablement a mi i l’Umi que no assistíssim —va dir l’Asla—. Ens ha dit que ens quedéssim a la divisió entrenant als nous com si fos un dia normal.
—Hm, segur que sap que us tinc confiança i intenta mantenir-vos lluny de mi en cas que aparegui —vaig dir—. El que no sap és que ja estem treballant junts.
—A mi m’ha dit que l’acompanyi fins allà però em quedi a fora vigilant per si apareixes —va dir l’Atton—. Segurament es pensa que estic en contra teu al veure com mataves el Vaklu.
—I a nosaltres dos i al Coorta ens ha demanat que l’acompanyéssim dins —va dir la Talia, referint-se al Hozuki i a ella—. Es pensa que el nostre honor farà que la protegim, però no té ni idea que sabem la veritat.
—Uau —em vaig meravellar—. Certament us heu sabut posicionar.
—En realitat ens ho ha demanat ella —va dir el Hozuki.
—Bé doncs —vaig dir—. He tingut tot un dia per pensar un pla i ara me l’heu simplificat. Escolteu atentament, això és el que farem...

—Tots estan en posició —va dir-me el Joaq quan va aparèixer—. La cerimònia ha començat. La Mestra Okame, juntament amb el Hozuki, la Talia i el Coorta, estan a la tribuna.
El saló d’actes de Shinsei era un edifici de forma ovalada, tipus un circ romà, però no tan gran. Als costats més allargats i a un dels curts hi havia sis fileres de cadires col•locades en grades perquè tothom pogués veure el que hi ha al centre.
El centre era un espai obert de terra on s’hi havia col•locat cadires addicionals per la gent més important: el Sume Sacerdot Taroutachi i la seva tinent, la Hanako; la Capitana de la Divisió d’Intel•ligència Ayame Kamishiro i el seu tinent, el Rob i els capitans i tinents de les divisions ninjes i mèdiques. A més, hi havia allà asseguts els tres caps dels clans de samurais més respectats i dos mercaders de gran influència i fortuna a Shinsei.
Davant d’ells, a l’extrem que falta, hi havia una tribuna que alçava la gent que hi havia per sobre de tota la resta. Aquesta gent era la Mestra Okame, dreta darrere un pupitre i els tres exploradors que l’acompanyaven, el Coorta, el Hozuki i la Talia.
A més, tant per darrere les grades com per fora de l’edifici hi havia tot un centenar de soldats de Shinsei amb katanes, llances i arcs.

Jo em trobava a un edifici del costat, amagat a una cantonada d’un carreró esperant la senyal juntament amb l’Umi i l’Asla. Tots tres anàvem preparats pel combat: jo amb l’armadura, la katana i l’arc i les noies amb unes armadures de cuir, arcs i katanes.
Al cap d’una estona va aparèixer l’Atton i va parlar amb els soldats que vigilaven la zona. Ells van assentir i van seguir patrullant mentre l’Atton feia veure que vigilava. Va mirar al carreró i va assentir.
Els tres vam sortir de l’amagatall i vam córrer fins on era l’Atton.
—Tot lliure —va dir ell—. Ara hem de pujar al sostre.
—Agafeu-vos fort —vaig dir.
—A què...? —va preguntar l’Asla.
Però abans que acabés la frase vaig invocar unes lianes del terra que es van lligar per la cintura i ens van elevar fins al sostre. Després les vaig fer desaparèixer just quan els soldats tornaven.
—Tot bé —va dir-me el Joaq quan va veure que els soldats no havien vist res.
Vam moure’ns pel sostre fins que vam arribar a l’obertura. Era un oval que estava sobre el terreny obert entre les grades i que es tapava amb una tela quan plovia, però aquell dia feia sol.
—Aquí teniu les cordes —va dir l’Umi passant-li una a l’Atton.
—Bank, tu no tens corda? —va demanar l’Asla.
—No en necessito —vaig dir—. Quan estigueu preparats.
Els tres van fermar les cordes al sostre i em van fer una senyal. Jo vaig mirar avall i vaig saltar, just entre les cadires de la gent important i la Mestra Okame.

—I és per aquests successos desafortunats que la Divisió d’Exploració no es pot permetre més no tenir un capità —va acabar la Mestra Okame, que havia estat exposant els seus arguments davant de tots.
—Hm, ho entenc, però no hauríeu d’encarregar-vos del petit incident del tinent espia? —va remugar un noble.
—Exacte, no podem assegurar res fins que se l’hagi atrapat —va dir un dels mercaders.
—Amb tots els respectes, no veig com un fugitiu pot afectar el funcionament de la Divisió així —va replicar la Mestra Okame—. Jo crec que les proves són prou substancials per assegurar que era un espia de Drakkar.
—Quines proves? —va remugar el Taroutachi.
—Sacerdot, aquestes proves són assumpte de l’exèrcit de Shinsei, res de la teva incumbència —va contestar un altre samurai.
El Taroutachi va llençar-li una mirada desafiant mentre la Hanako feia morros.
—Amb tot, estic d’acord en posposar això fins que les proves de la culpabilitat del Tinent Bank siguin estudiades a profunditat —va proposar la Capitana de la divisió d’Intel•ligència.
—Jo crec que no, la Divisió d’Exploració necessita un capità i ningú té més experiència que l’Okame —va dir un dels mercaders—. Sinó, la divisió entrarà en la ruïna.
—M’alegro que ho entenguin, honorables —va dir la Mestra Okame fent un gest amb el cap—. En quant al fugitiu Bank, la Divisió d’Exploració treballarà conjuntament per portar-lo a la justícia.

De cop, algú va caure del sostre i va aterrar entre la tribuna i les cadires, aixecant un núvol de pols.
—No cal que em porti enlloc, ja sóc aquí —vaig dir.
Tots els presents, tant els importants com els que observaven des de les grades, van fer un salt de sorpresa i fins hi tot es va sentir un crit des del públic. Els soldats van començar a baixar al pati i els samurais reunien els seus homes, tots amb la katana a mà. Mentrestant, els meus tres subordinats van baixar del sostre amb les cordes i es van col•locar al meu voltant, l’Asla amb la katana, l’Umi amb l’arc i l’Atton amb les seves armes predilectes, dues dalles de mà unides per una cadena.
—La impostora! —va cridar un samurai.
—Sí, en carn i ossos, permeteu-me fer un incís —vaig dir, alçant la veu perquè tothom em sentís entre l’enrenou—. Acuso aquella dona de la tribuna d’assassinat del Mestre Obi, espionatge, suplantació d’identitat i intent d’assassinat d’un servidor.
—Calla traïdor! —va exclamar un noble samurai, fent un pas endavant per atacar-me, quan la veu del Taroutachi va alçar-se per sobre de les altres.
—SILENCI! Vull sentir què ha de dir.
Satisfet, vaig posar la meva atenció en la impostora Okame, mentre els meus tres amics em cobrien l’esquena. Darrere de l’Okame hi havia el Coorta, mort de por, agafant la katana amb la mà, el Hozuki, agafant un bastó i la Talia, que havia desembeinat les seves dues katanes i les havia unit en la seva mortal katana de dues bandes.
—Alguns de vosaltres em coneixeu personalment, altres només de nom —vaig dir, mirant a tothom—. El meu nom és Bank Aiden, sóc el tinent de la Divisió d’Exploració de Shinsei i vinc a demostrar la meva innocència... alhora de la culpabilitat d’aquest impostora conegut com Okame!
Un “UH!” de sorpresa es va estendre per la multitud. Els soldats seguien apuntant-me amb les armes, però esperant ordres dels samurais, que semblaven que estaven disposats a tallar-me en dos, però gràcies al Taroutachi, la Hanako, l’Ayame i el Rob, que s’havien avançat bloquejant-los el pas però alhora mirant-me desafiants, em deixaven parlar. Ho havia d’aprofitar.

Mica en mica, vaig anar explicant els successos que havien tingut lloc des de que vaig arribar de la missió, explicant que quan va morir el Mestre Obi jo estava a la divisió, remarcant les presses amb que havia estat enterrat i revelant la causa de la seva mort, cosa que va fer avergonyir als responsables de la Mèdica per no haver-lo detectat. Vaig continuar amb les meves sospites cap a l’Atton i la lluita contra el veritable culpable, el Vaklu, que em va confessar que l’Okame era un impostora.
Després vaig retrocedir en el temps explicant com la divisió havia estat totalment destruïda feia 3 anys en una batalla, sobrevivint només el Mestre Obi, Tanaka i Xivarius que s’havien quedat a la divisió i dient que la veritable Okame havia mort allà.

El silenci es va estendre per l’edifici. Els soldats i els nobles armats vacil•laven i el dubte es va estendre per la sala.
—Quina gran imaginació, Bank —va dir l’Okame, fent que tota l’atenció es centrés en ella—. Oblides el detall que l’únic que presenciava això vas ser tu. No tens testimonis ni proves que demostrin la teva innocència. En canvi, tenim un informe per Drakkar trobat a la teva casa i el cadàver d’un home de la divisió, el Vaklu, assassinat per tu davant dels soldats de Shinsei.
—T’equivoques impostora —vaig dir—. Tinc testimonis.
L’Atton va fer un pas endavant:
—Jo estava aquella nit amb el Bank i vaig sentir el que va cridar el Vaklu quan lluitaven: “No ens guanyaràs escòria de Shinsei! Drakkar dominarà tot Tadaima i no podràs fer-hi res!”. Els soldats, que no diferenciaven la veu del Bank i del Vaklu, ho van atribuir al Bank, però jo reconec les veus.
Aleshores els superiors de la divisió dels Ninjes van fer un pas endavant i van proclamar:
—Nosaltres creiem al Bank, demostra que no ets una impostora.
Volen protegir la identitat de l’Atton —vaig pensar, satisfet—. Ja tinc més aliats.
—No només això —va dir la sacerdotessa de cabells taronges, la Hanako, fent un pas endavant—. Jo estava amb ell quan vam desenterrar el cos del Mestre Obi i vam descobrir el verí.
—Hanako! Després haurem de tenir una xerrada tu i jo... —va xiuxiuejar-li el Taroutachi, visiblement emprenyat.
La Hanako simplement va fer un somriure innocent i es va quedar mirant com la cara de l’Okame dibuixava una expressió de ràbia.
—A més, la carta que vau trobar era falsa —va dir l’Umi, traient uns papers i posant-los a una taula—. Aquests són els informes del Bank en el darrer més, podeu comprovar la lletra i veureu que no és igual.
—I finalment —va dir l’Asla—. La persona que va denunciar que el Bank era un espia i que es trobava en aquells moments a casa de l’Atton no va ser mai identificada.
L’Asla es va girar cap al noble encarregat de la protecció de la ciutat i aquest va embeinar la katana, abaixant la mirada.
—Segurament aquesta persona sigui la teva forma veritable, impostora —vaig anunciar.

El silenci es va tornar a estendre. Fins hi tot alguns soldats van embeinar les katanes. Jo em sentia com quan el Sherlock Holmes anunciava l’assassí d’un cas davant de tothom. La cara de la mestra Okame semblava un pou de ràbia.
—Hi doncs, què hi tens a dir a les acusacions del Bank, Okame? —va cridar el Rob, trencant el silenci, però expressant en veu alta els pensaments de tots.
Al cap d’una estona, l’Okame va contestar.
—Casi ho tenia. Casi. Ha anat de poc. Si no fos per aquest tinent tan insistent, Drakkar hagués controlat una Divisió de Shinsei... i hagués implicat la vostra destrucció.
—Espia de Drakkar! —vaig cridar, apuntant-la amb una fletxa.
Un soroll de katanes desembeinant-se va omplir l’ambient.
—Captureu aquesta traïdora! —va cridar un dels samurais.
Però la impostora va fer un moviment ràpid cap al Coorta, va desarmar-lo sense que se n’adonés i li va posar la katana al coll.

—QUIETS! O aquest nano es queda sense cap —va cridar la impostora.
Tothom es va quedar quiet, apuntant-la amb les armes, mentre ella retrocedia agafant al Coorta (que tremolava de por) fins la porta, mentre tots els seguíem.
—Deixa’l, impostora! —vaig dir, apuntant-la amb l’arc. No dubtava de poder-la disparar sense tocar el Coorta, però en el seu últim alè potser matava al Coorta.
Tot el carrer mirava l’escena: Una dona agafant un noi amb una katana, retrocedint d’esquena, mentre una tropa de la gent més important de Shinsei i un batalló de soldats la seguien lentament.
—Bank, et puc ajudar —va xiuxiuejar-me el Rob darrere meu—. Puc agafar-li l’espasa.
—Endavant, però ves amb compte —vaig dir, sense estar massa segur de com ho faria.
Ell va estendre la mà i, de cop, l’espasa va sortir volant de la mà de la impostora i es va clavar al terra.
Però malauradament ens vam sorprendre més nosaltres que ella.
—Mort a Shinsei! —va cridar l’Okame, traient un ganivet de la màniga i clavant-lo a la gola del Coorta, que es va desplomar.
—No! —va cridar l’Asla.
El Coorta es va desplomar al terra entre espasmes i l’Okame va sortir corrents. Quan vaig poder reaccionar, vaig agafar l’arc i li vaig travessar la cuixa esquerra amb una fletxa, fent-la caure a terra.
Tots els presents vam córrer cap a ella. Quan vam arribar ens la vam trobar rient com una sàdica i amb un petit flasc de vidre buit a la mà. Va començar a sortir-li espuma per la boca i es va quedar immòbil.
—Cianur —va dir l’Atton quan va veure l’efecte.
—És morta i s’ha emportat tots els secrets amb ella. Maleïts Drakkarians! —va remugar un dels nobles samurais.
De cop la cara de la impostora va canviar totalment, revelant l’aspecte original de l’espia. Més endavant els soldats van confirmar que ella havia estat la persona que els hi havia dit que jo era un espia.

La resta del dia va ser estrany mentre tot tornava a la normalitat.
Els soldats van demanar-me disculpes oficialment i van retirar els càrrecs contra mi. El cos de la impostora va ser traslladat a la Divisió Mèdica per examinar-lo i la Divisió d’Inntel•ligència va enviar gent per remenar el despatx de la Mestra Okame, en busca de pistes, tot i que no van trobar massa cosa a part d’algun informe amagat destinat a Drakkar.
El cos del Coorta va ser destinat també a la Divisió Mèdica, on els familiars i amics podien anar a dir-li adéu. Jo vaig anar i vaig fer una pregària silenciosa i li vaig demanar perdó per no posar-lo al corrent del que estava passant.

Aquella mateixa tarda, vaig reunir tota la Divisió al menjador i vaig posar-los al corrent de tot. Hi van haver moltes preguntes i respostes, però el shock va ser quan vaig anunciar que allò no s’havia acabat.
—El Mestre Obi és mort i la Mestra Okame ha resultat ser una espia de Drakkar —vaig explicar—. Però encara no sabem res del Mestre Tanaka. Fa dues setmanes va sortir en companyia de dos dels millors exploradors, Takeshi i Bo, en una missió al desert de Tadaima, a entaular relacions amb una tribu del desert perquè ens deixessin fer un mapa del terreny. No hem rebut cap informe des de que va arribar allà i, degut a la situació i a les últimes paraules del Vaklu, em temo el pitjor. Per això, demà mateix marxaré, juntament amb l’Asla, l’Umi, la Talia, el Hozuki i l’Atton per anar-lo a buscar.
Molta gent va preguntar coses, fins hi tot alguns es van oferir a acompanyar-me, però vaig negar-m’hi al•legant que sis persones ja érem moltes.
—I com hi anirem? —em va preguntar el Hozuki quan va acabar la reunió.
—Amb el medi de transport més ràpid de Shinsei. Fènixs.

Vam passar-los la nit ensenyant al Hozuki i la Talia com entendre’s amb el seu nou amic, el fènix. L’Asla, l’Umi i l’Atton ja en tenien un i donat tots els recents mèrits de la Divisió d’Exploració, el govern central de Shinsei ens havia destinat més fènixs.

Un cop van haver entès com era volar en fènixs i a comunicar-s’hi, vam anar a dormir.
—Ei Bank, estàs despert? —va demanar el Joaq, que surava sobre el meu llit.
—Hm, sí.
—Quin dia més llarg oi?
—Sí —vaig sospirar—. Tota la Divisió ha sofert canvis. I tinc por del que ens trobarem demà. No estic massa segur de portar els nous amb mi.
—Si el Mestre Tanaka, el Takeshi i el Bo han desaparegut, necessitaràs tot el suport que puguis —va explicar el Joaq. De fet, si no hagués estat per ell potser jo ja hagués marxat a buscar-los sol.
—Ho se, fantasma. Només espero que no els hi hagi passat res.

Al matí següent la Varda, la cuinera, ens va fer un plat especial “Ànims als Exploradors”, que consistia d’una tassa de xocolata calenta i unes torrades que tenien forma d’emblema de la Divisió.
No vam sortir fins al migdia, doncs vaig deixar més temps a la Talia i al Hozuki perquè es familiaritzessin amb el seu fènix. Després, ens vam reunir els 6 a el pati de la Divisió. Tots els companys ens havien vingut a acomiadar. Alguns dels nous estaven entre preocupats per la missió i meravellats per veure un fènix de tan a prop per primer cop.
—... i recorda, qualsevol cosa, hi ha un dispositiu de la Divisió d’Intel•ligència per contactar-me —vaig acabar d’explicar-li al Caloc les instruccions mentre jo fos fora.
El Caloc era un noi que va entrar a exploració poc abans que jo i, malgrat que no destacava tant com el Takeshi, el Bo, l’Asla o l’Umi, era un noi treballador que podria mantenir la Divisió en peu mentre fos fora.
—Espero veure’t aviat Tinent-san —va dir-me el Caloc.
—Jo també ho espero —vaig dir amb un somriure un poc forçat.

Aleshores em vaig dirigir cap als meus companys de viatge, que esperaven cadascú al costat del seu fènix i vaig parlar un per un.
—Relaxa’t Bank —em va dir l’Umi, que sempre notava aquestes coses—. Tot anirà bé.
—Això espero —vaig dir amb un sospir—. M’agradaria que, en cas de combat obert, et mantinguessis sempre a la retirada cobrint-nos amb arc i fletxes i controlant els moviments de tots. Tens més visió i percepció que cap aquí.
El compliment va semblar ruboritzar una mica l’Umi, però aviat va recuperar-se i va respondre amb un moviment de cap i un “hai”.

—Va Bank, quan marxem? —va preguntar l’Asla, que semblava tan animada i parladora com de costum—. Tinc ganes de volar amb fènix altre cop!
—Ara marxem, vull donar-vos instruccions a tots —vaig dir, acostant-me a ella—. Quan estiguem allà, vull que et quedis a prop de l’Umi, la cobreixis i l’aconsellis quan ho necessiti. És molt intel•ligent i pot percebre coses que altres no, però perd els nervis ràpid.
—Hi tant, se què vols dir, l’Umi i jo portem sent millors amigues des de fa anys —va dir-me—. Compta amb mi Bank-kun!

El següent era l’Atton, que revisava que tingués totes les armes a punt. Portava kunais, shurikens, una kodachi a l’esquena i les seves armes preferides, les dalles curtes lligades amb una kadena, les kusarigama.
—Tinent —va dir—. Veig que estàs donant instruccions a tots.
—Sí i en tinc per tu també —vaig dir—. En cas de combat, fes cas a les instruccions meves i de l’Umi, ella coordinarà des de la rereguarda. Utilitza totes les teves tècniques que has après, tant aquí com amb els ninjes, però no utilitzis bombes de fum, m’agradaria tenir-les com a element sorpresa per si hem d’escapar.
—Entesos, Bank-san.
Va fer una reverència amb el cap i vaig passar a la Talia.
—Bank-sama, permeti’m demanar perdó per no haver estat capaç d’evitar que la impostora agafés el Coorta —va dir la Talia, baixant la mirada, per enèsim cop.
—Jo l’estava apuntant amb una fletxa i tampoc ho vaig poder evitar Talia, no et preocupis —vaig dir mirant-la fixament—. Necessito que deixis a banda aquests dubtes i que, en el moment donat, lluitis al meu costat. Les teves tècniques i la teva capacitat ens seran crucials, però no t’has de posar en perill innecessàriament per cap tonteria de l’honor, m’has entès?
Va vacil•lar una estona, però va aixecar la mirada i va fer una reverència.
—Hai, Bank-sama!

Finalment vaig passar al Hozuki. Estava acariciant el seu fènix. Em va preocupar que no portés cap arma.
—Hozuki, les possibilitats de lluitar són massa elevades per anar desarmat —vaig renyar-lo.
—Ja ho se, però ja saps que odio fer mal. Només em defensaré amb els punys i atendré als ferits —va dir, un pèl reservat.
—No, no ho faràs —vaig dir secament. Aleshores vaig treure de l’armeria una bossa que havia preparat expressament i li vaig llençar als peus—. Té, són armes no letals, però que poden arribar a ser-ho si ho necessites i t’ho proposes.
El Hozuki va obrir la bossa i en va treure una cerbatana amb una bossa de dards i una katana de fusta, un bokken.
—Els dards paralitzen —vaig dir—. Cortesia de l’Atton.
—D’acord, però no puc garantir que...
—Lluitaràs —vaig dir, encarant-me a ell—. Et necessitem. Has de treure la ràbia. Oi que no et va agradar veure el Coorta ofegat en un toll de la seva pròpia sang?
—No... —va dir, apartant la mirada.
—Doncs lluita, protegeix-nos, o els següents podem ser nosaltres.
Em vaig apartar i li vaig parar la mà. Em va mirar amb cara de dubtes, però va sospirar i em va donar la mà.
—Ho intentaré.

Vam pujar als fènixs i vam alçar el vol mentre la resta de la Divisió ens acomiadava.
—No has estat una mica dur amb ell? —va demanar el Joaq, que d’alguna manera igualava la velocitat del Dassan.
—Crec que a aquest noi li fa falta un impuls, sinó no podrà sobreviure en un món amb tanta guerra —vaig sospirar.
Aleshores, mitjançant les sensacions que ens unien, vaig fer entendre al Dassan que no deixés enrere als altres fènixs i vam anar volant cap al desert de Tadaima a velocitat del so.

—Estem arribant! —vaig cridar als meus companys.
Vam minorar la velocitat i ens vam quedar fent voltes al cel, a força alçada.
La zona formava part del desert de Shinsei, però era de les que tenia més vegetació. La missió del mestre Tanaka consistia en venir a un poblet situat entre un riu i un oasi, en un bosc de palmeres i selves.
Amb el sol del matí i la claror del desert, no es notaven gens els fènixs ni les seves flames, així que vam poder aterrar prou a prop del poble. Ens vam endinsar a la selva i els fènixs van alçar el vol, mantenint-se fora de la vista però a una distància prudencial.
—Manteniu-vos alerta —vaig dir. Estava una mica nerviós.
Però la resta estava igual, ja que no van dir paraula. Tots teníem les armes a punt.

Al cap de cinc minuts vam sortir a una clariana vora el riu, un riu enorme d’uns quaranta metres d’amplada. Al nostre costat, un seguit de cases blanques rectangulars, una trentena, decoraven el paisatge juntament amb palmeres.
El problema era que les cases estaven en ruïnes i hi havia cadàvers pel terra dels vilatans.
—Quina massacre —es va esgarrifar el Hozuki.
—Bank, hem d’anar amb compte —va recordar-me l’Umi.
Jo començava a témer el pitjor.
—Pentineu el poble —vaig dir—. Comproveu que no hi hagin amenaces i busqueu supervivents.
Ens vam separar en grups de dos: l’Asla i l’Umi, la Talia i l’Atton i el Hozuki i jo. Vam fer un cop d’ull ràpid pels volts del poble i vam anar buscant en els edificis més o menys derruïts. Encara em quedaven uns quants edificis per veure quan vaig sentir la Talia cridar:
—Bank-sama! Aquí!
El Hozuki i jo vam acudir corrents i ens vam trobar una quarantena de tombes posades en fila a la sorra del desert.
—Algú s’ha pres la molèstia d’enterrar els morts —va dir l’Atton, assenyalant una tomba a mig excavar.
—Això vol dir que hi ha supervivents —vaig deduir—. Ben fet.
Aleshores van venir l’Asla i l’Umi, però no anaven soles. Portaven un noi amb elles. Era jove, d’uns vint i pocs, era baixet, tenia la pell morena per la vida al desert, el cabell negre i els ulls marrons. Portava la roba blanca bruta, però estava en forma.
—Aquestes noies m’han dit que sou de Shinsei —va preguntar, una mica intimidat.
—Sí, sóc el Tinent de la Divisió d’Exploració —vaig explicar—. Ets un supervivent del poble?
—Sí —va assentir—. Veniu, us ho explicaré, però millor en un lloc segur.

El noi ens va dirigir a una de les primeres cases que havíem mirat. Tenia dues parets enfonsades i, a part de les runes, hi havia un parell de mobles trencats i un llit cremat.
El noi va retirar el llit i va deixar veure una portella. La va obrir i vam accedir a un soterrani, petit, però tenia provisions, cadires i un llit més.
—És un celler perquè les provisions es mantinguin fresques —va explicar—. Per sort, els que ens van atacar no el coneixien.
Quan ens vam posar còmodes, el noi, que es va presentar com a Agmir, ens va explicar que la seva tribu era un poblet pacífic però amb guerrers ferotges ja que la situació favorable al desert era objectiu de molts atacs. Quan el seu poble va créixer a un centenar d’habitants, van entrar en contacte amb Endor per establir relacions comercials i diplomàtiques i aviat Shinsei va demanar el seu permís per explorar aquella zona. Aleshores, feia deu dies, van venir tres exploradors: el Mestre Tanaka, el Takeshi i el Bo. El Mestre Tanaka es va quedar com a convidat al poble mentre en Takeshi i el Bo exploraven els voltants detalladament durant tres dies més.

Però la desgràcia va arribar aviat. Un home es va presentar un dia amb un regiment d’homes i va declarar que tota aquella terra era seva. Els homes del poble el van fer fora, però va tornar el dia següent amb un exèrcit de dos-cents homes, que van cremar el poble i assassinar la majoria dels seus habitants. Ell havia sobreviscut perquè el savi del poble, el seu pare, l’havia amagat al celler.

—I els enviats de Shinsei? —va preguntar l’Asla.
—Se’ls van emportar —va explicar l’Agmir—. Entre cadenes.
—Només a ells? —vaig demanar.
—Sí, semblava que només els volguessin fer presoners a ells.
Es va fer un silenci. Mentre tots pensàvem, vaig tornar a dalt i vaig agafar un tros de fusta cremat. Seguidament vaig tornar i vaig dibuixar a una de les cadires del soterrani l’emblema de Drakkar.
—Digues, et sona de res?
El noi es va posar histèric de cop.
—Sí! L’home que va venir a reclamar les terres i alguns dels soldats el portaven!
De la ràbia que sentia en aquell moment vaig esmicolar el carbonet. Vaig treure l’arc i vaig sortir corrents de la casa.
—Bank, espera! —em va cridar l’Asla.
Van sortir tots darrere meu.
—No pots anar-hi sol! —va cridar l’Atton.
Però jo no els sentia. Els espies de Drakkar havien destrossat la Divisió des de dins i ara també destruïen pobles innocents? Simplement estava massa emprenyat per pensar en qualsevol cosa que no fos destruir-los. Per sort, al cap d’uns minuts, el Joaq em va fer entrar en raó amb una frase:
—No saps on són capsigrany.

Després de calmar-me l’Agmir va acabar d’explicar la història.
—Els vaig seguir, ja que estava com tu, encegat per la ira. Però el que vaig trobar al final del seu camí em va treure les ganes de continuar. Un fort, fet amb troncs dels boscos i pedres de la muntanya pròxima. Enorme.
—Bank, hem de demanar ajuda a Shinsei —va dir l’Umi—. Que ens enviïn una tropa, no podem fer res contra un fortí de Drakkar.
—No —vaig dir—. És possible que encara estiguin vius. Cada moment que esperem les possibilitats de que morin augmenten dràsticament.
L’Umi va baixar la mirada, sabia que teníem raó.
—Agmir, si us plau, indica’ns on és aquest fort—vaig demanar—. Venjarem els teus.

Així va ser com, just després de dinar, vam arribar sis exploradors de Shinsei i un supervivent del desert ens vam plantar davant de la fortificació.
El fort era un edifici de pedra enorme, amb dues torres rodones als costats. Al voltant, una muralla de fusta quadrada de dos metres d’ample i cinc d’alçada amb torres quadrades cada vint metres. I vigilants per tot arreu.
—És eh... enorme —va definir el Hozuki.
—Ens hem d’infiltrar per rescatar als nostres companys —vaig recordar, per si no ho tenien prou clar.
—I com ho farem? —va preguntar el Hozuki.
—Jo tinc... —vaig començar
—Podríem entrar directament —va suggerir la Talia—. Plantar cara amb honor.
—És un exèrcit de dos-cents homes... no tenim les coses a favor —va recordar l’Umi—. Algun suggeriment Atton?
—Podríem intentar buscar un punt cec a la seva muralla... ens podríem enfilar amb cordes i...
—Nois... —vaig intentar dir.
—Aleshores ens hem de separar i buscar punts cecs —va dir l’Asla.
Vaig sospirar. Mentre es posaven a repartir-se en grups i dirigir-los a diferents llocs de la muralla, jo vaig sortir del bosquet i em vaig dirigir a la porta, hi havia un guàrdia força avorrit a la muralla.

—Ei! Qui hi ha? —va dir el soldat, aixecant-se de poc i agafant la llança amb les dues mans.
Jo me’l vaig quedar mirant fixament i, sense avís, vaig fer créixer una liana del terra que va anar dirigit cap a ell, el va lligar de mans, cames i boca i el va baixar fins a mi.
El pobre home es va atemorir tant que li van saltar llàgrimes entre sorolls estranys. Amb les lianes el vaig portar fins on eren els altres i els hi vaig deixar davant.
—Ehem, podeu fer cas una estona al vostre superior? —vaig demanar.
Els companys estaven sorpresos i van cessar la seva xerrameca sobre la infiltració. Vaig somriure en senyal d’assentiment i vaig deslligar la liana de la boca del soldat.
—Per favor no em facis res, només és una feina... —va dir el soldat tremolant.
—Si calles i dius el que necessito et deixaré viure —vaig prometre—. Digues, ets soldat de Drakkar?
—N... No, jo no, però n’hi ha forces pel fort!
—Per què estan aquí?
—No ho... no ho se...
—Va, vinga, ja m’estàs mentint? —vaig remugar, mostrant frustració i desembeinant una mica la katana.
—Val, val! Estan aquí per l’oficial al càrrec!
—Així m’agrada. Explica’t.
—L’oficial és... és un noble de Drakkar encarregat amb alguna missió estranya i s’ha portat els soldats... Nosaltres som mercenaris i ens han contractat per protecció extra.
—Quina missió?
—No ho se, de veritat!
—Ja has vist el que puc fer amb aquestes plantes oi? —vaig dir mentre la liana que el tenia lligat de mans i peus es movia amenaçadorament per la seva cara—. Saps què és un zombie?
L’home va començar a tremolar i va assentir amb el cap.
—Si no em dius el que vull saber... la planta t’entrarà per l’orella i et succionarà els nutrients del cervell, convertint-te en un esclau sense cervell a la meva voluntat que...
—D’acord! D’acord! De veritat que no se quina missió, però té a veure amb uns exploradors de Shinsei! No se què de matar-los!
—Matar-los? Però els vau capturar, per què?
—No ho se, de veritat! L’oficial va canviar les ordres a últim moment!
—On són!? —vaig exclamar perdent la paciència.
—A... a la presó... sota la torre principal! De veritat que no se res més, no se si segueixen amb vida! Des de fa set dies que només estic encarregat de vigilar les portes!
Vaig assentir.
—Em... em deixaràs viure? —va demanar el soldat, que es preocupava al veure tanta gent de Shinsei armada al seu voltant.
—Tens sort que no sóc com el teu superior —vaig dir-li. Tot seguit vaig fer-li una senyal al Hozuki, que va treure la sarbatana i li va disparar un dard paralitzant. El soldat va fer uns espasmes i va quedar-se quiet, respirant profundament.

—Bé nois! —vaig dir als meus companys—. Comença el rescat dels nostres amics!

La infiltració es va dur a terme sense tantes complicacions. Simplement vaig obrir els troncs de la muralla amb la meva màgia del bosc i ens vam moure per les ombres, esquivant els soldats. No ens va costar gaire, ja que amb el sol que feia hi havia pocs guardes a l’exterior i els que hi havia estaven més preocupats de combatre la calor que de vigilar.

Un cop vam arribar a la torre vam trobar una porta tancada amb clau.
—La porta és de fusta, no és problema —vaig dir—. Recordeu que estem en territori enemic, intentem fer el menor soroll possible.
Tots van assentir. Vaig treure l’arc i vaig carregar una fletxa. Amb la màgia vaig trencar la fusta del voltant del pany fent que caigués al terra.
Vaig obrir la porta d’un cop de peu. La sala era rodona, amb parets de pedra i unes escales que pujaven i baixaven. Hi havia unes llances a les parets i tres soldats, un d’ells amb l’emblema de Drakkar, jugant a cartes, cosa que indicava que era una sala de guàrdia.
No van tenir temps a reaccionar. Una fletxa va volar al coll d’un d’ells casi abans que el soroll de la porta trencada els hi arribés. Una altra fletxa es va clavar al cap del segon just quan mirava a la porta. I quan el tercer es va aixecar jo ja l’estava apuntant al cap amb una fletxa. Havia deixat viu el de l’emblema de Drakkar expressament.
—Presoners de Shinsei. Ja. —vaig dir-li, deixant veure la meva ràbia, mentre m’acostava cap aquell home sorprès i mort de por.
Ell va assenyalar una porta i va dir “cap a baix...”. No va acabar la frase que li vaig etzibar un cop amb l’arc que el va deixar estabornit.
—Wow, sempre és així d’eficaç? —va preguntar l’Atton.
—Mai havia treballat amb ell —va respondre l’Umi.
—Jo tampoc... —va aportar l’Asla, que semblava embadalida.
Mentrestant jo ja havia obert la porta i baixat per l’escala de cargol fins a una masmorra fosca, il•luminada per torxes. Era una sala rectangular amb tres cel•les a cada costat i una saleta pel carceller.
Vaig guardar l’arc i vaig desembeinar la katana. Quan el carceller, un home gras i calb, em va veure, va treure una destral i va atacar-me. El vaig esquivar i li vaig fer la traveta, provocant un gran “BOM” quan va caure al terra. La meva katana no va tenir pietat amb ell.
En aquell moment van entrar la resta dels meus companys i l’Umi els hi va indicar que busquessin als nostres amics.
—Aquí! —va cridar el Hozuki des d’una cel•la.
Vaig agafar les claus del carceller i vaig córrer cap a la cel•la. El que vaig veure em va deixar els ànims als peus.

Tres persones, lligades dretes a la paret de mans i peus amb manilles. A l’esquerra hi havia el Mestre Tanaka, cobert de sang, prim, immòbil. Al centre hi havia el Takeshi, en el mateix estat que el Mestre Tanaka, cobert de sang, prim i immòbil. A la dreta hi havia un noi que no vaig reconèixer al principi, però després hi vaig caure. Ja no era aquell noi grassonet i rialler. Era un altre noi ple de sang, prim i fet pols. El Bo. I va emetre un dèbil sospir.
Amb pressa vaig obrir la porta i vaig córrer cap a ell.
—Bo! Bo!! —vaig aixecar-lo al cap per mirar-lo als ulls. Tenia la mirada perduda.
Va emetre un soroll estrany, agonitzant.
Vaig obrir les manilles amb les claus del carceller i entre jo i l’Asla el vam aguantar.
—Bo, company! —va cridar l’Asla—. Bank, casi que no pesa res.
—Umi, Hozuki, Atton, Talia! Feu guàrdia i que no entri ningú —vaig ordenar. Aleshores vaig estirar al Bo al terra i vaig utilitzar el meu poder Força Curativa per guarir-li les ferides. Tenia tot el cos ple de talls, blaus i segur que tenia la meitat dels ossos trencats.
—Ah... ah... aigua... —va fer el Bo.
—Té, beu —l’Asla es va treure la cantimplora i li va donar aigua lentament, que el Bo va beure amb ganes. Es va posar a tossir per les presses.
—Asla... Bank... pensava que no us tornaria a veure —va dir el Bo, enfocant la mirada per primer cop.
—Tranquil amic, ja som aquí —va tranquil•litzar-lo l’Asla.
—No et preocupis per res, en poca estona sentiràs menys dolor —vaig dir mentre seguia guarint ferides amb el meu poder. Amb tot, al no tenir plantes a la vora de les que pogués obtenir-ne força, l’efecte era limitat.
—El... Takeshi... i... el Me... Tanaka —va intentar dir el Bo amb llàgrimes als ulls—. No han... sobreviscut...
Vaig apartar la mirada. Ja ho sabia, els seus cossos immòbils penjaven sense vida de la paret de la cel•la.
—No et preocupis Bo, et traurem d’aquí —vaig assegurar.

El Hozuki i l’Atton van despullar el carceller mort i li vam donar la roba al Bo. Dues setmanes enrere li hagués anat justa, però ara li sobraven deu talles.
Mentrestant, entre l’Asla i jo seguíem curant-lo i embenant-lo. Quan vam haver acabat, el Bo va poder articular unes paraules més.
—Tot un exèrcit... no vam poder fer res Bank. Ens van tancar aquí... exigint informació de la Divisió... el Mestre Tanaka es va resistir... no va durar gaires dies... el Takeshi... —al Bo se li van posar els ulls plens de llàgrimes—. Has d’entendre que ens deien que ens estàveu buscant i... teníem esperança... el Takeshi... ja saps com és... parla massa... li van... li van fer de tot... va... va durar dos dies més que el Tanaka...
—Tranquil Bo, ens ho pots explicar quan tornem —vaig dir-li, intentant aguantar la ràbia que sentia aquell moment.
—Bank... he estat una eternitat sol aquí baix... amb els cadàvers dels meus companys... cada estona em venien a torturar... i em deixaven viu lo just perquè aguantés a la següent tortura... aquell home... venia sempre a veure com ho feien...
—Quin home? —vaig preguntar, casi sense poder mirar al Bo a la cara.
—El comandant de... de la base... de... Drakkar... és...
—Descansa, no parlis més —va dir l’Asla, acariciant-li la galta—. Bank, no podem estar aquí ni un minut més.
—Ho se —vaig dir, tot i que el meu cap no podia pensar en res més que la venjança.
De cop vaig sentir olor de cremat i em vaig girar cap a l’origen: la cel•la on hi havia els cossos del Mestre Tanaka i del Takeshi.
—No podem deixar els seus cossos aquí —va dir l’Atton, que portava una torxa a la mà.
—Que descansin en pau —va mormolar el Hozuki.
—Bank... Bank... —el Bo m’estirava dèbilment del cuir de l’armadura—. No... no noto les cames...
—Què? Espera —vaig agafar una fletxa i li vaig punxar un dit del peu—. No?
El Bo va fer que no amb el cap. El va tirar enrere i es va tapar la cara amb la mà mentre li queien llàgrimes.
—Maleïts —vaig mormolar. Vaig seguir punxant un parell de llocs més de la cama, però el Bo no reaccionava.
—Bank, heu de sortir d’aquí ja —el Joaq també feia el possible per aguantar-se la ràbia, igual que tota la resta.
Aleshores van venir corrents la Talia i l’Umi, que s’havien quedat vigilant al lloc de guàrdia.
—Bank-sama, ens han descobert! —va dir la Talia—. Hem barrat la porta, però els tindrem aquí en qualsevol moment.
—Estem atrapats! —va exclamar el Hozuki.
—No... siusplau no... —el Bo estava terroritzat i encara plorava.
Això s’acaba aquí. No penso tolerar més aquesta barbàrie —vaig pensar.
Em vaig aixecar. Tots em miraven. Era el seu Tinent. Depenien de mi.
—Hozuki! Utilitza els dards per adormir el Bo i porta’l sobre les teves espatlles. Protegeix-lo amb la teva vida!
—Sí, tinent!
—Umi, Asla, cobriu el Hozuki i el Bo. Quan sortim d’aquí no vull que us en desenganxeu, ha quedat clar?
—Hai!
—Talia, tu aniràs al davant. Que ningú s’acosti i encarregat d’obrir camí. Atton, tu al darrere, vigila la rereguarda. Protegir el Bo és la màxima prioritat! La vostra missió és treure’l del fort a tota costa!
—Hai!
La ràbia bullia dins meu.
—Ha arribat l’hora —vaig xiuxiuejar-li al Joaq.

Em vaig dirigir cap a la porta. Els soldats a l’altra banda li estaven donant cops, aviat s’esfondraria.
La meva mà esquerra va brillar. Després l’avantbraç. I després tot el braç.
Unes fustes van començar a cobrir-me el braç. Després hi van brotar fulles. El meu puny es va fer enorme.
Era el primer cop que utilitzava el poder de Arma-Armadura del Bosc. Només l’havia fet servir en entrenaments.
—Però, Bank, tu què faràs? —va preguntar-me l’Asla, preocupada al veure que estava parat davant de la porta.

Es sentien els cops contra la porta. Els meus amics estaven tots amb les armes a punt. La meitat eren nous i l’altra meitat no tenia experiència real en una batalla. Depenien de mi.
—La meva missió... és venjar la Divisió d’Exploració.