—vaig sentir que deia l’Asla darrere meu.—Asla, ara no és el moment —va xiuxiuejar-li l’Umi.
Una espasa va travessar la porta. Sense pensar-m’ho, vaig fer servir el meu braç esquerre per agafar-lo.
—ARG! No la puc treure! —cridava el soldat des de l’altra banda.
Aleshores vaig fer una estrebada a l’espasa i la porta es va esmicolar mentre el soldat sortia disparat cap a l’altra banda de la sala.
Sense deixar temps a ningú per reaccionar, amb el meu braç esquerre recobert de l’Arma-Armadura del Bosc i la katana a la mà dreta, vaig saltar cap a aquella saleta, on s’hi amuntegaven una dotzena de soldats. Vaig aixafar el crani a un d’ells i travessar a un altre amb la katana. Després, un em va atacar amb una destral, que quan va impactar la meva armadura va ser com si m’haguessin llençat un gra de sorra.
El meu poder Arma-Armadura del Bosc era una armadura que em recobria el braç esquerre i, a part d’augmentar-me la força d’aquell braç descomunalment, també absorbia cops, talls i llum solar, carregant-se d’energia.
Així doncs, en un minut, tots els soldats de la saleta de guàrdia estaven morts o estabornits, jo estava il•lès i el meu braç esquerra desprenia una lleugera llum verda des de les fulles, indicant que es començava a carregar.
Però jo no n’havia tingut prou.
—Via lliure! —va cridar la Talia darrere meu, empunyant la katana doble, en veure que havia netejat la sala.
La resta va pujar amb precaució.
—Cap al pati —vaig ordenar.
I vam sortir per la porta.
On abans hi havia quatre guàrdies adormits pel sol ara hi havia tot un centenar d’homes al pati, amb llances, espases i escuts. A les muralles hi havia una trentena d’homes més apuntant-nos amb arcs i ballestes.
A darrere de tots hi havia un home amb una espasa a dues mans i el símbol de Drakkar estampat a la seva armadura de cuir ornamentada amb detalls d’or.
—Vaja, vaja, o sigui que al final els gossos de Shinsei han aparegut! Ara entenc per què no sabíem res de les operacions a la Divisió d’Exploració.
Me’l vaig quedar mirant. Sens dubte era el cap. No necessitava saber res més, la meva ira i la de tota la divisió cauria sobre ell.
—Esteu en desavantatge —seguia el comandant de Drakkar—. Les meves ordres eren de matar-vos immediatament, però ja que el nostre infiltrat ha mort, suposo que podré torturar-vos... bé, de fet ho hagués fet igual
—Què tenen tots els idiotes que es posen a riure sàdicament? —va comentar l’Asla.
Vaig fer un mig somriure.
—Va, rendiu-vos... aquest cop sou 6, més possibilitats que us vinguin a rescatar oi? En canvi, si...
Vaig arrencar a córrer cap a ell mentre deia aquesta frase. Els soldats es van posar al seu voltant a protegir-lo i els de la muralla em van disparar fletxes. Però jo vaig convocar el meu poder Com les fulles del Bosc i van aparèixer una vintena de duplicats meus per tot el camp de batalla que van fer que els soldats perdessin de vista l’autèntic.
Jo simplement em vaig obrir camí cap al capità de Drakkar i el vaig apartar del camp de batalla mentre els soldats se les veien amb els meus clons intangibles i els meus companys de Divisió.
—Q... q... quina màgia és aquesta? —va dir l’home quan va veure que l’havia apartat de la resta.
—Escolta mindundi —vaig cridar posant-li la katana al coll—. Quan acabi amb tots aquests amiguets teus vindré a per tu.
I el vaig deixar allà. Volia que fos testimoni del que podia fer. I també volia saber per què havia torturat tant als meus companys sense motiu.
Així que vaig tornar a la batalla. Els soldats ja es prenien a la lleugera els meus clons, ja que aquests no podien fer res. Per això em vaig poder ficar enmig de tots i començar a repartir hòsties i talls a tort i a dret. A més, enmig de la batalla, quan els soldats estaven tots confusos per si els Banks els podien tocar o no, vaig crear lianes que es van enredar en els troncs de la muralla i, mitjançant la meva màgia, en vaig fer créixer uns quants desequilibrant els arquers i fent-los caure tots.
—Això és una bogeria! —va cridar un dels soldats davant de la sensació de que la muralla cobrava vida.
—Qui és aquest paio? —cridava un altre.
Mentrestant, els companys de divisió avançaven lentament pel voltant de la batalla. La Talia protegia al Hozuki i al Bo lluitant contra tots els homes que gosaven acostar-se mentre l’Asla i l’Umi llençaven fletxes a tort i a dret i l’Atton cobria la rereguarda i donava suport llençant la seva kuragisama als adversaris desprevinguts.
Jo seguia amb lo meu. Parava cops amb el braç esquerre i tallava amb el dret. De tan en tan convocava unes lianes per distreure l’atenció dels soldats cap als altres clons, però aquests anaven desapareixent i jo m’anava cansant. Finalment, un va aconseguir ferir-me a la cama dreta i la resta de clons van desaparèixer. Vaig contestar amb un tall que el va deixar a terra agonitzant.
Els soldats que quedaven, una quarta part dels originals, es van dirigir cap a mi. Els vaig rebutjar com vaig poder, però trenta contra un seguia sent un desavantatge considerable.
Em vaig retirar unes passes per agafar aire i vaig comprovar la situació: el seu líder havia desaparegut. En canvi, els companys de la Divisió havien aconseguit treure d’allà el Bo i em cridaven des de la porta perquè els seguís. No se quanta estona devien haver estat fent-me senyals, en la meva fúria no els havia sentit.
Però encara no en tenia prou. No podia perdonar a aquells homes. Vaig mirar-me el braç esquerre. Estava brillant amb intensitat, tenia molta energia acumulada del sol i tots els cops parats. Els soldats que quedaven estaven parats davant meu, amb les armes a punt, però vacil•lant al atacar-me.
Vaig aprofitar la pausa per agafar aire i aleshores vaig cridar, en direcció al fort de pedra:
—MALEÏT CAPITÀ DE DRAKKAR, ASSASSÍ! TREU EL CAP I LLUITA AMB ELS TEUS HOMES, COVARD!
Un dels soldats es va enfadar per haver dit covard al seu cap i va carregar contra mi, amb l’espasa i l’escut a punt.
—Veig que no ha quedat clar el missatge —vaig dir.
Em vaig posar en posició i vaig esperar pacientment que vingués els soldat. Quan el vaig tenir a prop, vaig llençar-me cap a ell amb la katana davant, invocant el meu poder Martell de Fúria del Bosc. El cop va ser tal que va desintegrar l’escut i va llençar al soldat contra l’edifici de pedra, fent-hi un petit forat al costat d’una finestra. L’ona expansiva va llençar els soldats que quedaven uns metres enrere.
—SURT, COVARD! LA VENJANÇA HA ARRIBAT —vaig cridar.
Finalment, l’home va sortir a un balcó.
—Tu... has acabat amb la meitat dels meus homes en un obrir i tancar d’ulls! Qui ets? Això no havia de passar?
—Contesta! Tenies ordres de matar els exploradors però tot i així els vas torturar, per què?
—Ho vols saber? —aleshores es va posar riure altre cop malèficament—. Doncs per punyetera diversió! Els hi vaig fer escopir els secrets de la Divisió, sense que sabessin que ja teníem un espia a dins! Va ser formidable! Els seus crits, les seves llàgrimes! I a sobre encara lluitaven quan els hi deia que els estàveu buscant... simplement magnífic!
Jo estava tremolant de ràbia.
—I ben aviat et faré el mateix a tu! —va cridar.
Aleshores les portes de l’edifici de pedra es van obrir i van sortir un centenar d’homes més, armats i preparats.
—Et presento... l’altra meitat del meu exèrcit!
Darrere meu sentia els meus companys que em cridaven perquè fugís. Fins hi tot el Dassan m’enviava sensacions d’escapar.
Però el Joaq sabia el que volia fer i tenia tantes ganes de venjança com jo.
—Estàs segur que podràs? —va preguntar-me el fantasma.
El vaig mirar i després vaig mirar cap a l’oficial de Drakkar.
Vaig apuntar el puny esquerre cap a l’edifici de pedra, a ell i als soldats.
Vaig obrir la mà, enmig d’un soroll de fusta trencada.
La llum del braç va brillar amb molta intensitat i feia pampallugues.
—Doncs jo et presento... l’altra meitat del meu poder! —vaig cridar.
De la meva mà va sortir un raig d’energia enorme que va engolir tot l’edifici. Tota la llum, els cops i els talls que havia absorbit durant aquella batalla, combinats amb la meva màgia, van sortir convertits en energia. En poder.
No va quedar res en aquell lloc, només algunes zones de la muralla de fusta que tenia darrere meu. Tot l’edifici de pedra i els meus enemics van ser consumits per el meu poder, convertits en una pila de runa i cendres.
—Te n’has sortit! —va exclamar el Joaq.
Vaig caure de genolls, exhaust.
Els companys van venir a felicitar-me.
La meva Arma-Armadura del Bosc va convertir-se en cendres també.
El fènix Dassan va baixar del cel, juntament amb els altres, per recollir-nos.
Després de tot el combat i d’alliberar el poder i la ràbia, només em va creuar un pensament pel cap mentre em desmaiava.
Havia venjat a tots els companys que havien mort. Havia venjat la Divisió d’Exploració.
