La primera vegada que vaig sentir a parlar de Tadaima li va semblar que li descrivien una espècie d'Elder Scrolls, amb una pinzellada d'exotisme oriental. Era un rumor que s'havia instal·lat a la facultat de lletres de la Universitat de Girona. Bé, més que rumor, em resultava un desig desesperat dels adolescents de fugida respecte a l'arribada imminent a l'adultesa. Tot i això, i sent sincer, no podia culpar als propagadors del rumor, qui volia sortir a un món real totalment desesperant? Si no fos perquè ja havia acceptat amb resignació que era el temps d'assentar al cap, hagués abraçat la idea amb il·lusió.
- Rob! Com portes el teu TfG?- Va preguntar una veu sorollosament darrere seu, arrencant-lo de les seves cavil·lacions. Era en Jaspreet, el seu amic hindi, que s'hi acostava amb el seu somriure d'orella a orella.- Llest per enllestir Jaspreet... Però ja t'ho vaig dir ahir pel facebook- vaig respondre-li pausadament, al cap hi ha la fi, el TfG estava amb boca de tothom, era un fet inevitable.
- Ah, cert, és veritat! I el màster? Al final te'n vas a Granada? A estudiar Arqueologia?- Va preguntar novament el seu amic.
- Si, si m'accepten i aniré, necessito un canvi d'aire urgentment- Vaig tornar a dir amb una mica de cansament, no li agradava parlar gaire del futur, era un fet palpable.
En Jaspreet, era una de les persones amb més dificultats per socialitzar a la resta de la gent, si l'hagués de definir amb poques paraules, seria màquina d'estudiar. Però, per una raó o altra sempre tenia la necessitat d'acompanyar a aquesta mena de gent i fer-la integrar dins un col·lectiu, al cap hi ha la fi a ningú li agrada estar completament sol.
- I... has vist el nou capítol de OP? Espectacular, ara si que es posarà interessant! En Doflamingo esta massa OP!- només de sentir OP ja vaig saber que tocava armar-se de paciència.
- Jaspreet, deixa ja OP i surt més de festa coi!- Van dir a l'uníson els 5 membres de l'Aliança Jedi, eren l'Oscar, en Ferran, en Santi, en Gerard i en Xavi.
Estava en una carrera plena de frikis d'Star Wars, AC/DC i d'anime, i això en certa manera em feia sentir més còmode que l'opressiu ambient de la secundària.
- Calleu ja frikis del Costat fosc... Que faci el que cregui convenient- vaig dir mig rient, aquí tots podíem rebre de tots costats així que ens relaxàvem amb aquests dards enverinats.
- Ara, ara salta tu Rubén, mare meva l'hauries de burxar més perquè sortís de festa i gaudis de la vida coi!- Va contestar l'Oscar ofès.
- Ah, però no saps que la gent té un concepte diferent de diversió? Per exemple el teu és fer un arcade!- Vaig contraargumentant l'acusació anterior.
I així matàvem les hores entre seminaris, classes i tardes d'estudi, esgotant el temps que ens quedava de vida universitària. En certa manera a ell li agradava aquest ambient i desitjava que s'allargués tant com un xiclet boomer extrallarg.
- Rubén que en penses d'aquest rumor de Tadaima?- va preguntar-me una vegada l'Oscar enmig d'un dels nostres debats sobre anime i manga.
- Que si existís, realment pagaria la pena de visitar-la, mes que res per corroborar aquest entusiasme que la gent té- vaig respondre amb franquesa.
- M'han dit que poca gent sap com s'hi accedeix, i que gràficament sembla molt real- va respondre seriosament.
- Home doncs deu estar a una versió pre-beta o beta- vaig contestar indiferent, al cap hi ha la fi que més podia dir?
La veritat sobre Tadaima continuava sent un enigma, a mesura que els rumors sobre ella augmentaven. Realment tenia la sensació que no era casual, ja que gaire divertit no era aquest món ple de maldecaps. Així en una nit de dijous universitari sense ganes de festa vaig perdre a la xarxa buscant informació sobre aquesta nova realitat virtual. Semblava una bogeria, els requisits per entrar eren desconeguts i la informació eren meres conjectures. Hauries d'estar buscant noies ara mateix en comptes de perdre el temps amb això, em va recordar la meva part responsable, llavors li vaig recordar que era null en aquest aspecte.
Vaig agafar el meu rellotge de butxaca, era un regal del meu avi, una relíquia familiar bàsicament i vaig consultar les hores. ¼ de 12... Una mala hora per començar a mirar una peli o una sèrie. Vaig mirar el moviment de les agulles del rellotge durant uns instants, m'entra em preguntava si realment aquesta era l'única realitat possible. Abans que pogués ser capaç de treure's aquesta idea del cap, les agulles es movien en totes direccions mentre un vent molt fort es va aixecar. Em vaig obligar a tancar els ulls i quan els vaig obrir després que el vendaval s'hagués calmat vaig quedar completament astorat.
Em trobava enmig d'un jardí Zen, a plena llum del dia, dins meu un torrent de preguntes és succeïren fins que vaig entendre el que passava.
Em trobava a Tadaima ...
Fi de la part 1
Afegit en 22 hores 41 minuts 22 segons:
Vaig necessitar estar uns quants minuts per ser completament conscient de la situació que se'm presentava. Per alguna raó inexplicable havia estat enviat de la meva habitació al que semblava ser un jardí típicament Zen. Cada cop tenia més clar on em trobava, però al seu torn, les preguntes es convertiren en un torrent sense resposta clara. I per sobre de totes elles, una s'havia convertit en omnipresent, com coi surto d'aquí?
Tenia clar que la resposta no vindria per si sola i que hauria d'investigar pel meu compte, mentre un sentiment d'emoció s'obria a través meu. El fet que estigués en un jardí Zen, m'indicava que hi hauria algú responsable del seu manteniment, i si era capaç de trobar-lo, obtindria les respostes que buscava.
No vaig trigar gaire a trobar un petit sender de terra entre el terreny harmoniosament treballat de tessel·les, que simulaven les onades del mar. El camí semblava portar al centre del jardí, amagat entremig d'una arbreda perfectament tallada. Durant uns minuts l'únic que vaig sentir era la remor de l'aigua circulant entre les canyes de bambú, i el de les fulles agitades pel suau vent primaveral. Finalment, vaig arribar al centre d'una petita esplanada on hi havia una gran pagoda. L'edifici s'alçava uns 10 metres fins a la punta del seu fibló i era decorat amb tonalitats vermelloses i verdes, que el singular edifici s'alcés completament solitari en aquell jardí em resultava inquietant.
Després de pensar-ho durant uns instants vaig decidir d'entrar a obtenir respostes dels habitants, al cap hi ha la fi, la necessitat d'obtenir respostes podia més que la meva inquietud. L'interior de la pagoda era espaiós i silenciós, per acte reflex vaig voler fer notar la meva presencia.
- Bona tarda, hi ha algú per aquí?- vaig preguntar totalment compungit, però res, silenci absolut. :/
Inquietant, vaig pensar quasi instantàniament, fins que un vendaval va obrir les portes que feia uns segons havia tancat. Per protegir-me de la ràfega em vaig tapar novament la cara fins que, de sobte una veu va ressonar just al meu davant.
- Es pot saber què hi fa un humà a la pagoda dels Tengu?No vaig trigar ni mig segon a saltar i posar-me en guàrdia, davant meu, un home-ocell em mirava amb un rostre dur i seriós. Òbviament la meva reacció va ser proporcional a la meva capacitat de processament, extremadament curta.
- Un... Tengu? Vaig balbucejar astorat.- I no un qualsevol, sóc Kurasu el negre, un dels quatre Tengu majors de Shinsei- va respondre l'home ocell tot altiu.
Quan vaig sentir el nom de Shinsei, em va sonar d'alguna cosa, però com que sempre tinc moltes coses dins el meu cap no hi vaig donar importància, tenia altres preguntes a fer.
- Kurasu-Dono, m'has dit que érem a la Pagoda dels Tengu, i ens trobem a un jardí Zen, per casualitat som al Japó?
- Japó? Ah vés, així que tu vens de l'altre món!- Va respondre amb un sorollós riure.- Ara mateix et trobes a Tadaima noi, concretament als afores de la ciutat de Shinsei.-
- Shinsei?- Vaig repetir, no tenia ni idea que hi hagués una ciutat que es digues així. -Kurasu-Dono, per casualitat ets una espècie de NPC? I que vols dir de l'altre món?
- NPC? Que és aquesta cosa? Veig que no entens que ja no et trobés al teu món, ara et trobes a un món completament diferent, el món de Tadaima creat per la deessa Izanami- va respondre indignat el Tengu.
- Izanami? La deessa japonesa Izanami? Un món nou? Crec que m'he donat un bon cop al cap sincerament. Vaig respondre amb franquesa.
- No sembles mentir homenet, t'explicaré la història d'aquest món si em permets.- Va oferir-se el Tengu, una oferta que no vaig trigar a acceptar.
Kurasu em va explicar que aquest món era fruit del desig d'Izanami de crear un món perfecte per la gent que no havia sucumbit a la corrupció al món originalment creat (el real). Aquest món estava dividit en dos grans poders que propugnaven dues maneres d'entendre el món que habitaven. Eren els Drakkars i els Shinsen. Cada una d'aquestes faccions estava liderada per unes famílies escollides pels déus, actualment a Shinsen els descendents d'aquests escollits dirigien 5 divisions, encarregades de vetllar per la integritat de la ciutat. L'explicació no resultava de ser fantàstica, però veient com s'estava desenvolupant tot, ja no sabia que pensar.
-Per cert, com et dius tu homenet?- Va preguntar el Tengu visiblement inquiet de tan inesperat, visitant.
- Em pots dir, Rob, Rob... Guerrero- vaig contestar amb cautela. :
- Ets un... Guerrero?- va dir Kurasu-Dono obrint els seus ulls negres com plats.- Això certament ho canvia tot, vaja, un altre dels escollits ha entrat a Tadaima.
- Tot canvia? Escollit?- vaig preguntar novament molest a l'home ocell.
- Has de marxar cap a Shinsei, allà trobaràs les respostes que busques entre els teus iguals, pregunta per la Hanako de la divisió de religió, en Bank d'exploració o l'Ichi dels shinobi, ells et guiaran. Ara posa't en camí, no hi ha temps a perdre!
Quan en Kurasu es va alçar vaig comprovar que tan gran era, devia arribar als 2 m d'alçada i tenia un aspecte noble i imponent. – Sort que no l'he ofès – vaig pensar instantàniament.- Vés a saber que m'hagués esperat-.
- Si m'haguessis ofès, creu-me que no n'hagueres sortit molt ben parat- va dir el Tengu irònic.- Els Tengu llegim el cor i la ment de les persones no oblidis mai això.- Oh, creu-me, porto un dia inoblidable en el sentit més extens de la paraula.
Dit això en Kurasu va donar-me un mapa i em va indicar com sortir del jardí amb la brevetat més gran possible, em va recordar els noms d'aquells que havia de cercar a Shinsei i es va acomiadar. Per alguna raó, això no tenia pinta a videojoc de realitat augmentada, i pintava que certament Tadaima era un món a part, un món que amaga molts secrets que amb el temps hauria de resoldre.
Renovada la seva resolució es disposa a abandonar el jardí, mentre sabia que un rellotge s'havia començat a moure dins seu, de manera imperceptible.
Text amagat.
En realitat estava pensant en quina casa de bojos m'havia ficat