[Rol] Sota el símbol del drac

Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

22 juny 2017, 23:05

Imatge

Sota el símbol del drac

Quan la Sacerdotessa va obrir els ulls es va sentir estranya. Hi havia algú més al seu costat, dormint molt a prop. El Taroutachi finalment s’havia tombat a sobre el llit i dormia profundament, amb un braç per sobre de la noia. La noia el contemplà sense moure’s. Adormit, no semblava el temut Shogun antipàtic al qual molta gent tenia tanta por i respecte.

Li agradava la forma del seu rostre, la pell blanca i els ulls allargats. Amb els cabells curts estava també molt guapo. La Hanako l’abraçà més, estrenyent el seu cos contra el de l’home, que no tardà en despertar-se.
Obrí els ulls i els tornà a tancar, però acaronà l’esquena de la noia per fer-li veure que estava despert.

-Bon dia -va dir la Hanako. El Taroutachi no li va contestar, va grunyir i poc després tornà a obrir els ulls. Es va remoure un poc, com si busqués acabar-se de despertar més aviat. La Hanako, en veure’l moure el cap i obrir fortament els ulls, va somriure.

-Et fa mal l'esquena? -va demanar la noia, en notar-lo molt cansat. S’havia passat bona part del temps en una cadira rostida. Va assentir, un poc fet pols. Abaixà el cap fins a l’alçada de la Hanako. Ajuntaren els llavis tímidament.

-Si heu de protagonitzar una escena, deixeu que me’n vagi -va dir l’Ishikirimaru. La Hanako va pegar un bot en sentir-lo i, sense voler, va pegar amb el colze al Taroutachi, que va blasfemar en notar el dolor.

-I… Ishikirimaru -va dir la Hanako, avergonyida.

-Bon dia -va contestar el noi de mal humor. Seia al llit amb el cap ple de benes i el pit descobert, ple de talls i cops, alguns d’ells quasi negres. Com passava amb tots, estava un poc canviat. Pareixia més alt i els seus ulls eren molt més blaus. Els cabells, castanys i llargs, estaven molt més curts per davant i portava una petita cua amb part dels cabells, deixant més de la meitat llargs i sense fermar.

-Com estàs? -va demanar la Hanako, en veure’l tan destrossat. El noi va encongir les espatlles.

-Em molesta més la cama rompuda -va dir, destapant-se i mostrant com portava un guix a la cama dreta.

-Avisa si estàs despert -va queixar-se el Taroutachi, aixecant-se del llit i passant-se la mà pels cabells.

Dins de l’habitació feia molta calor. La Hanako va mirar cap al sostre, després cap a la paret, tot observant l’habitació que durant el vespre no havia pogut veure bé. Estaven a Tòquio, no sabia exactament on, però sense cap mena de dubte era la seva ciutat.

-Pareix Shinjuku -va dir la Hanako per a si mateixa, mirant pel gran vidre que substituïa la paret. El vidre feia forma de semicercle, talment com l’habitació, que només tenia una paret i la resta era aquell enorme vidre. A causa d’això, feia una calor molt gran, perquè el sol ja l’alçava i encalentia l’habitacle. A un costat hi havia unes cortines grises, i el Taroutachi va començar a desplegar-les per tapar el sol.

L’habitació quedà a les fosques, així que varen encendre els llums i la Hanako es va aixecar per engegar l’aire condicionat.

-On estem? -va demanar l’Ishikirimaru, que pareixia que portava unes hores despert i tenia moltes preguntes- Per què no som al temple?

-Perquè avui vespre tenim una reunió aquí, amb els Samonji i la gent que ens va rescatar -va anunciar el Taroutachi- Així que avui passarem el dia aquí. El Narsus està avisat, no patiu, els meus homes custodien el temple.

-No podem tornar al vespre i ja està? -va demanar l’Ishikirimaru, que pareixia molest d’estar allà.

-Relaxa’t -va ordenar-li el Taroutachi- El temps dels dos móns va de manera diferent, potser faríem tard. Passarem el dia aquí i aquest vespre us explicaran tot el que vulgueu saber a la reunió.

-Això què vol dir, que no et fem preguntes perquè no ens fas comptes contestar? -va demanar l’Ishikirimaru, molest.

-Exactament -va dir el Shogun, passejant per l’habitació mentre es posava l’armilla altra vegada a sobre de la camisa amb la qual havia dormit i agafava una corbata.

El Taroutachi sortí de l’habitació, deixant la porta oberta i el sentiren entrar a la cuina. Mentre, l’Ishikirimaru pareixia molt molest i enfadat. Potser ell si que recordava tot el que havia passat abans d’arribar allà. La Hanako, no sabia per què, però tenia flaixos del Souza Samonji estirat al terra, derrotat.

-Només serà un dia -va intentar animar-lo la Hanako, però el noi no li va contestar. Pareixia molt enfadat.

-Deixa’m estar sol, si us plau -va demanar, intentant no parlar gaire. La Hanako va fer que si amb el cap i va anar a la cuina amb el Taroutachi.

-No li va anar bé a la missió -va explicar-li el Shogun- Està ofuscat i enfadat amb si mateix. Potser necessita pensar una estona a soles.

La Hanako no va saber què dir. No recordava res més tret d’alguns flaixos inconnexos així que no sabia què havia passat amb l’Ishikirimaru perquè estigués tan decebut i trist.

-Què et sembla una cita? -va demanar el Taroutachi. La Hanako se’l va mirar sense entendre què li deia.

-Eh? -va demanar la noia, desconcertada. Què tenia allò a veure amb l’Ishikirimaru?

-Tu i jo -va explicar-li el Taroutachi- Anem a passejar un poc per la teva ciutat.

La Sacerdotessa no va saber què contestar. Evidentment li feia moltes ganes, sempre havia somniat en estar amb el Taroutachi una estona a soles, lluny del temple, lluny del castell del Shogun, sense obligacions i sense secrets. Però notava que l’Ishikirimaru no es trobava bé i no el volia deixar sol.

La Hanako es va vestir amb el que va trobar a dins l’armari, un vestit molt cutre de color blau. La roba interior era un poc rasposa i les sabates li venien petites.

-No ens hauríem de quedar amb ell? -va demanar la Hanako, sortint del bany ja vestida. El Taroutachi va fer que no amb el cap i la va treure fora del pis. Quan tancaren la porta, la Hanako va veure que allà només hi havia un passadís molt petit, en forma ovalada també. Deduí que l’edifici on es trobava devia ser una torre alta i prima de forma circular. A la part de l’ascensor hi havia paret, així com a la part on començava el seu pis, però als laterals tot tornava a ser de vidre.

La noia mirà a un costat i a l’altre. Allà només hi havia un ascensor i cap més porta. Semblava que només hi havia un apartament, el que fos que era on vivien, per pis. Esperaren l’ascensor sense dir res. La Hanako aspirà l’aroma impersonal d’aquell lloc. Finalment, l’ascensor es va aturar al pis que marcava el número 42 i les portes es varen obrir.

Els dos entraren dintre i marcaren la planta baixa. Tot el llarg camí de baixada, el Taroutachi va estar tens, picant al terra amb el peu en senyal de nerviosisme. Quan, a la fi, arribaren a baix, va sospirar i sortí el primer.

La Hanako sortí sense saber on estava. Aquell ascensor donava a una recepció, que era igual de petit que els pisos on estaven vivint. Perquè, a jutjar per les bústies allò no era un hotel, sinó una espècie d’apartaments de luxe.

La Sacerdotessa sortí de l’ascensor, mirant al voltant. El terra estava impecablement cuidat, de color blanc i tot un seguit de plantes decoraven l’estança. A més, un vell sofà de pell, a un racó, feia aquell lloc encara més elegant.

Hi havia també un taullel i, just al darrere, una noia amb un uniforme en negre que els va fer una reverència en veure’ls.

El Taroutachi es va aproximar, va dir el nom del pis i va signar en una llibreta. En haver-ho fet, la dona va fer una reverència i els Sacerdots sortiren de l’edifici. Just al davant hi havia una gran explanada blanca tan gran que semblava un parc, amb unes escales que baixaven. Més endavant hi havia una font, allà al mig, sense res al costat tret d’uns bancs. Als costats de la gran font hi havia una espècie de bosc petit.

En aquell moment la Hanako es va girar per veure l’edifici on havien dormit. D’entre el mar de gratacels de Shibuya, aquell edifici no destacava particularment. Semblava un edifici d’oficines més, amb la particularitat que des de fora els vidres no reflectien els moviments de la gent que estaven a dintre.

Caminaren un poc fins que arribaren a una entrada un poc amagada. En si l’edifici era enorme, però l’entrada al recinte era petita, una reixa discreta mig amagada per una planta enfiladissa enorme i a sota d’un arbre molt gran que feia que quasi no es veiés. Per aquella petita porta només hi passava una persona cada vegada, però al costat hi havia una per entrar els cotxes. La Hanako va passar davant just per veure el petit cartell, bastant brut, que resava que aquell edifici pertanyia a la Corporació XDD

Què volia dir allò? Era realment una empresa? Havent estat a l’interior, no ho semblava pas… De fet, els pisos eren tan petits que semblava molt difícil pensar que, en algun d’aquells pisos, havia oficines. Una tapadera?
La Hanako es va girar per demanar-li al Taroutachi però va veure que el Sacerdot estava tens. Estava amb les mans ficades dintre de les butxaques dels pantalons i es mirava tot amb desconfiança.

-Què et passa? -va demanar-li la Hanako, caminant al seu costat, sense rumb.

-Uhmm -va dir, queixant-se sense dir res- És que Tòquio m’estressa. No entenc res del que passa i hi ha massa gent. Em desorienta.

S’aturaren a un semàfor. Bé, la Hanako es va aturar, el Taroutachi seguia i la noia el va haver d’aturar.
-Què? -va demanar l’home, molt sorprès, en veure que la Hanako l’agafava del braç.

-Quantes vegades has vingut a Tòquio? -li va demanar la noia. El fet que ni tan sols sabés el que era un semàfor la pertorbava.

-Tres crec. Amb aquesta quatre -va confessar l’home.- La primera va ser per error, la segona per venir-te a buscar i la tercera amb tu per anar a veure la teva família.

No l’havien atropellat abans de miracle. La Sacerdotessa se’l va mirar preocupat. El semàfor es va posar en verd i la gent començà a caminar al seu voltant. El Taroutachi es mirava la Hanako un poc avergonyit. La noia no sabia què fer. Entenia que el xoc cultural era molt gran.

Shinsei s’assemblava molt al Japó feudal, era com havia estat aquella nació feia molts, molts d’anys. Per a ella havia estat difícil adaptar-se, simplement havia hagut d’aprendre el llenguatge més formal, unes normes molt estrictes d’un temple desfasat i prescindir de la tecnologia.

Sí, era difícil, però en molt poc temps aquella vida li va semblar normal. Ara podia viure sense internet, sense telèfon mòbil i sense viatjar tot el dia en metro. Però el xoc pel Taroutachi era diferent. Ell venia del Japó feudal. Com explicar-li què eren totes aquelles coses?

-Veus aquell pal amb llums que van canviant de color? Només pots passar a l’altre costat del carrer si està en verd -va explicar-li la Hanako. El Taroutachi va fer que si amb el cap i mirà com el semàfor tornava a estar en vermell.

Esperaren en silenci, mentre la gent s’anava aturant al seu costat, esperant per poder travessar. Mentre, els cotxes anaven passant i deixaven el seu particular aroma a contaminació.

La llum va canviar a verd. Com si ho hagués fet sempre, el Taroutachi va començar a avançar, amb la Hanako al seu costat. Potser la noia s’havia preocupat sense necessitat.

-I bé -va dir el Taroutachi, aturant-se al mig del carrer, cosa que va provocar que una vella que carregava amb la compra l’insultés fluixet. La Hanako el va retirar cap a un costat- Què feu a Tòquio per divertir-vos?

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

28 juny 2017, 19:08


-Per divertir-nos? -va demanar la Hanako- Doncs… anem al cinema, de compres, passegem per algun parc o anem a menjar alguna cosa.


Ho va dir sense pensar gaire. El Shogun va mirar-la encongint les espatlles. El traje de color negre li quedava realment molt bé.


La Hanako no sabia què fer amb ell. Només pel fet d’estar amb el Taroutachi per Tòquio, els dos sols, on ningú els coneixia, ja la posava nerviosa. S’imaginà un munt d’escenaris possibles, però se’ls va treure ràpidament del cap perquè no volia després endur-se una decepció. Les decepcions amb les persones eren constants a la vida de la Hanako.


Caminaren una estona més, passejant per carrers plens de gent. La Hanako observava l’home, que es mirava els edificis atentament, escorcollant-los amb els seus preciosos ulls daurats.


Què devia pensar? Amb què ho devia estar comparant? Un grup d’adolescents passaren entre els dos i, per un moment, la Hanako va perdre l’home de vista. De seguida es tornaren a trobar.


-Hi ha molta gent -va queixar-se el Taroutachi i agafà la mà de la Hanako amb molta força. Caminar de la mà amb el mestre li feia vergonya. Recordà que ja quasi no coneixia ningú d’aquella ciutat, però de totes maneres no sabia on ficar-se.


-Què porta tothom a les mans? -va demanar l’home. La noia, d’entrada, no va saber a què es referia, però de seguida passaren dues noies rient i ho va entendre.


-Són telèfons mòbils -li va explicar la Hanako. Pensà un poc abans de començar a parlar altra vegada. Com li expliques què és un telèfon a algú que no n’ha vist mai un?- Veuràs, serveixen per comunicar-te amb la gent que no està amb tu en aquell moment. I bé ho pots fer parlant o per un missatge escrit. Però no et pensis que són res meravellós, de fet, quant més necessites un missatge, és quan mai arriba.


L’home no va dir res. Va assentir i continuaren caminant. A la Hanako li pertorbava el silenci i, a la vegada, la bullícia de la gent, així que intentà anar per carrerons secundaris, evitant les grans aglomeracions. L’home es quedà mirant una màquina de begudes amb molt d’interès, en el mateix moment que passaven dues noietes i es quedaren mirant els seus ulls.


-Mira, un temple! -va somriure la Hanako, estirant l’home. Travessaren la torii i pujaren unes escales molt estretes, amb edificis a banda i banda, de manera que només hi podia pujar una persona per vegada. L’escala donava a les cuines de les cases i feia una forta olor a menjar, a més que era un passadís molt fosc. Pujaren lentament per arribar a un temple petitó.


-Què li passa a l’aire d’aquesta ciutat? -va demanar el Shogun en veu alta.


-És la contaminació, segurament -va somriure la Hanako. Ella també s’havia acostumat a l’aire de Shinsei i notava com allà respirar era molt més difícil, com si li faltes l’alè constantment- És perquè hi ha molts cotxes i creen aquest aire tan dolent.


-El teu món és molt estrany -va sospirar l’home- No l’entenc gaire. Si els cotxes creen aquest aire, perquè els feu servir?


-Perquè… ens hem acostumat. A més, aquí no hi ha fènixs -va somriure la Hanako. Dir-li allò era molt més senzill que no pas explicar-li com funcionaven els transports, què era l’aparcament o com de gran era Tòquio.


Presentaren els seus respectes a davant l’altar. Allà, amb els ulls tancats i les mans juntes, demanant molt fortament no sabia què, la Hanako va trobar que el mestre, tot i que poques vegades, també tenia els seus moments entranyables.


Va alçar el cap, altiu i un poc desorientat i va aplegar la Hanako en plena observació. La noia retirà la mirada un poc avergonyida. Volia saber què havia demanat, però no podia preguntar-li.


Sortiren del temple i el Taroutachi es tornà a aturar al davant d’una màquina de refrescos.


-Vols res? -va demanar-li la Hanako, aturant-se al seu costat- Són begudes… Potser el cafè t’agradaria, t’hi diu molt. Ja sé, et portaré a una cafeteria!


I realment, per a la Hanako no existia una cafeteria. Existia LA cafeteria, el Jalapeño Donut. I n’hi havia una a cada cantó de Tòquio. Entraren a una dos carrers més a dalt, petita i mig deserta i la Hanako va demanar dos donuts amb extra de sucre i un cafè.


-Què és això? Dinar el teu món? -va riure’s el Taroutachi tocant el donut amb els dits i omplint-se’ls de sucre. S’ho va mirar com si fos fastigós i agafà el cafè i abans de res se’l va ensumar.


-Això sí que fa bona olor -va dir l’home. La Hanako va somriure. Ho sabia, que li agradaria. Mentre, la noia va menjar-se el donut, gaudint de cada mossegada. Feia tant de temps que no es menjava un!


El sucre es fonia dins la boca a cada mossegada i la massa del donut era fresca, cruixent per fora i molt tendra per dintre, esponjosa i amb un gust perfecte. Tenia ganes d’anar a demanar-ne un altre però tenint el Taroutachi al davant li va fer vergonya.


Ell es mirava el cafè i el bevia a poc a poc, degustant-lo i intentant esbrinar si li agradava o no.


-El gust d’entrada no és agradable, però m’agrada el regust que deixa -va dir, sentenciant aquell nou descobriment- Què m’has dit es diu això?


-Cafè. Però vés alerta, que si en beus molt després no podràs dormir. -va riure’s la Hanako, que estava pensant en quan va ser el cafè introduït al Japó. Però és clar, tot i que els dos móns s’assemblessin, havia moltes coses que Shinsei tenia i que Tòquio no, com una fruita de color marró que tenia gust d’entre a castanya i raïm i un munt d’animals que feien molta por.


Estaren allà una estona parlant de coses que el Taroutachi havia vist al carrer i que no acaba d’entendre. S’ho estava passant molt bé, realment.


-Des de la primera vegada que vaig venir aquí em pregunto com la gent viu sense espiritualitat -va demanar-se el Taroutachi. La Hanako no sabia exactament què contestar. Ja d’entrada tenia molt mal concepte de la ciutat, si encara la noia li contava que la gent només adorava els diners en comptes dels Déus, s’ho hauria pres molt malament.


Després d’una hora sortiren del cafè. La Hanako aleshores es va adonar que s’ho estava passant bastant bé. Agafà la mà de l’home i li va somriure. Caminaren una estona més. Els restaurants començaven a fer una forta olor a menjar i tot i que havien berenat feia res, la gana començava a fer-se present.


La Sacerdotessa es va adonar que no tenia suficients diners per convidar el Shogun a menjar alguna cosa, així que amb l’excusa de canviar-se de roba, demanà que l’acompanyés a casa. Suposà que ell, si duia diners, tot el que portaria serien iens antics de Shinsei acunyats amb un fènix d’or i que armarien un bon enrenou si intentava pagar amb allò.


Era l’hora del dinar així que anaren una bona estona amb una vella al vagó que els mirava espantada. Deu ser pels ulls, pensà la Hanako. Quan es va baixar, la Hanako va començar a riure però el Shogun no li va fer gaire cas. La noia suposà que s’estava demanant com funcionava allò del tren, tot i que ja hi havia muntat abans i no n’havia fet cap comentari.


A la Hanako tot allò li semblava un somni. Va somriure i agafà la mà del Sacerdot que li va respondre amb un petó tímid. Feia gust de cafè, una fragància delicada però aspra que li esqueia molt. Varen estar sols la major part del temps, però no varen parlar gaire.


La Hanako va recolzar el cap a les seves espatlles i es passà així bona part del viatge.

Quan baixaren del tren, varen fer el camí que pujava cap al bloc de pisos on vivia la Hanako bastant animats.


El gran bloc d’apartaments era molt diferent de l’edifici on havien dormit aquell vespre. Era una casa més aviat normaleta, tirant a cutre en un barri de l’extraradi, tot massa massificat i sense lloc pels arbres o pels parcs.


Entraren a la casa tocant tres vegades, però ningú va contestar. Feia una forta olor a tabac que els va colpejar de ple quan entraren i es varen treure les sabates.


El Taroutachi es va treure l’americana i va seure al sofà, mirant un poc per la casa, entretingut. Portava una corbata blava molt bonica, mig amagada a l’armilla de color gris. La noia va entrar a l’habitació i després de canviar-se de vestit, agafà quatre coses que necessitava. Primerament roba, perquè no sabia quant de temps estaria a Tòquio. Després roba interior, unes altres sabates i quan va agafar el pijama el va tornar a deixar al seu lloc perquè li agradava molt més dormir amb la camisa del Taroutachi.


Va encendre el mòbil, esperant algun missatge. No en tenia cap. Podria haver-li passat qualsevol cosa, que ningú s’hauria preocupat. Durant tot aquell temps, cap amistat havia intentat posar-se en contacte amb ella, cap de les persones que considerava amics seus havia provat de veure si estava bé. Però no li va estranyar tampoc. En aquesta vida, el pitjor que es podia fer era pensar que als altres els podies arribar a importar. Aquesta era la realitat.


Sortí de l’habitació carregant una petita maleta marró que va deixar a un racó.


-Ja estàs? -va demanar el Taroutachi, fullejant un diari de feia quatre mesos.


-El meu germà em deu haver robat els diners que tenia amagats -va riure’s la Hanako, obrint la porta de l’habitació adjacent.


En fer-ho, es quedà sense paraules i obrí molt els ulls, espantada. Una enorme bandera de color vermell i groc estava penjada a la paret de l’habitació, amb un gran drac negre al ben mig.


Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

02 jul. 2017, 12:01

-Què és això?  -va demanar la Hanako, sota el símbol del drac. No sabia per què feia la pregunta, perquè ella sabia perfectament què era. Era la bandera de Drakkar. No hi havia cap dubte, n’estava ben segura. L’havia vist onejar al poble on va despertar després de la travessia pel desert. Era la bandera de la nació enemiga.


Aleshores, per què aquella bandera decorava l’habitació del seu germà?


-Què passa? -va demanar el Taroutachi, deixant anar el diari. Va avançar fins l’habitació del Samael per veure què importunava la noia.


-Partim -va suggerir la Sacerdotessa, agafant el seu equipatge. El Shogun es va quedar aturar sense moure’s durant un segon, però tot just, agafà l’americana i seguí la noia.


Sortiren del bloc de pisos sense dir res i agafaren novament el tren. La Hanako no tenia ganes de dir res. S’havia emportat massa decepcions en molt poc temps, així que no sabia com reaccionar i optà a fer el que acostumava a fer sempre: guardar-se les coses per a si mateixa.


No havia pogut veure la seva família i tampoc tenia cap notícia dels seus amics. El seu món, tal com el coneixia a Tòquio, la seva vida, s’havia acabat per sempre. La gana que abans era tan present va ser substituïda ràpidament per un nus a l’estomac que no sabia com podia fer desaparèixer.


Estava tan perduda en els seus propis pensaments que no es va adonar en cap moment que el Taroutachi estava nerviós i pegava amb el peu al terra, en un tic que estava posant nerviós a la resta del vagó. Quan, a la fi es va adonar, la gent ja els mirava molt malament.


-Baixem -va suggerir el Taroutachi, de manera no tan autoritària com de costum.


-Eh? -va demanar la Hanako, sortint un poc del seu ensomni- Ah…


Sortiren sense saber on. Aleshores va ser quan la Hanako es va adonar que subjectava tan fortament el telèfon mòbil que fins i tot s’estava fent mal. El va ficar dins una de les butxaques del vestit i començaren a caminar sense rumb.


El Taroutachi pareixia incòmode. Era un home de caràcter difícil i no estava gaire acostumat a tractar amb la gent, així que es movia tota l’estona. La Sacerdotessa generalment era bona per detectar els estats d’ànims dels altres, però en aquell moment, no estava atenta.


Estava submergida en els seus pensaments. No estava trista, estava decebuda. Decebuda amb molta gent.


Després d’una bona estona caminant sense rumb fix, la Hanako sentí la panxa del Taroutachi i va sentir llàstima. Anaren a una cafeteria i el Shogun va devorar amb ànsia un sandvitx vegetal.


Continuaren caminant, fins que arribaren a un petit parc. L’home, momentàniament, amollà la mà de la Sacerdotessa i s’avançà un poc.


-EH, TU! -va cridar el Taroutachi de sobte, a un nen petit- Dóna’m això.


El nen se’l va mirar amb els ulls temorosos, subjectant fortament un peluix. El Taroutachi el mirava imponent, sense moure un sol múscul. El nen, que portava una samarreta de Pokemon però pirata, perquè el Pikachu era verd, començà a plorar, però això no afectà al líder polític de la nació de Shinsei.


Finalment, el nen amollà al terra un peluix del Caterpie i es pixà a sobre. El Shogun va fer una cara molt divertida, primer obrí els ulls, sorprès per veure com el nen es pixava a sobre dels pantalonets blaus curts, però després la seva cara mutà cap al fàstic.


-Tuuuuu, què fas? -va cridar-li el Taroutachi, movent-se. El nen, en veure que l’home es posava en moviment, començà a córrer, deixant els dos adults amb el seu millor record, la fresca olor del seu pixum.


La Hanako començà a riure molt fort.


-Què fas? -va riure’s mentre el Shogun la mirava amb la cella alçada- No t’hem dit milers de vegades que fas por?


-Por? Jo? Quina merda d’argument és aquest? -va contestar- Té, és per a tu -va dir, donant-li el peluix del caterpie a la Hanako. Feia olor a pixum i estava molt suat, però el va acceptar de bona gana.


-Gràcies -va dir la Hanako. No sabia per què, però haver-li robat aquell peluix al nen no la feia sentir-se culpable.


El Shogun li agafà la mà. Al principi, la Hanako no va saber perquè, però després es va adonar que encara portava el telèfon fortament agafat entre les mans.


-Necessites això? -va demanar l’home. La Hanako va fer que no amb el cap i, el Taroutachi, com si fos un expert llançador, va fer volar el telèfon que va caure dintre una font d’aigua d’aquell parc.  


-Vinga, anem a… -va començar el Shogun.


-Tu sabies que el meu germà era a Drakkar? -va demanar la Hanako. Potser la manca de sensibilitat se li havia aferrat un poc.


-Sí -va contestar el Shogun. La seva sinceritat impactà un poc la noia, però va estar contenta que no li amagués cap secret- No és un fet aïllat. Vull dir, no és habitual que dintre una mateixa família sigueu cridats per Déus diferents, però passa més del que et penses.


-D’acord -va dir la Hanako, abraçant el seu novament adquirit peluix de Caterpie. El Shogun la mirava intensament- No pateixis, em quedaré a Shinsei.

 


Continuaren caminant, tot i que a la Hanako, en aquell moment, les paraules del Souza Samonji li ressonaven al cap.


-Jo amb algú com ella no vaig enlloc!! -va remugar el Souza Samonji, enfadat- Em nego a caminar al costat d’algú que no sap ni quina és la seva procedència!!


Les peces del puzzle començaven a encaixar, una darrera l’altra. La mare li havia dit que el Samael havia desaparegut poc després que ella. Traïdora, també l’havia anomenat el Souza Samonji. Potser ell sabia la veritat que s’amagava sota aquella bandera del drac?

 


La Hanako intentà somriure i fer veure que no passava res. Ho feia perquè el Taroutachi, que sempre optava per molestar-se i reaccionar tancant-se en si mateix, aquella vegada no ho havia fet. Ella també sovint ho feia, per això, com a mínim, estava disposada a fer-lo sentir bé.

 

Mentre la Hanako, que no havia dinat, feia cua a un Jalapeño Donut, el Taroutachi sospirava i tancava els ulls fortament. A la fi s’havia revelat un dels secrets que feia més temps que li guardava a la noia.

 

No et podia dir res perquè sóc un egoista va pensar el Taroutachi. No podia deixar que la noia se n’anés del seu costat. Perquè si li passava alguna cosa, es moriria. Ja havia deixat escapar la primera dona que havia estimat i s’havia penedit tota la vida.


Ara que a la fi tornava a ser feliç i que s’havia desfet de la frustració i del ressentiment, per què les coses li eren tan complicades? Per què ella no entenia que tot ho feia per protegir-la? Per què no era capaç d’exterioritzar tot el que sentia? Tenia por, oi? Por perquè patia que, com ja havia fet abans la Kaori, la Hanako se’n rigués dels seus sentiments i el menyspreés.

 

-Et passes el dia menjant aquestes coses... -va dir-li el Taroutachi mentre la Hanako mossegava un donut somrient. La noia li va oferir però el Shogun ho va denegar. Era enganxós per fora i això no li havia agradat.

 

I lentament, junts, anaren tornant a la Coorporació XDD, donant el seu dia per acabat.

-Ara el Narsus em tindrà esclavitzat dies i dies al palau per compensar aquest dia lliure -va comentar el Taroutachi- Però no me’n penedeixo gens.


La Hanako li va somriure.


-Per què es deu dir Coorporació XDD? -va demanar la noia.


-Qui sap, pareix un llenguatge clau.


La Hanako es va empassar la riallada. Havia oblidat que el Shogun no entenia el significat real d’un bon XDD.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

06 jul. 2017, 23:18

Imatge


Trobaren l’Ishikirimaru al parc parlant amb una noieta que portava un uniforme blau i els cabells llargs i rossos.

-Veus com no calia preocupar-se per ell? -va riure’s el Taroutachi. Entraren a l’edifici i després de passar per la recepció, pujaren fins el pis 42. Entraren a l’habitació i després de dinar, començaren a preparar-se per la reunió. El Taroutachi va seure’s a la petita taula de la cuina i començà a escriure les seves idees a una llibreta que duia el logotip de la Coorporació xDD

L’Ishikirimaru entrà una hora més tard, ajudat amb una crossa i en veure’l junts asseguts a la cuina va fer mofa.

-Com ha anat la cita? -va demanar, mirant-los amb els ulls brillants.

-I la teva? -va tornar-li la pilota el Taroutachi.

-És una nena, degenerat -va enfadar-se l’Ishikirimaru- Només estava sent amable.

-Ha anat molt bé, gràcies -va somriure la Hanako, fent una petita reverència- Hem anat a passejar un poc -va continuar la noia, obviant l’aturada a casa seva.

L’Ishikirimaru semblava que volia dir alguna cosa però en el darrer moment es va callar i va entrar a la cuina. Només havia dues cadires, així que la Hanako es va aixecar per deixar-lo seure. El noi es mirà el vestit curt de la Hanako amb desaprovació.

-Estic fent unes notes per la reunió d’aquest vespre -va informar el Taroutachi.

-De què va la reunió aquesta? -va demanar l’Ishikirimaru. Es girà cap a la Hanako- Em pots passar un poc d’aigua, si us plau? Caminar amb això em cansa moltíssim.

La Hanako anà cap a la gelera i va treure la botella d’aigua i dos gots mentre el Taroutachi continuava parlant.

-T’ho explicaran ells amb tot luxe de detalls -va dir el Taroutachi, donant el tema per acabat.

-No li facis preguntes, no et contestarà res -va dir la Hanako, amb un to de burla. El Taroutachi se la va mirar, mig divertit i la va fer seure a sobre dels seus genolls.

-Se’t veuen totes les cames nena, no tens res que no sigui tan indecent? -va demanar l’Ishikirimaru. La Hanako se’l va mirar amb desafiament.

-Però si m’arriba fins els genolls, exagerat!! A més, aquesta és la roba que fem servir aquí. Et recomano que no et posis un kimono si no vols que la gent et miri estrany -va etzibar-li la Hanako.

-Tòquio és la capital de la degeneració -va lamentar-se l’Ishikirimaru. La Hanako se’l va mirar malament. Volia contestar-li que sempre deia el mateix però aleshores el Taroutachi va començar a parlar.

-A mi m’agrada -va confessar el Taroutachi, casualment. Davant d’aquest comentari la noia no va poder evitar pensar que a ella també li agradava molt veure’l vestir traje de tant en tant.

Aleshores varen tocar a la porta i l’Ishikirimaru va ser el primer que es va moure.

-M’imagino que ja és l’hora de la maleïda reunió -va dir, alçant la cella i agafant la crossa. La Hanako s’aixecà i anà a obrir.

Es troba amb un home somrient que en veure-la, en senyal de respecte i va fer una reverència. La Hanako li va tornar la salutació acotant el cap.

-Shinsei, oi? -va dir el noi. El Taroutachi va arribar al costat de la Sacerdotessa i en veure el noi desconegut va somriure.

-Aoe-san -va dir el Taroutachi fent una reverència.

-Esteu preparats? -va demanar. L’Ishikirimaru va sortir de la porta del petit apartament amb dificultat. La Hanako el va seguir i va ser el Taroutachi qui tancà la porta del pis. Els quatre esperaven l’ascensor, que havia pujat unes quantes plantes.

-És el que passa quan es fa un edifici de tantes plantes amb un sol ascensor i sense escales -va riure’s el noi que es deia Aoe- En uns minuts tornarà a ser aquí.

Semblava que els estava demanant disculpes perquè l’ascensor no pujava. La Hanako, mentre, aprofità per mirar-se aquell noi. Portava un pantaló i una jaqueta de color blau marí amb unes botes altes de color negre. Al cor de l’uniforme duia un emblema però la Hanako no va reconèixer de què era.

A part d’aquell element, portava un cinturó negre del qual li sortien unes cadenes d’or i als braços portava una armadura també del mateix color. Destacava especialment perquè duia una capa de color blanc penjant de l’espatlla esquerra, que s’aguantava gràcies a un cordó trenat que li travessava el pit.

Duia els cabells molt llargs i d’un color verd molt brillant. Però el que més li va cridar l’atenció va ser el color dels seus ulls: daurat.

La Hanako es va quedar mirant els seus ulls sense dissimular i el noi es va adonar. Li va somriure, descarat i la Hanako apartà la mirada.

A part d’ella i el Taroutachi, no coneixia ningú amb els ulls d’aquell color. Eren naturals? No se li va escapar que no duia el color vermell al costat dels ulls, així que va deduir que segurament els seus ulls eren d’aquell color de manera natural.

Arribà l’ascensor i l’Aoe-san els va deixar passar primer. Entrà i marcà el nº5. Les portes es tancaren i el Taroutachi començà a pegar amb el peu al terra, altra vegada.

-Teniu una estada agradable? -va demanar el noi, per cortesia.

-No ens ha faltat de res, moltes gràcies per la vostra amabilitat -va dir el Shogun en un discurs molt diplomàtic.

-Faltaria més -va contestar- No escatimarem recursos quan es tracta de visitants d’altre món. Els vostres coneixements són molt importants per la nostra organització. Espero que, a partir d’ara, la nostra col·laboració sigui mútua.

-Per això estem aquí -va somriure el Taroutachi.

Estaren en silenci durant la resta del viatge de descens, si és que es podia dir viatge a anar en ascensor. Un fènix era molt més ràpid, això sí, encara que fos bizco i la seva dieta fossin només pipes tijuana.

Un clinc els va indicar que ja havien arribat i les portes s’obriren després que l’Aoe-san piqués un codi de confirmació que havia a les portes del pis 5.

En haver entrat el codi, les portes s’obriren i es va desvetllar una sala de reunions tan gran com el pis on ells havien estat vivint les darreres vint-i-quatre hores.

Tot l’espai l’ocupava una gran sala de reunions de fusta, llustrosa i plena de papers que unes noies anaven col·locant cuidadosament. Al mig de la taula havia un gerro amb aigua i uns quants gots a sobre d’una safata llissa. Les cortines de color gris estaven tancades, sense deixar entrar la claror del dia. Per la paret, allà on n’hi havia, no va veure cap quadre, ni poster, ni cap emblema que li donés una pista, ni que fos mínima, d’on es trobava.

En veure’ls arribar, diverses persones giraren el cap. La Hanako es va sentir de seguida fora de lloc. Tothom portava el mateix uniforme blau, però no va ser fins una estona més tard que no entrà un altre noi amb una capa blanca i amb els cabells blaus i curts.

Més tard començà a arribar gent molt seguit. Entre ells s’anaven saludant i conversant alegrement, fent-se cas, tot i que n’hi havia alguns que no parlaven gaire més que el necessari i seien a la seva cadira i començaven ràpidament a llegir-se els papers.

Aleshores l’ascensor es va obrir una altra vegada i baixaren quatre persones que els eren familiars. Un nen petit de cabells blaus entrà amb cara de pocs amics, seguit d’un noi que portava un traje però sense americana, deixant veure una camisa rosa a ratlles. Era el Souza Samonji. En veure la Hanako alçà una cella. Estaven diferents, però en veure’s en aquella circumstància, de seguida varen saber qui eren.

Però qui va cridar més l’atenció de la Hanako va ser l’home de cabells blancs amb un traje completament negre. Estava segura que l’havia vist abans. Aquell home era el Koutetsu Samonji? Duia els cabells blancs llargs i fermats a una cua. Podria ser que fos… Era ell l’home que l’havia ajudat al món humà al passat?

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

13 jul. 2017, 10:28

Recordà com si fos avui que havia fet campana de la Universitat i s’havia anat a una plaça solitària a menjar-se un donut del Jalapeño Donut, com no podia ser d’altra manera. Perquè si és de Jalapeño Donut, és el millor.


L’eslogan publicitari va ressonar dintre del seu cap. Però si ben bé és veritat que els donuts del Jalapeño Donut eren els millors donuts de Tòquio, aquella no era ara la qüestió. Això era indiscutible.


Va reviure que, en el seu moment de dubte, aquell home se li va acostar i li va encoratjar a continuar endavant. Per què el seu enemic, el Capità de la Divisió de Religió de Drakkar havia fet una cosa així?


Recordà les paraules del Taroutachi “el teu germà arribà a Drakkar mig any més tard que tu”. Potser… potser el Koutetsu Samonji era a Tòquio per observar el Samael i, ja que hi era, decidí observar-la a ella també?


Es miraren fixament durant uns segons. L’home va somriure. Sense cap mena de dubte, era ell. Ho sabia. Era l’home d’aquella vegada. Els germans de Drakkar anaven vestits més o menys igual, amb trajes en negre però sense americana, excepte el Koutetsu, que anava tan ben vestit com el Shogun. Tots duien un rosari a mode de polsera.


Els tres germans Samonji venien acompanyats per una dona de llargs cabells rossos i cara de mal humor. Aquella dona, la Beniha, portava també una capa blanca, com l’Aoe que havia guiat els Sacerdots de Shinsei.


-Beniha -va dir l’Aoe- Et veig molt bé, feia temps que no coincidíem.


-Nikkari, et veig amb tant de retràs com de costum -va dir la noia, donant a entendre que no anava de tonteries ni de compliments. L’Aoe va somriure, com si no anés per ell, però no li va tornar a dirigir la paraula.


El Taroutachi es mirava també els papers però, per algun motiu, la Hanako va saber que no se’ls estava llegint.


-De què va tot això? -va demanar-li la noia.


-Una reunió entre amics... no massa amistosa -va contestar l’home parlant molt fluixet i llençant la carpeta sobre la taula- No sé qui ha redactat això, però no entenc res.


-Ah, potser perquè el japonès que fem servir per escriure al temple és molt més antic que això -va explicar-li la Hanako. El Taroutachi se la va mirar sorprès.


-Per això et costava tant entendre els sutres? -va demanar l’Ishikirimaru, ficant-se a la conversa. La noia el va somriure.


-Me’ls vares explicar amb molta paciència -va contestar amablement i va fer una reverència de respecte- Gràcies.


-Mira, el cec va servir per alguna cosa -va dir amargament l’Ishikirimaru. La Hanako no acabava d’entendre per què estava d’aquella manera, però després del hanami a l’infern, el Sacerdot estava molt deprimit i, fins i tot, un poc desagradable amb els altres.


Per un moment la Hanako va pensar que, com que ella i el Taroutachi s’estaven tornant molt més propers aquells dies, ell se sentia un poc fora de lloc. Sense voler l’havien deixat de banda? Potser era violent per a ell…


-Ishikirimaru, saps el que és un donut? -va demanar-li la Hanako- És el dolç entre els dolços! Té una forma redona i, al mig, té un forat i està tot folrat de sucre. Els del Jalapeño Donut són deliciosos!!


-Deixa’m estar -va contestar el noi, molt ofuscat. La Hanako no va desistir i volia provar d’animar-lo però no va poder perquè just en aquell moment un home va entrar a la sala i tots els que portaven l’uniforme blau es varen aixecar a la vegada en senyal de respecte.


Era un home de mitjana edat, cabells negres amb reflexos blauosos i ulls d’un blau apagat. Portava el mateix uniforme que tots ells, però d’un negre fosquíssim i sense la capa blanca. La Hanako es va imaginar que l’uniforme negre era el símbol d’un estatus superior.


L’home avançà fins la cadira del cap de taula i, quan va arribar, tots els seus subordinats varen seure.


-Bon vespre -va dir. Tenia una veu autoritària però agradable- Comencem amb la reunió del Consell General dels Onmyouji.


Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

16 jul. 2017, 22:32

Imatge


-Onmyouji? -va pensar la Hanako- Són exorcistes?

La reunió va començar ràpidament. Molts dels nois que havien estat arreglant papers i deixant-ho tot enllestit, varen agafar l’ascensor i abandonaren la sala. Mentre feien això, ningú va dir res. Tan secreta era aquella reunió?

La Hanako va notar com l’ambient de la sala havia canviat per complet. Era tens i cerimonial. En certa manera, li va recordar a l’ambient del temple quan feien una cerimònia formal, tot i que sense aquell agradable aroma a encens. Tothom tenia l’esquena ben recta, estava molt atent al seu líder i el miraven amb devoció i respecte, tot i que encara no havia obert la boca. Finalment algú va parlar, però no va ser aquell home dels cabells mig blaus, sinó una dona morena que estava al cap de cantó de la taula.

-Per què hem estat convocats a una reunió amb menys de 24 hores d’antel·lació? -va demanar la noia, que pareixia molt molesta per aquest fet- Hem hagut de deixar els nostres equips sols, lluitant allà fora.

-La situació és extraordinària, Miren -va dir-li la Beniha- No rebem visita d’altres mons molt sovint.

-No m’importen els…

-SILENCI -va dir l’home dels cabells mig blaus. Aleshores la Hanako va poder entendre perquè era el líder.

Només una paraula, amb una autoritat inqüestionable va bastar per fer callar les queixes. El tema es va donar per acabat. Es va girar cap al noi de cabells blaus que tenia al costat que es va aixecar amb uns papers en la mà i començà a llegir.

-Acta de la reunió plenària del Consell General dels Onmyouji, presidida pel Comandant en cap, Guren Hiiragi. Secretari, Ichigo Hitofuri, amb els representants de…

El noi va continuar parlant però la Hanako no l’escoltava. Li era bastant igual qui era aquella gent, només volia saber per què estaven allà. Passaren uns pocs minuts, però que varen ser interminables per la Hanako. Just assegut al davant seu, separats per la gran amplitud de la taula, el Souza Samonji torturava els clips, estirant-los i desfent-los amb crueltat. Es miraren sense dir res, però amb la mirada plena de fàstic.

-Així votarem a la disposició tercera -va dir el tal Guren Hiiragi, líder del Consell General dels Onmyouji. Tots els presents, excepte els Sacerdots, varen alçar la mà.

-Punt quart -va dir el tal Hitofuri. La seva veu era divertida i nítida- Sumari del secret dels Onmyouji. Tractat de relacions i declaració signada de col·laboració.

-Entesos, gràcies Hitofuri -va dir el Guren Hiiragi. El noi va fer una reverència i va seure- Com ja sabreu, fa 3 vespres que 6 persones visitants d’altre món juntament amb l’entrada de dimonis més gran que hem tingut mai, no només a Tòquio sinó també al Japó.

Es va escurar la gola i va començar a parlar altra vegada.

-Pel que ens han dit són els representants de dues nacions d’un altre món -va dir, mentre els assenyalava- Shinsei i Drammar.

-Drakkar -va contestar de mal humor el Souza Samonji, desafiant el Hiiragi.

-Ens entenen? Parlen japonès també? -va demanar un noi que seia no gaire lluny d’ells.

-Són els responsables del Hyakkunna!! -cridaren unes veus d’indignació.

-SILENCI -va tornar a cridar el Hiiragi, més enfadat que abans- Deixem que els nostres convidats ens expliquin qui són i d’on venen. -es girà cap al Taroutachi, que li va sostenir la mirada amb molta convicció.

-Shogun de l’Imperi de Shinsei i Gran Sacerdot del temple Daurat, Taroutachi -va dir l’interpel·lat. Mentre escrivia, el Hitofuri anava prenent nota.

-Parlen en japonès antic! -va dir una noia rient-se, com si allò fos molt graciós. No va saber per què, però la Hanako s’ho va prendre com un insult. Per què que parlessin diferent els feia tanta gràcia?

-Edat i procedència? -va demanar el noi al Taroutachi, continuant amb les preguntes. Semblava que feia una fitxa.

-Vaig néixer a Shinsei i tinc 36 anys. -va contestar el Taroutachi sense remugar mentre el noi anava apuntant ràpidament- Res més?

-Si -va dir el Hiiragi, tornant a agafar la paraula- És Taroutachi el seu nom real?

-No -va contestar. La Hanako es va imaginar que per a ell devia ser difícil, ja que estava acostumat a estar a l’altre costat i ser ell qui feia les preguntes. De totes maneres, el seu to de veu era l'habitual, veu severa i autoritària- És el nom que em varen donar els Déus. Si voleu fer servir el meu nom terrenal, Jirou Yanaka, serà una deshonra pels Déus.

-Yanaka-san -va dir el Hiiragi- Jo no crec en els Déus. Només en les coses que puc veure. I tot el que veig són dimonis, que suposo que res tenen a veure amb els seus Déus.

-Blasfèmia -va dir el Koutetsu Samonji, intervenint sense ser demanat- És el líder d’una nació i el Gran Sacerdot d’un temple que lidera la religió d’un país. No te n’adones de amb qui estàs parlant? Hauries de mostrar molt més respecte.

El Hiiragi resoplà i es mirà el Samonji alçant les celles que, per cert, eren enormes.

-I bé, vostè és?? -va demanar-li amb no massa educació en les formes, tot i haver fet servir un llenguatge formal.

-Koutetsu Samonji, 56è Samonji al capdavant del Gran Temple de la Llum de Drakkar -va contestar l’home, sense dir res més- 34 anys si li interessa. Serveixo els Déus des que tinc coneixement. Les seves paraules han ferit tot el que crec.

La Hanako es va mirar el Koutetsu Samonji amb molt de respecte. Parlava molt més que de costum, amb molta cerimònia, tot i que en un to fluix i lent. Només amb poc més d’una frase havia desacreditat i deixat en evidència el Hiiragi, cosa que es va merèixer tota l’admiració de la Hanako.

-Sou enemics? -va demanar el Hitofuri- Dos bàndols no?

-Els nostres pobles són fills de Déus diferents, creats amb plantejaments i valors diferents. Som irreconciliables -va explicar el Koutetsu Samonji.

El Hiiragi se’n va fotre d’ell.

-Per ser tan irreconciliables, has cobert d’elogis el líder de l’equip contrari -va riure’s el Hiiragi, insinuant que els arguments o bé que els elogis del Samonji no tenien fonament. Alguns dels seus subordinats varen riure.

-El conec des de ben jove, sé que el Jirou té totes les qualitats per ser millor líder que Shinsei podria tenir -va confirmar el Samonji- A més, estem parlant de nacions, no d’equips. La nostra guerra no és un cap joc.

El segon zasca va arribar cap al Hiiragi, que el va encaixar molt malament, pegant un cop a sobre de la taula i fent callar, d’aquesta manera agressiva, els arguments del Samonji. El líder dels Onmyouji degué suposar que contra ell no tenia res a fer, així que es va girar cap a l’Ishikirimaru.

-I tu? Qui ets? -va demanar-li de males maneres. L’Ishikirimaru, però, com sempre, va fer sorgir les bones maneres, tot i que darrerament les estava oblidant.

-Em dic Ishikirimaru. 27 anys. Tinent de la Divisió de Religió de Shinsei -va dir, fent una reverència.

-El nom real, no aquests motes tan entrevessats -va burlar-se el Hiiragi. Això va descol·locar l’Ishikirimaru, que no va contestar- No em sents?

-El meu nom és Ishikirimaru -va tornar a contestar l’al·ludit, intentant sonar formal sense massa èxit.

El Hiiragi no va poder més i la tensió va esclatar. El pols del líder tremolava, ple d’ira. Va fer un senyal i dos homes s’aixecaren i anaren a per l’Ishikirimaru. Tot va passar molt ràpid: el van fer aixecar i li pegaren un cop a l’estomac, deixant-lo doblegat al terra.

-T’ensenyaré com funcionen les coses a aquest món -va dir el Hiiragi- Si et faig una pregunta, em contestes ràpidament. Ara, quin és el teu nom?

L’Ishikirimaru es subjectava l’estomac amb força. No va contestar i això va molestar molt el Hiiragi que ordenà un segon cop, però que va ser interceptat pel Taroutachi, que el va esquivar amb molta gràcia.

-Es diu Mamoru -va contestar el Taroutachi- Mamoru Takaoji.

La Hanako no hi havia caigut fins al moment. L’Ishikirimaru odiava el seu pare. L’odiava tant que havia suplicat al Taroutachi que es desfés d’ell. Aleshores, segurament, l’Ishikirimaru també odiava amb totes les seves forces el seu nom.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

20 jul. 2017, 23:52

Mamoru és un nom bonic. Significa protector i la Hanako va pensar que esqueia d’allò més bé l’Ishikirimaru. Però ell odiava aquell nom amb totes les seves forces, com odiava el seu pare i, en part, s’odiava a si mateix. Així que, finalment, la noia no va dir res, mentre els membres de Drakkar s’anaven presentant.

-Souza Samonji -va dir, molt orgullós el germà mitjà, traient pit- 26 anys. Tinent de Drakkar. I ell -va dir assenyalant el nen- És el nostre germà petit, el Sayo Samonji.

-Vosaltres no teniu nom donat pels Déus? -va demanar el Hiiragi, enfontent-se.

-Sí -va respondre ofès el Souza Samonji- Però nosaltres som Samonjis. El meu germà ja us ha explicat que som una família important. No renunciaré mai al meu nom terrenal, a la glòria dels meus avantpassats.

El Hitofuri va acabar d’apuntar-ho tot i agafà la darrera fulla.

-Ara la noia -va dir el Hiiragi, girant-se cap a la Hanako. Notà que es referí a ella com a noia, com si això la fes menys vàlida que qualsevol dels seus companys.

-Ukihana, Capitana de la Divisió de Religió de Shinsei -va contestar la Sacerdotessa, intentant també sonar orgullosa. Es girà de manera desafiant cap al Hiiragi- Vaig néixer a Nakano, prefectura de Tòquio.

-És humana! -va exclamar un dels assistents a la reunió, com si el Taroutachi i els altres no ho fossin. Uns altres la miraren estranyats i començaren els murmuris. El Hiiragi, demostrant una vegada més la seva forta autoritat com a líder, els va fer callar a tots.

-El teu nom -va demanar el Hiiragi- Vull el teu nom real.

-Hanako Sanjo -va contestar la noia. El Hiiragi se la va quedar mirant, amb una expressió divertida. Ordenà que busquessin el nom als registres del govern.

-Si m’has mentit, ho pagaràs car -la va amenaçar. El Taroutachi es va aixecar, enfadat. L’ambient de la sala es va tornar molt més fred en un segon.

-No has fet més que faltar-nos al respecte des que hem arribat -va retreure-li el Taroutachi- Som enviats dels Déus, nosaltres!!

-Areeeee -va dir l’Aoe, aixecant-se de la cadira- Perdona’l, Yanaka-san. El Guren és bon tio, però no té massa educació. No li tingueu en compte. A més, ell no treballa pas sovint amb gent viva i s’ha tornat aspre.

La Hanako no ho va voler dir, però aquell Hiiragi li recordava al Taroutachi quan ella va arribar al temple. A partir d’aquell moment, semblava que l’Aoe prenia més protagonisme a la reunió.

-No ens esperàvem tenir entre nosaltres algú de la nostra mateixa ciutat -va riure l’Aoe- Sigueu benvinguts al quarter general del Consell General dels Onmyouji. Som una organització a nivell nacional que s’encarrega d’enfrontar el mal que les persones normals no poden veure. Som exorcistes si ho preferiu.

-Sabem el que és un Onmyouji -va contestar l’Ishikirimaru- A Shinsei abans els Sacerdots rebíem aquest nom. De fet, hi ha gent que encara ens diu d’aquesta manera.

-A Drakkar si que els diem exorcistes -va respondre el Souza Samonji, donant a conèixer un poc més la diferència entre la diversitat cultural dels dos imperis.

-Suposo que al vostre món també s’encarreguen de fer desaparèixer els esperits malignes, els dimonis… -va demanar el Hiiragi, tornant a intervenir.

-Això ho fem nosaltres -va dir el Taroutachi- Tant a Shinsei com a Drakkar, el mal espiritual el combaten els Sacerdots.

-Entenc -va somriure l’Aoe- Aleshores, parleu-me un poc més del món de tadaima i nosaltres us contarem la feina que fem aquí.

Entre el Taroutachi i el Koutetsu Samonji explicaren la mitologia dels Déus, els mites de la creació dels dos pobles i, a grans trets què diferenciava cada nació.

-Quina nació és més poderosa? -va demanar l’Aoe, amb certa picardia.

-Drakkar -va cridar, primerament el Souza Samonji.

-Shinsei -va dir el Koutetsu Samonji.

-Shinsei! -va exclamar la Hanako, molt convençuda. El Souza Samonji la va mirar desafiant.

-Drakkar -va contestar el Taroutachi. La Hanako se’l va mirar molesta.

-Era només curiositat -va riure’s l’Aoe- Però de totes maneres veig que els líders de cada grup tenen en molta estima l’enemic. Està molt bé, no subestimar l’enemic és signe de fortalesa.

-Ells dos no són enemics -va riure’s el Souza Samonji. Pareixia que era un tema que li molestava particularment- Són amics de la infància. No s’atacarien ni que fos una ordre directa.

-Aaaaaaah -va riure’s l’Aoe, que pareixia que sempre reia- Aleshores, existeix entre vosaltres certa rivalitat, però sana, no? Això ens facilita molt les coses, a nosaltres, els Onmyouji. Veureu, la nostra organització existeix des de fa més de 500 anys. A què ens dediquem? Som exorcistes, segellem esperits i eliminem els dimonis. Aquesta és la nostra tasca principal.

Va somriure àmpliament. El Hiiragi se’l va mirar amb fàstic.

-Teníem alguns escrits que parlaven sobre la hipotètica existència del vostre món, però darrerament, els nostres observadors havien notat freqüències molt estranyes… I molta gent ha estat desapareixent. Ens agradaria que ens expliquessiu què està passant.

El Koutetsu Samonji es mirà el Taroutachi abans de començar a parlar.

-Un nou enemic ha aparegut -va dir el líder de Drakkar- Un enemic molt poderós que ansia esdevenir un nou Déu de la foscor.

-Però els que serveixen aquest nou Déu no són habitants del nostre món -va concloure el Taroutachi- Recluta persones del vostre món, els dóna poders màgics i un lloc dins del seu exèrcit.

-És a dir, que la gent que desapareix… és al vostre món? -va demanar el Hiiragi- Comencem l’operació de rescat!

-Espera un moment, Guren -va demanar-li l’Aoe- Nosaltres ja tenim la nostra feina aquí i et recordo que les coses no van gaire bé. Això és un altre tema. Amb la vostra arribada a aquest món, milers de dimonis han començat a envair tot el Japó… Estem desbordats de feina.

-D’alguna manera, que nosaltres haguem vingut… ha posat en perill aquest món? -va demanar l’Ishikirimaru.

-Els dimonis són els que han vingut -va contestar l’Aoe, però es notava que el Hiiragi no pensava igual- Segons les nostres investigacions, han creat un mitjà de connexió que fa que puguin circular lliurement entre els dos móns, però que darrerament afecta molt més el Japó.

-Suposo que deu ser perquè l’Erumo necessita molts més efectius en la seva guerra contra les nacions lliures de tadaima i que per això ha obtingut el poder de l’esfera del rei dels dimonis -va concloure el Taroutachi- Per això us ataca a vosaltres, perquè no sou conscients del seu veritable poder.

-És molt poderós -va demanar l’Aoe- Voldria saber amb quin monstre ens enfrontem.

-No és un monstre -va aclarir el Souza Samonji- És un semidéu. No teniu cap possibilitat contra ell.

Es va fer un silenci incòmode a la sala. Els Onmyouji parlaven entre ells, xiuxiuejant, alguns fins i tot pegant veus, preocupats per la seguretat de les famílies del seu país.

-Quan vosaltres vàreu venir, més de mil dimonis entraren a aquest món a la vegada -va culpar-los el Hiiragi.

-Estàvem lluitant contra l’Erumo -va dir, orgullós el Souza Samonji. Aleshores la Hanako, en sentir allò, començà a recordar moltes coses. Havia perdut misserablement. El seu poder, tot el que havia rebut dels Déus per fer front els seus enemics, no va servir per res.

-Veient l’estat en que vàreu arribar aquí -va dir l’Aoe- vareu ser derrotats.

-Si vosaltres que heu rebut el poder dels Déus no vàreu poder fer res contra ell… quin serà el destí del nostre món? -va demanar-se l’Aoe, sense ocultar la seva preocupació.

Un destí incert es cernia sobre el Japó.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

30 jul. 2017, 11:46

Després d’un informe llarguíssim, avorrit i excessivament detallat sobre totes les delegacions territorials dels Onmyoujis i sobre com havien enfrontat la nit dels mil dimonis, sobre els centenars morts i milers de ferits, la Hanako no va poder evitar sentir-se un poc culpable.

Si ells haguessin decidit no anar al Hanami de l’infern, tot allò no hauria passat, oi? El món humà hauria quedat sa i estalvi? O contràriament, l’Erumo hauria aconseguit el seu objectiu sense cap resistència?

El Taroutachi i el Koutetsu Samonji eren els encarregats de portar aquella reunió a bon rumb. L’objectiu dels Onmyouji era col·laborar i aprendre sobre els Sacerdots, sobre la vida a Shinsei i Drakkar.

-Us ajudarem fins que el forat que connecta l’infern i aquest món desaparegui per complet. Una vegada que s’hagi resolt el problema, ens dedicarem als nostres assumptes -va queixar-se el Samonji- Nosaltres també estem en guerra i no disposem de massa efectius…

-Evidentment, evidentment -va riure l’Aoe- Només us demano que ens acompanyeu en les missions més perilloses, els vostres poders ens podrien ser útils. Nosaltres tampoc som molts, ja ho veieu, per això hem sofert una gran pèrdua. De cada vegada neixen menys persones amb poders espirituals a aquest món i ens és difícil trobar nous membres per entrenar-se i treballar pel Consell dels Onmyouji.

El Koutetsu Samonji va tancar els ulls, com si estigués molt cansat.

-Podreu comptar amb l’ajuda del meu germà, Souza Samonji -va decretar- Ara mateix nosaltres tres hem sortit de Drakkar per treballar en els temes espirituals sobre la guerra contra l’Erumo.

-Germà… -va dir el Souza, enfadat. Es veia que no li feia excessiva il·lusió passar-se el dia al món humà.

-Ajudarem fins que s’acabi aquest assumpte, però els dimonis trobaran altra manera d’entrar a aquest món. -va reflexionar el Taroutachi- Al cap i a la fi, és l’Erumo qui va darrere vostre, no és el nostre món. De part de Shinsei, no hi ha ningú millor que la Ukihana per ajudar-vos… Ni jo ni l’Ishikirimaru estem familiaritzats amb aquest món tan caòtic i imperfecte.

-Tenim un enemic en comú, no? -va demanar l’Aoe, somrient. La noia rossa que es deia Behina el mirava amb menyspreu, però ell ho va ignorar.- Perfecte, si el Comandant Hiiragi no té cap més retret, jo seré l’encarregat de coordinar les missions entre nosaltres. Demà partirem ben prest!



I amb això, finalment l’eterna reunió va acabar. Un dels nois que s’havien estat ocupant de preparar la sala abans de la reunió va tornar, i va acompanyar els Sacerdots fins la seva planta. O això era el que es pensava. En ser els 7 a dintre de l’ascensor, els 3 de Shinsei i els 3 de Drakkar juntament amb aquell pobre noi, li varen caure quatre cops a sobre el cap a la vegada.

-Uala!! -va exclamar la Sacerdotessa- Ens hem passat… Potser no ho conta.

-Sou uns bèsties! -va queixar-se l’Ishikirimaru. Ell i el petit Sayo eren els únics que no havien aplicat la violència.

Arribaren al pis 19, on l’ascensor es va aturar. Sortiren a un passadís igual al del pis dels Sacerdots de Shinsei, però amb la diferència que, al costat dret del passadís hi tenien un piano i la làmpada del sostre estava formada per milers de vidres que queien en una pluja d’espurnes brillant. L’ambient era molt més luxós que al senzill pis dels Sacerdots Shinsenians.

La reunió amb els Onmyouji havia acabat, però la reunió entre els Sacerdots de tadaima estava a punt de començar.

El Koutetsu Samonji somreia a la Hanako un poc culpable. En canvi, qui no tardà en obrir la boca, era el Souza Samonji.

-Què hi fan ells, aquí? -va queixar-se el Sacerdot- Els hem revelat on és el nostre amagatall…

-El seu també està en aquest edifici -va recordar-li el germà gran, que semblava un sac inesgotable de paciència.

Entraren a dintre del pis i la noia sospirà contenta en veure que, per dins, el seu apartament era igual que el dels Shinsenians. Entraren a l’habitació, que tenia a més de dos llits en comptes d’un de gran, dos grans sofàs de cara al gran vidre, tapat per les cortines. El Koutetsu les va obrir, deixant entrar la claror dels neons de la nit nipona.

La Hanako es va seure al sofà i, sorprendentment, el Souza Samonji va seure al seu costat. La noia se’l va mirar amb una expressió dubitativa i es posà en guàrdia. Però en canvi, el Souza va estirar els braços al respatller del sofà i estirà les cames, derrotat.

-No penso col·laborar amb ells -va dir. En parlar lent i calmat, fins i tot semblava una persona normal.

-Quin altre remei tenim? -va demanar el Koutetsu, jugant dissimuladament amb la seva cua, blanca com la més pura de les neus- Et recordo que hem deixat momentàniament la Divisió de Religió just per anar darrere de l’Erumo.

Una vegada aclarit això, el Koutetsu Samonji va treure una ampolla de vi i l’Ishikirimaru va tornar a agafar l’ascensor per pujar fins la planta quaranta-dues. Però el que els Shinserians no sabien és que no hi havia arribat. En ser tancat dins l’ascensor, l’Ishikirimaru va activar l’encanteri i va tornar al temple.

Mentre, la Hanako seguia al sofà, escoltant l’animada conversa del Koutetsu i el Taroutachi que, amb dues copes de vi, estaven molt comunicatius i riallers. A la Hanako no li estranyava que fossin bons amics perquè els dos s’assemblaven molt: eren callats, reservats i, d’alguna manera, ocultaven un passat tràgic que els havia fet tornar com eren. El Koutetsu agrairia eternament al Taroutachi que li salvés la vida, i per part seva, el Taroutachi guardava els pocs records bons de la seva infantesa lligats als anys que va viure amb el Koutetsu a Endor.

-De Tòquio, oi? -va demanar el Souza Samonji d’imprevist, deixant la copa de vi sobre la tauleta- Al temple de Drakkar també en tenim.

-Si m’has de donar el sermó sobre com de fantàstica és la teva ciutat, ja em pots deixar estar -li va retreure la Hanako. Va comparar el Souza amb un nacionalista radical, d’aquests que estimen tant la seva terra que es tornen obsessius i agressius.

-És on hauries d’haver anat tu -va dir el Souza.

-T’equivoques -va corregir-li la Hanako- A mi em van triar els Déus protectors de Shinsei. Que el meu germà estigui a Drakkar és només una estúpida broma del destí.

-En saber que estava a Drakkar hauries d’haver-te canviat de bàndol! -va etzibar-li el Souza- La família és sempre el primer!

No podia ser. El Souza tenia el seu coret? A més de Drakkar, estimava tant els seus germans? La Sacerdotessa no va saber què contestar, se’l va quedar mirant astorada. Fins i tot en el més horrible dels monstres havia un cor que sentia, que patia i que estimava.

-Gràcies per oferir-m’ho -va respondre la Hanako, intentant veure el costat bo d’aquell home que tant odiava- Però el meu cor i el meu destí estan lligats a Shinsei.

L’home no va dir res. Es quedà en silenci, assaborint el vi, donant-se per vençut. Tres ampolles de vi més tard, el Taroutachi va anunciar que els de Shinsei partien a descansar. Abandonaren el pis, pujant a l’ascensor una altra vegada. El noi al qual havien atordit, ja no hi era.

-Crec que me n’hauria d’anar… -va sincerar-se el Sacerdot- El Narsus és molt eficient però la majoria dels assumptes necessiten de la meva aprovació. Estic desatenent les meves obligacions com a Shogun…

La Hanako se’l va mirar, intentant sonar comprensiva.

-I tant, no pateixis. Torna a casa. -va somriure. Havien passat uns bons dies allà, com si fos un somni. Fins i tot havien pogut passejar sense que ningú els molestés. Ben mirat, era molt egoista retenir el Shogun al seu costat.

El Taroutachi va somriure. Era un maleït trampós perquè quan somreia era quan estava més guapo, tot i que ho feia molt poc. Besà tendrament la noia al front i va desaparèixer en un instant.

La Sacerdotessa baixà al pis 42 i entrà a l’apartament, esperant trobar l’Ishikirimaru. Però allà no hi havia ningú. La nit, sola a aquell apartament amb vista als neons de la ciutat, se li va fer eterna.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
十三番隊隊長
Shinsei
Entrades: 1387
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 353 cops
Sexe: Dona

22 ago. 2017, 18:19

Havia dormit molt poc. Ara mateix, s’havia portat l’esmorzar al llit, unes torrades amb un poc de melmelada i les devorava sobre el llit mentre contemplava com la claror, lentament, s’anava imposant a la nit.

Tocaren a la porta dues vegades. La Hanako va mirar-se el despertador, que encara no havia sonat. Eren les 7 del matí. Dubtà entre obrir o quedar-se menjant les torrades i fer-se l’adormida.

Tornaren a insistir. La noia va aixecar-se del llit amb parsimònia i caminà lentament cap a la porta. A l’altre costat, el Koutetsu Samonji l’esperava.

-Ukihana-sama -va dir, fent una reverència. Com si volgués imitar el Taroutachi, duia una cua un poc alta.

-Samonji-sama -va respondre la noia, retornant també la reverència- En què us puc ajudar?

Volia sonar educada però realment estava pensant que era molt prest perquè l’enemic toqués a la porta. Sabia que aquell home no era hostil amb el Taroutachi, però res li impedia ser-ho amb ella.

-Cerqueu el Taroutachi? -va demanar la Hanako- Ha partit un moment, tenia assumptes a tractar al palau.

El Samonji va parèixer un poc contrariat.

-Venia a acomiadar-me -va contestar, arrossegant les paraules i sense canviar la seva expressió- No passa res, ara ens veurem molt més sovint.

-Em sap greu -va disculpar-se la Hanako, per educació.

-No pateixis -va dir el Samonji, passant a tutejar-la- Et demano també que, si us plau, cuidis del meu germà en la vostra missió d’avui.

-EH? -la Hanako es va dur les mans a la boca i va fer una reverència. Que cuidés d’aquell psicòpata? Li ho estava demanant de veritat?

El Koutetsu va somriure, com si aquella fos la reacció que hagués esperat. El seu somriure no era tan bonic com el del Taroutachi.

-M’esperava una reacció així -va dir, molt divertit- Compto amb vos.

Es va girar, disposat a partir.

-Eeh -va vacil·lar la Hanako- Gràcies per haver-me ajudat aquella vegada.

El Samonji es va girar, somrient.

-No pateixis -va contestar amb un somriure- Tenia ganes de conèixer-te.

-Per què? -va demanar la Hanako, admirant la facilitat que tenia aquell home per tractar-la de vos i al segon següent tutejar-la com si res.

Però no li va contestar. Amb un somriure enigmàtic es va acomiadar, baixant a l’encontre dels seus germans altra vegada. Això va deixar la Sacerdotessa encara més confosa. Tornà a entrar a l’apartament, intentant esbrinar el significat darrere d’aquell somriure misteriós. No calia tampoc pensar-hi massa, però aquell enigma la pertorbava.

Es va dutxar, es vestí i baixà a la recepció. En veure-la, un petit noi es va aixecar del seient, fent una reverència. La Hanako juraria que l’havia vist el vespre anterior a la reunió.

-Ah -va dir, cercant com un boig a una llibreta- L’Aoe-san baixarà d’aquí a mitja hora, aproximadament. Si voleu esperar aquí…

Va assenyalar el sofà. La noia es va perdre. No recordava haver quedat a cap hora en particular, però realment, tampoc tenia res millor a fer que menjar-se el cap, en això era una especialista.

Les revistes suposadament per a dones adornaven aquella tauleta. Les mirà amb menyspreu. Per què se suposava que li havia d’agradar llegir xafarderies sobre la vida dels altres? A ella què li importava amb qui sortís o amb qui es casés gent que no coneixia de res? Les rebutjà sistemàticament, però es va demanar si sa mare sortiria a alguna d’elles. Evidentment, a la segona la va trobar.

Semblava encara més jove. La Hanako va riure’s en veure-la, lluint una camiseta que segur que li era dues talles petita. La dona es mirava els lectors d’aquella revista de merda amb prepotència. Semblava que les coses li anaven bé, que presentava un nou programa de xafardejos diversos i que se la relacionava amb un jove cantant de k-pop que no era gens lleig. La Hanako es va mirar el nou nòvio de la mare amb deteniment. Tenia la pell molt blanca i els cabells negres, que li queien davant el rostre.

Pensà en el Samael, que era a Drakkar i s’estava perdent tot allò. Hauria anat a veure la mare alguna vegada? Sabria ell que ella estava al bàndol enemic? Ara, sabent que el seu germà vivia a la ciutat de la muntanya, a la Sacerdotessa li costava molt més veure com a enemiga aquella nació.

Però li va passar molt ràpidament, quan el Souza Samonji va baixar, amb els seus pantalons blaus, una camisa i un suèter a sobre de quadres blaus i grocs. No va dir res i es va seure a l’altre costat del sofà.

La noia va acabar de llegir el llarg reportatge sobre el programa de la mare sense massa interès. Deixà la revista a un costat i passà una estona jugant amb el doblec del vestit. No va sabre quant de temps va passar, però finalment l’Aoe va baixar amb la dona rossa.

La Beniha semblava molt enfadada i l’Aoe tampoc semblava passar el seu millor moment. Sense dir res, l’Aoe va fer que el seguissin. La situació era un poc estranya. Quatre persones en silenci caminaven per aquelles escales que es trobaven davant de la Corporació xDD i en quasi arribar a les reixes, giraren a la dreta i baixaren la costa d’un aparcament.

L’Aoe hi ficà un codi i la porta es va obrir. Descobriren al seu interior un munt de cotxes de color negre amb matrícules consecutives, tots impecablement nets i amb els vidres del darrere tintats. L’Aoe entrà al primer cotxe, el que estava just al davant de la sortida i es va seure al lloc del conductor.

La Hanako i el Samonji s’assegueren a la part del darrere, sense dir-se res. La noia es posà el cinturó de seguretat, en canvi, el Sacerdot de Drakkar no va fer-ho, segurament per desconeixement del que era. Sortiren del pàrquing i començaren a conduir per la ciutat, molt lentament, aturant-se a cada semàfor.

Agafaren una autopista de circumval·lació i sortiren de la capital en un afany de llibertat. L’accelerador va veure incrementada la seva feina, intransigent, sense fer cas de les limitacions de seguretat. Eren lliures, trencant el vent amb la velocitat, sentint vibrar l’ànima en els seients del darrere d’aquell car cotxe esportiu.

La Hanako obrí la finestra per sentir com el vent li remenava els cabells. Després de més de mitja hora de voltar amb el cotxe, baixaren a un aparcament soterrani altra vegada. Els quatre sortiren del cotxe i la Hanako, en aquell moment, va fer un crit.

Amagat a les ombres de l’aparcament hi havia una persona que els esperava, un noi d’ulls vermells i els cabells negres i, a més, era molt alt de manera que li treia un cap a l’Aoe, que era el més alt amb diferència de la tropa. Era molt alt i destacava pels seus ulls que es veien d’enfora. La Hanako es va portar les mans a la boca i va intentar dissimular, com si en comptes d’un crit hagués fet un badall.

-Ja està tot a punt? -va demanar l’Aoe. El noi dels ulls vermells no va dir res, va assentir i agafàrem els cinc junts un ascensor. La Hanako, que era la més baixa, es va sentir molt intimidada i es mirava amb dissimul la nova incorporació a l’equip. Calculà que potser li arribava fins a la meitat del pit i això, era molt poc. Com es podia créixer tant? Era una espècie de monstre? Quants petit suisse li donava la seva mare?

Sortiren a l’interior d’un temple. Era una estança petita, de fusta i amb tatamis que feien una forta olor a humitat. Semblava un petit quarter general perquè hi havia un futon, una petita gelera i un ordinador, com si algú s’encarregués d’aquell lloc.

Aleshores ho va entendre, aquell nou membre de l’equip era el Sacerdot d’aquell temple. Obriren la porta d’aquell temple petitó i milers de dimonis s’abocaren contra ells.

-Vinga, que comenci la festa! -va cridar, molt emocionat, l’Aoe.

Després de la batalla, els donuts ensucrats del Jalapeño Donut tenien encara més bon gust.



Imatge

Respon