[Rol] Perill al bosc de Drakkar

Bloquejat
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Era una nit boirosa, amb prou feines podia veure al meu perseguidor quan girava el cap. Els cavalls anaven amb la màquina al cent per cent, galopant amb totes les seves forces; un empleava la seva força per escapar i l'altre per atrapar-lo. Al capdamunt dels cavalls anàvem jo i el meu perseguidor.

Per ordres de la capitana havia sortit a patrullar amb un altre cavaller, a causa d'uns rumors creixents que narraven com un home gegant i de color verd fulla esclafava a les seves víctimes amb les mans fins que aquestes es trencaven com si fossin nines de porcellana.

-Gràcies per venir cavallers, veniu per l'amenaça del monstre oi?-va dir un ancià quan vam arribar al barri que hi havia al exterior de la muralla.

-Sí, venim a tenir cura d'aquest barri durant la nit.-va respondre el meu company.

Al darrera de les cases s'extenia un bosc ple d'arbes gegantescos. Aquest era el bosc que amagava la ciutat estat de Drakkar , i era ben conegut pels Drakkens com un bosc ple de trampes fetes pels exploradors. Quan era explorador mai vaig haver de montar una, però si que vaig haver d'anar a revisar-les.

Ens vam endinsar en el frondós bosc, iluminant el nostre pas amb torxes. De fet jo podia fer servir la meva visió nocturna, però la torxa em donava una seguretat que no em proporcionaven els meus ulls.

-Busques alguna cosa Meizu?-va preguntar el meu company després d'una estona veient-me movent la torxa per totes parts.

-Creiem que el home monstruós ha de tenir una mena de refugi, totes les bèsties tenen casa al cap i a la fi.-va dir en Tenebris

-Bona lògica espasa que xerra.

-Agrairia que et dirigissis a mi com Tenebris, que és com em dic.

-Molt bé espasa xerraire Tenebris.

-Tu...!

-Shhht!

Vaig fer callar a en Tenebris de cop. Em vaig donar compte de que hi havia alguna cosa movent-se a través dels arbres i arbusts. Fos el que fos, allò no tenia la mínima intenció de passar desapercebut, en qualsevol moment anava a saltar cap a nosaltres. Ens manteníem a l'espera del que passava, no podíem anar darrera d'aquella cosa perquè era evident que no li podíem seguir el ritme, així que seguíem allà parats enmig dels arbres, muntats a cavall. Nosaltres dos estàvem estudiant l'enemic mentres que el nostre company empunyava una llança que s'anava movent a causa del seva paüra.
Es deia Minik, era un noi ros d'ulls de color mel que portava poc temps a la divisió. Fill de grangers es va allistar a la divisió en busca de sortir de la seva rutina com a granger. Era força dèbil ja que s'estava formant i la capitana el va enviar en aquella missió perquè estava convençuda de que els rumors eren falsos i si resultaven no ser-ho, estava convençuda que no li passaria res perquè jo tard o d'hora l'acabaria salvant el cul.

En Tenebris va començar a taladrar el meu cap amb una sèrie de paraules curtes que jo anava interioritzant i repetint alhora. No vaig tardar massa en esbrinar perquè feia allò en Tenebris. El ritme, estava portant tant el ritme en que la bestia canviava de posició; des de el punt inicial el ritme era així: pa, pa, papa, pa. I llavors ho repetia un cop rere altre, però de cop el ritme va canviar a pa, pa, pa, papapa. Llavors vaig donar-me mitja volta despresa per rebre el seu atac, però ja era massa tard. Una llança va sortir a tota velocitat d'entremig dels arbres i va impactar de ple en Minik, desmontant-lo del seu cavall i clavant-lo en un arbre. Com que ell no s'havia donat la volta estava clavat de cara al arbre i no podia veure quina cara feia, només podia veure com provava de treure's la llança sense èxit. Quan em vaig girar per anar a desensartar-lo, la bestia va corre cap a mi fent un salt al meu cap i va agafar la llança, deixant caure el cos semi-mort d'en Minik al terra.

Llavors va arrencar a córrer cap a mi i quan vaig provar d'activar la meva visió nocturna ell ja tenia els seus dos dits davant dels meus ulls disposats a treure-me'ls. Afortunadament vaig reaccionar bé interposant la torxa entre ell i jo. Acte seguit el vaig poder veure clarament. Era un home d'aspecte descuidat: portava el cabell llarg, canós i greixós; tenia unes ulleres rodones mig trencades i anava vestit com un rodamóns.

-Quins reflexes que tens jove.-va dir-me mentres intercalava un atac amb la llança i un atac amb una daga que tenia a la mà esquerre.

-Et mous com una bestia per ser un ancià amb greus problemes d'higiene, gens malament.-vaig contestar mentres em cobria de la seva ràfega d'atacs.
Però hi ha una cosa desconcertant, la teva descripció no encaixa amb la dels rumors.

-Ah no? Doncs potser ell si que ho fa.

Darrera meu uns ulls vermells es van il·luminar i una destral de batalla va venir cap a mi, la vaig esquivar per poc.

-Tan gran i tan silenciós.-va fer mofa en Tenebris

Aquella cosa no semblava res que hagués vist abans, era una mena de frankenstein amb esteroides. El seu cos era de color verd i semblava compost de molts animals cosits entre ells. Únicament portava pantalons i si miraves més adalt podies veure que molt agraciat de cara, no era.

-Vina aqui que et faré una cara nova!-vaig saltar tot movent la fulla d'en Tenebris per decapitar-lo, però... PLAM! un só metàl·lic ressonà per tot el bosc, fent aixecar el vol de més de una bandada d'ocells.

Acte seguit em va donar un cop de puny que tot i cobrir-me amb una mà i la meva foscor, em va deixar estabornit per uns segons.

-Noi, realment ho tens cru.-va dir l'ancià.

-I què ho diguis... el teu amic no parla?-va brandar la destral cap a mi.-Només ataca, m'ho apunto.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

El combat de dos contra un (l'espasa que xerra teòricament només dona pel sac i no lluita, així que la comptarem com a zero) continuava sense parar. En Minik seguia agonitzant al terra i em quedaven pocs minuts si volia ajudar-lo. Vaig arrencar a córrer cap a el cos moribund per carregar-me'l a l'esquena i fugir entre els arbres, però aquell monstre m'ho va impedir colpejant-me en un costat, fent que rodolés uns metres més enllà del meu company. Al aixecar la vista vaig veure com el monstre agafava amb força a en Minik i el començava a esclafar amb les seves gegantesques mans. Sense pensar més que en salvar-lo vaig esprintar cap a ell, però per la meva desgracia vaig descuidar la meva esquena i vaig ser apunyalat per l'acompanyant del monstre.

-No no no, noiet. Has de deixar seguir el cicle de la vida.

-Ets realment molest.-deia a grans esbufecs causats per l'apunyalament a l'esquena.-Et toca tu Tenebris: Camí a les Tenebres!

Un remolí d'ombres va sortir de l'espasa del noi embolcallant-lo i canviant-li l'aparença a una més obscura. Ara en Tenebris havia agafat el relleu i estava disposat a cumplir amb l'objectiu, eren un equip sense individualitats.

-Em de rescatar al Minik recorda-ho, compto amb tu.

-Ja ho sé plasta, confia en mi.-va contestar l'espasa ara ja en posseint el cos noi. Semblava que tornaria a lluitar després de haver saldat la seva primera batalla en victòria, això l'emocionava.

En Tenebris va agafar el punyal que m'havia clavat aquell home a l'esquena i s'el va posar a la boca. LLavors va fer un salt cap aquell home i acotant el cap va girar el punyal cap a la seva mà esquerra i li va trencar la llança i s'emportà tres dits de pas. Sense deixar respondre a l'atac va donar-li un cop de puny en ganxo que va impactar en la seva barbeta causant el trencament de la mandíbula.

-Al cap i a la fi ets vell.-va dir tot girant-se amb un somriure, que quedava mig tapat per les robes negres que portava, que es movien de dalt abaix per la brusquedat dels moviment del ésser malèvol.

A la distancia s'apreciava com aquell frankenstein estava destrossant a en Minik, poc a poc l'anava apretant més i més. Si escoltaves amb cura podes sentir algun "crac" que era una de les costelles trencant-se o qualsevol altre os del noi.
El monstre va fer un moviment inesperat pels dos, en veure que en Tenebris anava a tota velocitat cap ell i que li arrabassaria la pressa, va fer un crit molt agut i potent.

-Les orelles babau!-vaig dir en reacció al crit.

El crit ressonava per tota l'àrea destrossant tot el que es trobava al seu pas. En Tenebris ja havia tirat l'espassa i feia la forma d'una bola amb el seu cos alhora que es tapava les orelles perquè els timpans no rebentessin.
En el transcurs del alarit, en Tenebris provava d'obrir els ulls per no perdre's qualsevol detall que pogués aprofitar l'enemic en aquells instants. Justament alguna cosa començà a fer saltirons darrera nostre, era aquell ancià que somreia com un desgraciat, preparava un atac. En cessar l'atac es va girar ràpidament per entomar l'atac d'aquell vell, però el que vam veure va desencaixar-nos.

El vell anava fent salts i quan arribava al punt més alt del salt, picava de mans.

-Què funciona malament al seu cap? S'ha posat a fer exercici?-li deia al Tenebris, però aquest estava estremit i no feia cas de la meva burla. En aquell precís instant ell se n'havia donat compte i jo no, havia estat un error fatídic per part meva.

-Perdoneu, perdoneu. Perdoneu si semblava algú ordinari, el cas es que em puc regenerar i a menys que destrosseu els meus òrgans vitals no em podreu matar... Ho veieu?-va alçar la mà i com per art de màgia els tres dits van tornar a brotar, com si fossin flors.

-Ets un monstre.-deia en Tenebris amb ràbia poc continguda.

-Bé, vosaltres dos tampoc us quedeu curts.

Aquell home era teorrirific i imprevisible, cada vegada sorprenia amb alguna cosa. Aquest cop va aixecar les mans, va colocarse bé les ulleres, i va picar de mans un cop. Com aquell que intenta veure com sonarà el cop dels seus palmells. Va ser un cop sec que va provocar un soroll que viatjà per tot el meu cos i l'inutilitzà completament, deixant-me K.O i intercanviant-me de nou amb en Tenebris, tornant-nos a la normalitat.


Al despertar em trobava en una cela obscura (i en pèssimes condicions higièniques), encadenat de braços i cames, retenint-me tota l'estona agenollat i amb els braços tibant cap el sostre. Encara atontat, vaig notar una freda brisa que colpejava el meu pit fent que m'adones que portava la part de dalt descoberta, llavors vaig baixar el cap ràpidament i vaig bufar ailleujarat al veure que si portava pantalons, uns molt gastats, però pantalons al cap i a la fi. També vaig notar que anava descalç per un bassal que m'anava mullant els dits constament.

-Vaja, vaja. Ja t'has despertat?-una figura es va aproximar a les reixes de la cel·la, era aquell vell del cual encara no sabia el nom.

-No és obvi bastard?-vaig respondre amb fúria. Òbviament no estava content amb la situació, volia alliberar-me i matar-lo amb les meves propies mans.-Encara més important, on estem?

-Sigues tan amable d'acompanyar-me per poder-te explicar tot.-deia entrant a la cel·la. Em va alliberar i acte seguit m'allargà la mà cap a la sortida, llavors m'hi vaig dirigir, encara emmanillat. Al treure el cap tant si girava a la dreta com a l'esquerra podia veure un passadís enorme ple de celes, totes buides.

-Cap a l'esquerre.

Després d'una bona estona caminant per aquell passadís on l'única cosa que hi havia eren cel·les separades per parets de pedra amb torxes per il·luminar el corredor, vam arribar a una porta.

-Ja hi hem arribat, prepara't per... -els meus sentits es van posar en alerta, darrera d'aquella porta potser hi trobaria la meva desgracia...-un món màgic!!!- Darrera d'aquella porta hi havia una gran sala, al fons a la dreta hi havia una cuina que connectava amb una espècie de menjador gegant (que ocupava tota la sala) on hi havia un bank. Devant d'aquest banc una xemeneia escalfava tota l'habitació, darrera del banc, hi havia una taula amb molt menjar que a jutjar per l'olor, acabava de ser cuinat; i a sobre del banc hi havía un noi que menjava una galeta.

-Minik?!-l'home m'estava traient les cadenes, un cop me les havia tret vaig anar corrent cap el meu company de divisió i li vaig fotre un cop de puny per comprovar que no estava somiant.

-Au, però què fas?!-deia el ex granger mentre és gratava un nyanyo que li havia sortit.

-Comprovava que tot això era real.-vaig dir mentres mirava el meu puny esquerra amb incredulitat.

-Doncs pessigat a tu mateix burro.-va dir una veu familiar que venia d'una paret, vaig veure de seguida de qui és tractava...

-Tenebris! Òndia què és això? Acas no és...-aquell frankenstein estava a la cuina, cuinant, amb un davantal, rossa, amb flors... Què collons estava passant allà?!

-Deus estar gratament sorprès, sentat a taula i t'ho explicaré tot.-va dir enèrgicament el vell mentres ja em convidava a sentar-me.

-Benvingut a la meva mansió subterrània, el meu nom és Benias i sóc ex-capità de la divisió mèdica de Drakkar, hi vaig estar en el servei militar ara ja fa més de 60 anys. Si et toques el costat dret veuràs que ja no tens cap ferida de punyal ni tan sols una cicatriu, això hauria de demostrar que no menteixo.

Era veritat, era com si allò mai hagués passat, no hi havia rastre de la ferida ni tan sols una cicatriu.

-Si tan bé cures, perquè ens vas atacar en primer lloc?

-Bé, l'intenció era fer-vos servir de conillet d'indies. De fet amb en Minik ja ho he fet, però amb tu he descobert algo més interessant. I combatre és molt emocionant!

-Espera vell, que li has fet què?-vaig preguntar amb cert mal estar.

-He estudiat com posar-li una armadura per dins del cos, un blindatge interior i després de molts candidats, ell sembla que és apte per el blindatge.

-Després de molts candidats? Espera no em diguis què-

-Exacte, els rumors venen perquè atacava a pobres camperols o forasters perduts enmig de la nit per portar-los al laboratori per realitzar experiments. No fiquis aquesta cara, després els alliberava amb la memòria borrada.

-I què m'en dius de la part del rumor on el bitxo aquell afeminat (juro que en aquell moment la criatura és va posar vermella) aixafava la gent amb les seves mans? Fins i tot jo ho vaig veure!

-Això és un malentès, ensenya-li Sarmon.-llavors el monstre és va aixecar el delantal i va obrir una mena de escotilla que hi havia al seu estomac. -Quan trobo una persona pels meus experiments és en Sarmon qui la tritura i se l'empasa, però un cop dins del seu estomac aquella persona, mitjançant uns processos químics, sanar i torna a la normalitat fins i tot millor perquè dins del seu estomac i hi ha un gran paradís amb banys termals, hostals deluxe i moltes noies i nois buenorros atenen tots el serveis que necesitis mentres estiguis en l'estada d'en Sarmon.

-Menteixes.-llavors vaig veure com en Minik feia que no amb el cap.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Després del gran banquet en Benias i el Sarmon es van posar a fer trucs de màgia mentres (amb en Minik) bebien licor i ballaven al ritme de la música que sortia de les orelles d'en Sarmon (sí nois, heus aquí el primer radiocaset de la història de Tadaima, encara que em dona la sensació que no serà comercialitzat). Mentrestant jo havia anat a una habitació que m'havia indicat en Benias, mig tajat això sí, per recuperar la meva capa. Per la meva sorpresa em vaig trobar una sorpresa i una nota que deia:

"Perdona, però la teva capa la vaig cremar per certs motius. No tinc la valentia per dir-t'ho a la cara així que t'escric aquesta nota amb la finalitat de disculpar-me. Per demostrat que et tinc por el meu arrepentiment, et deixo aquesta armadura, perdona. (aquí hi havia un dibuix seu on és disculpava a la japonesa)

Firmat de tot cor: Benias"

-MALPARIIIIIIT.-vaig dir amb fúria mentres tirava la nota al terra i la trepitjava amb el meu peu nu.

-Tan poc és per tant.-deia en Tenebris que el portava a la mà.

-Era la meva preferida!!!-vaig dir aguantant-me la llàgrimeta. Llavors vaig fixar els ulls en l'armadura i aquests al instant em van començar a brillar, crec que això és coneix popularment com amor a primera vista.

Text amagat.
Imatge


Sense pensar-m'ho dos cops em vaig treure els pantalons i em vaig enfundar la meva nova armadura de color negre. Es sentia més lleugera que l'armadura grisa que tenia, però menys protectora. En canvi es sentia menys lleugera que la capa, però més protectora. Era un entremig i estava encantat, ja que jo sempre feia ús de la meva velocitat als combats i amb aquesta armadura podia anar ràpid i protegit.

-Què tal em queda?-vaig preguntar amb el to que feia servir la Hana quan es comprava un vestit nou i me'l ensenyava.

-Et veus molt bé amb aquesta armadura, et senta bé.

Passant per aquells passadissos de la mansió mal il·luminats, vam tornar de volta a la festa que s'havien muntat aquells tres. Seguien cantant i ballant al ritme d'una música propia de l'edat medieval, però animada. En vista que no podria parlar amb en Benias fins passades unes bones hores, vaig decidir fer-li la pregunta a en Tenebris.

-Per quina raó estava tancat en aquella cel·la? Vosaltres no vareu estar tancats?

-No, jo vaig recuperar la consciencia un cop estaven operant a en Minik. Tu estaves estirat en una camilla, un cop van acabar amb en Minik van anar a per tu. En aquell moment encara estaves expulsant vapor i tenies les marques ben presents per tot el cos, van determinar que tot aquella expulsió de vapor era perquè el teu cos elimina toxines. Aquestes toxines provenen de l'atmosfera, és veu que la teva pell crea uns petits forats negres que només absorbeixen molècules tòxiques que hi han a l'atmosfera per causar un efecte estimulant al teu cos donant-te totes aquelles qualitats físiques fantàstiques, però que també et maten poc a poc.

-Llavors quin paper tens tu en la transformació?

-Si la força no prové de mi, però si jo activo aquesta... podem dir que sóc una clau que activa tot el mecanisme?

-No ho sé-vaig fer que no amb el cap. -Tot això és molt complicat.-vaig fer una pausa. -Creus que de veritat som germans?

-Qui sap, això és una paranoia tot és molt incert, però...-semblava que dubtava sobre si continuar o no.

-Va digues.-vaig dir amb un to de veu més ben aviat serè

-Crec que un cop vaig ser humà.-va revelar finalment.

-Per què ho creus?

-Perquè a vegades recordo coses. Són coses que tinc la sensació que han passat molt temps enrere i ni tan sols em semblen reals, com si tot m'ho imaginés. Tinc un record... un record que és més present que els altres. En aquesta secuencia que recordo vagament, sóc agafat en braços mentres algú em posa cares estranyes.-semblava descriure la típica escena que un pare agafa un nen petit que plora i fa ganyotes per fer que pari de plorar.

Llavors en Benias, tot fent esses, ens va interrompre fent-nos venir al centre de una rotllana de tres, formada per aquells ebris.

-Teniu una feina a fer.-llavors en la mateixa mà que agafava l'ampolla de licor hi tenia una cartell de "Es busca viu o mort".
Una altre aventura començava.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Vaig començar a caminar de banda a banda de la habitació qüestionant-me el per què jo havía de donar-li caça al home del cartell. El cas es que ho acabaria fent ja que em sentia agraït per la nova armadura. Vaig tornar a llegir el cartell com aquell que torna a llegir una pàgina d'un llibre perquè no està segur d'entendre-la.

"Ranley el mercenari, es busca viu o mort.
Recompensa: 1M de Dracs d'Or."

El text del cartell anava acompanyat pel retrat facial d'un home de cabell blanc amb ulls vermells i varies cicatrius estampades per la cara. Tenia una barba de "3 dies" i cap a la barbeta apareixia una fulla d'espasa que semblava que volgues tallar en dos el cartell.

El primer pas per donar amb aquell home era investigar, i per fortuna coneixia el lloc perfecte. Vaig equipar-me i sense dir ni adéu (total, pel cas que m'haguessin fet m'ho estalviava) vaig començar a cavalcar cap el barri de més mala mort de Drakkar, la zona marginal de la ciutat, on estava tota la purga junta. Em vaig aturar en la primera taverna que vaig trobar. La taverna estava banyada en una foscor que amagava molts dels ulls que m'observaven.

-Sóc cavaller de Drakkar, busco a en Ranley el mercenari.-llavors una rialla va començar a ressonar per tot el lloc. D'entre les ombres un home va començar a aproximar-se cap a mí amb clara intenció d'agradir-me. A lo que jo vaig respondre entomant el cop sense mostrar cap resistència.

-Ets una merdeta de cavalleret, ni tan sols has reaccionat.-tothom va començar a riure molt fort. A mesura que els segons passaven, les rialles anaven a més.

-T'equivoques, buscava que em donguessis una raó per matar-te i ets tan babau que me l'has donada.-acte seguit li vaig atravessar el cor d'una estocada neta. El cos es va desplomar enrere fent saltar la por i el neguit per tota la taverna.

-Vosaltres! Si no voleu que us peli digueu-me el que vull saber.-vaig pujar en Tenebris cap en d'alt i vaig fer un moviment brusc cap a sota per treure la sang.

-Sé on el pots trobar.-va dir un home apropant-se amb temor.

-Continua.-vaig ordenar.

-Podries crear un anunci de reclutament fals i parar-li una trampa d'aquesta manera.

Aquell pla era meravellós, vaig sortir d'aquella taverna i em vaig dirigir cap a la nit següent a una altre taverna. Aquest cop era una taverna que estava en el barri de fora de les muralles i era coneguda per ser un lloc habitual de trobada entre mercenaris. Em vaig assentar en una taula, apartada de totes les demés, i em vaig limitar a esperar que aquell home vingués per el meu anunci. Havía fet ús dels contactes que tenia per Drakkar per publicar l'anunci, esperava que aquells contactes donguessin els seus fruits.
Un home encaputxat es va acostar a mi i va clavar el cartell de l'anunci a la taula, amb un ganivet.

-Un nen?-va dir enfadat.

-Un vell?-vaig contestar pel floc de cabells blancs que queia de la caputxa.

-Què és el que necessites?-va preguntar mentres seia amb la cadira del revés.-Què et dongui el biberó?

-Veig que no et falta l'humor mercenari Ranley.

-Tu diràs, per què em vols contractar?

-Necesito protecció, he de endinsar-me en el bosc aquesta nit.

-Què hi has de fer?

-Ho sabràs un cop hagis acceptat l'encàrrec.-va xasquejar la llengua.

-De què t'has de protegir?-va dir asquejat, la curiositat podia amb ell.

-De bruixes i bruixots.

-Accepto el treball, per alguna cosa sóc un caça bruixes.

-Fet doncs.-ens vam estrènyer les mans i li vaig deixar el sarró ple de monedes. Llavors ens vam encaminar cap els cavalls.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Una densa boira s'aixecava aquella nit, no deixava veure més enllà de dos metres. Entre l'espessor del bosc i la boira, em sentia com un cec. Quan en Ranley semblava que anava a queixar-se per no saber per quina missió l'havia contractat, vaig estampar contra el seu pit un cartell que explicava com es necessitava ajuda per matar bruixes en un aquelarre.

-El pa de cada dia.-va dir desanimat.

-Són fortes les bruixes?-aquella missió no era trampa del tot, era veritat que es necessitava ajuda per aniquilar un aquelarre, però també era veritat que hores abans m'havia aliat amb les bruixes per matar aquell home. Dos ocells d'un tret.

-Bé, en grup ho són, però individualment poques són fortes. En combat les bruixes s'especialitzen en conjurs a distancia i normalment si tenen escombra la faran servir per ocultar-se entre els arbres i aparèixer de cop per embestir-te.

-Quina molestia per un combatent físic com jo...

-Jo també sóc d'espases per això porto això.-llavors es va arramengar el braç. Un arc de canell. Mai n'havia vist un devant dels meus ulls, només en pelicules i videojocs. Era realment fascinant, però també semblava un prototip molt arcaic.

-Com funciona?-vaig preguntar senyalant l'arc.

-Del darrera surt un fil que acaba en anell.-em va ensenyar el anell que tenia en el dit del mig.-I llavors només he de moure el dit cap a la mà per accionar l'arc.-va moure el dit i una fletxa és va estampar contra un arbre.-Clar que he de tenir l'arc destapat perquè s'activi, si no tindriem més d'un ensurt.

Es va tornar a arremangar el braç. Vam seguir caminant amb els cavalls fins que vàrem arribar a una difurcació. Entre els dos camins hi descansava un arbre imponent de fulles verdes i de tronc robust. El vent picava contra les fulles del arbre i com que era un arbre immens provocava un soroll molt violent de totes les fulles movent-se.

-Dreta o esquerra?-va dir en Ranley alçant la veu mentre es tapava les orelles per evitar sentir el soroll infernal.

"Jijiji"

De sobte una rialla havia fet acta de presència abans que jo pogués donar les indicacions. En un tres i no res ja estàvem desmuntats dels cavalls i amb les espases fora.

-Dreta...? Esquerra...? I perquè no torneu cap enrere? El bosc no us vol.-va dir la mateixa veu de la rialla. Semblava la veu d'una noia no molt madura, ja que era una veu poc feta i amb un to burleta.

-Dóna la cara bruixa! -va exclamar en Ranley.

-Bruixa jo? Bruixa ho serà la teva mare.-llavors una noia va començar a descendir d'entre les fulles dels arbres. Era una noia de cabells curts i castanys, amb una cara pecosa i un vestit arrapat fet de fulles acompanyat per unes ales.

-Una fada?-vaig dir encuriosit. Les fades, tan comuns en els contes populars i alhora tan misterioses.

-Jo una fada?! Però que t'has cregut mocós! Les fades mesuren una misèria! Mira'm bé.-s'em va acostar posant el cul en pompa. MIRA'M!!!

-M'has dit mocós? Què sàpigues que ho odio i em fa cabrejar molt que m'ho diguin.-vaig posar el meu cap contra el seu.

-MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS MOCÓS

-Malparida... FADA FADA FADA FA-!

La noia m'havia posat el dit a la boca evitant que li digues més cops fada. Vaig agafar-la del braç per intentar treure el dit dels meus llavis, però tal com la vaig agafar em va deixar anar un ceballot amb la força de mil homes de guerra. Llavors la noia és va girar cap en Ranley tot esbufegant.

-Què tu també vols rebre?!-llavors en Ranley va fer un pas enrere.

-Nono, fes l'amor i no la guerra. Aquest és el meu lema.

-Una merda, mercenari!-vaig dir mentres m'aixecava amb tot el pes dels nyanyos al cap. -Molt bé anem a començar de nou. Fa-noia, quin és el teu nom?

-Em dic Xana i sóc la guardiana d'aquest bosc.-va començar a moure les mans en cercles i de cop va aparèixer un bastó amb una pedra vermella.

-Jo sóc en Meizu un cavaller de Drakkar i aquesta és la meva espasa Tenebris.

-Hola, fada.-va dir en Tenebris amb malícia que es va endur un cop de puny de la Xana del qual va sortir més mal parada ella.

-En-encantada.-deia mentres es tapava el puny envermellit i aguantava la llagrimeta que volia escapar del seu ull.

-Jo sóc en Ranley, un mercenari. Hem vingut a interrompre un aquelarre i exterminar les bruixes que hi participin.

-Bàsicament.-vaig dir reforçant les paraules d'en Ranley.

-Mm, com a guardiana del bosc no us puc deixar passar, però certament les bruixes han estat un problema des de fa dècades... -durant una estona va seguir amb el seu debat ètic intern fins que finalment va concloure.

-Ja ho sé! Us faré jugar a un joc: si endivineu en quina mà tinc la fulla us diré on estan les bruixes, però si no marxareu per on heu arribat... Tracte?

-Molt bé, acceptem la proposta.

La noia va alçar els punys i un aura verda va començar a rodejar els seus dos punys. Quan l'aura va desaparèixer va baixar-los i ens va dir: Escolliu, va que no tinc tot el dia.
En quina de les dues mans podria estar?

-Pedra paper...

-Tisores!-em va respondre la Xana tot treient paper amb la mà esquerra, ni rastre de la fulla. Llavors vaig assenyalar la mà dreta.

-Allà.-deia somrient.

La Xana va baixar el cap i es va limitar a senyalar la direcció per la qual havíem d'anar. Vam enfilant-se als cavalls i continuarem el nostre camí cap l'aquelarre. Llavors un quan ja estàvem suficientment lluny de la estàtica Xana vam sentir un crit seu: MOCÓS MALPARIT!!!
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

La nit proseguía i la boira cegava, però nosaltres seguiem amb el nostre camí sense descans. Feia molt fred, els mocs s'em feien aigua i començaven a desfilar cap a sota, així que cada cert temps m'havia de passar la mà pels morros per aturar la seva aventura, cròniques d'un refredat.

A mesura que avançavem ens anàvem percatant que algú ens estava seguint a una distancia molt propera. Amb millor concentració em vaig donar compte que l'espia es trobava ens els arbres, ja que les fulles feient soroll fruit del moviment d'aquella persona.

-Ho notes Tenebris?-vaig dir al meu company d'armes (literalment era un arma).

-Sí... sembla ser la presencia d'aquella fada d'abans.

-Ara que ho dieu, sí que és veritat que aquesta presencia és de la fada.

Al cap d'uns segons les fulles de damunt nostre van començar a moure's encara més violentament com si alguna cosa estigués caient i efectivament la Xana estava caient a gran velocitat i va acabar aterrant de cul davant nostre.

-Joder, que no sóc una fada! Com us ho he de dir? -deia adolorida per la caiguda mentres creuava les cames per evitar que veiguessim el que no tocava.

-Mira que ets patosa, no tens ales?

-Les ales a molta velocitat no funcionen...-va dir amb boca de pinyó.

-Com sigui, aixecat del terra.-vaig dir mentres la ajudava a aixecar-se.

-Gracies... estic feta un fàstic.-deia la Xana tot mirant-se les cames que les duia plenes de terra.

-Per què ens seguies?-va dir amb veu aspre el caça bruixes.

-Sóc la guardiana del bosc! He de tenir cura d'aquest.-va dir replicant.

-Ets una guardiana de pa sucat amb oli...-va deixar anar en Tenebris.

Llavors es va montar sobre el meu cavall d'un salt, deixant un espai lliure al seu devant, perquè m'assentes jo, mentres m'insinuava amb la mirada un "Au va, porta'm".

Durant el transcurs del viatge la Xana m'anava donant patadetes al taló d'aquil·les mentres preguntava com una nena petita "Quan arribareeem? Tinc ganaaa!" a lo que contestavem: Calla si no vols que et lliguem i et deixem tirada pel bosc.

-Aquesta recerca cada cop és fa més feixuga... no hi ha algo que poguis fer?-va dir en Ranley adreçant-se a la Xana.

-Doncs és clar, qui et penses que sóc? Puc veure a través de la boira.

-I AIXÒ PERQUÈ NO HO DEIES ABANS?!-va exclamar amb violència el mata bruixes.

-Òbviament perquè no m'ho heu preguntat.

-No hi ha manera de que et preguntem algo tan concret com això!

-Vols que us guï a través del bosc sí o no?-deia la Xana bastant molesta amb en Ranley.

-Clar que sí.

-Doncs llavors calla una estona i prepara't per veure a la professional treballar.

-Esta bé, callaré.

-Molt bé llavors!- la Xana va fer un salt per baixar del cavall i es posà unes passes més endavant d'aquests i de nosaltres. Aleshores va repetir la dansa d'abans per treure l'artefacte màgic, i un cop en les seves mans el va alçar i va recitar:

-Eins, Zwei, Drwei. Meere Himme!- en pronunciar aquelles paraules on coi havia après alemany? el bastó va reaccionar, tot il·luminant-se la pedra preciosa que portava al capdamunt. La llum que va sortir de la pedra va esdevenir un llampec que a travessà el bosc sencer, deixant un rastre: un túnel entre la boira que conduïa cap l'aquelarre.

-Anem!-va dir somrient.

-Increïble...-va ser l'única cosa que vaig poder dir de lo bocabadat que estava.

-Gens malament fada.-deia en Tenebris que era l'únic que tenia el luxe de ficar-se amb la Xana.

-Seguim, no hi ha temps per perdre.- va dir en Ranley posant presses alhora que amagava la seva estupefacció.

Finalment, després de caminar durant mitja hora pel túnel que hi havia entre la boira (que poc a poc s'anava tancant), va començar a albirar-se una llum d'entre els arbres. Vaig fer amb la mà un gest per indicar silenci ja que no volia que ens descobrissin fins que pogues acorralar a en Ranley juntament amb les bruixes. Ens vam enfilar sobre uns arbres per mirar la reunió de les bruixes. Al centre hi teniem traçat un cercle d'invocació que, a cada certs punts hi havien calders on dins hi bullia un líquid de color taronja.

-Una, dues... sis bruixes en total. Una d'elles es una bruixa negra.-va dir en Ranley

-Una bruixa negra?

-Una bruixa negra es aquella que té una màgia negra superior a la de les altres bruixes. A demés té la hegemonia del grup de bruixes... per a que ens entenguem: Una bruixa negra seria l'equivalent a un tinent ja que mana per sobre de les bruixes normals, però per sobre té la bruixa reina.-va dir la Xana que semblava intranquila.

-Les bruixes s'organitzen com les divisions de Drakkar?

-Més o menys... es diu que la bruixa que ho controla tot formava part d'alguna de les 5 divisions de Drakkar.

-Va desertar?

-Els rumors diuen que la van enganxar practicant màgia negra i la van exiliar, llavors va jurar venjança contra Drakkar formant ella la seva propia organització. Però tu tranquil que encara esta lluny del seu objectiu.

En Ranley seguia observant amb els seus ulls carmesí. Controlava tots els moviments de les bruixes. Cada passa, cada sospir, cada batec. Amb només fer-li un cop d'ull d'adalt avall vaig veure el perill en el que s'anava a posar ell sol, cada cop estava més esverat i d'un moment a altre saltaria enmig de les bruixes. Què ho fa que estigui d'aquesta manera? Llavors vaig tornar a mirar-lo i jo mateix em vaig contestar a la pregunta. Oh, així que és d'aquells bojos per la batalla. Com l'entenc, però quin mal dia per ell per lluitar.

-Salta, et cobreixo.-el vaig dir enganyant-lo. Un cop saltes allà no tindria cap escapatòria, seria ofegat per la desesperació de saber que allà arribaria la seva fi. Les mans li incitarien a suar descaradament mentres els seus ulls començarien a tontollar-se amb violencia. Intentaria atacar, potser, però acabaria trobant la seva perdició en el meu acer.

Que ingenu vaig ser.

Tots aquells pensaments estaven ben lluny de la realitat. En quan vaig donar el meu vistiplau, en Ranley, va llençar-se de cap contra l'aquelarre com ja havia previst. Però a quina velocitat ho va fer, era un meteorit humà. Va descendre a tal velocitat que sota els seus peus va deixar un cràter com un astre caigut del cel ho faria. El que va passar després va ser un espectacle, de les seves mans van sorgir dos cúmuls negres que indicava que era practicant de la màgia negra ja que no era l'element de la foscor per les visibles línies morades que sorgien del cúmul. En un tres i no res havia acabat amb la vida d'aquelles bruixes invocant el que semblava una supernova a petita escala. Havia endevinat les meves intencions sabia que l'anava a trair, però perquè? Un pressentiment vaig dir-me. Un mercenari no es fiaria mai d'algú que el vol acompanyar a una missió. Havia jugat malament les cartes i ara em tocaria encarar-me a aquella màgia que feia tremolar tot el bosc. En Ranley, tot doblegant el braç, va llençar una petita esfera negra cap a mi. Inofensiva, semblava inofensiva, però quan la Xana amb la seva màgia va desviar la petita esfera, aquesta va esdevenir una mes grossa i va torna a fer-se petita, explotant en un lapse de un segon i mig. Una granada! Vaig exclamar. La Xana estava desconcertada, però almenys tenia la sensació que estava de la meva part. D'una revolada vaig clavar en Tenebris al tronc del arbre i em vaig llença, tot activant l'armadura fosca als meus braços, contra en Ranley. No m'esperava aquella classe de màgia còsmica, però considerant la perillositat d'aquesta vaig pendre la decisió d'anar amb la meva millor manera de combatre, el cos a cos. En llençar un ferotge cop de puny des de l'alçada va cobrir-se fent una creu per sobre del cap. Com si pogués parar el temps, en el mateix instant que jo encara no tocava al terra, va abaixar els braços i etzibar-me dos cops de palmell que van enviar-me ben lluny.

-Impossible.-deia mentres em posava la mà al pit. En aquell moment tot em trontollava i tenia dos o tres costelles trencades a causa del cop. Feia esforços titànics per evitar desmallar-me i treia molta sang per la boca.

-Mira que ja m'ho esperava nano, tot i així volia veure de quina pasta estaves fet.-apareixia el caça bruixes d'entre la boira.

-D'una molt tova pel que veus.-vaig dir burlant-me d'aquell home.

El posat li va canviar a un infinitament més seriós. Em vaig posar dret tot ensenyant guàrdia.

-Aquesta posició per encarar, sembles un guerrer d'occident. Potser hauries de canviar de ciutat-estat encara que ja no té importància ja que moriràs ara i aquí.

-Que tu has cregut.-vaig fer un somriure endivinant els fets següents. Instants després, la meva espasa va caure d'entre els arbres i va aterritzar devant dels meus morros. Estava vinculat amb en Tenebris no teniem cap manera de perdre, junts erem imparables.

Sense deixar respirar al contrari, en Tenebris ara ja en el meu cos, va propinar un cop de puny d'aquells que fan mal només de mirar. Va saltar cap els arbres i va començar moure's d'arbre en arbre a una velocitat vertiginosa, tot per confondre a en Ranley i amagar el seu parader. Tot d'una va descendre dels arbres i sense deixar-lo reaccionar li va fer un tall poc profund al braç. Aquest si va intentar tornar, però en Tenebris va entomar a la perfecció el seu puny i al tencar la mà, de tanta força que va exercir, li va trencar la seva. El meu dolor s'intensificava, el Tenebris al ser un bala perduda no el devia notar, però jo si que ho feia. Notava a cada moviment seu el mal que em feien les costelles.

-Jo també tinc un as sota la màniga... -va murmurar en Ranley.

-I a que esperes puto mercenari!?-deia en Tenebris mentres s'aguantava la rialleta macabra. Aleshores en cabell platejat va fer un moviment ràpid per desenfundar el seu arquet i va disparar contra l'ull d'en Tenebris, aquest va saltar i mostrà orgullós la fletxa entre els dents que havia atrapat al aire, descuidant-se però, d'en Ranley que havia fet servir la fletxa com esquer i ja tenia el cúmul a la mà amb la que preparava un atac fatídic.

-Esquiva-ho!-li vaig ordenar de seguida que vaig veure a en Ranley a dos pams nostre i preparant un atac.

Sense sort, en Tenebris, va entomar aquell poderós cop de puny que tenia la força de 100 meteorits. Al mateix moment del cop semblava que en Tenebris anés a quedar-se inconscient, (i per llei tornaríem a la normalitat) però la bèstia que contenia dins seu va aflorar i li va fer una queixalada al ombro arrencant-li bona part de la pell. Acte seguit vam tornar la normalitat i el dolor es va propagar pel meu cos, era insuportable. Vaig començar a cridar desesperadament, necessitava fer-ho per fer front al dolor d'alguna manera no em podia permetre el desmai. En Ranley feia esforços igual de colossals per no desmallar-se. Estava dessagnant-se ràpidament per la ferida que li havia provocat en Tenebris. Si seguia aquest pas acabaria morint en pocs minuts, però no em podia permetre somriure. "No, encara no." em deia mi mateix. "El cavall he de trobar el cavall." Repenjant-me als arbres, vaig començar a caminar cap els cavalls.

-Meizu! Meizu! No et moguis que et curaré!-era la Xana que venia esperonada cap a mi.

-Gracies per llençar-me l'espasa abans.

-Ara no m'agreixis això idiota, què no veus com sagnes?

De bones a primeres, amb la meva nefasta visió, no vaig donar-me compte que portava tota l'armadura plena de sang. Al veure tota la sang em va donar un bajón del qual, per sort, em vaig recuperar en breus instants.

-Per què m'ajudes?

-No t'en has adonat encara?-va dir amb cert grau de vermellor a la cara.

-Estàs enamorada de mi?-vaig encardar-me.

-No imbècil, sóc una bruixa. Una de les bones, però bruixa al cap i a la fi. No vull ser morta!

Em va carregar a l'esquena, per sort no pesava gens, i em va ajudar a trobar-me amb la meva via d'escapament, el meu cavall. Al costat hi havia el cavall d'en Ranley que renillava com si cridés a en Ranley dient "Ràpid que s'escaparan, els hem de perseguir". Volia matar-lo, volia matar el cavall per evitar que posteriorment en Ranley em perseguís cosa que no em va ser possible ja que no tenia ni les forces necessàries ni el suport de la Xana per fer-ho que alegava que anava en contra dels seus principis el matar un animal. Vaig treure una mica de pit per poder portar el cavall devant de la negativa de la fada per venir.

-Per què no vens?

-He d'impedir que et segueixi, es lo menys que puc fer.

-Entesos, ens veiem a la sortida del bosc per la zona de la muralla nord.

Llavors la bruixa va assentir i jo vaig arrencar el meu cavall pressionant-lo des de el primer minut per a què anés a tota velocitat, no hi havia temps per perdre, en qualsevol podia defallir i caure del cavall i morir allà enmig. El vent em picava amb tanta violència a la cara que sentia que d'un moment altre cauria del cavall, però aguantava el tipo. Les galopades del meu cavall ressonaven per tot el bosc, però de cop unes altres passes s'hi van incorporar, vaig girar el cap i el que van veure els meus ulls em van deixar sense alè uns segons.
En Ranley muntava mig dret al cavall, amb una mà sostenia una espasa ensangrentada i amb l'altre agafava les cordes del cavall. Tenia un aire diferent, però perillós com si hagués entrat en mode berseker, que tant comú era en els animes que algun cop m'havia fet veure la Hanna. S'aproximava a tota velocitat, en un tres i no res m'atraparia. Vaig agafar a en Tenebris, però seguia inconscient (proba d'això era que l'espasa pesava un culló i que no responia, òbviament) s'em acabaven les idees i el temps. Una llum em va atravesar el cap com una escletxa, una llum anomenada idea salvadora. Vaig treure encara més força del no res, adrenalina pels amics, i d'un cop brusc vaig fer canviar al cavall de direcció, sabia on dirigir-me. Esquivant els arbres vam entrar en una clariana i quan vaig ser al mig d'aquesta vaig saltar lo més lluny que vaig poder. Llavors al voltant dels arbres i el terra uns engranatges van començar a moure's fins que finalment van mostrar el que volien activar. Una rafaga de fletxes de ferro van sortir de tots llocs i van disparar directes caps els dos cavalls i el mata bruixes difícilment en Ranley podria sortir d'allà viu.

Aquella trampa que vaig fer saltar era una de les cents de trampes que hi havien per tot el bosc, eren col·locades per la divisió d'exploradors i sovint, quan era explorador, m'enviaven amb un petit grup d'exploradors a comprovar les trampes per veure si havien atrapat alguna cosa o si calien arreglar-les.

Quan la polseguera es va aixecar els meus ulls van contemplar el que era un malson fet realitat.

-Impossible.-em vaig plantar davant seu. Ja no sentia dolor, la evident amenaça de mort era més forta que el dolor.

-Has arribat molt lluny, Meizu.-en Ranley estava ple de fletxes per tot el cos, un cos ensangrentat i embolcallat per unes robes molt fetes malbé. Va començar a treure's les fletxes amb la mà i fent força, a cada fletxa que es treia nèxia una nova font de sang.

-No mors?

-No puc morir sense abans mostrar-te tot el meu poder.-va fer dues passes cap a mi va deixar anar la espasa al terra. Aquesta abans de tocar en el terra es va submergir en un forat negre que va esdevenir un forat encara més gros. Del forat es va alçar una espasa en un pedestal. Era l'espasa que ara tenia un mateix color lila, fins i tot a l'empunyadura. El mata-bruixes, caminant amb dificultats, va apropar-se al pedestal per extreu-re l'espasa. Era una escena que em recordava molt al rei Arthur, però amb les seves distancies. El rei Arthur no va canviar ràdicalment l'aparença en quan va empunyar l'espasa cosa que en Ranley si que ho va fer.

-Ningú m'havia fet arribar a la meva veritable forma.-Una armadura negre i lila es presentava com a substitució del seu cos. Semblava impenetrable i desprenia un aura còsmica que extremava tots els meus sentits.

Va fer una passa cap a mi que va fer trontollar tot el bosc. Una sensació de gravetat em mantenia agenollat. Quin poder més terrorífic.

-Unes ultimes paraules?-va dir alçant l'espasa per sobre del meu cap.

-Camí a les Tenebres.-vaig provar de fer reaccionar a en Tenebris, però no va funcionar seguia inconscient.

Quan va baixar l'espasa per donar-me el cop de gracia, unes presencies van irrompre en la decapitació per salvar-me. A sobre meu hi havia el Minik que tenia contacte amb l'espasa sense mostrar signes de dolor, la mateixa espasa que moments abans havia destrossat mig bosc quan jo tenia encara el cap cot degut a la gravetat. Una força em va agafar de la cama i em va llençar cap enrere, lluny de tot perill. Devant meu hi havia en Benias assegut sobre l'espatlla del seu monstre.

-Et pots moure?-es va preocupar.

-No massa.-arronstant les espatlles.-Què has estat portant-te entre mans?-era obvi que aquella missió no m'he l'havia encomanat per què en Ranley fos un tiu potencialment perillós i prou. Havia prepara't a consciencia tot això, les modificacions fetes en el meu company de divisió havien estats fetes a pròposit per lluitar contra aquell home.

-Vull acabar amb en Ranley, posseeix un poder enorme i si s'unís a qualsevol de les dues faccions acabaria amb l'equilibri de Tadaima i hem de matar-lo per evitar això. Estàs prepara't per lluitar?

-No em puc moure ja t'ho he dit...

-Pren-te aquesta droga.-em va llençar una pastilla que vaig agafar al vol.

-Què és això?-vaig preguntar mentres la mirava. Era una càpsula blanca, de dudos interior, res que no hagués pres abans.

-Jo sé qui ets i sé com fer-te evolucionar. Si prens aquesta pastilla alliberaràs tot el teu poder, però alhora tens un 98,2% de possibilitats de morir. Crec en tu, sé que amb aquest 1,8% et sobra per controlar al teu poder i arreglar aquesta situació.

-Estàs boig vell.-vaig mirar-me'l amb un somriure.-Està bé, ho faré. Però només perquè veig a en Minik molt apurat.

Vaig empassar-me la pastilla d'un tirada. Els primers segons no succeïa res, però llavors el cor va començar a bategar molt fort. Acte seguit una boira negre em va ennuvolar la visió i em vaig caure desmaiat.
Avatar de l’usuari
Oriol
Moderador
Moderador
Entrades: 374
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
0
1
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 168 cops
Gràcies rebudes: 223 cops

Altre cop...
Vaig aixecar la mirada per contemplar l'evident distorsió de la dimensió. Tornava a estar al meu subconscient, la llar d'en Tenebris. No semblava el món tranquil i pacífic en el que havia abraçat a en Tenebris ara ja feia un temps.

Qui era el causant d'aquella inestabilitat? Semblava que el cel i la terra és volguessin separar per donar pas a una dimensió on el cel no té terra per caure i la terra no té cel per somiar.

-Meizu! -una veu que coneixia reclamava la meva atenció.

-Tenebris!-en veure'l una calidesa em va envair el cos. Era més humà que mai, ja no tenia aquell rostre pàl·lid que feia evident que era més mort que viu, ja no tenia uns ulls que frisaven per matar.
El seu cabell castany li queia per sobre de les celles, però deixaven veure uns ulls de color blau plens de vida. Ja no calia que l'empresonés, no era una amenaça. Per fi era el de sempre... el de sempre? Perquè m'havia dit allò a mi mateix?

-Meizu tenim un problema!-en Tenebris va treure'm bruscament dels meus pensaments e hipòtesis.

-Ja ho sé, què merda està passant aqui?

-Ell està passant.-llavors em assenyalar a una figura que hi havia al cel.

La silueta havia perpetrat a la dimensió al mateix moment que jo havia pres aquella pastilla. Una esquerda havia aparegut en aquell mateix instant i d'allà va sortir aquest ésser que amb una força d'un altre món, va començar trencar la dimensió.

Era un dimoni, un dimoni! Els seus ulls taronges eren acompanyats d'un rostre blanc amb banyes. Dels ulls queien dues ratlles negres, com si plores, i travessaven el cos acabant el seu recorregut en el braç esquerre.

-Aquestes marques... són les de la nostre fusió.-va raonar en Tenebris.

Abans de que pogués dir res més el dimoni se li va plantar a la cara i ben apunt va estar de clavar-li les seves brutals urpes, però misteriosament es va aturar a escassos mil·límetres del seu coll. Llavors va tumbar el seu cap i em va mirar de d'alt abaix. Com si s'hagués confós va tornar a mirar a en Tenebris i acte seguit va invocar una espasa negre de la seva mà esquerre i es va precipitar cap a mi.

En Tenebris, ja convertit en espasa, es va posar entremig de nosaltres dos evitant el que podria haver estat un desenllaç fatídic. L'ànsia de nosaltres dos per defensar el que era nostre va donar peu a una ferotge batalla, per primer cop estàvem units sent només un, no dos ments en una com abans, simplement una.

El dimoni em mirava per sobre, amb superioritat. Jo en canvi no li podia tornar la mirada ja que em trepitjava el cap amb la seva pota. La força d'aquell ser era increïble, tot estava perdut.
La dimensió acabaria trencant-se, en Tenebris moriria, jo també moriria i qui sap si molta gent de Tadaima també ho faria per culpa d'un Ranley fora de sí. No puc més, estic cansat. Tot acabarà d'aqui poc, no puc guanyar perquè sóc dèbil. Vaig començar a pensar de manera negativa, estava massa fatigat com per seguir lluitant. Ja no tenia esperances, pero sobtadament en Tenebris em va parlar fent-me reaccionar i donar-me compte de que encara podia lluitar.

-Aixeca't, no ets tan dèbil com per deixar-ho tot així. Aixeca't amb ràbia i destrossa aquell dimoni, si vol trencar el teu subconscient només has de trencar-lo tu a ell. És fàcil, sempre ho hem fet tot fàcil. Així que-

Sabia el que havia de fer així que vaig cridar amb totes les meves forçes. -Aixeca't!

-I guanya.

Una mà que presentava molta més força de cop, va agafar el turmell del dimoni i va exercir pressió fins destrossar-lo.
El monstre es va apartar ràpidament pel dolor o potser pel temor de que acabés fent més força i no el deixés anar. Em vaig llepar la sang de la ferida del meu adversari amb molta malícia, cosa que el va fer extremar.

Un cop de puny amb un aura vermella va ser llençat cap a mi. L'atac era devastador i va deixar un rastre de destrucció en una gran àrea, però devant del perill en Tenebris va donar la talla i vaig notar com es feia més fort.
No volia ser menys que ell, sempre havia depès del poder que em deixava. Jo no volia seguir així, volia la meva propia força! Però d'on la podia obtenir? No, estava equivocat...

-Jo sóc les ombres que tot ho absorbeixen. No em fa falta tenir força mentres pugui fer servir la dels altres.- ho tenia ben clar, havia d'apoderar-me d'aquell dimoni tal i com ell ho intentava fer amb mi.

El dimoni, sense tenir temps a reaccionar, va ser ensartat per la meva arma i d'una revolada vaig posar les dues mans al seu rostre i li vaig arrencar, deixant-me una màscara a les mans. De la seva cara va sorgir una obscuritat que va envair tota la dimensió. Vaig començar a notar una sensació de angustia, no veia res i el aire cada vegada es feia més dens. Quan finalment l'aire va ser tan dens que era asfixiant, em vaig despertar enmig del bosc.

Cinc caps em miraven fixament, eren en Minik, el Ranley, el Benias, el o la Sarmon (encara no tinc clar que era aquell bitxo, diguem que es neutre) i la capitana. Estava molt perplex per veure en Ranley tan tranquil com si fos un amic i la capitana que no hi pintava res allà.

-Enhorabona has passat la proba!-deia la capitana aplaudint.

-De quina proba parlés?-vaig dir aixecant una cella.

-No t'en has adonat encara? Mira, mira.-em va assenyalar la mà on justament hi tenia la màscara d'aquell dimoni. Llavors es va trencar en mil trossos.

-Perdona per fer-te mal, crec que he exagerat una mica la meva actuació.-deia en Ranley amb una veu compassiva. Definitivament preferia el Ranley d'abans.

-Llavors el cartell de es busca era fals?

-Sí, tot estava prepara't per posar-te a proba.-va confessar en Benias.

-M'esteu dient, que casi la palmo per una punyetera proba?!

-Au Meizu, no t'enfadis que t'has guanyat un ascens.-va somriure la capitana.

-Un ascens?-no sabia de que parlava la capitana.

-Sí burro, ets el nou tinent de la divisió de cavallers de Drakkar.-va etzibar-me la capitana.

-Enhorabona! T'ho mereixes!-deia en Minik alegre.

-Eh?! Això implica més responsabilitats, oi?

-Clarament. Però també més privilegis.-va aclarar la capitana. Lo de privilegis sonava temptador, però no em parava de resonar dins del cap la paraula responsabilitats. Després d'una estona pensant vaig donar la meva resposta.

-M'hi nego rotundament.

-No t'hi pots negar.-la capitana va ser contundent.

-Sí que m'hi puc ne-

-He dit que no t'hi pots negar.-va dir posant el seu acer en el meu coll.

Quan va ser hora de tornar a Drakkar, la capitana, en Minik i jo vam enfilar els cavalls i ens trobarem amb la Xana. Aquesta em va donar les gracies per protegir el bosc i va marxar sense que tingués temps a explicar-li tot.
Per dins sentia com una força creixia en mi que m'excitava i alhora m'inquietava. Una nova etapa comença.
Fi del rol
Bloquejat