Altre cop a Tadaima!
Portava un temps sense venir a Tadaima, ja que m’havia de concentrar en els exàmens. Però ara que havien acabat tenia tot el temps i l’energia necessària per fer el que volgués a Tadaima.
Després de saludar als companys de divisió em vaig dirigir al centre amb el Joaq, el fantasma, flotant al meu voltant. Quan vam passar per la plaça em va dir:
—Bank! Has de tastar això, tots els teus predecessors diuen que està boníssim!
—Oh, vaig a veure...
A la botiga, l’home em va donar un petit pot de fusta que havia tret d’una enorme caixa de pedra. El potet estava fred.
—Ja em diràs si t’agrada... —va dir-me el Joaq.
—Què és?
—El millor gelat que s’ha inventat mai... El Gelat Extreme-Life!!
El Joaq no mentia, el gelat aquell estava boníssim, res comparat amb els gelats “italians” que ven qualsevol paqui, fins hi tot era millor que els granissats del Mercadona.
Amb tot, no vaig poder decidir de quin gust era.
Doncs bé, em trobava jo estirat vora d’un dels rierols que creuaven Shinsei tenint somnis eròtics amb el gelat Extreme-Life que m’acabava de menjar, quan va venir el Mestre Obi, un dels que manaven a la divisió d’Exploració.
—Ei Bank, t’he estat buscant durant hores, com és que no has vingut?
—Venir a on, mestre? —vaig preguntar, sense saber de què em parlava.
—No t’ho havia dit quan et vam anomenar explorador? —el mestre Obi va fer cara de recordar, però l’edat li passava factura—. Bé, és igual, vine amb mi.
—On anem? —vaig preguntar, seguint al mestre.
—Com a Explorador, has de tenir una muntura apropiada.
Uh, però si ja se muntar a cavall —vaig pensar.
Però vam passar de llarg els estables de Shinsei i ens vam dirigir altre cop a la divisió. Vam travessar-la i vam pujar a un turó que hi havia darrere del petit bosc de la divisió.
Hi havia una torre bastant alta i ampla en una clariana del bosc.
—Què venim a fer aquí? —vaig preguntar quan el mestre Obi es va aturar. No havia preguntat abans perquè temia que l’esforç de caminar i parlar a la vegada el fes oblidar a on estàvem anant.
—Aquí... —va aturar-se un moment per recuperar l’alè—. Aquí és on hi han els fènix de la nostra divisió.
—Fènixs! —vaig exclamar, amb cara de sorpresa.
—Hi tant —va dir el mestre—. Però després de la casi destrucció de la divisió només en queden tres, la resta van marxar a viure en llibertat. Si li caus bé a algun d’ells el podràs fer servir de muntura.
Jo estava encara flipant amb l’idea de muntar un fènix quan vam entrar a la torre i els vaig veure. Jo tenia en ment aquell ocellet de la peli de Harry Potter, però aquests eren tres o quatre cops més grossos. Els tres estaven en semi-cercle a dins de la torre, drets i cremant amb unes flames intenses.
Es va estendre el silenci. Potser esperaven que fes alguna cosa, però jo estava flipant amb aquelles aus. Al cap d’una estona, el més gran dels fènixs va avançar. Es va acostar cap a mi i va baixar el cap fins a posar-lo a la meva alçada. Vaig mirar en direcció al mestre Obi demanant consell, però ell estava quiet amb un cubell d’aigua a les mans esperant per si havia de salvar-me de morir cremat.
—Tranquil Bank, un fènix només crema el que vol —va assegurar-me el Joaq.
Ja, clar, i qui m’assegura a mi que aquest no em vol cremar a mi?
Aleshores, reunint el valor, vaig acariciar el cap del fènix. Instantàniament la meva mà es va posar a cremar, però després de l’espant inicial vaig adonar-me que no em feia mal.
—Sembla que t’ha acceptat —va dir-me el Joaq. El Mestre Obi va deixar la galleda al terra.
—Bravo! —va dir, aplaudint—. Ara et toca muntar-lo!
—Com? —vaig preguntar, ansiós de volar amb aquell formidable animal.
El Fènix va baixar el cap, entenent tot el que dèiem.
—Has de pujar pel coll i seure just entre les seves ales.
Vaig agafar el coll i vaig començar a cremar, però no em feia mal. De fet em resultava divertit, semblava la Torxa Humana. Vaig asseure’m a on m’havia indicat l’Obi i vaig observar com tot el meu cos cremava. Si que feia més calor, però resultava tranquil·litzant.
—Ara agafa’t al foc com si fossin les seves plomes —va cridar-me el mestre Obi—. I no et deixis anar!
Vaig fer el que em deia i el Fènix va enlairar-se amb un cop d’ales. A dalt de tot de la torre hi havia una sortida en una paret i vam sortir per allà.
De sobte em vaig veure a dalt del cel, veient com la ciutat es feia cada cop més petita, fins a convertir-se en una petita taca enmig d’una illa. Aleshores el fènix va fer un tirabuixó i vam caure en picat. Notava que anàvem molt més ràpid que qualsevol avió del món humà, però les flames del fènix que em cremaven el cos em protegien de la força de l’aire.
Al acostar-se a terra vam fer una volta per tota la ciutat en pocs segons: tal era la velocitat d’aquell fènix. Fins hi tot ens vam dirigir al port i, per la meva consternació, ens vam submergir en aigua uns segons. Pràcticament no havia notat la força de l’aigua (tot i que si que havia hagut d’agafar aire) i les flames no s’havien apagat ni un instant. Al sortir de l’aigua ens vam assecar automàticament i vam dirigir-nos a la torre de retorn, on vam aterrar enmig dels altres dos Fènixs, el Joaq i el Mestre Obi.
Vaig saltar del fènix:
—Uau això ha estat impressionant!
El Fènix aleshores es va posar dret del tot, va fer un crit i la sala es va omplir de flames.
Quan vaig recuperar la vista, només hi havia els altres dos fènixs. Al lloc del fènix que acabava de muntar hi havia una pila de cendra.
—AH! L’he matat!?? No eren immortals els Fènixs?!
—Ostres quin ensurt —va dir el Mestre Obi—. No, tranquil, ara reviurà.
En efecte, el Fènix petit va sortir de les cendres. Aixecava fins al meu genoll, més que un ocell semblava una flama que caminava.
—Aquest Fènix es diu Dassan —va dir el mestre Obi—. És dels primers fènixs que hi han hagut en aquesta divisió i ha servit de muntura per molts dels capitans de la divisió. Crec que encara li faltaven uns anys per morir, però deu haver decidit que per tu ha d’estar fort i jove. No et preocupis, segurament ja ho hauràs notat però les flames que protegeixen al fènix i al seu genet són impossibles d’apagar.
Em vaig quedar mirant aquell petit foc que piulava entre els altres dos fènixs.
—D’aquí dos mesos ja serà prou gran per portar-te altre cop, tot i que no serà tan ràpid fins d’aquí uns anys —va dir-me el mestre—. En Dassan és teu.
I el mestre se’n va anar, deixant-me agenollat acaronant el fènix amb la mà encesa i preguntant-me què menjaven i com feien les seves necessitats.
